diferència i repetició

THIS IS THE END

2010-11-04T21:04:00.001+01:00


Ara sí

Ja em vaig acomiadar de vosaltres una vegada i, finalment, no va ser definitiva. Avui no hi ha marxa enrere. Aquesta tribuna d'amor i resistència, com vaig descriure des del principi aquest humil blog, arriba a la seu fi. Per a sempre. És per això que em permet l'ús de majúscules en el títol!

¿Els motius? Molts...

Una abraçada virtual i fins sempre!

"The End" Apocalypse now
Carregat per nicobus. - Videoclips, entrevistes amb artistes, concerts i demés.

Front 242: tornen les màquines

2010-11-02T21:08:00.000+01:00

Article publicat avui a la secció local del diari ABC.

Corrien els anys vuitanta. Guerra Freda, atur, el desastre de Txernòbil… i les màquines. La música, fidel a la seua tradició de ser la forma d'art que abans absorbeix el malestar del seu temps (encara que també el goig), no es va comportar de forma diferent en eixa ocasió. El quartet belga Front 242 (ara trio) forma part, al costat d'altres bandes europees de l'època com DAF, Liaisons Dangereuses i Nitzer Ebb, d'un selecte grup de cronistes del descontentament. No fa falta escoltar les lletres per a intuir-lo; la seua música és una màquina d'apiconar, freda i inclement, urgent però no frívola, apocalíptica i fosca com una zona abissal. La seua agressivitat no ha perdut un àpex d'efectivitat dues dècades després. Són el germen de la música industrial i l'EBM (Electronic Bodie Music); els dignes successors de Kraftwerk, Neu! i Cabaret Voltaire; la referència bàsica de The Orb o Prodigy. En altres paraules, no hi ha punxadiscos d'electrònica que es precie que no atresore una còpia de «Headhunter» en la maleta.

Doncs bé, Front 242 tornen a escena -si és que alguna vegada es van anar-, i ho fan amb una gira prometedora des del seu títol («Vintage tour. The best of»), el que significa que els de Brussel·les centraran el tret i delectaran als seus seguidors amb un repertori de hits intemporals, i no tant amb les disgresiones menys encertades de la seua carrera, comprensibles si tenim en compte que des de 1982 han tret a la venda tretze àlbums. La gira passarà per altres ciutats espanyoles, però serà el 26 de novembre a València, concretament en Spook Factory, on la trobada prendrà tints veritablement nostàlgics.

Aquesta sala va ser des de 1984 fins a mitjans dels anys noranta la meca de pelegrinatge per a milers d'afeccionats als sons sintètics, i és ací on, ara, joves i no tan joves tindran l'oportunitat d'escoltar, sense parany ni cartó, en directe i amb màquines analògiques, temes com «Wellcome to paradise» o «Tragedy for you». Serà també un esdeveniment per a aquells que en el seu moment no van poder veure en viu al trio valencià Interfront (o Megabeat), format per Julio «Nexus», Gani Manero i Fran Lenaers. L'últim d'aquests, conegut dj de Spook i ACTV, punxarà després dels concerts una sessió centrada en els subgéneres de la música industrial (synth-pop, cold wave, etcètera).

L'interès que segueix despertant Front 242 i els seus acòlits entre les generacions posteriors confirma la consistència que adquireix la música electrònica quan forma part d'un concepte cultural, estètic i històric integral i coherent.

Especial Anarquisme en Babelia

2010-10-30T12:20:00.000+02:00

El suplement Babelia d'aquest dissabte duu en les seues pàgines un especial dedicat a l'anarquisme. Us deixe les referències en format digital, però si voleu tenir-les en paper, ja sabeu... acosteu-vos al quiosc!

Los cínicos griegos como preludio anarquista

Matar al rey

De la 'Revista Blanca' a 'Ajoblanco'

Visiones del anarquismo

Igualquè?

2010-10-29T10:10:00.002+02:00

Rosa Solbes posa avui els punts sobre les is en la seua columna de El País.

Acabat de nomenar, Ramón Jáuregui assegurava que l'estrella polar del nou govern socialista (diuen que "girat a l'esquerra") serà la igualtat. Just quan se suprimia el ministeri d'ídem, demostrant-se una vegada més qui s'estreny el cinturó, i també que les resolucions de Pequín d'abordar els drets de les dones des del màxim rang governamental encara són paper mullat. De fet, algunes comunitats autònomes ja havien volatilitzat els seus Instituts de la Dona, incloent la socialista Castilla-La Mancha.

Ja sabem que desigualtats hi ha moltes, i no només les de gènere. Però aquesta és la més transversal, i la notable pèrdua simbòlica d'una cartera independent ha hagut de ser interpretada des de posicions feministes com un pas enrere i una concessió a la dreta.
Precisament ara, quan la caverna apareix embravida i es permet el luxe d'ovacionar en la intimitat al fachisoletano eixit i als molt machorros Pérez Reverte i Sánchez Dragó, també capdavanters del Testosterona Party (encara que en públic componga gestos de desgrat). I ho fa perquè en ella habiten i creixen dones covardes i insolidàries i homes que odien (menyspreen, temen...) a les dones.

Sí, també sabem que la igualtat no s'instaura per decret, i que les agressions masclistes necessiten quelcom més que una llei. I no obstant això, cal seguir donant passos legislatius perquè sense acció política decidida mai haurà solució.

Recordaran amb quant menyspreu va ser acollida en el seu moment la iniciativa del Govern central de legislar per la igualtat i contra la violència de gènere, obstinacions de María Teresa Fernández de la Vega. Ara el parlament valencià estudia un text i en comissió hem disseccionat, des de les més variades disciplines, el que coincidim a considerar el crim més universal i més impune, el qual no coneix fronteres ni classes socials. I un dels grans punts d'acord és la necessitat de prevenció sobre la base de (entre altres) polítiques d'educació i sensibilització.

Així, és molt important donar suport totes les iniciatives que sorgisquen des de la base, més encara que difondre campanyes institucionals de les quals sol emanar un cert tufillo a "sermó". En els últims dies he conegut vàries: un fullet de l'ajuntament de Benidorm per a saludar a qui s'empadrona proposa treure la targeta roja al maltractador; un equip català de korfbal (únic esport amb equips obligatòriament mixts i paritaris) que inclou el lema en les seves samarretes; i Espai D'Homes, que organitza rodes d'homes sota el lema "el silenci ens fa còmplices" (pren nota, Rajoy).

Espanya ha tancat la major venda d'armes de la seua història a un dels països més desiguals, Aràbia Saudita. Fins i tot aquí la igualtat es presenta més difícil que assolir un contracte a Alacant sense anomenar-se Ortiz. Fa poc es reunia a València el "II Congrés de Dones liderant el Mil·lenni". Bonic títol. Però a aquest ritme tem que ens ho fien més aviat per al quart o cinquè mil·lenni.

---

Us emplace, per cert, a participar en la proposta del blogger i company de lluites Rubén, referent a la polèmica alçada per la novel·la de Sánchez Dragó.

Me la suda, o mejor, ke os den

2010-10-28T09:38:00.000+02:00

Un país dempeus

2010-10-27T12:05:00.001+02:00

Un país dempeus.

Per una nova cultura democràtica.

Un país dempeus from TransformaFilms on Vimeo.

A Catalunya, durant els últims anys han sorgit nombrosos conflictes i mobilitzacions al voltant de les polítiques territorials i d’obres publiques. Aquestes mobilitzacions son qualificades de 'cultura del no' per uns, mentres que d'altres les defineixen com una nova cultura del territori.

"Un país dempeus" vol contribuir a aquest debat a través de declaracions de polítics, experts i membres de moviments socials.

A partir de quatre mobilitzacions ben conegudes -la Plataforma en Defensa de l'Ebre, Salvem Les Valls, les lluites al voltant del Pla 22@ i Salvem L'Empordà- s'analitza, amb perspectiva històrica, quin diàleg s’ha generat amb els poders públics i fins a quin punt hi ha hagut participació en la presa de decisions.

Direcció: Mariela Acjia i Jordi Oriola

Catalunya, setembre 2010

Duració: 36 minuts

Per informar-se i descarregar-lo gratuïtament: unpaisdempeus.cat ó transformafilms.org

Una mica de remember...

2010-10-20T18:48:00.000+02:00

... està bé de quan en quan.

Label: Audiodrome (2)
Catalog#: AUD 8015
Format: Vinyl, 12", Maxi-Single, 45 RPM, Limited Edition
Country: Italy
Released: 27 Sep 1993
Genre: Electronic
Style: Euro House, Italodance

L'exemple francés

2010-10-19T11:37:00.002+02:00

He tingut l'impuls de parlar de les mobilitzacions que sacsegen França, però en vore la vinyeta que ha publicat hui en Público Manel Fontdevila, se m'han llevat les ganes. Fins i tot les de continuar amb el blog. I és que té molta raó!

Solucionari

2010-10-16T10:54:00.003+02:00

Ahir vaig publicar un post titulat "Jeroglífic" que a mès d'ú ha deixat amb cara de pòquer. Què cony significala imatge d'un café, un signe de més, unes pipes, un altre signe de més, la consellera de cultura, Trinidad Miró, un signe d'igual i la portada d'un disc d'ska ("Salida Nula") titulat sintèticament "Mucha mierda y poka eskoba"? Doncs ve a representar açò:

Miró pasa del café a las pipas de Zapatero

La solució al Jeroglífic és senzilla. Si al café roïn de Zapatero i a les seues pipes ràncies li sumes la gestió d'aquesta dona, el resultat és que els valencians no tenim eixida. Conclusió: hi ha massa merda (i olora molt malament) i massa poca granera per a netejar. Una magnífica metàfora de la política que s'estila per ací, no penseu?
Ah, que esperaveu alguna cosa amb més entrellat? Doncs ho sent, no sempre puc complir les vostres altes expectatives (llegiu aquesta frasse amb to d'ironia, per favor). Ah, que no us fa gens de gràcia? Val, ho entenc, és deformació professional... no m'ho tingueu en compte!

Jeroglífic

2010-10-15T14:53:00.000+02:00

Una revolució sana

2010-10-13T21:59:00.001+02:00

Avui, estic revolucionada. Revolucionada i revolucionària. M'agrada molt el poema de D.H. Lawrence. És perfecte per a un dia com aquest.

A Sane Revolution

If you make a revolution, make it for fun,
don't make it in ghastly seriousness,
don't do it in deadly earnest,
do it for fun.

Don't do it because you hate people,
do it just to spit in their eye.

Don't do it for the money,
do it and be damned to the money.

Don't do it for equality,
do it because we've got too much equality
and it would be fun to upset the apple-cart
and see which way the apples would go a-rolling.

Don't do it for the working classes.
Do it so that we can all of us be little aristocracies on our own
and kick our heels like jolly escaped asses.

Don't do it, anyhow, for international Labour.
Labour is the one thing a man has had too much of.
Let's abolish labour, let's have done with labouring!
Work can be fun, and men can enjoy it; then it's not labour.
Let's have it so! Let's make a revolution for fun!

O alguna cosa així com...

Una revolució sana

Si fas una revolució, fes-la alegrement,
no la faces lívidament seriosa,
no la faces mortalment seriosa, fes-la alegrement.

No la faces perquè odies a la gent,
fes-la només per a escopir en els seus ulls.

No la faces per diners,
fes-la i condemna els diners.

No la faces per la igualtat,
fes-la perquè tenim massa igualtat
i serà graciós sacsejar el carro de pomes
i veure per quin costat s'aniran aquestes rodant.

No la faces per a les classes treballadores.
Fes-la de tal manera que tots nosaltres puguem ser les nostres pròpies i menudes aristocràcies
i patejar com ases fugitius alegrement el sòl.

No la faces, de totes maneres, per a la Internacional del Treball.
El treball és allò de la qual cosa l'home ha tingut bastant.
Eliminem-lo, acabem amb això!
El treball pot ser agradable, i els homes gaudir-lo;
i llavors no és treball.
Tinguem això! Fem una revolució per a divertir-nos!

Banksy en "The Simpsons"

2010-10-11T11:44:00.004+02:00

Mola.

El dia que Sartre va rebutjar el premi Nobel

2010-10-10T13:19:00.001+02:00

Darrerament es parla molt del premi Nobel. L'entrega del guardó l'altre dia a Vargas Llosa en literatura ha provocat diverses reaccions entre alguns companys i companyes de la blogosfera, degut, sobretot, a altres aspectes de l'escriptor allunyats de l'ofici d'escriure als que hem fet referència ja alguna vegada per ací.

L'any 1964, per cert, Jean Paul Sartre va rebutjar el Nobel, convertint-se en un dels gestos de l'època que més reaccions va subscitar, tant a favor com en contra. El magnífic blog de filosofia d'en Ramón Alcoberro, ofereix dos documents clau entorn a aquest tema. Els dos primers són traducció directa del francès per part del professor i el tercer un fragment d’entrevista a l’Obs de l’any 1964 també en traducció cassolana.

1.- L’any 1964 Sartre publica LES MOTS i corre el rumor que li atorgaran el Premi Nobel . El dia 14 d’octubre de 1964 envia una carta al secretari de l’Acadèmia Nobel demanant que no se li atorgui el guardó, que malgrat tot li fou concedit el 22 d’octubre perquè la votació s’havia fet anteriorment:

Senyor secretari:

Segons determinades informacions que m’han arribat avui, tindria enguany algunes possibilitats d’obtenir el Premi Nobel. Malgrat que sigui presumptuós de decidir sobre un vot abans que hagi tingut lloc, em prenc la llibertat d’escriure-us per tal dissipar o evitar un malentès. Vull assegurar-vos, en primer lloc, senyor secretari la meva profunda estimació per l’acadèmia sueca i pel premi amb el qual ha honorat tants escriptors. Però per raons de caire personal i per d’altres que resulten més objectives, no desitjo figurar a la llista dels possibles llorejats i ni puc ni vull, ni el 1964 ni més endavant, acceptar aquesta distinció honorífica. Us agraeixo, senyor secretari, que accepteu les meves excuses i que creien en la meva més alta consideració.

2.- El text de l’Acadèmia Sueca (22 d’octubre) concedint-li el guardó deia el següent: “El Premi Nobel de Literatura ha estat atorgat enguany a l’escriptor francès Jean-Paul Sartre per la seva obra que, pel seu esperit de llibertat i la recerca de llibertat que testimonia, ha exercit una vasta influència sobre la nostra època”. Sartre escriu llavors una carta a l’Acadèmia renovant la seva negativa (extractes). Hi ha també un extracte en català (EL TEMPS, València, nº 394, 6 de gener de 1992):

Lamento de debò que aquest tema tingui una aparença d’escàndol: un premi s’atorga i algú el rebutja.
(...) Vaig invocar dues menes de raons: raons personals i raons objectives.

