Hunter S. Thompson: geni i figura

L’altre dia vaig començar a veure la pel·lícula “Miedo y asco en Las Vegas”. No vaig acabar de veure-la perquè estava totalment sòbria i vaig decidir deixar-la per a quan estiguera en companyia de més gent i d’algunes substàncies. Una decisió que compartireu si coneixeu el film.
Des d’aquell moment, però, he estat investigant entorn el personatge que va escriure la novel·la (que va ser adaptada al cinema l’any 1998 per Terry Gilliam) i que alhora és el protagonista. Es tracta de Hunter S. Thompson, un periodista nord-americà del que s’ha dit que és a la premsa el que Bukowski és a la novel·la. Supose que el paral·lelisme de Javier Memba té a veure sobretot amb el que va ser el motor bàsic d’ambdós per a la seua creació: estupefaents i alcohol a tutti pleni.

Així comença de fet, la novel·la i la pel·lícula. Un descapotable roig travessa el desert. Els seus ocupants són el periodista Raoul Duke (encarnat al llargmetratge per Johnny Depp) i el seu advocat, Mr. Gonzo (Benicio del Toro). El maleter del cotxe està ple a rebossar: dues bosses de marihuana, 75 pastilles de mescalina, 5 fulles d’àcid i un llarg etcètera. Condueixen a màxima velocitat, al·lucinant un atac d’estridents rates-penades i tractant d’evitar les notícies de la guerra del Vietnam. Enviats per un editor a cobrir una cursa de motos en el desert, els nostres dos antiherois es reforcen amb tantes substàncies al·lucinògenes com poden per a iniciar el seu viatge al cor de la decadència ianqui.

Sembla que aquest viatge és una molt fantasiejada i exagerada narració del vertader viatge de Thompson i Óscar Zeta Acosta a Las Vegas. Segons Viquipèdia, Thompson va ser enviat a fer un fotoreportatge del campionat de motocross Mint 400 per a la revista Sports Illustrated el 1971. Al mateix temps va ser contractat per Rolling Stone per a cobrir una convenció policíaca sobre narcòtics a Las Vegas. Abans de ser avisat sobre la cursa, Thompson estava a Los Ángeles, informant sobre l’assassinat de Ruben Salazar i les protestes racials que van ocórrer després de la seua mort. Acosta era una reconeguda figura de la comunitat chicana i per tant, una òbvia font per al seu article. Com que resultava prou perillós mantenir una conversa a la convulsa Los Ángeles, Thompson i Acosta van decidir traslladar-se a Las Vegas per poder continuar tranquil·lament amb la història. Posteriorment, Thomson va escriure la majoria de la novel·la en una habitació d’hotel a la ciutat d’Arcadaia, Califòrnia, mentre treballava en l’article de Salazar per a Rolling Stone.

El que originàriament seria només un fotoreportatge, esclatà fins a convertir-se en un article de la grandària d’una novel·la per a Rolling Stone, el novembre de 1971. I com ocorre a la majoria dels textos de Thompson, la major part del llibre està basat en fets reals, però alterats i exagerats fins a tal punt que fàcilment poden traspassar la línia de la ficció. Per exemple, a la novel·la, Duke assisteix tant a la cursa de motocicletes i a la convenció de narcòtics, en un període que aparenta ser sols uns dies. En la vida real, però, ambdós esdeveniments ocorren amb més d’un mes de diferència. Una interpretació (lligada a l’estil gonzo), ens diria que, com la novel·la està narrada des del punt de vista d’un fortament drogat i desconcertat Raoul Duke, tot i que haguera passat més d’un mes, ell sols ho sentiria com uns quants dies, i per tants els descriuria com a tal. Aquesta interpretació s’aplica també a diversos aspectes de la novel·la, com la paranoia que pateix en ocasions, les seues visions estranyes i desfigurades de la realitat i les regressions i flash-back que de tant en tant, en moments de “ressaca”, descriu.

