El jove Roberto Saviano va provocar, amb la publicació de ‘Gomorra’ a Itàlia, un autèntic sisme d’incalculables conseqüències. La més directa va recaure sobre ell mateix, en convertir-se en blanc de la màfia i haver de viure en l’exili sota protecció policial. Aquest fet, lluny de ser una campanya de màrqueting per a vendre exemplars, ha convertit l’escriptor en un heroi del nostre temps. I és que Saviano, nascut fa ara trenta anys en terres de la Camorra, ens ha servit un testimoni de primera mà per a poder conèixer les dinàmiques del que tothom allà coneix pel nom de “Sistema”. I per a fer-ho no ha partit de l’abstracció numèrica, de la simple exposició de xifres a la què sovint estem acostumades, sinó de la matèria. Així, capítol rere capítol ens mostra les matèries amb les quals treballa el Sistema: els contenidors, el tèxtil, la droga, les armes, el ciment, les escombraires, i per extensió, els homes, les dones, els xiquets, les xiquetes. En el Sistema tota matèria es transforma en mercaderia. En adoptar aquesta perspectiva original, Saviano mostra la Camorra en la seua nuesa: com a manifestació congènita i punta de llança del sistema capitalista.
‘Gomorra’ no és un assaig, ni una novel·la, ni una autobiografia. És tot això alhora. La seua adaptació cinematogràfica era qüestió de temps. Ha arribat de mans del director Matteo Garrone, que ha superat el repte d’una manera realment brillant. D’una banda, perquè ha aconseguit transformar el llenguatge literari en llenguatge cinematogràfic, cosa que se’ns entoixa certament difícil en el cas de Gomorra, i d’altra, perquè ha facturat un llarg metratge que, junt a altres títols de recent aparició, suposa un autèntic renaixement del millor cinema italià. Les comparacions amb els mestres neorealistes i amb la nova cinematografia brasilera, encapçalada per Fernando Meirelles, són, doncs, inevitables. Deixant de banda la primera persona, utilitzada al llibre, pel film transcorren uns quants relats en paral·lel, una mostra suficient per a un apropament a la realitat de fort impacte visual. Si per alguna cosa espanta el treball de Garrone és pel verisme de les localitzacions i els personatges. Pel que fa als diàlegs, plens de frases antològiques i que sonen molt millor en versió original, sembla que no hi hagués cap guionista al darrere perquè les diuen veïns anònims d’Scampia o de Casal di Principe, per als quals la convivència amb la Camorra és moneda comuna. I és que si alguna cosa retracta bé aquesta pel·lícula, és el no future dels joves napolitans, autèntica carn de canó del Sistema.
No obstant el gran treball realitzat per Garrone, es fa necessari complementar el visionat de ‘Gomorra’ amb la lectura del llibre que li dóna títol; doncs és Saviano qui posa nom i cognoms a tot això que a la pel·lícula simplement s’intueix.
Aprofitant que ahir, 27 de gener, es commemorà el Dia de la Memòria de l'Holocaust, aprofite per a penjar unes fotografies que demostren a la perfecció com aquesta infàmia històrica es repeteix avui a Gaza. Amb especial dedicatòria a tots els negacionistes del genocidi del poble palestí a mans dels botxins sionistes. Agraisc a Marc Peris que me les haja fet arribar.
"Reproduzca esta información, hágala circular por los medios a su alcance: a mano, a máquina, a mimeógrafo, oralmente. Mande copias a sus amigos: nueve de cada diez las estarán esperando. Millones quieren ser informados. El terror se basa en la incomunicación. Rompa el aislamiento. Vuelva a sentir la satisfacción moral de un acto de libertad. Derrote el terror. Haga circular esta información". Rodolfo Walsh, ANCLA (Agencia de Noticias Clandestina), 1976
Recorde una conferència de Santiago Alba que em va fer reflexionar molt, ara fa uns anys. Va estar centrada en la construcció cultural que nosaltres, els occidentals, hem fet de l’Islam. Va ser a partir d’aquí quan em vaig adonar que la nostra educació estava terriblement esbiaixada per l’etnocentrisme, que no sabíem absolutament res de l’Altre i que allò que pensàvem que sabíem era, simplement, una sèrie de clixés pensats dintre dels nostres paràmetres. Per això, ara intente ser més prudent en les meues opinions i alhora, documentar-me una miqueta sobre el tema.