Les raons personals són les raons personals són les següents: el meu rebuig no és un acte improvisat. Sempre he declinat les distincions oficials. Quan després de la guerra el 1945 em van oferir la Legió d’Honor, vaig refusar-la, malgrat que tenia amics al govern. De la mateixa manera, mai no he desitjat entrar al Col·legi de França, com alguns amics m’han suggerit (...) No és el mateix si signo Jean Paul Sartre, que si ho faig com “Jean Paul Sarte”, premi Nobel”. L’escriptor ha de refusar deixar-se transformar en institució, fins i tot si això es fa sota les formes més honorables.

Les meves raons objectives són les següents: l’únic combat actualment possible en el front de la cultura és per la coexistència pacífica de les dues cultures: la de l’est i la de l’oest. No vull dir que cal que s’abracin, sé prou bé que la confrontació entre ambdues cultures no necessàriament ha de tenir forma de conflicte, però ha de tenir lloc entre homes i cultures sense intervenció de les institucions (...) les meves simpaties innegablement s’adrecen al camp del socialisme, i al que s’anomena el bloc de l’est, però he nascut i he estat educat en una família burgesa (...) Espero tanmateix “que guanyi el millor”, val a dir el socialisme.

Per això no puc acceptar cap distinció atorgada per les altres instàncies culturals, ni de l’est ni de l’oest, àdhuc si comprenc prou bé la seva existència. Malgrat que totes les meves simpaties estiguin al costat dels socialistes, seria del tot incapaç d’acceptar el premi Lenin si me’l volguessin donar, que no és el cas (...)
Durant la guerra d’Algèria, quan vam signar el “Manifest dels 121” hauria acceptat el premi amb agraïment perquè no tan sols m’hauria honorat a mi sinó també a la llibertat per la qual lluitàvem. Però això no va passar i només quan s’ha acabat el combat em donen el premi.

3.- També en una entrevista a la revista Le Nouvel Observateur, (19 de novembre de 1964), Sartre va explicar les raons per les quals havia rebutjat el Premi Nobel (fragment):

Per què vaig rebutjar aquell premi? Perquè em sembla que des de fa temps té un color polític. Si hagués acceptat el Nobel –i encara que hagués fet un discurs insolent a Estocolm, la qual cosa hauria estat absurda– hauria estat recuperat.

Si hagués estat membre d’un partit, del partit comunista, per exemple, la situació hauria estat diferent. Indirectament hauria estat atorgat el premi al meu partit; en tot cas li hauria pogut servir. Però quan es tracta d’un home aïllat, malgrat que tingui opinions “extremistes, se’l recupera necessàriament, d’una certa manera, premiant-lo. És una manera de dir “Finalment és dels nostres. Jo no podia acceptar això.
La major part dels diaris m’ha atribuït raons personals: estaria ferit perquè Camus el va obtenir abans que jo.. tindria por que Simone de Beauvoir se sentís gelosa, potser era una ànima bella que rebutjava els honors per orgull. Tinc una resposta molt senzilla. Si tinguéssim un govern de Front Popular que m’hagués fet l’honor d’atorgar-me un premi, l’hauria acceptat amb gust. No em fa l’efecte de cap manera que els escriptors hagin de ser cavallers solitaris, ben al contrari. Però no s’han de ficar en un vesper.
El que més m’ha molestat són les cartes dels pobres. Els pobres per a mi són les persones que no tenen diners però estan prou mistificats per acceptar el món tal com és. Aquesta gent són legió. M’han escrit cartes doloroses: “Doni’m a mi els diners que rebutja”. En el fons el que escandalitza és que aquest diner no hagi estat despès. Quan Mauriac va escriure al seu diari: “Jo l’hauria gastat per arreglar el bany i la tanca de la finca” és un maligne: sap que no provocarà cap escàndol. Si hagués repartit aquest diner hauria sorprès més la gent. Rebutjar-lo és inadmissible. Un nord-americà ha escrit: “Si em donen 100 dòlars i els rebutjo, no sóc un home”.
I, a més, hi ha la idea que un escriptor no mereix aquest diner. L’escriptor és un personatge sospitós. No treballa, guanya diners i, si vol, pot ser rebut pel rei de Suècia. Això ja és escandalós. Si, a més, rebutja el diner que no ha merescut, és massa. Es considera natural que un banquer tingui diners i els doni. Però que un escriptor pugui rebutjar-lo; això no passa.
Tot això és el món del diner i les relacions amb el diner sempre són falses. Rebutjo 26 milions i m’ho retreuen; però al mateix temps m’expliquen que els meus llibres es vendran més perquè la gent comentarà: “¿Qui és aquest guillat que escup sobre tants diners?” Així que el meu gest encara em donarà peles. És absurd, però no hi puc fer res.
La paradoxa és que rebutjant el premi no he fet res. Acceptant-lo hagués fet quelcom. M’hauria deixat recuperar pel sistema.

A tot açò, no va ser l'únic en rebutjar el guardó. El revolucionari vietnamita Lê Ðức Thọ, premiat amb el Nobel de la Pau en 1973 junt al sinistre Henry Kissinger pels esforços en els acords de pau que van posar fi a la Guerra del Vietnam, va refusar-lo argumentant que el seu país encara no estava en pau.

2010-10-09T12:59:00.001+02:00

Set reportatges per a la inclusió

2010-10-08T09:33:00.000+02:00

Amb motiu de la setmana contra la pobresa i l'exclusió social, es presenta el dia 14 d'octubre a las 19h en la parada de Colom (Pl. dels Pinazo, València), un llibre, una exposició fotogràfica i un documental en el que s'aborda la situació de set persones diferents amb risc d'exclusió social: una presidiària, una persona sense llar, una dona maltractada, una prostituta, un matrimoni de migrants, una dona gitana i una refugiada. Aquests perfils han sigut triats per les ongs que pertanyen a la Xarxa Contra la Pobresa del País Valencià, entre d'altres, CEAR-PV, Nova Feina o Fundación Secretariado Gitano.

El documental està realitzat per l'amic Samuel Sebastian, a.k.a. Lovesick, que anteriorment ja havia realitzat diferents documentals socials reconeguts internacionalment.

Els fotògrafs són: Bustamante, Alberto Sáiz, Biel Aliño, Ana Yturralde, Benito Pajares, Daniel García Sala, Eva Máñez.

Els redactors són: Xavier Aliaga, Héctor Gozalvo, Anna Gimeno, Teresa Domínguez, Paco Simón, Joan M. Oleaque, Nuria Tendeiro.

Us en deixe el tràiler:

Siete reportajes para la inclusión (2010) from LoveSick on Vimeo.

Quan moure's en bici significa reivindicar la democràcia

2010-10-07T17:24:00.006+02:00

Un dels regals que em van fer pel meu 29é aniversari va ser una bicicleta plegable. Sens dubte, un dels millors regals que em podien fer perquè, per una banda, ja des de menuda era aficionada a les dues rodes i per altra, perquè és el millor mitjà de transport per a cobrir les meues rutes diàries. Aquest raonament utilitarista va ser, de fet, l'argument de pes que motivà a eixa persona per a fer-me el regal i així ho vaig entendre jo mateixa en un primer moment.

L'ús continuat del vehicle, però, m'ha fet reflexionar molt darrerament i anar més enllà: el pragmatisme inicial ha acabat convertint-se en una qüestió d'activisme polític. És cert que la bicicleta és un mitjà de transport privat, però és totalment respectuosa amb el medi i la societat. I no es tracta sols que no contamine, sinó i sobretot, que fa les ciutats més habitables. I això no és una cosa que m'estiga inventant jo, és comprovable per qualsevol persona. Quan hom viatja a Europa (i no et dic ja Amsterdam) troba ciutats més tranquiles i silencioses, menys contaminades i estressants que qualsevol poble de l'àrea metropolitana de València.

Per exemple Torrent, on jo visc. En hores punta, és una ciutat amb un trànsit espantós, amb embotellaments, claxons, acceleracions davant semàfors en àmbar, nul respecte pels passos de vianants, etcètera. Un horror. Torrent està conectada transversalment per una artèria principal que, fins fa quatre dies, portava el nom d'Avinguda del País Valencià. 'L'avinguda', com s'ha conegut popularment sempre, té dues voreres àmplies a cada costat i un passeig enmig que podria recordar les famoses Rambles de Barcelona. No obstant això, no hi ha carril-bici per enlloc. El que sí hi ha són uns senyals enormes que avisen que està prohibit circular en bicicleta, en patins o en monopatí pel passeig. Jo òbviament, no els faig cas. Una actitud que té la seua explicació; ben allunyada, per cert, d'un desig d'incomplir la norma.

Jurista de formació, sóc ben conscient de la importància de respectar les normes per a conviure amb els altres, però també ho sóc dels límits que hi ha.

Un, el més important, és el dret a la vida i a la integritat física. En eixe sentit, l'Ajuntament no pot obligar-me a circular en bicicleta per la via, doncs hi ha una probabilitat alta de que m'atropelle un cotxe i acabe ferida o morta. És cert que si circule per la vorera en bicicleta, estic posant en risc la integritat física dels altres, doncs sóc jo la que pot atropellar algú, però ací hi ha una qüestió de jerarquia: a falta d'un carril-bici exclusiu per on jo puga circular, la defensa de la vida està per damunt de la integritat física. Així, amb la bicicleta per la vorera jo puc atropellar un vianant, però no el puc matar. En canvi, amb la bicicleta per la via, em poden atropellar i produir-me la mort.

Tanmateix, que moure's en bici s'haja convertit per a mi en una qüestió de militància política no es deu a cap argumentació jurídica, com l'exposada, sinó a la defensa d'uns principis democràtics bàsics. L'ús de la bicicleta permet un ús respectuós de l'espai públic que no permet el cotxe. Front a la democràcia de la bicicleta, els cotxes representen la tirania: ocupen i privatitzen l'espai públic i el fan inhabitable. I no sols pel trànsit i la contaminació que generen, també pels problemes d'aparcament que se'n deriven i, especialment, perquè es tracten de vertaderes màquines de matar.

Sense una Rosa Parks que desafiara les normes injustes (per racistes) dels Estats Units en no voler cedir un seient d'autobús a un blanc, no hi haguera hagut el moviment de drets civils. Anàlogament, sense ciclistes que facen apologia cada dia de la bicicleta, no hi haurà mai una política de mobilitat alternativa, sostenible i recuperadora de l'espai públic. O el que és el mateix, radicalment democràtica.

La llavor anarquista

2010-10-06T09:48:00.001+02:00

Article de Julián Casanova publicat avui en El País. Casanova és coordinador de Tierra y Libertad. Cien años de anarquismo en España (Editorial Crítica).

Es compleixen ara 100 anys de la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quatre dècades abans, al novembre de 1868, l'italià Giuseppe Fanelli, enviat per Mijaíl Bakunin, havia arribat a Espanya per a organitzar els primers nuclis de l'Associació Internacional de Treballadors. Va començar així una història de frenètica activitat propagandística, cultural i educativa; de terrorisme i de violència; de vagues i insurreccions; de revolucions avortades i somnis igualitaris.

Des de Fanelli fins a l'exili de milers de militants en els primers mesos de 1939, l'anarquisme va arrossegar darrere de la seua bandera roja i negra a sectors populars diversos i molt amplis. Sense ells, mai haguera arribat a ser un moviment de masses, s'haguera quedat en una ideologia útil per a individualitats rebels, molt revolucionària però fràgil, arraconada pel creixement socialista i relegada a la violència verbal.

No ha passat inadvertida eixa presència anarquista. La seua llegenda d'honradesa, sacrifici i combat va ser conreada durant dècades pels seus seguidors. Els seus enemics, a dreta i esquerra, sempre van ressaltar l'afició dels anarquistes a llançar la bomba i empunyar el revòlver. Són, sens dubte, imatges exagerades a les quals tampoc hem escapat els historiadors que tan sovint ens alimentem d'eixes fonts, apologètiques o injurioses, sense mitges tintes. Imatges que van anticipar Juan Díaz del Moral o Gerald Brenan i que s'han fet també amb un important lloc en la literatura, amb La Bodega, de Vicente Blasco Ibáñez; Aurora Roja, de Pío Baroja; La verdad sobre el caso Savolta, d'Eduardo Mendoza o, més recent, La hija del caníbal, de Rosa Montero. Una veta, en fi, explotada pel cinema, per Ken Loach i la seua Terra i Llibertat o Vicente Aranda en Libertarias.

Fa ja temps que José Álvarez Junco va identificar els dos corrents doctrinals de les quals bevia el moviment anarquista: l'individualisme liberal i el comunitarisme socialista, una dualitat molt difícil d'equilibrar en la pràctica malgrat totes les seues cridades a l'harmonia natural. L'anarquisme semblava d'entrada una utopia derivada de la filosofia optimista de la Il·lustració, que va mantenir, com fill del mateix temps que era, estretes connexions amb les conspiracions i societats secretes de tipus democràtic radical, amb el federalisme i amb la fraseologia romàntic-populista. Però, al mateix temps, anava molt més lluny del projectat pel racionalisme liberal i el republicanisme, amb la seua pretensió d'abolir l'Estat, colectivizar els mitjans de producció i, sobretot, amb la seua antipoliticisme, el veritable senyal d'identitat del moviment, el tret que va marcar la ruptura amb els seus successius companys de viatge, des dels federals als socialistes, passant pels republicans.

L'anarquisme que va triomfar a Espanya en les primeres dècades del segle XX, just quan desapareixia de la resta del món, va ser el "comunitari", el "solidari", estretament unit al sindicalisme revolucionari, que confiava en les masses populars per a dur a bon port la revolució. Al servei d'aqueixa causa es van fundar cercles i tertúlies, ateneus obrers, escoles laiques i racionalistes. Des del primer moment, li van acompanyar en el seu desenvolupament nombroses publicacions que, en la seua tasca ideològica-cultural, van criticar al capitalisme i a les classes dominants, van incitar a la lluita social i van contribuir a gestar una xarxa cultural alternativa, proletària, "de base col·lectiva".

"Crec que ens fan falta dues organitzacions, una oberta, àmplia, funcionant a plena llum; l'altra secreta, d'acció", havia escrit Piotr Kropotkin, un dels pares de l'anarquisme, en 1881. La proposta, que reflectia l'assetjament al que la policia i les forces de l'ordre sotmetien als anarquistes en els diferents països, va resultar profètica perquè per eixos dos camins tàctics va transitar el moviment durant tota la seua història, embolicat sempre en una doble organització: una de tipus associatiu, sindical, que federaria a les societats obreres al voltant d'objectius reivindicatius; i una altra de tipus ideològic, que agruparia als més "conscients", centrada en la propaganda doctrinal i cuidant sempre de les desviacions reformistes en el moviment sindical. La Federació Anarquista Ibèrica, creada en 1927, i la seua relació amb el sindicalisme de la CNT en els anys de la Segona República constitueix el millor exemple d'eixa dualitat.