Miedo y asco en Las Vegas, va ser, en paraules del seu propi autor, “un fallit experiment de Periodisme Gonzo”. Però, què és el periodisme gonzo? Doncs, de nou amb Viquipèdia, és un estil de reportatge, sub-gènere del Nou Periodisme, que planteja un acostament directe a l’objecte (la notícia), arribant fins el punt d’influir en ella, i tornant al periodista en part important de la història, com un actor més; també sol imprimir més importància al context que al text, és a dir, dóna preponderància a l’ambient on ocorre el fet, per sobre del fet mateix. El terme “periodisme gonzo” va ser especialment utilitzat per descriure el distintiu estil narratiu del nostre protagonista, Hunter S. Thompson, a partir d’un article d’aquest, titulat “The Kentucky Derby is Decadent and Depraved”. Sembla que el periodista Bill Cardoso, quan va llegir aquest reportatge va exclamar “és gonzo pur!”, fent referència a una expressió irlandesa que vol dir “l’últim home que queda dempeus després d’una marató d’alcohol”.
Els antecedents del periodisme gonzo es poden rastrejar fins el Nou Periodisme, estil d’avantguarda de l’època, que privilegiava la visió subjectiva per damunt de l’objectivitat, i la narració més literària per sobre de la piràmide invertida. També és possible trobar punts en comú amb el moviment Beat i l’escriptura desinhibida i lliure de Jack Kerouac. Tanmateix, el tracte molt més cru, l’apologia a l’alcoholisme i les drogues i el ja esmentat “estil particular” de redacció de Thompson, fan del periodisme gonzo un gènere propi, històricament vinculat a la contracultura i als moviments anàrquics i revolucionaris. Sí, el nostre home era un maleït yippie.

De fet, vull contar un parell d’anècdotes molt divertides i, alhora, polítiques. La primera l’he trobada al llibre de Pepe Ribas, Los 70 a destajo. Ajoblanco y Libertad (mira que donarà de sí este llibre), a les pàgines 222 i 223. És aquesta:

Ana contó que Hunter S. Thompson había sido tiroteado por la policía yanki durante la convención demócrata de 1968. Gracias al manoseado libro de María José Ragué, California Trip, sabíamos que los hippies más radicales de Estados Unidos, tras la feroz represión de 1967, habían lanzado el Youth International Party -los yippies-. Las protestas y manifestaciones subieron de tono a partir de entonces, siguiendo el ejemplo de los Black Panthers. El nuevo partido había organizado un gran escándalo durante la convención demócrata de Chicago que debía elegir a su candidato para las elecciones de 1968. Jerry Rubin, Abbie Hoffman, Allen Gisbert, Tom Hayden, marido de Jane Fonda, y por lo visto Hunter S. Thomson, montaron un juicio bufo, donde los yippies, acordonados por una policía cada vez más violenta, eligieron a Pigasus, un cerdo, como único candidato posible.

La segona és una història que ell mateix va relatar a la revista Rolling Stone. Concretament al seu primer article, Freak Power in the Rockies, on contava la seua candidatura de 1970 per a sheriff del comptat de Pitkin, Colorado, com a membre del partit “Freak Power”. Thompson va perdre en una estreta votació, havent promès en la seua campanya la despenalització del consum de drogues, destruir els carrers i convertir-los en pastissals per a que la gent caminara, prohibir edificis tan alts que amaguen el paisatge i la vista a les muntanyes i rebatejar Aspen, Colorado, com la “Ciutat Grossa”. El rival republicà contra el que competí, l’instava a rasurar-se el cap i l’anomenava “el meu oposant melenut”.

No em digueu que no és boníssim! Ara sols queda aprofundir una mica més entorn a la figura d'aquest geni. Començaré per llegir “Mescalito”, que he trobat per Internet i que podeu descarregar ací i continuaré amb “El diario del ron”, publicat per Anagrama, que serà una bona lectura estival, sens dubte!