La primera vegada que vaig llegir sobre la qüestió del hijab (el vel) per part d’una dona musulmana, vaig veure les coses d’una altra manera. I conste que no parle del vel que tanta polèmica va alçar a França, sinó del seu significat originari. Va ser Fatema Mernissi 1 qui em va aclarir l’origen d’aquesta institució en el seu llibre ‘Las sultanas olvidadas. La historia silenciada de las reinas del Islam’. Ens diu Mernissi:
El Profeta acostumbraba ser particularmente conciso a la hora de pronunciar la jutba. Su jutba era muy breve. (…) No cabe duda de que la larga jutba de ministros y otros funcionarios, y en especial, los interminables discursos televisados que son hoy costumbre en tantos países musulmanes,constituyen una abominable bida (innovación herética) que no tiene nada que ver con la tradición de los primeros Compañeros. Éstos, al igual que el Profeta, fueron hombres de acción siempre con prisa que se levantaban al amanecer, se dedicaban de lleno a conciliar una vida religiosa con la disciplina militar, y pensaban que los fieles tampoco podían perder el tiempo. Abu Bakr, el primer califa (11/632 a 13/634 2), que tomó el poder a la muerte del Profeta, se preocupaba de que un líder musulmán no ahogara en palabras a los fieles. (…) La jutba del viernes obligaba pues al soberano a desarrollar su capacidad para comunicarse directamente con el grupo, para pasar información rápida ciñéndose a los hechos esenciales y asumir la responsabilidad política de lo que decía. La gran responsabilidad del líder estaba tanto en lo que omitía como en lo que realmente decía. Es fácil comprender por qué el soberano musulmán trató de desligarse tan pronto de esa obligación y evitar así la angustia del contacto directo con el grupo. Pero con ello privó a la mezquita de su función principal, de su función de asamblea de los fieles, bien informados y a quien se pide opinión. Los califas se separaron enseguida de la comunidad y abandonaron la residencia-mezquita de Mahoma, donde el líder vive y trabaja junto al lugar de culto. Entre ellos y sus gobernados tendieron el hijab; literalmente,el velo. Muy pronto la institución del hijab -una cortina, una barrera que separa al soberano del pueblo e impide su acceso a él, lo que el Profeta y los primeros cuatro califas consideraban un grave incumplimiento de su deber en tanto líderes- se instauró como práctica política. (…) La institución del hijab puede considerarse un acontecimiento clave en el deslizamiento del califato hacia el despotismo (…).
Sembla que és aquest sentit del terme el que utilitzen Nazanín Amirian 3 i Marta Zhein 4 en el seu llibre ‘El Islam sin velo. Un acercamiento serio y riguroso a la cara más desconocida del mundo islámico’, publicat aquest mateix mes en l’editorial Planeta, i que jo em vaig agenciar (previ pagament de 18, 50 euros) aquest dissabte en la llibreria Soriano. La veritat és que tinc unes ganes terribles de començar-lo, el problema és que no sóc capaç de saltar-me les meues pròpies normes i tinc algunes lectures prèvies pendents. De moment us deixe amb la contraportada, a veure si us pica el cuquet de la curiositat. Ja us en parlaré més endavant.
Árabe, musulmán, islámico… Un árabe puede no ser musulmán, un musulmán no árabe y, sin embargo, todos parecen ser lo mismo; ni siquiera los de la misma área geográfica practican la religión del mismo modo. ¿Qué significa choque o alianza de civilizaciones? En el mundo existen ocho civilizaciones: la hindú, la budista, la confuciana, la muslmana, la africana, la latinoamericana, la ortodoxa y la occidental, confundiéndose lugares geográficos con religiones… Éstas y otras muchas cuestiones son las que intenta contestar el Islam sin velo, un libro que, lejos de ser religioso, ofrece explicaciones políticas, antropológicas, económicas, sociales y también religiosas a algunas preguntas que surgen en Occidente sobre los modos de vida, ritos y costumbres de los creyentes de esta fe, desde las normas para amar, las relaciones sexuales o los métodos de reproducción humana, hasta el sufismo, el martirio o el velo, entre otros temas. El libro desvela hasta qué punto estos asuntos están sembrados de prejuicios y ofrece la posibilidad de sustituirlos por datos y explicaciones que en más de una ocasión generarán perplejidad o sorpresa. Así, en estas páginas, la presunta “unidad” del mundo muslmán se deshace ante la diversidad de sus integrantes que, para empezar, ni tan siquiera se reconocen como parte de esta denominación. Avalado por el rigor de los datos que se disfrazan con un lenguaje didáctico, sencillo y ameno, El Islam sin velo supone el primer libro escrito en nuestro país que trata las cuestiones a las que se enfrenta Occidente respecto al islam desde un punto de vista laico, crítico, serio y respetuoso, y pone al descubierto sorprendentes aspectos cuyas dimensiones resultan inconcebibles incluso para aquellos que lo opusieron contra el “Occidente cristiano”.