Quan va arribar la República, el 14 d'abril de 1931, la CNT tot just tenia 20 anys d'història. Encara que molts identificaven a eixa organització amb la violència i el terrorisme, en realitat això no era el més significatiu ni el més sorprenent de la seua curta història. El mite i realitat de la CNT, l'únic sindicalisme revolucionari i anarquista que quedava ja a Europa, s'havia forjat per altres camins, pel de les lluites obreres i camperoles, un sindicalisme eficaç que guanyava conflictes a patrons intransigents amb els treballadors. La CNT va desenvolupar els seus llenguatges de classes i somnis revolucionaris en la premsa, en els tallers i fàbriques, en els carrers. Així, a través de l'adoctrinament i de les reivindicacions laborals, va quedar segellada la seua definició ideològica, la seua empremta antipolítica i antiestatal, el seu sindicalisme d'acció directa, independent dels partits polítics, cridat a transformar la societat amb la revolució.

El colp d'estat de juliol de 1936 va canviar bruscament eixe rumb. La guerra civil que va seguir a eixa revolta va imposar una lògica militar i enfront d'ella el sindicalisme de protesta i la clàssica crítica al poder polític van quedar inservibles. Un colp d'estat contrarrevolucionari, que intentava frenar la revolució, va acabar finalment desencadenant-la. Molts anarquistes van veure llavors els seus somnis complits. Va durar poc, però eixos mesos de l'estiu i tardor de 1936 van ser el més semblat al que ells creien que era la revolució i l'economia colectivizada. Poc importava que la revolució es duguera per enmig a milers de persones, "excessos inevitables", "explosió de les ires concentrades i de la ruptura de cadenes", en paraules de Diego Abad de Santillán. La necessària destrucció d'eixe ordre caduc era per a ells alguna cosa insignificant, comparada amb la "reconstrucció econòmica i social" que es va emprendre al juliol de 1936, sense precedents en la història mundial. Eixa és la imatge feliç del paradís terrenal que va transmetre la literatura anarquista, les declaracions de Buenaventura Durruti als corresponsals estrangers, o la premsa que podien llegir els obrers de Barcelona i els milicians en el front d'Aragó.

Ficats en la revolució, en la guerra i en la persecució del contrari, els anarquistes van viure la seua edat d'or, curta edat d'or. Van estendre una complexa xarxa de comitès revolucionaris per tot el territori republicà. Colectivizaron terres i fàbriques. Van crear milícies. Van participar en el govern de la Generalitat i en el de la República. I fins que la revolució es va congelar, van somiar desperts amb un món sense classes, sense partits, sense Estat. Els qui van sobreviure la dura repressió franquista després de la derrota es van anar a la tomba recordant aquella revolució popular, sense amos ni autoritat.

Les presons, les execucions i l'exili van ficar a l'anarquisme en un túnel del que ja no tornaria a eixir. Els seus militants van resistir en la clandestinitat, van protagonitzar diverses escaramusses en la guerrilla i van traure el seu cap en alguns conflictes. Molts d'ells es van enrolar en la resistència francesa contra el nazisme, pensant que aquella era encara la seua guerra, la qual acabaria amb tots els tirans. Però van morir Hitler i Mussolini, les potències de l'Eix van ser derrotades i Franco va seguir. L'anarquisme no va poder ja respirar. La guerra i la dictadura el van destruir. Els canvis que es van produir des dels anys seixanta, amb la modernització i el desenvolupament, li van impedir tirar de nou arrels. No va ser solament un fenomen espanyol, però l'anarquisme va acabar identificat amb la història d'Espanya de la primera meitat del segle XX, com s'han encarregat de recordar desenes de testimoniatges, documentals, llibres, novel·les i pel·lícules que han mantingut la flama encesa enfront de tots les seues detractors. Així de solemne, complexa i contradictòria resulta la seua història.

Ciudad K: Humor freak per a intel·lectuals freaks

2010-10-04T22:45:00.001+02:00

Avui, mentre acabava de sopar, m'he topetat per sorpressa amb Ciudad K (els dilluns, a les 21:30 hores, a La 2 de TVE). No sé quants capítols s'han emés ja, així que és possible que no us estiga descobrint res. M'és igual. Jo l'acabe de descobrir ara i m'ha semblat un descollone. Bo, en realitat, al principi he pensat: "però... i açò?". Tanmateix, de seguida m'ha enganxat: un programa d'humor freak per a intel·lectuals freaks!

Les situacions (presentades en forma d'sketches) són tan absurdes i surrealistes com les de Muchachada Nui, però aquestes, al meu parer, el superen amb creus. Tal i com explica el seu creador, José Antonio Pérez (sí, sí, el mateix!),Ciudad K és una ciutat on el nivell cultural del seus ciutadans és exageradament alt. Estúpidament alt. La qual cosa no vol dir que siguen inteligents, de fet, el percentatge d'idiotes és prou semblant al de qualsevol altra ciutat, amb la diferència que, a Ciudad K, Jürgen Habermas es dóna en FP.

Llàstima que la primera idea que se li passà a Pérez pel cap no passara el filtre dels jerifaltes de la cadena. Ni més ni menys que un combat de fang entre Juan Manuel de Prada i Julio Medem arbitrat per Lucía Etxebarría. El títol: "Mi oxímoron es más largo que el tuyo". No obstant,això, alguns dels sketches que he pogut visionar no li van al darrere.

Així que si voleu començar la setmana amb força i, sobretot, partir-vos el cul, no falleu a la cita amb Ciudad K. Us deixe un xicotet video per anar fent boca (ara, jo us avise... segur que després en voleu més!)

Ciudad K - Capítulo 3 - Gente K

Els violents en acció

2010-10-02T13:28:00.007+02:00

Odi i ràbia en altes dosis són els sentiments que sempre, en tot moment i condició, em provoquen els policies antiavalots. En casos com la violenta càrrega del passat 29 de setembre al carrer Colom, en veure a companyes i conegudes -també desconegudes- sent agredides brutalment per aquestes despulles humanes, la reacció és, fins i tot, física. Després de visionar videos com el que teniu a continuació, em costa escriure aquestes línies. Les mans em tremolen, el cor em batega amb més força. Sent impotència i por. Però també somnie que algun dia rebran el seu merescut.

Simpàtiques casualitats

2010-10-01T12:16:00.002+02:00

El buscador de Google m'ha donat a conéixer que tinc una homònima a Veneçuela. Segons el seu perfil visible en Facebook, és treballadora social i chavista, amb la qual cosa, a simple vista sembla que compartim moltes més coses a banda del nom i el primer cognom. Hauré de plantejar-me si començar a creure en certes coses!

Carn de canó

2010-10-01T10:37:00.000+02:00

Todos llevamos, a la manera del Mono Jojoy, un GPS en los zapatos. Todos estamos localizables. A todos nos apunta un fusil de mira telescópica desde alguna azotea. Ahora mismo, mientras esperas el autobús preguntándote si la huelga fue un éxito, un fracaso o si terminó en tablas, una cámara de vídeo te observa de forma rutinaria. A lo mejor, son dos las cámaras, o tres, depende de que haya un Ministerio cerca, o de la intensidad del tráfico de la zona.

Així comença el magnífic article d'opinió de hui de Juan José Millás al diari Información. Si teniu un parell de minuts, llegiu-lo sencer. No us penedireu.

Sabatilles

2010-09-30T16:32:00.002+02:00

En aquesta vida, tot té un inici i un final. Les sabatilles, per exemple.

Les que veieu en la foto que il·lustra aquest post, me les comprà ma mare quan tenia 14 anys, després de què m'encabotara d'elles en vore un videoclip del grup de pop britànic "Elastica". Ja us he parlat ací en una altra ocasió de la meua fascinació adolescent per la banda liderada per Justine Frischmann, però en aquella ocasió no us vaig parlar de les sabatilles. Us en parle ara.

Segons crec recordar, en el vídeo la cantant portava posades unes Adidas model "Campus" (o "Gazelle", quina és la diferència?), i en vore-les, les vaig desitjar. Les vaig desitjar amb totes les meues forces.

Però el desig no era suficient: ma mare no podia gastar-se els diners que costaven eixes sabatilles ni cap altres de marca. Res de luxes, el justet per a passar el mes i prou. Així que, com sempre m'havia passat, semblava que la història tornaria a repetir-se: arribaria la frustració, es quedaria un temps i, finalment, sense massa més opcions, se'n aniria. O no. Aquesta vegada va ser distinta.

Si us fixeu en aquestes sabatilles, en compte de tres bandes, porten dues. Cinc-centes pessetes per banda multiplicades per dues (el parell) = dues mil pessetes. Això va ser exactament el que em van costar. Qui va dir que les imitacions no compleixen una funció social? En aquest cas almenys, ho van fer. I de quina manera! L'amor que les he professat durant tota la seua vida útil (ni més ni menys que 15 anys) ha sobrepassat amb creus eixes dues mil pessetes. I no sols això: aquestes sabatilles han viscut de tot, des de les coses més imaginables fins a les més inimaginables. De fet, si parlaren, tindrien moltes coses a contar.

Però en aquesta vida, tot té un inici i un final. Us he parlat del principi d'aquestes sabatilles, però no us n'he parlat de la seua fi. Van calçar-me per última vegada durant un festival de techno, l'Electrobeach de Benidorm, el darrer cap de setmana d'agost. Van eixir, per tant, per la porta gran. Així que el dilluns, mentre desfeia la maleta, vaig decidir que després d'una fita així, les havia arribat l'hora. Abans de llençar-les al fem, però, les vaig immortalitzar. S'ho mereixien.
Això sí, havia de substituir-les per unes altres. No podien ser qualsevol, havia de buscar-les amb consciència. I una, que ja es pot permetre algun que altre luxe (però pocs!) i que com tot fill de veí, pateix algun tipus de malatia consumista, vaig decidir que era el moment d'adquirir les Adidas originals.

Fa un parell de setmanes, a l'hora de l'esmorzar, vaig dirigir-me al carrer de les Cuines, en el barri del Carme, perquè m'havia fixat en què tot just enfront del que era La Marxa (quins temps senyor!) hi havia una tenda amb el logotip de "la marca de les tres bandes". Vaig entrar i vaig descobrir que es tractava d'una tenda d'skateboarding, amb la qual cosa, les possibilitats de trobar el model que estava buscant (el mateix que volia quan tenia 14 anys) eren limitades. O no. El xic que em va atendre em va dir que sí les tenia, encara que eren un pèl diferents a les “Campus” convencionals (perquè tenen la sola de no sé quin material per a fer skate). I no sols això. Tenia parells solts a la meitat de preu... i de la meua talla!
Com que no tenia diners, li vaig dir que tornaria a l'endemà, però no vaig poder fins a aquest dilluns. Tot just dos dies abans de la vaga general.

I com que tot en esta vida té un inici i un final, quina millor manera d'estrenar-les que calçar-les per a fer piquets la matinada del 29-S? Cap gesta hauria sigut comparable a aquesta. Així que amb elles posades em vaig dirigir a Mercavalència. La seua història, per tant, ja ha començat a escriure's, i, pel que sembla, ja té una papereta per a què siga, com diu el cèlebre personatge de How I met yor mother, Barney Stinson, "llegendària".

2010-09-29T00:00:00.009+02:00

Ens veiem a la mani!

Cinema

2010-09-28T16:48:00.000+02:00

El passat 10 d'agost, un amic (que pel que es veu darrerament, cite molt al blog) va enviar-me, amb l'encertat criteri de que estaria de vacances i, per tant, gaudiria de temps lliure, un e-mail que sota la rúbrica de "Cinema Estiuenc", contenia una sèrie de recomanacions extraordinàries quant a material cinematogràfic, especialment, documentals, que, a hores d'ara, encara no he vist.
No es tracta de cap menyspreu, sinó de quelcom més senzill: en estiu no tenia Internet a casa. Ara tinc Internet, però no tinc temps de veure res, ni sèries, ni pel·lícules... ni telediaris.
Però el meu amic, que no cesa en el seu empeny de compartir els seus descobriments i, de pas, culturitzar-nos una miqueta, ahir tornà a la càrrega i va enviar-me una seqüela del mail que vos comentava.
I jo, que tinc un morro que m'arriba a Estocolm, aprofite per a fer un talla-pega amb els dos correus electrònics i compartir amb vosaltres aquestes magnífiques trovalles. Sóc molt conscient que el mèrit no és meu, però també ho sóc que, al meu amic, no li importarà (inclós agrairà) aquest post.

Avís important: Si es talla el puto megavideo als 72 minuts, apageu el mòdem i torneu a encendre'l.

The Pervert's Guide to Cinema (subtitulada al castellà)
http://documentalesatonline.blogspot.com/2010/02/perverts-guide-to-cinema2006-slavoj.html
Monumental documental sobre la història del cinema presentat pel filòsof i psicoanalista Slavoj Zizek. Un 10!

Videocracy, basta apparire
http://grupoalmacen.blogspot.com/2010/07/videocracy.html
Grandíssim documental d'ERik Gandini sobre la videocràcia berlusconniana.

Iraq, el valle de los lobos
http://video.google.com/videoplay?docid=-5810020248607091130#
Pel·lícula turca. Com la típica peli americana però en l'altre bàndol.

Cocaine Cowboys (2 parts)
http://documentalesatonline.blogspot.com/2009/03/cocaine-cowboys-vaqueros-o-jinetes-de.html
Impactant documental sobre el narcotràfic als EUA. Si la primera part és al·lucinant, la segona és encara més psicotròpica. Destaca el personatge de 'La Madrina'.

Crumb
http://www.divxonline.info/pelicula-divx/8949/Crumb-1994/
Documental de Terry Zwigoff sobre la inquietant vida del dibuixant de còmics Robert Crumb. Hi han escenes memorables.

Rocío
http://naranjasdehiroshima.blogspot.com/search/label/Rocio
Per als amants de la caspa en estat pur, una pel·lícula censurada als anys 80 sobre la devoció rociera. Suor, llàgrimes i hitlerianisme.

El robo de una nación (John Pilger)
http://roiginegre-videos.blogspot.com/2008/06/el-robo-de-una-nacin.html
Sobre com britànics i ianquis s'aliaren per a fular unes illes de l'Índic.

Amanecer Rojo (1984)
http://www.peliculasyonkis.com/pelicula/amanecer-rojo-1984/
Del guionista d'Apocalypse Now, aquesta pel·lícula és una joia de la propaganda política LSDiana i alucinògena: tropes soviètiques i cubanes ocupen els Estats Units (tancament d'esglésies, abolició de la propietat privada, col·lectivitzacions, accents rusos i/o latinos, camps de reeducació...). Una meravella, vaja. (però malauradament acaba mal).

Encounters at the End of the World (2007)
http://documentalesatonline.blogspot.com/2009/03/encuentros-en-el-fin-del-mundo2007.html
Un documental absolutament memorable del geni Werner Herzog.

Per cert, si no les heu vistes, estes pelis de Herzog estan de puta mare:
Cobra Verde
Aguirre o la cólera de Dios
http://www.megavideo.com/?v=BDDEKY6J

Manda Bala
http://www.megavideo.com/?v=QX91CV1S
Documental de Jason Khon. Molt bo.

Exposicions

2010-09-26T19:01:00.000+02:00

El dimecres, el meu gran amic Lucas Marco va parlar, en la seua columna setmanal a l'Informatiu, de fotoperiodisme en la línia del front. Eixe dia, a més, era el dia que havíem triat per a visitar l'exposició En l’Objectiu, 30 anys de Fotoperiodisme en Democràcia, organitzada per la Unió de Periodistes Valencians en la petita galeria Dr. Nopo. L'exposició, que consta de 64 fotografies (i que es pot veure en mig horeta) és, tal i com assenyalà en Tur el dia de la seua inauguració, l'exposició de periodisme gràfic més important realitzada fins avui en la ciutat o almenys la que als seus habitants ens toca més de prop.
I és que, a través de cadascuna de les fotografies, podem ser testimonis de la història recent del nostre país, amb tots els seus clarobscurs. Com diu Ximo Clemente, president de l'associació gremial, i va recollir El País, "Més que criteris històrics o narratius, hi han prevalgut les imatges. En realitat, es tracta de bones fotografies, molt periodístiques, que conten històries per si mateixes i que, en molts casos, no necessiten ni un peu de foto".
I així és: des del gest de Joan Fuster que Jordi Vicent va captar l'any 1981 durant una entrevista, i que ens rep al entrar, fins la llarga cua de compradors de droga al districte Marítim de València, esperant el torn per a tractar amb un traficant anomenat El Cec, que va fotografiar Tania Castro l'any 2001 i va causar un gran impacte; passant per la duresa de la troballa dels cossos de les xiquetes d'Alcàsser, les protestes contra el tancament dels Alts Forns de Sagunt el 1983, reflectides per un dels comissaris de l'exposició i grans de la professió, José Penalba; o les manifestacions per la pau i contra la guerra de l'Iraq del 2004, vistes pel fotògraf d'EFE, Kai Försterling. Per dir només unes quantes.
Jo, com tothom qui l'haja vista, vaig triar la meua favorita. Si vosaltres sou una d'eixes personetes que encara no ho han fet, no deixeu passar l'oportunitat. De veritat que paga la pena.

2.
Juan Vicente Monzó és, a més d'una excel·lent persona, un magnífic pintor. El vaig conéixer fa dos anys, quan vaig entrar de becària en la Generalitat, però fins el divendres no havia tingut l'oportunitat de conéixer la seua obra. Em va deixar fascinada.
Juanvi és de Requena i ens els setanta vingué a València, decidit a convertir-se en pintor. No va estudiar Belles Arts, sinó Filosofia, però com que tenia que guanyar-se les garrofes, va començar a treballar com a ajudant d'artistes: primer amb Jorge Teixidor, després i per prou de temps, amb l'Equip Crònica. Una experiència que li va servir per a a adonar-se que ell no estava fet per a pertànyer al jardí de narcissos que és el món de l'art. Millor pintar per a ell, per pur plaer.
Tanmateix, de quan en quan, amics i coneguts el pressionen per a que expose i fruit d'eixes pressions va náixer Artesanos de múltiples pelajes, que podeu veure a la Sala de la Muralla del Col·legi Major Rector Peset, en el barri del Carme, fins el 30 de setembre.
La sèrie és una reflexió entorn a la relació de l'artista i l'artesà summament interessant, tècnicament impecable, on juga contínuament amb els límits de les dues facetes i, alhora, ens suggereix una visió crítica de l'art i de la societat.
Jo vaig tenir l'enorme sort de visitar l'exposició acompanyada del mateix artista, amb la qual cosa vaig poder ser coneixedora de totes les referències al món de la cultura que hi ha implícites als quadres, els perquès, la dificultat de treballar amb certs materials, etcètera. Però l'exposició es pot gaudir igualment anant sols i, òbviament, vos la recomane.

Societat de la informació

2010-09-24T14:06:00.000+02:00

La llista de "Lo + visto" de hui en ABC:

1. Vídeo: Sara Carbonero sufre una caída y enseña las bragas
2. Los supermercados más baratos de España
3. Una mujer con muslos
4. Kiko Hernández sale del armario y confiesa su homosexualidad en «Sálvame»
5. ¿Qué ocurrió en el Incidente Vela?
6. Muere el jefe militar de las FARC en un ataque, según fuentes oficiales
7. La fotografía que rompió el «pacto tácito» entre Zapatero y los medios de comunicación
8. La nueva vida del novio de la Duquesa
9. «Espero que Lama se venga. Cuantos más sean los buenos mejor juega el equipo»
10. Espartaco: «Macarena es una buena amiga»

Sobren els comentaris.

La portada

2010-09-21T23:57:00.000+02:00

(IMPORTANT! Clica sobre la imatge per a veure-la més gran)

Sembla que l'exercici de recuperació de les portades que ha fet darrerament el diari ABC ha comportat, si més no, alguna curiosa contradicció. I és que, tal i com podeu observar, s'han recuperat algunes del bàndol republicà. Aquesta, sense anar més lluny, sota la rúbrica "ABC. DIARIO REPUBLICANO DE IZQUIERDAS", consisteix en una gran foto de "Pasionaria", publicada el 18 de setembre de 1936 amb el següent peu de foto:
"Dolores Ibarruri, embajadora extraordinaria de la España que trabaja y sufre, simboliza con su nombre de lucha y con su actitud -ternura y pasión- los valores más nobles de la contienda civil que desgarra a nuestra patria"
...Sí amics, perquè la història de l'ABC és ben curiosa. Sembla que el 20 de juliol de l'any 36, i davant la confusió que regnava a Madrid, on corrien insistents rumors de què el Govern anava a incautar-se del periòdic, el seu director, L.M. de Galinsoga aconseguí entrar en contacte telefònic amb el Ministeri de Governació per a confirmar les seues intencions.
El seu interlocutor, el subsecretari de Governació, li va contestar que el periòdic devia considerar-se suspés fins a nova ordre i va aconsellar al seu personal de redacció abandonar la seu, doncs el Govern no podria respondre per les seues vides. Quan per la vesprada, en seguiment d'eixa recomanació, el personal de la redacció es disposava a desallotjar l'edifici, aquest va ser ocupat per un comitè sindical.
El periòdic passà a ser gestionat per Unión republicana, donant-se la paradoxa que l'edició de Sevilla mantenia una línia editorial totalment contrària a la de Madrid.
En acabar la guerra civil, ABC va ser entregat als seus propietaris originals i tornà a les seues essències: la defensa del conservadurisme i la monarquia.
Quines coses! Veritat?

Anti-fama

2010-09-21T22:17:00.000+02:00

Plaça Dam, Amsterdam. 2 de setembre. Un grup de xics vestits de roig no paren de fer escalfaments. Començaran el seu show d'un moment a l'altre, fent les delícies dels turistes. No es tracta de cap programa de TV, sinó de xavals que volen treure's algunes pel·les fent el que més els agrada. Les monedes se les guanyaran a consciència, o almenys, em faran passar una estona agradable, cosa que no puc dir de tots aquells que em treuen els calés.
Ara, encara que no siga en directe, vosaltres també podeu gaudir del show. No deixeu passar l'oportunitat!

"Isquen per la tenda de regals"

2010-09-16T18:06:00.000+02:00

Va passar per Sundance i la Berlinale, i tant a Salt Lake City com a la capital alemanya van aparèixer peces que indicaven la presència de l'artista rondaire. Les seues últimes obres han aparegut a Los Ángeles, San Francisco i Chicago, coincidint amb l'estrena de la pel·lícula en Estats Units. Abans d'arribar a les cartelleres britàniques es va exhibir durant una setmana de forma alternativa en una sala de projecció situada en un túnel de Londres. Una catifa roja pintada amb spray sobre el sòl de formigó donava pas al “Lamberth Palace”, un teatre que està situat en el lloc que Banksy, o el col·lectiu d'artistes que actua darrere del tag, va proposar com espai de trobada per a l'expressió artística urbana. Què és Exit Throgh the Gift Shop?, una crítica?, una broma?, un autorretrat caricaturitzat? El documental no presta la mínima atenció als orígens del moviment, els seus manifestos ni mostra de forma explícita les reivindicacions que el seu missatge conté. Amb una forma aparentment simple assenyala i caricaturitza algunes característiques del dement context que ens ha tocat viure. Bromejar és la manera de queixar-se sense caure en el victimisme, i Banksy riu del mercat, de nosaltres i de la seua pròpia situació al mateix temps.

Així comença l'article "Els hams de l'Street Art. A propòsit de "Exit Throught the Gift Shop" de Banksy" signat per Clara Paolini per a la revista de pensament crític A*desk i que recomane fervorosament.

Per a qui controle l'anglès, el podeu descarregar (sense subtítols) ací . Per a la resta de mortals, s'estrena el 8 d'octubre en els cines.

Una vida per vegada o l'increïble rècord de Mrs. Brown

2010-09-15T18:01:00.000+02:00

Segons el diari La Nación, Google es va prendre el treball de contar els llibres publicats des de la invenció de la impremta i sense anestèsia ens asesta la dada: el món ha conegut fins a ara 129.864.880 títols. La xifra va arribar després que les màquines creuaren bases de dades de llibreries, biblioteques i editorials, i després del descarte de registres repetits i diferents edicions d'un mateix títol.

No obstant això, a semblant prepotència global li va respondre de seguida una silenciosa resistència local: Louise Brown, una escocesa de 91 anys, va retirar el seu llibre número 25.000 de la biblioteca del seu barri. Es va fer sòcia en 1946, segons va informar la BBC, i va començar traient sis llibres per setmana. Va passar a dur-se dotze quan el límit es va duplicar i així, en 63 anys de perseverança i de nits en vela, va arribar el seu involuntari rècord. Ignorem amb quin tipus de lectures es va anar cremant les pestanyes aquesta incansable dama, però ens deixa un ensenyament inestimable: el secret és no acumular. Una vida per vegada, com volia Thoreau.

La ràbia de Keny Arkana

2010-09-14T11:25:00.000+02:00

Keny Arkana no és una rapera. Tal i com ella mateixa es defineix, és una contestatària que fa rap. I de quina manera. Membre fundadora del col·lectiu La Rage du Peuple (La ràbia del poble), que milita per/amb una "còlera positiva, portadora d'esperança i de canvi", es va donar a conéixer amb el tema "La rage", inclós al seu primer àlbum “Entre Ciment et Belle Etoile”.

La cançó, o millor dit, el vídeo que l'acompanya (i que teniu a continuació), va ser objecte de polèmica l'any 2007, quan un militant del Front National el va manipular amb fins electoralistes. La MC va haver d'eixir al pas i manifestar públicament que no recolzava a cap candidat i molt menys al de FN:
«No romandré indiferent a aquesta modificació pérfida i escandalosa de la meua música i del meu missatge, però açò deixa en evidència la seua descarada estratègia de propaganda, que no per això deixa de ser un atac contra la meua obra. El combat continua. Visca la resistència!»

A la qual cosa, sols queda afegir "Visca la ràbia de Keny Arkana!

Com es fabrica l'opinió pública

2010-09-13T10:42:00.000+02:00

Article molt interessant publicat ahir a La Vanguardia.

El periodista nord-americà Lincoln Steffens va generar en 1931 el que ell mateix va definir com una "onada de criminalitat", al convertir en notícia successos que fins aleshores tot just mereixien l'atenció dels periòdics. Li va seguir la resta de la premsa novaiorquesa, el que va captar l'atenció de l'opinió pública i els polítics, de manera que va imperar la sensació que existia un greu problema de seguretat, a pesar que el nombre de delictes es mantenia estable. Només s'havia posat el focus sobre ells.

Aquest exemple, que es reprodueix constantment a Espanya a través dels programes sensacionalistes de televisió, mostra com es poden fabricar les preocupacions col·lectives que, si bé parteixen de la realitat, són construïdes pels mitjans de comunicació i els partits polítics.

També pot succeir al revés. Així, a pesar del que esperaven els sociòlegs després de l'aparició de reiterats escàndols urbanístics i de casos com Gürtel i Pretòria, la corrupció no està ni tan sols entre els deu problemes que més inquieten als espanyols, segons el baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS). I l'habitatge, que fa només tres anys figurava com la qüestió més apressant, està molt relegada. No obstant això, enfront d'aquests fenòmens una miqueta desconnectats de la realitat, hi ha altres molt apegats a ella, com l'espectacular alça de la preocupació per l'atur.

"El client sempre té la raó", proclama Fermín Bouza, catedràtic d'Opinió Pública de la Universidad Complutense, per a qui la percepció dels ciutadans és correcta, en major mesura que la que transmeten mitjans de comunicació, encara que admet que en alguna ocasió la premsa marca la pauta, com va passar en l'estiu del 2006 amb la crisi dels cayucos, quan va tocar sostre la inquietud per la immigració.

En qualsevol cas, Bouza esgrimeix el teorema de Thomas, segons el qual "el que definim com real és real en les seues conseqüències". La qüestió resideix en com es construeix eixa veritat que expressen les dades que publica mensualment el CIS des del 2000 i que ja difonia de forma irregular des de 1985. "La percepció dels problemes no depèn tant de la seua magnitud com de la seua col·locació en el centre del debat públic", explica Joan Botella, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona. Així va ocórrer amb ETA en els temps d'Aznar, quan era eix del discurs oficial i les televisions interrompien la seua programació ordinària després de cada atemptat.

Hi ha un procés de construcció, i, segons apunta Botella, en ocasions pot ser versemblant la imatge, aparentment fantasiosa, de les maquinacions d'un grup de sociòlegs reunits en un despatx per a fabricar estats d'opinió.

Per a merèixer l'atenció social, un problema "ha de tenir un substent real", assenyala Julián Santamaría, president de Noxa Consulting i exdirector del CIS. Santamaría apunta que hi ha "una competició entre problemes". Així, l'atur va poder mantenir-se al capdavant de les preocupacions fins i tot quan la taxa era baixa perquè no hi havia altra qüestió d'igual estirada.

"De què parla la gent? Del que està en els mitjans. Un problema pot existir, encara que si no figura en l'àmbit públic, es tendeix a ignorar-lo", afirma Santamaría, qui indica que la rellevància d'un assumpte serà major com més gran siga el nombre d'actors que li concedisquen importància.

Aquesta regla es posa de manifest en el que succeeix actualment amb la corrupció en comparació amb l'etapa final de Felipe González. Hi ha diferències de fons, perquè no tenen la mateixa visibilitat casos que afecten a comunitats, ajuntaments o un partit, el PP, que a algunes de les principals institucions de l'Estat, com ocorria en els 90. Però és fonamental el tractament informatiu i polític, ja que ara els mitjans de dretes no concedeixen gran importància a la corrupció.

En aquest sentit, Fernando Vallespín, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid i també exdirector del CIS, destaca el paper central "del discurs dels polítics i dels mitjans, sobretot aquests últims, perquè són el filtre dels problemes als quals es para esment. Les preocupacions reflecteixen conjuntures, estats d'ànim que es plasmen en els mitjans i es traslladen a les converses quotidianes".