1 Fatema Mernissi (Fez, 1940) s’educà íntegrament en escoles coràniques i parlà solament àrab fins els vint anys. Sa mare i la seua àvia eren analfabetes, però Mernissi pogué accedir a una llicenciatura en Ciències Polítiques per a després ser becada per la Sorbona i, finalment, obtenir el doctorat en Sociologia en la Universitat de Brandeis. En l’actualitat és una de les veus més eloqüents del feminisme islàmic i una autoritat mundial en estudis corànics. Ha publicat a Espanya els assaigs Marruecos a través de sus mujeres (Oriente y Mediterráneo, 1990), Miedo a la modernidad: Islam y democracia (Oriente y Mediterráneo, 1992), Sueños en el umbral (Muchnik, 1995 i Quinteto, 2002), El harén político: el profeta y las mujeres (Oriente y Mediterráneo, 1999) i El harén en Occidente (Espasa Calpe, 2001). A diferència de la major part de les intel·lectuals dels països musulmans, Fatema Mernissi no viu a l’exili. Resideix a Rabat, on és investigadora en la Universitat Mohamed V.
2 El primer número correspon al calendari musulmà i el segon, al gregorià.
3 Nazanín Amirian (1961), politòloga iraniana, resideix des de 1983 a Espanya, on ha cursat els seus estudis en Ciències Polítiques i Filosofia. Autora d’una dotzena de llibres -entre els quals destaquen Irak, Afganistán e Irán: 40 respuestas al conflicto de Oriente Próximo (2007), Kurdistán, el país inexistente (2005) i Robaiyat de Omar Jayyam (2002)-, a través dels seus cursos, conferències i articles defensa la seua peculiar visió alternativa sobre les qüestions relacionades amb l’Orient Mitjà.
4 Marta Zhein (1962), documentalista i narradora d’històries, aborda la realitat des de diferents llenguatges: cròniques, documentals, assaigs, columnes d’opinió, etc., en els quals es preocupa per deixar patent el seu punt de vista com un acte de compromís. Entre els documentals que ha dirigit destaca Feliz vida loca, La historia más bella i Se traspasa. L’últim assaig publicat en col·laboració amb Nazanín Amirian és Irak, Afganistán e Irán: 40 preguntas al conflicto de Oriente Próximo. Actualment publica una columna d’opinió setmanal en la secció internacional del diari Público.
- Donar un xec en blanc a un Arquitecte perquè et construisca un edifici lleig i gris: 760.880.921 euros
-Barallar-se per un campionat en la mar que solament va tenir una audiència del 4% de share, i que en realitat ningú entenia...: 1.500.000.000 euros
-Acceptar el xantatge d'un vell raquític amb pasta perquè vegem com 24 cotxes a 300 km/h passegen per les nostres platges: 100.000.000 euros
-Portar a un home amb sotana durant un dia perquè beneeixi totes les seues obres: 100.000.000 euros
-Crear coste el que coste una necessitat per a un estadi nou per al València, quan ha estat a punt de trencar l'entitat: 400.000.000 euros
-Crear l'Agora per a l'Open de Tennis que totes les ciutats han rebutjat: 113.000.000 euros
-Crear a Xàtiva una plaça de bous coberta per a un míting de Rajoy: 2.000.000 euros
-Ajuda a les seues campanyes sobre el transvasament de l'Ebre i desinformar amb el valencià-català i Educació per a la Ciutadania: 4.000.000 euros
-Per a crear una millor xarxa de transport metropolità; perquè puguen atendre'm una urgència en un hospital abans de 3 hores; perquè el meu germà puga estudiar en un edifici i no en un barracot; perquè les indústries tinguen ajuda en la competència internacional; per a fomentar l'I+D+I; per a desenvolupar la llei de dependència; per a pagar el deute de 15.000.000 euros a les universitats; per a no ser els millors en fracàs escolar; per a no ser una ciutat de primera amb sous del tercer món: NO HI HA DINERS