Vallespín crida l'atenció sobre els diferents diagnòstics de la realitat que reflecteixen les dues modalitats d'identificació dels problemes en l'enquesta del CIS, la dels tres principals d'Espanya i els tres que més afecten personalment als ciutadans. En el primer cas, els més citats al juliol van ser l'atur (77,8%), l'economia (51,3%) i la classe política (21,6%). I en el segon, l'economia (43,3%), l'atur (40,9%) i les pensions (8,1%). En tot cas, la fase actual està dominada per l'agenda de la crisi, no només a través de l'atur i l'evolució del PIB, sinó també per la desafecció cap a la classe política, molt relacionada amb la incapacitat del Govern per a superar la conjuntura adversa i de l'oposició per a col·laborar i erigir-se en alternativa.

En el cas de les qüestions econòmiques, la realitat pot tenir una influència major sobre les percepcions, com apunta Joan Botella, perquè el ciutadà disposa de més informació directa. I en aquest moment no s'observen grans diferències en el rànquing dels problemes en funció de la ideologia i característiques socials dels enquestats. Però per exemple al setembre del 2007 sí existien. Els votants del PSOE assenyalaven en primer lloc a l'habitatge i el terrorisme, quasi empatats; els del PP, a ETA; els d'IU, a l'habitatge; i els de CIU, a la immigració.

Les preocupacions col·lectives no responen necessàriament a la jerarquia objectiva dels problemes. Per exemple, Espanya va prendre consciència de la pèrdua del seu imperi en 1898 després d'abandonar Cuba, Puerto Rico i Filipines, en lloc de fer-ho quan més de mig segle abans s'havia retirat de territoris com Argentina, Mèxic o Perú. Però la por a no pintar res en el món va brollar llavors.

1a Festa Estellesiana a Torrent

2010-09-10T09:12:00.000+02:00

L'escriptor de la Ribera i autor, entre d'altres, de noveŀles clau com Crim de germania, Josep Lozano, va llançar la proposta a la societat civil valenciana aquest estiu: començar una tradició que, a imitació dels Burns supper escocesos, retera homenatge al que potser siga el poeta més popular valencià, Vicent Andrés Estellés. A Escòcia, cada 25 de gener, data del natalici de Robert Burns, tenen llocs sopars populars en què, a banda de tastar la gastronomia de la terra, com els haggis, hi ha l'espai per a la participació per a llegir els poemes del seu poeta nacional, per exemple l'immensament famós Auld Lang Syne, que és emprat per a cloure la vetlada.

A tota la geografia del País Valencià diversos coŀlectius n'han arreplegat el testimoni i, d'aquesta manera, hi hagué una primera onada de festes estellesianes el cap de setmana passat, en especial el dia 4, natalici del nostre poeta, amb molt bona acollida. A Torrent, però, juntament amb d'altres pobles, la 1a Festa Estellés tindrà lloc en una segona onada, en concret el proper divendres 10 de setembre.

Així doncs, el Coŀlectiu Safranar i l'Associació La Gavella han unit esforços per poder portar la festa al Museu Comarcal de l'Horta-Sud. El sopar tindrà lloc a les 21.00 hores i s'acompanyarà amb diversos plats de gastronomia tradicional, com són les coques de verdures i de llanda o l'esgarradet i l'espencat. Hi ha la voluntat que el públic siga un element actiu de la festa, ja que eixe és l'esperit i la fita que se'n vol aconseguir: que tots plegats compartim poemes en un ambient d'estima per la nostra terra, la nostra cultura i el nostre país.

A més a més, hi haurà l'actuació del cantautor Miquel Pujadó, qui porta una fèrtil i dilatada trajectòria a l'esquena, amb una experiència de més de trenta anys i un bagatge de cançons espectacular. Ara bé, l'artista terrassenc és d'esperit inquiet i sempre ha tingut present la recerca de nous camins musicant els nostres poetes, entre els quals Estellés. Precisament, de fet, estarà acompanyat pels membres de l'Associació Estellesiana Rodonors Invictes, amb qui preparen un espectacle conjunt al voltant de la figura i l'obra del poeta de Burjassot. Rodonors Invictes ja varen coŀlaborar amb el Coŀlectiu Safranar en la darrera edició del festival Cantautors a Torrent, que homenatjava la figura de Raimon, encarregant-se de llegir poemes que Estellés va dedicar al cantautor de Xàtiva.

I tot açò per només 5€ de tiquet.

500 anys de menyspreu al valencià

2010-08-03T13:12:00.000+02:00

Corria l'any 1510 i, després d'un segle d'esplendorosa literatura en valencià encapçalada per Ausiàs March i el "Tirant lo Blanch", el poeta valencià Narcís Vinyoles tria el castellà per a traduir una obra en llatí i rebutja les altres llengües d'Espanya per ser, segons escriu en el pròleg, "bárbaras y salvages". És la primera mostra de desafecte cap al valencià i l'inici de la castellanització general. Han passat 500 anys i els efectes estan a la vista.

Així comença l'article de hui de Paco Cerdà en Levante (en perfecte castellà, tot s'ha de dir) i que paga la pena llegir.

Gual

2010-08-03T10:07:00.000+02:00

Un diumenge del mes de juliol, mentre passejàvem per les immediacions de la catedral de Tarragona, unes amigues i jo vam trobar una senyal un tant insòlita que amenaçava a possibles infractors així:
Si ampliem la imatge, ho veureu amb més claredat:

Esteu avisats!

Grans idees (I)

2010-08-02T14:51:00.000+02:00

Inicie una nova sèrie bloggera: GRANS IDEES. El que dure dependrà de moltes coses. De moment, però, compartisc una amb vosaltres. Es tracta d'una escala dissenyada per l'estudi londinenc Levitate Architects que, la veritat siga dita, m'ha deixat fascinada.

L'he vista ací.

"Vacaciones Santillana"

2010-07-28T12:21:00.000+02:00

De quan en quan faig una ullada a les efèmerides. No sé. És quelcom així com llegir les esqueles d'un periòdic. Encara que no sabria dir quin dels dos gestos (efemèrides o esqueles) tenen més seguidors. El núvol de tags de La Vanguardia demostra que l'interés per les segones és molt alt entre la població -almenys entre els lectors de La Vanguardia-, però jo m'incline més per les efemèrides. Manies. No les curen els metges.

El cas és que, en un dia com demà es produeix l'aniversari de fets molt significatius i també d'altres menys, com per exemple el naixement d'Alexis de Tocqueville (1805) o de Benito Mussolini (1883), la mort de Luis Buñuel (1983) o de Herbert Marcuse (1979).

Com que la curiositat sempre implica més curiositat i el simple acaba convertint-se en complicat, el fer una ullada a les efemèrides d'avui i de demà ha esdevingut en un propòsit per a les vacances. Total, que la relació causa-efecte ha estat més o menys així: "Vaja, fa 31 anys va morir Marcuse i encara no he llegit res d'ell... l'Escola de Francfort i tot això... ha de ser interessant... el llegiré en vacances".

Amb la qual cosa, la meua llista de deures per a l'estiu s'amplia amb un nou volum. Ara, a "Más allá de El Capital", de Michael Lebowitz; "La doctrina del xoc", de Naomi Klein; "El progreso decadente" de Luis Racionero i "No pensis en un elefant!", de Georg Lakoff; es suma "L'home unidimensional" d'en Marcuse, que d'enguany no passa.

I com que, a més, estic oberta a les vostres recomanacions (algunes obres de les citades ho són) la llista pot convertir-se en la història interminable. No hi hauria cap problema si estiguera de vacances perpètues, però malhauradament, les meues són finites.

1001 discos que heu d'escoltar abans de morir

2010-07-23T14:30:00.001+02:00

És estiu, divendres, i queden 30 minuts per a acabar la jornada laboral. O siga, que estic fins a la figa. Em pose a remenar Internet, sense massa previssió de trobar res interessant i va i resulta que no, que em trobe amb un enllaç que et permet descarregar un per un cadascun dels discos que apareixen en el llibre. O siga, la hòstia. Sols faltarà adobar aquest gran descobriment amb una bona siesta després de dinar...

Ens veiem aquesta nit als jardins de l'auditori de Torrent!

Música, mestre!

2010-07-22T09:19:00.001+02:00

Una visió divertida de la manifestació del 10-J

2010-07-20T13:25:00.000+02:00

HitMani from El Bixo on Vimeo.

Gràcies a R. B. per fer-me arribar el video!

P.S.
Curiosament i com podeu comprovar tot just dalt, aquest video ha estat censurat a Vimeo. En buscar-lo al Youtube, em trobe amb el següent avís: Este vídeo incluye contenido de Constantin Film, que lo ha bloqueado por motivos de derechos de copyright. COPYRIGHT, CLAR, CLAR, PER AIXÒ NO S'HA ELIMINAT AQUEST ALTRE QUE UTILITZA LES MATEIXES IMATGES PERÒ FENT UNA PARÒDIA DE LA SÈRIE "LOST".

Sols em queda, per tant, reenviar-vos a la pàgina del seu autor, on podeu vore'l ací.

Percepció i realitat al País Valencià

2010-07-16T13:41:00.000+02:00

Avui ha sigut publicada en premsa, almenys, una notícia important.

Es tracta dels resultats del darrer baròmetre del CIS que, al marge de lectures partidistes, llancen importants conclusions a tenir en compte, com per exemple la percepció estesa entre els valencians de que la economia espanyola es troba més malmesa que la valenciana. Concretament, i tal com diu El Mundo, los valencianos piensan que la «situación económica» —principal preocupación— es peor en España que en la Comunidad, una percepción chocante si se tiene en cuenta que ésta es una de las regiones donde el paro ha crecido más y donde más empleo se ha destruido. En concreto, un 76,5% de los encuestados califica como «regular» o «muy mala» la situación económica en la Comunidad, frente a un 82,3% que utiliza las mismas expresiones para España. No aniré molt lluny en l’anàlisi perquè no he tingut la possibilitat d’estudiar a fons l’enquesta, però vull observar que aquesta percepció, òbviament, contrasta enormement amb la realitat.

I per a demostrar-ho no cal anar massa lluny en el temps: ahir mateix El Mundo es va fer ressò d’un informe de l’IVIE i Bancaja on el País Valencià quedava relegat als llocs més baixos del rànking pel que fa al desenvolupament humà. I és que l’estudi, Desarrollo humano en España: 1970-2007, que segueix l’anomenat Índex de Desenvolupament Humà (IDH) –el més antic índex alternatiu al PIB per a mesurar la riquesa i establert per l’ONU- situa al País Valencià molt enrere d’altres Comunitats Autònomes com País Basc, Navarra, Castilla y León o Aragó; exactament en la mateixa posició que ocupava l’any 1980.

Hi ha, per tant, molt de treball a fer sobre la percepció social i la realitat al País Valencià, perquè pel que sembla, vivim a l'infern i ens pensem que és el millor lloc per a viure encara que ens estiguem cremant.

Entrada 500 o del per què Esquerra Unida

2010-07-14T13:24:00.000+02:00

No he de justificar-me davant ningú, és clar, però escriure sobre el per què d’afiliar-me a Esquerra Unida del País Valencià em servirà per a posar en ordre una sèrie d’idees que fa temps m’acompanyen:

REFORMA O REVOLUCIÓ
La vella tensió al si de la socialdemocràcia és avui dia, més actual que mai. L’actual conjuntura mundial, la d’una crisi sistèmica (no sols econòmica, sinó també política, social i ecològica) fa patent la urgent necessitat de bastir una alternativa.
Tot i que els mitjans de comunicació ens vullguen fer creure que no hi ha solució més que la de fer un ajust estructural a despenses de la classe treballadora, i que el sistema capitalista, una vegada superat l’impasse actual, renaixerà de les seues cendres; el ben cert és que l’eixida del capitalisme ja es troba en marxa.
Aquesta hipòtesi, sostinguda per nombrosos teòrics marxistes, es basa en la idea que el sistema ja hauria arribat als seus límits, i que, aquesta vegada, no hi ha possibilitat de reinvenció.
Per tant, no sols el (neo)liberalisme estaria superat pels esdeveniments, sinó també, i sobretot, la socialdemocràcia actual (en la versió revisionista, reformista, keynesiana), és a dir: PSOE a l’Estat Espanyol, PSD a Alemanya, etc.
Ara bé, la deriva del capitalisme no ha d’acabar, necessàriament, en quelcom millor. L’esquerra es troba en un vertader punt d’inflexió i ha d’actuar per tal, d’una banda, de millorar les pèssimes condicions en que es troba la població desocupada i assalariada, i d’altra, de bastir una alternativa sistèmica real.
A l’Estat Espanyol (amb les excepcions de Catalunya i Euskadi i tal vegada, Navarra), eixe paper, siguent realistes, correspon a Izquierda Unida.

LA QÜESTIÓ NACIONAL
En el darrer paràgraf he afirmat que IU és la força política que ha de convertir-se en el canal que aglutine l’esquerra i actue com un vertader partit de classe, que represente els interessos de les treballadores, al carrer i als parlaments. Al País Valencià no és gaire diferent que a d’altres territoris. És veritat que a la nostra terra hi ha certa complexitat que no existeix a Madrid o a Astúries. Es tracta de la qüestió nacional. Però això és més senzill del que pot semblar a simple vista.
Mentre l’organització tinga una estructura federal i mantinga la denominació País Valencià i el respecte a la llengua i a la cultura pròpies, no hi ha de què preocupar-se. Idealment podríem estar d’acord amb el concepte de Països Catalans, però la política no es basa en voluntarismes. Ans al contrari, com a marxista que sóc, el que intente fer és analitzar la realitat social i adequar l’estratègia a eixa realitat. Potser erre la meua anàlisi, però en eixe cas, hauria d’estar tranquil•la amb mi mateixa perquè actue amb coherència. De fet, i avançant-me un poc a les crítiques que se’m puguen fer: no he canviat. La meua decisió és estratègica i possibilista. Si fóra alemanya, m’afiliaria a Die Linke, però com que sóc valenciana no veig més opció que Esquerra Unida.

ENTREBANCS ORGÀNICS
Desconec realment què és el que m’espera en aquesta nova etapa. Alguns amics (antics companys de lluita independentista) m’han animat a fer-ho però alhora m’han advertit del desgast que pot suposar-me l’ingrés en una estructura orgànica com la d’Esquerra Unida. És veritat que hi ha el risc d’arrossegament dins de lògiques internes, de vegades absurdes, que es donen a dintre de les organitzacions, però això no em pot aturar.

Ara, per favor, les crítiques. A poder ser no massa destructives. Gràcies.

Una reflexió adient

2010-07-09T13:28:00.000+02:00

La situació actual ens fa pensar en uns personatges d'historieta arrossegats en una boja carrera pel buit sense que ells mateixos se n'adonen; la força de la seua imaginació els fa flotar a les altures però, en prendre consciència, es desplomen totalment.