Sé que, des que vaig escriure el meu post sobre Hospital Central, dubtareu del meu bon gust a l’hora de parlar-vos de sèries. Però tenint en compte que ja m’he desintoxicat de l’infame producte de Telecinco, us demane una nova oportunitat. Vull parlar-vos de la sèrie que estic engolint (literalment) en l’actualitat. Weeds no és sols la paraula que s’utilitza en la llengua anglesa per a denominar les “males herbes”, també és el pilar central sobre el què construeix aquesta hilarant comèdia. Partint d’un argument estrafolari (Nancy és una dona que viu a una ciutat dels suburbis. Queda vídua i amb dos fills i, com que no vol renunciar al seu tren de vida, es fa traficant de marihuana), es concatenen unes situacions que, de vegades ratllen l’absurd, però ho fan de manera trepidant i divertida. Amb un transfons liberal, i sovint crític amb la hipocresia de la societat nord-americana benestant, Weeds també retracta de manera curiosa la relació que Nancy estableix amb els seus proveïdors. En aquest cas, la mirada cap a la població negra del gueto ens mostra una honradesa que brilla per la seua absència en els veïns de la nostra mare traficant, sense caure, això sí, en el parany de l’ idealisme. Weeds és un producte que s’ha d’entendre en el seu context, òbviament. En primer lloc, territorial, doncs està centrada en l’estat de Califòrnia i en segon, i molt més important, molts dels seus diàlegs estan influenciats per la dolenta gestió del president George Bush, no sols en clau exterior (guerra d’Iraq principalment) sinó també en clau interna (pèrdua adquisitiva de les classes mitjanes i empobriment de les classes populars). Vaig començar a veure-la perquè n’havia sentit parlar molt bé en Internet. També algun amic me l’havia recomanada. He de confessar, no obstant, que els primers capítols em van decebre una miqueta. Així i tot, vaig decidir continuar i ja vaig per la tercera temporada. La recomane ferventment. Feu-me cas aquesta vegada. No us penedireu.
Aprofitant la visita d'Eduardo Bautista, president de l'SGAE, al Midem (la fira del negoci musical que es celebra cada any a Cannes), el diari ABC li ha fet una entrevista i li ha donat aquest titular: "Todo ese discurso de la cultura libre es co-mu-nis-mo". És a dir, el pitjor dels mals. Sembla que per a este senyor, la guerra freda i la cacera de bruixes tornen més fortes que mai. Llàstima que no es puga clavar els internautes dintre del sac de la Ley de vagos y maleantes del règim franquista, veritat Teddy?
El cert és que l'entrevista no té cap desperdici. Sobretot per la lògica, que brilla per la seua absència. Comença l'entrevistat dient que el paradigma ha canviat, que hem canviat la nostra manera d'escoltar música i que els canvis seran més pronunciat en el futur. Fins ací, tot correcte. Tot allò que diu a continuació és un cúmul de despropòsits. Començant per la seua acusació als mitjans de comunicació de la pèsima imatge que té l'SGAE davant la ciutadania. Afirma el personatge que es vulnera la pressumpció d'inocència (!) amb les informacions que es donen a la premsa de la seua societat de gestió. Sr. Bautista, per a començar, deixe de consumir drogues. La pressumpció d'inocència no pot vulnerar-se en el cas d'una societat, sols a nivell individual. I a aquest respecte, precisament, són vostés qui, amb el seu canon, consideren culpables a tots i cadascun dels consumidors de suports de dades.
Diu Bautista que l'SGAE no és una organització perfecta, però que això no significa que se l'haja de vapul·lejar. Cavaller, la informació que va donar en el seu dia Público entorn a la seua trama empresarial és, simple i planament, necessària, perquè ens mostra els interessos més foscos d'un grup de gent als que sí, l'esquerra ha de combatre. "Todo este discurso de la cultura libre, si es tan progresista como parece, la izquierda tendría que reivindicar la vivienda libre, la comida gratuita, la educación, la asistencia sanitaria, la ropa... cuando todo eso sea gratis, a lo mejor los artistas tampoco quieren cobrar por su trabajo, pero eso se llama co-mu-nis-mo". Llámele como quiera, sr. Bautista, todo eso es mi bandera.
Encara que ara que ho pense... eixa era la seua també fa alguns anys, no? Almenys això és el què em diu E-Bay, on es ven un disc sota aquesta descripció: UNO DE LOS DISCOS MITICOS FUE EL DOBLE LP QUE EDITO EL SELLO NEVADA EN 1977, EN LA SERIE HABLAN LOS PARTIDOS. ESTE ES EL DEL PARTIDO COMUNISTA DE ESPAÑA Y EN EL APARECE EL TEMA INEDITO DE COZ "EL ROCK DE LA LEGALIZACION" TAMBIEN ENTRE OTROS ESTA TEDDY BAUTISTA,ANA BELEN, VICTOR MANUEL,JOSE MENESE,ENRIQUE MELCHOR Y EL DUO KOTLIARSKAIA-COMENSAÑA
UN DISCO YA DIFICIL DE CONSEGUIR MUY BUEN ESTADO
Ai, les voltes que dóna la vida... sobretot si eres un xaquetero...
Sempre he sentit el màxim respecte cap a la gent de Comú. Aquest projecte de distribució, edició i contrainformació que ve funcionant a Castelló de La Plana des del llunyà 1993 ha demostrat, al llarg de tota la seua trajectòria, ser un autèntic referent per a totes aquelles que, al País Valencià, ens ubiquem a l'esquerra de l'esquerra dels homes i de déu (que deia aquell grup hardcore).
Tot i que a ma casa conserve una col·lecció dels seus dossiers 'Críti(cs)', feia temps que no em trobava amb alguna de les seues produccions. Fins avui, que m'ha arribat el seu fanzine n.1. I vés per on, que m'ha semblat (com era d'esperar) una iniciativa brillant. Per això us vull parlar d'ella.
Després de fer un diagnòstic aproximatiu a l'escena alternativa castellonenca, la gent de Comú ha detectat un buit important: no hi ha referències publicades entorn a eixe moviment des d'una mirada femenina. I és que, potser en altres llocs es dóna una circulació de materials que trenquen amb la visió normativa i hegemònica masculina de forma més habitual (publicacions i zines de temàtica feminista, punk, de suport a grups de xiques, etc.) però a La Plana cal cobrir eixe espai, en consonància, d'una banda, amb la progressiva participació de xicones a diferents grups musicals propers, i d'altra banda, amb la configuració de la Xarxa Feminista de La Plana, a partir dels grups de Dones en Lluita i Dones de Negre dins el Casal Popular de Castelló.
Així doncs, aquest fanzine suposa una brillant aportació a l'escena antagonista des de dues perspectives: no sols com una manera d'obrir canals de difusió i participació activa dins dels col·lectius, els grups musicals, etc., reivindicant i assumint de forma transversal les lluites que practiquen col·lectius propers, sinó també com una forma de compromís quant a difondre models o referents que trenquen amb el paradigma hegemònic, habitual tant als mitjans de comunicació de masses com als de caire alternatiu.
El fanzine n.1, amb una curada presentació, parteix d'una entrevista col·lectiva a fèmines que formen part de l'escena punk i hardcore local, com són Amparo (Husmo), Anna (Agraviats), Isa (Gargamboig) i Irene (Contratempo) i segueix amb una altra entrevista múltiple, una miqueta més heterogènia i difusa, a dones de diferents procedències geogràfiques vinculades a diferents grups, publicacions o col·lectius. Concretament a Hèlena (Setmanari Directa), Sabela (Guerrilha Distro), Pepa (Criatura & Visión Túnel), Suca (Ki Sap), Taína (Cojoba), Born to hate, Elena (Clitocore), Marta (Aht Ez!) i Andreea (Ladyfest & Indymedia Romania). A continuació hi ha un article sobre la pròpia Xarxa Feminista de la Plana; una reflexió entorn a la participació limitada de les dones en el moviment autònom de l'illa de Mallorca, que potser aprofitada per analitzar altres indrets i escenaris; una aproximació a l'anomenat 'ciberfeminisme' i una mirada retrospectiva al fenòmen 'Riot Grrrl', així com un grapat de ressenyes de llibres, fanzines i música.
En definitiva, us recomane que es feu amb un exemplar. Si voleu saber com aconseguir-ne un, cliqueu ací.
Manifestació del dissabte 17 de gener a València en solidaritat amb Palestina i contra els crims de guerra d'Israel. Extretes del reportatge fotogràfic de Kaos en la Red.
El jove Roberto Saviano va provocar, amb la publicació de ‘Gomorra’ a Itàlia, un autèntic sisme d’incalculables conseqüències. La més directa va recaure sobre ell mateix, en convertir-se en blanc de la màfia i haver de viure en l’exili sota protecció policial. Aquest fet, lluny de ser una campanya de màrqueting per a vendre exemplars, ha convertit l’escriptor en un heroi del nostre temps.