RAOUL VANEIGHEM

Scriptum i Post Scriptum

2010-07-07T09:25:00.000+02:00

Ha estat arran d’un llibre de Paul Auster que m’he decidit a tornar a l’escriptura. Qui m’ho anava a dir: Paul Auster. Un autor menor per a mi. El típic liberal demòcrata, jueu i novaiorquès, o siga, un intelectual ianqui més per a un públic ‘cultureta’.

De jove vaig llegir Leviatán. Un llibre que apenes deixà rastre en la meua memòria, descomptant el títol, totalment fóra de lloc, per altra banda.

L’any passat, quan vaig començar la col•lecció d’Anagrama per fascicles, vaig descobrir, amb cert fàstic, que Auster estava sobrerrepresentat. De 20 llibres que vaig arribar a comprar, 3 pertanyien a este autor. Tampoc m’estranya massa, tenint en compte que l’edició és un negoci i Auster és un triomfador al mercat espanyol. El cas és que la col•lecció s’obria amb El Palacio de la Luna, una obra que, com Leviatán, és pur 'quiero y no puedo', és a dir, pretenciosa en el to més peioratiu possible.

No obstant això, Brooklyn Follies (l’entrega nº 4 de la Biblioteca Anagrama) és distinta. Sí, la història adoleix de cert surrealisme, però sense arribar al paroxisme de l’anterior. I sols pel diàleg que s’estableix entre el personatge principal i el seu nebot sobre la personalitat de Kafka (contant la sublime història de la nina) i el paràgraf sobre l’existència, la trascendència i la mort que aporta el penúltim (¿) capítol, paga la pena llegir la novel•la.

Precisament aquesta reflexió sobre el que som (i deixem de ser) és el que m’ha mogut a escriure. No vol dir això que siga la causa, sols ha estat l’excusa, el moll que llança la bola en el flipper. O siga, no es tracta de que m’haja causat un fort impacte el que diu el tal Auster. Simplement ha estat això: el mecanisme que ha posat en marxa una decisió que jo havia pres prèviament de manera inconscient.
Al cap i a la fi, tal i com planteja l’autor al final: “Nunca debe subestimarse el poder de los libros”. I és veritat. Els llibres han exercit un gran poder en mi tota la vida. De fet, no recorde cap moment que no haja estat acompanyada per un. Llibres de tot tipus. És veritat que no recorde absolutament res d’un gran nombre d’ells, però m’agrada pensar que d’absolutament tots he emmagatzemat alguna cosa –per xicoteta que siga- en algun racó de la meua matèria grisa i, sobretot, que han anat moldejant la meua personalitat, com un torn de fang.

I tot açò venia perquè m’he parat a relacionar la presa d’aquesta decisió (tornar a escriure) amb totes les decisions que he pres al llarg de la meua existència. I m’he adonat que l’esquema sempre es repeteix. No sóc massa reflexiva, però quan arriba el moment de la veritat faig les coses que en el meu fur intern sé que he de fer. No sé. És com si les decisions ja les haguera pres en el meu subconsient i les exterioritzara, però alhora, quan les verbalitze, encara no han pres forma.
És possible que siga una rara avis, però aquesta manera de procedir m’ha acompanyat sempre. I, per poc que considere que he rumiat una qüestió, quan la compartisc amb altres, de seguida la faig realitat i assumisc totes les seues conseqüències. Siga anar-me’n de casa o fer política.

Post-Scriptum
Fer literatura o filosofar no és fer política. Tenir una bitàcora tampoc ho és, clar. Jo vull escriure, i he tornat a fer-ho, però això no vol dir que continue gestionant un (el) blog. Vull trascendir la primera fase i ubicar-me en la segona. Definitivament, vull fer (tornar a fer, tal vegada?) política. I ho faré, clar.

Fins ací hem arribat

2010-04-22T04:54:00.000+02:00

Podria no deixar-ho, però no. Ho deixe.
Podria haver-ho deixat en 500 posts per tal de redondejar, però no. 496 + 1.
Podria haver-ho deixat en el tercer aniversari, però no. A un mes i un dia de la celebració.

........

No obstant, mai podria deixar-ho sense acomiadar-me de totes vosaltres. Ha estat un vertader plaer saber que em seguíeu des de la vostra pantalla, llegir els vostres comentaris i contestar-los sempre que podia, interaccionar amb gent diversa a través d'originals iniciatives i, inclós, arribar a conéixer-vos a molts de manera "real".

Gràcies.

.......

És possible que algun dia, en un futur no molt llunyà, els nostres camins s'entrecreuen de nou.

I per què no "reforma del mercat de treball"?

2010-04-16T09:40:00.001+02:00

Comença a parlar-se de reforma laboral i "tots" tan contents. Començant per El País, que ahir li faltà poc per a incloure un oè, oè, oè, oè! en el seu editorial. És curiós, perquè les treballadores i treballadors sabem perfectament què significa això. És ben senzill: quan els poderosos parlen de "reforma" -laboral, fiscal, sanitària, educativa... de qualsevol tipus, especialment dels aspectes que suposen una mínima redistribució- volen dir, invariablement, abolició, derogació, desmantellament o privatització. La Razón ens ho deixà ahir ben clar en airejar les receptes del Fons Monetari Internacional per a dita reforma en Espanya, que contenen, entre d'altres, l'afebliment de les normes de protecció laboral en els contractes permanents.

Així les coses, per què no comencem nosaltres a parlar de reforma del mercat de treball (és a dir: abolició, derogació...) en compte de reforma laboral? Al cap i a la fi, sols hi ha dues opcions per a eixir de la crisi sistèmica en la que estem immerses: socialisme o barbàrie.

És fàcil ser un intelectual del neoliberalisme si saps com

2010-04-14T16:49:00.000+02:00

Per a ser un intelectual del neoliberalisme, només cal aprendre -i repetir- aquests deu manaments:

1- La solució del mercat sempre és preferible a la regulació i a la intervenció de l'Estat.
2- L'empresa privada supera al sector públic en criteris d'eficiència, qualitat, disponibilitat i preu.
3- El lliure comerç podria tenir desaventatges temporals per a alguns, però en última instància serà millor que el proteccionisme per a tota la població de qualsevol país.
4- És normal i aconsellable que activitats com l'atenció mèdica i l'ensenyament siguen lucratives.
5- Uns impostos més baixos, sobretot per als rics, garantiran una millor inversió i, per tant, la prosperitat.
6- La desigualtat és inherent a qualsevol societat i probablement és genètica, quan no racial.
7- Si les persones són pobres, sols poden culpar-se elles mateixes perquè el treball dur sempre és recompensat.
8- Una societat autènticament lliure no pot existir sense un mercat lliure; d'on es segueix que el capitalisme i la democràcia es recolzen mútuament.
9- Unes despeses de defensa més elevades i un sector militar fort garantiran la seguretat nacional.
10- Occident, en virtut de la seua història, els seus ideals i el seu sistema democràtic superior, deuria usar el seu poder econòmic, polític i militar per a intervindre en els assumptes d'altres nacions amb la finalitat de promoure el lliure mercat i la democràcia.

Veiem ara un exemple clarificador de com de fàcil és convertir-se en un intelectual orgànic del neoliberalisme amb aquesta senzilla recepta -sintetitzada al llibre El Pensamiento Secuestrado, de Susan George-. Per a tal menester, basta agafar un article com el que ha publicat avui Carlos E. Rodríguez a "Estrella Digital", titulat "España necesita un estado promotor del libre mercado" i observar aquells paràgrafs que contenen tots i cadascun dels manaments de la llei de Déu, o siga, del lliure mercat. Comprovem-ho.

(...) Y sin embargo, existe una política económica alternativa, viable y mejor, intelectualmente más honrada y, eso sí, basada no en el capricho político sino en las duras, exigentes y éticas reglas del mercado, alejadas por tanto de las ficciones estadísticas que derivan de la obsesión macroeconómica. Y es que el mercado nos proporciona una seguridad de acierto en lo general que se alimenta de los riesgos e incertidumbres de cada caso concreto. (MANAMENT 1)

De ahí que me permita repetir la propuesta que hice, nada menos que allá por 1994, desde la tribuna del madrileño Club Siglo XXI: "Más Mercado y menos Estado, que es decir mejor Estado, más fuerte, podría ser la expresión simplificada de un proyecto para parecernos más en la realidad, y no de palabra, a los países avanzados del mundo que compartimos (MANAMENT 10). Es un proyecto ambicioso y exigente, que implica decir la verdad a los ciudadanos, devolver la iniciativa a la sociedad, (MANAMENT 8) vertebrar por tanto el país, adelgazar sin miedos ni trampas las grasas flácidas del Estado (MANAMENT 1), recortar y distribuir poderes, liberalizar todo lo liberalizable, que es casi todo (MANAMENT 4), crear un marco administrativo y fiscal que de verdad facilite e incentive la iniciativa y el riesgo empresariales (MANAMENT 5), promover el instinto de la calidad y los valores de la competencia (MANAMENT 2)" . Somos, a fin de cuentas y afortunadamente, parte de Europa, y Europa, como advirtió hace casi cuatro décadas el profesor Antonio Martino, "puede ser un gran desastre si prevalece el dirigismo, o una gran oportunidad para la libertad y la prosperidad si vence el liberalismo (MANAMENTS 3 i 10)".

(...) ¿Qué recomendar entonces en la muy grave situación de la economía española en la hora presente? Partamos de una afirmación que puede y debe expresarse sin rodeos: cuanto menos pesa el Estado sobre la economía, se comporta ésta con más eficacia (MANAMENT 3). Tal fue, de alguna manera, la poderosa intuición que tuvo Margaret Thatcher y que trasformó en doctrina política y consiguió trasmitir a los británicos. Se trataba de un liberalismo, como ella dijo, "al servicio de la gente", que devolvió a los británicos de las clases populares una verdadera capacidad de elección allí donde el Estado y sus funcionarios se habían atribuido la autoridad de elegir por ellos (MANAMENTS 1 i 8). Para conseguirlo fue preciso pasar por las privatizaciones, la supresión de los monopolios, la desregulación y la vuelta a la competencia (MANAMENT 4). Para decirlo con entera claridad: fue necesaria la recuperación de una verdadera democracia también en el ámbito económico.(MANAMENT 8)

Lo que supone también recuperar el verdadero papel del empresariado (MANAMENT 2) en una sociedad libre y abierta como la que nos merecemos. Como expresó sin rodeos el reconstructor de Alemania, Ludwig Erhardt: "No existe un mercado libre al margen de una sociedad libre (...) no existe ningún ordenamiento económico orientado a la convivencia pacífica entre los pueblos fuera de la economía de mercado" (MANAMENT 8)

El hecho es que España se encuentra ahora como el Reino Unido en aquel terrible "invierno del descontento" de 1978, cuando se extendía la desoladora sensación de que el viejo portaaviones británico se iba a pique, lo que no sucedió porque los británicos escucharon la voz de Margaret Thatcher convocándoles a creer en las virtudes de la libertad y el mercado. Creo sinceramente que para España, ahora, es tiempo de tener un sueño. Se trata de soñar un país en el que el Estado reduzca su peso porcentual en la economía y gane agilidad, eficacia y autoridad para cumplir el papel de garante de la libertad de mercado y de la competencia. Se trata de soñar con un país fiscalmente moderno, con generosos incentivos para la radicación de empresas y la actividad productiva, un país de empresarios, donde sólo se precise idea, riesgo y financiación para levantar el cierre y el papeleo venga después, un país de consumidores sin extrañas regulaciones de horarios comerciales y donde se ayude al pequeño comercio con facilidades para su modernización. (MANAMENTS 2 i 5)

Debemos soñar, en definitiva, con un país competitivo, sano, gratificador de la iniciativa y el riesgo, liberado de ancestrales recelos contra el comercio, el beneficio y la riqueza (MANAMENTS 1, 6 i 7). Se trata de soñar con un país en suma de profesionales libres y honrados, de empresarios libres y honrados, de ciudadanos libres y honrados que tienen y utilizan la capacidad de elegir (MANAMENT 7). Los intervencionistas dirán que esto no es posible, que el ser humano individual es indolente, torpe y avaricioso, y defenderán la tutela pretendidamente científica por la mano visible del Estado. Pero si miramos a nuestro alrededor, al mundo desarrollado, veremos todo lo contrario, veremos el éxito de la mano invisible del mercado, de la que depende que España y cada uno de nosotros tengamos las oportunidades de elegir y prosperar. Los ciudadanos, en cuanto electores, tienen la palabra. A los periodistas sólo nos toca informar de lo que vemos y comentarlo según nuestro entender y nuestra conciencia. No se trata de una alternativa entre Estado y mercado. Se trata de que el Estado ampare y promueva el libre mercado (MANAMENTS 1 al 10). Nada más, pero también nada menos.

Veritat i justícia per a Rachel Corrie

2010-04-01T09:43:00.000+02:00

Carmen Magallón hui en Público.

En aquests dies s'ha reobert el cas de Rachel Corrie, activista no violenta nord-americana que al març de 2003 va morir aixafada per una excavadora militar de l'exèrcit israelià mentre tractava d'impedir, usant el seu cos com escut humà, la demolició d'una casa palestina en Rafah, Gaza. Tenia 23 anys i pertanyia al Moviment de Solidaritat Internacional, que es defineix com liderat per palestins i “compromès amb la resistència a l'ocupació israeliana de terra palestina mitjançant mètodes i principis no violents i d'acció directa”. Les seues vivències i mort en els Territoris Palestins Ocupats, plasmades en l'obra de teatre El meu nom és Rachel Corrie, són un punt de referència per al compromís per la causa palestina de molta gent en el món.

Després d'anys sense obtenir resposta, la família de Corrie va presentar una demanda civil contra l'Estat d'Israel, amb l'esperança que en el judici, celebrat en Haifa, s'aclariren les circumstàncies de la seua mort i es responsabilitzara d'ella a les forces armades israelianes. Segons un informe de Human Rights Watch, les investigacions que Israel va realitzar sobre aquest assassinat “no arriben a complir amb la transparència, la imparcialitat i la exhaustivitat exigides pel dret internacional”.

Des de 1967, a més de milers de morts, 24.145 habitatges palestins han estat demolits en els territoris ocupats, segons xifres del Comitè Israelià Contra la Demolició d'Habitatges; d'ells, 4.247 ho van ser en l'atac militar contra Gaza de desembre 2008, l'anomenada operació Plom Fos. Amb aquesta demanda, diu la mare de l'activista, no només tractem de saber la veritat, sinó també donar a conèixer la situació dels palestins, la dura vida de la població encara assetjada de Gaza, els fets i idees que van mobilitzar a la seua filla.

Poc abans de la seua mort, Rachel havia escrit en un correu electrònic: “M'agradaria veure cada vegada més gent disposada a resistir davant la direcció que està prenent el món, una direcció en la qual les nostres experiències personals són irrellevants… les nostres comunitats gens importants, nosaltres impotents, el nostre futur és determinat per uns altres i el nivell més alt d'humanitat s'expressa a través del que triem comprar en un centre comercial”.

Si la pau no és solament l'absència de guerra i exigeix veritat, justícia i reparació, la qüestió és: pot aconseguir-se la pau on regna la impunitat?

Pamflet

2010-03-29T17:42:00.000+02:00

Jo, com tothom supose, tinc diversos comptes de correu electrònic. Hi ha un, que obric de tant en tant, que sempre està ple de correu no desitjat. El que faig normalment és entrar, netejar-lo (no suporte tenir la safata d'entrada plena d'spam) i comprovar si hi ha algun que paga la pena. Curiosament, hi ha un tal "Ausiàs March Martorell" que m'envia textos interessants de quan en quan. Avui m'he trobat que m'havia enviat un pamflet (pel que sembla) anònim, aparegut en desembre de l'any 1975 i que no té desperdici.

A VOSOTROS, VALENCIANOS:

Porque os vencimos.
Porque os dominamos,
Porque os impusimos Nuestros hombres y Nuestras leyes;
Porque os avergonzáis de vuestros padres y de vosotros mismos;
Porque no queréis que vuestros hijos se parezcan ni a vuestros antepasados;
Porque renegáis de vuestra cultura y de vuestra lengua;
Porque no queréis legarlas a vuestros hijos;
Porque todo lo vuestro ya copia de los Nuestro;
Porque cada día sois menos vosotros y más como Nosotros;
Porque ya no tenéis personalidad.
Porque ya no tenéis futuro.

Desgraciado pueblo valenciano!:
Si tus hijas quieren "parecer" bien hechas, han de hablar Nuestra lengua.
Si tus hijos quieren "parecer" instruidos, han de conocer y admirar Nuestra Historia,
Si tus hombres quieren "parecer" señores, han de hacer como los Nuestros.
Si hasta el mismo Dios es de los Nuestros!: sólo os entiende si le habláis en la castellanísima lengua!

¡Oh lengua castellana, lengua de princesas, lengua de sabios, lengua de señores, lengua de Dios!
¡Oh infelices valencianos! ¡Ignorantes valencianos! Confundisteis Nuestros hombres con "emigrantes". En Castilla, en la gran Castilla, en la inmortal Castilla sólo se paren Señores. De la tierra castellana sólo salen Conquistadores, Colonizadores.

¡Oh gran Castilla, castellanizadora de pueblos, de continentes, de dioses!

¡Oh desgraciado pueblo valenciano, pueblo descastado, pueblo sin clase, pueblo híbrido, pueblo sin categoría, sin dignidad. Pueblo sin genio. Pueblo muelle y blando. Pueblo de renegados y traidores. Pueblo abochornado. Pueblo de segundones: si ya no hay glorias para vosotros, ¿qué nos vais a ofrendar?

¡Oh pueblo valenciano, pueblo fatuo y bufón! ¡Que pequeñito eres! Ya se te ha agotado el "geni i seny" de tus aborrecidos antepasados. Ya ni en Madrid se odia tanto vuestra Catalunya pairal.

¡Oh pueblo valenciano, pueblo vergonzante, pueblo venal, pueblo sin pueblo!, pueblo sin futuro: vosotros no sois ni seréis nunca "Nosotros", pero ya sois "Nuestros", tres de Nuestras provincias. Provincianos valencianos del Imperio Castellano. Que es grande tanto favor!

Minorizados, disminuidos, degradados, tristes, pequeñitos valencianos: a los quijotillos del valencianismo decidles que se retiren, decidles que han llegado tarde, decidles que están solos, decidles que el pueblo valenciano ya no existe, que ha muerto, decidles que ya sois Nuestros, decidles que Castilla ya limita con el Mediterráneo; decidles:

"Llorad, llorad como niñas sobre el cadáver de cuanto los hijos de vuestros padres no han sabido defender como hombres".

La mauvaise réputation

2010-03-27T12:13:00.000+01:00

Sr. Burriel, els botxins mai són víctimes

2010-03-26T09:31:00.000+01:00

En la meua feina, una de les meues tasques és llegir cada dia la secció d'opinió de la premsa escrita. És una de les tasques que més m'agraden, doncs em permet descobrir cada dia columnes bones i dolentes; algunes estèticament belles i d'altres horribles; la majoria previsibles, tot i que alguna vegada (molt poques) el contingut d'alguna em sorprèn segons el mitjà en el qual es troba.

En general, hi ha una diferència abismal entre la premsa "d'esquerres" i la premsa "de dretes", no ja sols en el contingut, sinò també en l'estètica. Sí, ja sé que dita divisió és dóna només en la superfície, doncs en realitat, estem parlant d'empreses de comunicació, però us asegure que, pel que fa a la qualitat, no és el mateix llegir la secció d'opinió de El País que la de l'ABC. La única excepció a aquesta regla es troba en El Mundo, que al meu parer, tot i la seua línia editorial, és un dels millors periòdics de l'estat. Dels "nostres", els que s'escriuen en clau valenciana, és a dir, Levante i Las Provincias, diré que els dos em semblen una autèntica merda, però el darrer, se'n duu la palma. Especialment amb columnes con la de José Antonio Burriel d'ahir, titulada "Anticlericalismo".

Un article d'opinió que, segons anava llegint anava escandalitzant-me i que en acabar-lo, vaig considerar èticament molt reprobable. Sobretot venint d'un periodista que l'any 2005 va rebre un premi (no sé de part de quina institució) per la seua tasca davant la violència contra les dones, segons publicà Panorama Actual.

El text en qüestió començava dient: Que han existido y existen pederastas en el seno de la Iglesia es incuestionable. ¿Nos olvidamos que los miembros del clero católico son hombres como los demás y, por tanto, expuestos a inclinaciones sexuales como el resto de las personas?

Efectivament, Sr. Burriel, el fet de que a l'Esglèsia Catòlica hi abunden pederastes és un fet, però no només inqüestionable, sinó rebutjable i condemnable, tant des d'una moral cristiana com laica. Però sembla que vosté ho veu el més normal del món, donat que els rectors són homes i, per tant, amb desitjos sexuals.

El problema, Sr. Burriel és que el fet de ser homes no és excusa per a violar i abusar sexualment d'infants, igual que tampoc ho és per a maltractar les dones. O és que no era vosté un defensor de que la sociedad al completo "condene a cualquier maltratador hasta avergonzarle, que nadie le justifique hasta conseguir que las mujeres minusvaloradas puedan dar un paso al frente en libertad", com va declarar quan va rebre el guardó?

Es veu, que si l'home en qüestió forma part de la institució eclesiàstica, compta amb la seua simpatia. No així el que siga bomber, o mestre, o carpinter.

Que estamos asistiendo a una campaña de ataque a la Iglesia por parte de determinados medios de comunicación, a una campaña anticlerical, también es evidente.
Y los elementos de esa campaña anticlerical son claros.

Clars, senyor Burriel? Doncs menys mal que després de tants i tants anys de silencis i de complicitats, comence a llançar-se llum sobre les misèries del clergat. I més clars haurien d'estar. I no, senyor Burriel. En absolut es tracta d'anticlericalisme. Es tracta de la veritat, de la dignitat de milers i milers de persones que ha sigut menyscabada sistemàticament per una sèrie d'energúmens que, a sobre, han comptat amb el beneplàcit dels més alts càrrecs eclesiàstics.

No, senyor Burriel, basta ja de foscor. I basta de demagògia. No pot excusar-se en l'anticlericalisme, exactament com fan els israelians quan acusen d'antisemitisme a tot aquell que denuncia la política genocida de l'estat d'Israel. Els botxins mai són víctimes.

Referèndum

2010-03-24T14:12:00.000+01:00

Tota política de base adquireix diferents formes segons la fase en la que es trobe.

Recorde les reflexions del company blogger Vicent respecte a la manifestació educativa del passat 1 de desembre, entorn als efectes -negatius- que podia tenir en les mobilitzacionsla desactivació del punt d'Educació per a la Ciutadania. Potser tenia raó en la seua argumentació, encara que jo afegiria alguns motius més dels que ell apuntava. Per exemple, el factor temps i el factor cansament.

Hi ha molts tipus d'acció política no convencional a banda de les manifestacions (que, de fet, ja van convertint-se en accions polítiques convencionals). Una d'elles, que a més suposa una gran novetat en l'àmbit educatiu, és la realització de referèndums. Supose que és una manera de continuar la feina tal i com prescrivia Vicent al final del seu post: "hem de seguir mobilitzant--nos més i més vegades, amb intensitat i imaginació".

A mi m'agrada molt la idea del referèndum. Sincerament, crec que apel·la al sentit més fidel de la democràcia i així ho hauria de transmetre la Plataforma per l'Ensenyament Públic. De moment, sembla que no ho estan fent malament, si a un diari com Las Provincias podem llegir un article tant positiu com aquest (en portada!): Las 13 claves del referéndum.

Les 13 claus del referèndum

- La pregunta que es llançarà als 'votants' de la comunitat educativa serà: creu necessari un canvi de la política educativa del Govern valencià i dels actuals responsables de la Conselleria d'Educació?".
- El 30 de març haurà assemblees comarcals per a coordinar el referèndum convocat per al 6 de maig.
- Entre les peticions a votar està el transport i menjador de bades, ordinadors portàtils, places públiques de 0 a 3 anys per a tot l'alumnat, o el cessament del control polític sobre la inspecció i persecució de càrrecs directius.

La Plataforma per l'*Ensenyament Públic ha convocat assemblees comarcals escolars, que reunirien a representants de professors, alumnes i pares a Alacant, València i Castelló, per al pròxim 30 de març a fi de concretar i informar del procediment a seguir per a realitzar el referèndum sobre la gestió de l'educació valenciana. La 'cita electoral', com es va avançar ahir, tindria lloc el 6 de maig.

Els punts o reivindicacions que es van a dur a consulta sota:

1.- Que tot l'alumnat estudie en instal·lacions dignes.
2.- Oferta de places públiques de 0 a 3 anys per a tot l'alumnat.
3.- Impuls de l'ensenyament en valencià i que s'introduisca amb eficàcia una tercera llengua.
4.- Que tots els centres docents tinguen plantilles de professorat adequades.
5.- Que es dote als centres d'Infantil i Primària de personal d'administració i serveis per a descarregar als equips directius de tasques administratives.
6.- Les noves tasques (proves d'homologació de llengua, proves de Graduat Escolar, etc) no suposen una sobrecàrrega per al professorat en detriment de les tasques docents.
7.- L'alumnat amb necessitats educatives especials tinga una atenció adequada i una distribució equilibrada en els centres sostinguts amb fons públics.
8.- Que s'implanten programes coherents i eficaços per a combatre el fracàs escolar.
9.- Que l'alumnat tinga ordinadors portàtils i accés a les noves tecnologies.
10.- Que s'impulse la gestió democràtica dels centres i cessament del control polític sobre la inspecció i persecució de càrrecs directius.
11.- Que el transport i el menjador escolar siguen gratuïts.
12.- Que incrementen els pressupostos educatius per a millorar la qualitat de l'ensenyament.
13.- Que la llibertat d'expressió siga un fet primordial.

I la pregunta que es llançarà als 'votants' de la comunitat educativa duu el següent enunciat: "Perquè tot això siga possible, creu necessari un canvi de la política educativa del Govern valencià i dels actuals responsables de la Conselleria d'Educació?".

Segons el responsable de la Plataforma, conten amb el recolzament de diversos partits polítics. Formen part de la Plataforma per l'Ensenyament Públic, a més de FAPA, els sindicats STEPV, CC.OO. i UGT, la Confederació de pares Gonzalo Anaya, Escola Valenciana -Federació d'Associacions per la Llengua, l'associació d'estudiants FAVAEM, el sindicat d'estudiants SEPC, CAVECOVA, la Permanent de directors (ADIDE) i la de directors de Primària i Secundària.

Boines verdes amb rostre humà

2010-03-24T09:42:00.000+01:00

Magnífic article d'opinió d'Slavoj Zizek publicat avui a El País.

Quan The Hurt locker (En terra hostil), de Kathryn Bigelow, va aconseguir els principals oscars enfront d'Avatar, de James Cameron, eixa victòria va ser percebuda com un bon senyal de l'estat de coses a Hollywood: una modesta producció pensada per a festivals tipus Sundance, i que en molts països ni tan sols havia obtingut una gran distribució, supera clarament a una superproducció la brillantor tècnica de la qual no pot dissimular la plana simplicitat del seu argument. Així que Hollywood no és solament una fàbrica de grans èxits de taquilla, sinó que encara sap apreciar esforços creatius marginals?

És possible, encara que caldria matisar: amb totes els seus mistificacions, Avatar pren partit clarament pels qui s'oposen al complex industrial-militar mundial, retratant a l'Exèrcit de la superpotència com una força de destrucció brutal al servei de grans interessos industrials, mentre The hurt locker presenta a l'Exèrcit nord-americà d'una manera plenament d'acord amb la seua pròpia imatge pública en aquest nostre temps d'intervencions humanitàries i de pacifisme militarista.

La pel·lícula ignora quasi per complet el gran debat sobre la intervenció d'Estats Units a l'Iraq, i en lloc d'això se centra en les terribles experiències diàries, de servei i fora del mateix, de soldats corrents obligats a conviure amb el perill i la destrucció. Amb un estil seudodocumental conta la història -o més aviat, una sèrie de vinyetes- d'una brigada del servei d'artificiers, del seu treball potencialment mortal en la desactivació d'explosius. Eixa opció és summament simptomàtica: a pesar de ser soldats, ells no maten sinó que arrisquen diàriament les seues vides desmantellant bombes terroristes destinades a matar civils. Pot haver alguna cosa més amb la que simpatitzen més els nostres ulls progressistes? En la Guerra contra el Terror en curs, no estan els nostres exèrcits, fins i tot quan bombardegen i destrueixen, i no només tals unitats d'artificiers, desactivant pacientment les xarxes terroristes amb la finalitat de fer més segures les vides de civils en tots els llocs?

Però hi ha més en la pel·lícula. The hurt locker incorpora a Hollywood una moda que també ha contribuït a l'èxit de dos recents pel·lícules israelianes sobre la guerra del Líban en 1982, el documental animat de Ari Folman Vals amb Bashir, i Líban, de Samuel Maoz. Líban versa sobre els propis records de Maoz com a jove soldat, mostrant la por a la guerra i a la claustrofòbia mitjançant la filmació de la major part de l'acció des de l'interior d'un tanc. El film ens presenta a quatre inexperts soldats dins d'un tanc enviats a "netejar" una ciutat libanesa que ja ha estat bombardejada per la força aèria israeliana. Entrevistat en el Festival de Venècia de 2009, Yoav Donat, l'actor que interpreta al director quan aquest era soldat un quart de segle abans, va dir: "No és una pel·lícula que et fa pensar 'només estic en una pel·lícula'. És una pel·lícula que et fa sentir que has estat en la guerra". D'una manera semblant, Vals amb Bashir mostra els horrors del conflicte de 1982 des del punt de vista d'uns soldats israelians.

Maoz va dir que la seua pel·lícula no era una condemna de les polítiques d'Israel, sinó una versió personal de l'experiència per la qual havia passat: "Vaig cometre l'error de dir-li a la pel·lícula Líban, ja que la guerra del Líban no és diferent en la seua essència de qualsevol altra guerra, i vaig pensar que qualsevol intent de polititzar-la hauria desbaratat la pel·lícula". Això és ideologia en el seu estat més pur: el fet de reviure la traumàtica experiència del perpetrador ens capacita per a esborrar el rerefons ètic-polític del conflicte: què estava fent l'Exèrcit israelià en l'interior del Líban, etcètera. Semblant humanització serveix així per a tirar una cortina de fum sobre la qüestió fonamental: la necessitat d'una anàlisi política implacable del que està en joc com a conseqüència de la nostra activitat polític-militar. Les nostres lluites polític-militars no són precisament una història opaca que desbarata bruscament la nostra vida íntima, són una mica en el que participem plenament.

D'una manera més general, eixa humanizació del soldat (en l'adreça de la proverbial creença "errar és humà") és un element clau de la (acte) presentació de les forces armades israelianes: als mitjans de comunicació israelians els agrada posar l'accent en les imperfeccions i traumes psíquics dels soldats israelians, no presentant-los ni com màquines militars perfectes ni com herois sobrehumans, sinó com a gent corrent que, atrapada en els traumes de la Història i de la guerra, comet errors i pot perdre's, com tot el món.

Per exemple, quan al gener de 2003, les forces armades israelianes van demolir la casa de la família d'un supòsit "terrorista", ho van fer amb acusada amabilitat, fins i tot fins al punt d'ajudar a la família a traslladar els mobles fora abans de destruir la casa amb un bulldozer. En la premsa israeliana es va informar poc temps abans sobre un succés similar: quan un soldat israelià estava registrant una casa palestina a la recerca de sospitosos, la mare de la família va cridar a la seua filla pel seu nom a fi de tranquil·litzar-la, i el sorprès soldat va saber que el nom de la aterroritzada xica era el mateix que el de la seua pròpia filla; en un arravatament sentimental, va traure la seua cartera i li va ensenyar la seua foto a la mare palestina.

És fàcil percebre la falsedat de semblant gest d'empatia: la idea que, a pesar de les diferències polítiques, tots som éssers humans amb els mateixos amors i preocupacions, neutralitza l'impacte del que el soldat està fent efectivament en eixe moment. Així, l'única resposta apropiada de la mare hauria de ser: "Si realment tu eres tan humà com jo, per què estàs fent el que estàs fent ara?". El soldat llavors només pot emparar-se en un deure objectivat: "No m'agrada fer-lo, però 'és' el meu deure..." -evitant així assumir eixe deure forma subjectiva. El missatge d'eixa humanizació és el de posar de manifest l'escletxa entre la complexa realitat de la persona i el paper que aquesta ha d'ocupar contra la seua veritable naturalesa-. "En la meua família, la genètica no és militar", com diu un dels soldats entrevistats en Tsahal, de Claude Lanzmann, sorprès per veure's a si mateix com oficial de carrera.

I això ens fa tornar a The hurt locker: la seua descripció de l'horror diari i del traumàtic impacte del servei en una zona de guerra sembla situar-la a milles de distància de les sentimentals celebracions del paper humanitari de l'Exèrcit nord-americà, com la infame Boinas verdes, de John Wayne.

No obstant això, sempre hauríem de tenir present que les àrides i realistes imatges de l'absurd de la guerra de The hurt locker enterboleixen, fent-lo així acceptable, el fet que els seus herois estan fent exactament el mateix treball que els herois de Boinas verdes. En la seua mateixa invisibilitat, la ideologia està ací, més que mai: estem allí, amb els nostres xicons, identificant-nos amb les seues pors i les seues angoixes, en lloc de preguntar-nos què estan fent allí.

L'IVA i el PSOE

2010-03-23T18:44:00.000+01:00

El passat 16 de març, les infames pàgines estatals del diari Público incorporaven el següent titular: La recesión fuerza a cinco países de la UE a elevar su IVA.

No s'ha de ser molt llest per a veure la tendenciositat que amaga, especialment el verb. Amb l'ús del verb "forçar" es dóna la sensació d'inevitabilitat: "És que estem obligats a fer-ho", "És conseqüència de la crisi econòmica", etcètera.

Un exemplar menys tendenciós seria alguna cosa així com "la recessió força els països de la UE a prendre mesures", però no, en el cas espanyol, el govern "es veu obligat" a pujar la tributació indirecta per excel.lència, l'Impost sobre el Valor Afegit, que com totes sabeu, és regressiu, doncs és independent de les rendes del contribuent.
Com deia, un titular objectiu parlaria de la inevitabilitat, per part dels estats, de prendre mesures per tal de paliar els efectes de la crisi econòmica, però no concretament de l'IVA, doncs ja no es tracta de que no s'incentive el consum, sinó d'una autèntica ofensiva contra la classe treballadora.

El pitjor de tot, no obstant, no es queda aquí. Els primers paràgrafs continuen amb la mateixa tònica fins a la traca final: Pese a esta subida, fuentes gubernamentales subrayan que el impuesto español "sigue siendo de los más bajos de Europa": está en la parte baja de la banda en la que se mueven los gravámenes de la UE, del 15% al 25%. Clar, clar. Ja basta això de que Europa comença en els Pirineus. Hem de ser més papistes que el Papa. Hem de ser europeus. Moderns, capitalistes i protestants si fa falta.

Ara, jo em pregunte: hi haurà un 20% d'atur a la resta de països de la Unió Europea? Hi haurà un 25% d'economia submergida? O tal vegada sis de deu treballadors europeus seran mileuristes? Mmmm... no sé, no em sona. En tot cas, i encara que així fóra, no crec que Europa siga un bon miratge en determinats temes. En castellà hi ha una dita que diu "Aunque la mona se vista de seda, mona se queda", la qual cosa ve a dir, en este cas, que ja em poden pintar l'augment de l'IVA de rosa fosforit o m'el poden vendre com el més progressista i europeista que no podrà amagar l'olor a merda que desprén.

De fet, no entenc com el govern de José Luis Rodríguez Zapatero no olora la putrefacció. Es veu que deuen tindre el nas acostumat. Fer-li el treball brut d'eixa manera a la dreta -que està frotant-se les mans amb eixa mesura- i sacrificar-se en les properes eleccions generals... això sí que és ser unes titelles de primera.
Ara entenc a mon pare i l'odi que sent pels socialistes i és que, el que no ha fet el PSOE pel gran capital a l'estat espanyol no ho ha fet ningú.

"El dark side of the moon de Pink Floyd és una sonata"

2010-03-23T10:32:00.000+01:00

El pianista Luis Fernando Pérez s'ha expressat així en una interessant entrevista publicada hui a Público, i què voleu que us diga, m'han entrat ganes d'escoltar-la.

"Money it's a crime!"

Matthew Herbert dixit

2010-03-22T21:25:00.000+01:00

"En un món post-freudià de constant autoanàlisi [l’hedonisme] és un dels pocs llocs en els quals es pot "ser". Un lloc per a escapar del teu jo altament estructurat. Tanmateix, per a un ciutadà britànic... de què estem escapant? Som els invasors, els opressors... La població hauria d'estar amotinant-se".

"Ens han venut la idea de que la societat és un estat constant de progrés. Cada tecnologia és superada per la següent. Hi ha pocs moments per al pensament, i molt poc espai per a la discussió. Tenim poblacions que no voten però que saben com enviar missatges amb foto a través del Bluetooth".

"M'agradaria escriure una cançó d'amor, però he perdut la meua virginitat: una vegada t'adones que el món va malament, fas alguna cosa al respecte. Pensar en el Govern et porta a pensar en la monarquia, que et duu a la religió, al sexe, a l'economia... Se suposa que som els contadors d'històries d'avui. Si no parlem de la guerra, de què parlem?".

"Crec que la responsabilitat individual és la base del canvi polític. Les meues crítiques van cap a la gent que ho està fotent tot. Pontifica't, per exemple, està dirigida directament al Papa".

"[Una big band] és una metàfora de com organitzar el món: amb espai per a expressar-se però treballant units per tal de crear quelcom millor".

---

Activista i gran músic, ha tret nou single - "Leipzig"- del que serà el seu nou disc - "One one" -:

Se suposa que és un complit

2010-03-21T18:49:00.000+01:00

L'altra nit, mentre estava al pàrquing d'una famosa discoteca fent botellón, un xic a qui acabava de conéixer feia unes hores em va dir, enmig d'una divertida conversa: "Em caus de puta mare, eres com un tio". Jo no sabia què respondre. Simplement vaig dir: "Gràcies pel que se suposa que és un complit". Què havia de dir? No és la primera vegada que un home m'ha fet un comentari semblant. No sé, per una banda és bo, perquè vol dir que quan em coneixen em veuen com una igual, però per altra, demostra la distància que hi ha entre ambdós sexes i el treball que ens queda per fer.

Música

2010-03-17T10:38:00.000+01:00

Treballe en el centre. I estos dies, sóc una privilegiada. A totes hores m'acompanya la música de les bandes. I és que... què seria de les Falles, de València i del País Valencià sense elles i els músics -TOTS PERSONATGES DE MALA VIDA-? Que visquen les bandes... i les xarangues, xe!

I ara, vaig a fer-me un xocolate amb bunyols...

Ho tinc decidit

2010-03-15T11:40:00.000+01:00

2010 està sent un any de grans canvis per a mi. Ahir vaig prendre una decisió que suposarà un més. Definitivament, sóc una persona distinta.

Concha

2010-03-12T10:53:00.000+01:00

Sí... Ja sé que aquesta seria l'entrada perfecta per al diumenge (ja sabeu per allò de complir, ni que siga una miqueta, amb la secció de video pensada per a eixe dia), però no estic molt segura de poder accedir a Internet aquest cap de setmana i el ben cert és que tinc moltes ganes de compartir aquest amb totes vosaltres.
Gràcies al meu amic Kuank, he pogut conéixer el següent curtmetratge de Julio Medem que m'ha deixat fascinada (com en general tot el seu cine). Al meu parer, és una metàfora vital molt bella. A vore què en penseu vosaltres!

L'altra cara de la lluna

2010-03-11T19:03:00.000+01:00

Les falles arriben, un any més, a la nostra ciutat. Els carrers es plenen de falleres i dolçaines, els masclets tornen a amanir els matins d'esta primavera que ja hauria de començar i les vesprades pareixen concebudes només per a omplir-nos l'estòmac de xurros i bunyols. Els monuments fallers s'alçaran vigorosament de nou a aquesta ciutat que pot pressumir de la lluna més popular de totes les llunes mundials, com també pot pressumir d'espècies polítiques endèmiques del nostre particular medi ambient mediterrani. Entre la xufa i el taronger, entre els circuits urbans de fórmula 1 i les ciutats de les arts i les ciències, entre regates i masclets, Cabanyals i Benimaclets, és comú la proliferació de Barberàs, de Camps i de Cotinos, d'Alartes, d'Osoros i d'altra fauna semblant.

Front aquesta cara fosca de la nostra estimada lluna, a les falles alternatives del Terra podreu descobrir la seua altra cara, la d'aquelles aborígens que resisteixen a aquesta fauna tremendament agressiva i destructora amb el seu medi òptim. A cada barri, a cada carrer, front la banalització de les falles, front les foscors que el fosc rostre de la lluna imposa al nostre voltant, donem-li llum, alegria i lluita, demostrem que sabem construïr la nostra pròpia festa, crítica, sàtira i autèntica, plena de contingut, plena de somnis, plena de llunes grans i clares.

L'altra cara de la lluna arriba al Terra per a totes aquelles persones que vulgau compartir durant estes falles un poquet de temps amb nosaltres!

Dimarts 9
17h Campionat de Xamelo

Dimecres 10
17h Campionat de Truc

Divendres 12
17h Campionat del Savi
(Joc de preguntes dels Països Catalans)

Dissabte 13

21:30 Sopar de pa-i-porta. Apunteu-vos al Terra.
Per 5€, nosaltres posem la picaeta i la beguda!

23:00 Concert d’Eina. Entrada 5€

Dimarts 16

Pel matí, plantarem la falla del Terra, la qual podreu visitar al llarg de tot el dia.

13:00 Paelles.
Nosaltres fiquem la llenya i la musiqueta

17:00 Concert amb el cantautor Lluís Vicent

18:30 Xerrada: Altra manera d’entendre les falles
amb Manuela Trasobares Haro (Artista fallera, Mezzosoprano, Pintora i Escultora)

20:30 Taller de danses.

21:30 Sopar popular al carrer.
Tapetes, beguda i torrà 10€ (com sempre tindrem una opció vegetariana.)

23:30 Cercavila amb correfoc i muixeranga pels carrers de Benimaclet que finalitzarà amb la cremà de la nostra falla!

Totes les activitats al centre social Terra o al mateix carrer. C/Baró de Sant Petrillo, 9
--
------------------------------

--------------
Fes-te amiga del terra:

www.elterra.org
---------------------------------------------------------------------
centre social-bar Terra
baró de sant petrillo n9 benimaclet, valència

Camí al semiesclavatge

2010-03-05T09:56:00.000+01:00

Avui en la seua columna de l'Informatiu, titulada "Camino a la semiesclavitud", l'amic i il·lustre blogger Juan Enrique Tur, ha posat la seua atenta mirada en una realitat que en altres mitjans ha passat totalment desapercebuda: la dels becaris.
I és que, arran de l'aberrant anunci de la CEOE d'un contracte d'esclavatge per a joves (temporal, amb salari mínim, sense cotització, sense acomiadament) com a proposta per a superar la crisi (!), els mitjans de comunicació -especialment els de la dreta, això és cert- van posar el crit en el cel. Però ningú, absolutament ningú, excepte en Tur, ha caigut en el compte de que eixa modalitat contractual existeix. I tant que existeix. A l'Administració som legió. I dic som perquè sí, sóc una d'eixes joves que tinc "l'honor" de ser explotada per l'administració pública. On, a sobre, hi ha la possibilitat d'estendre l'explotació molt més enllà de la proposta de la patronal: a l'administració autonòmica, ara es pot renovar fins a 36 mesos i a l'administració estatal, tinc entés que fins a 48.
Recorde una notícia de fa uns mesos, que deia que el País Valencià tenia una de les ratios més baixes de personal funcionari. Es deia així, en positiu, com si això fóra resultat de l'eficiència dels nostres polítics-gestors. Quan el ben cert és que, en la realitat, centenars de becaris estan cobrint places funcionarials amb sous baixos i ZERO drets. Un exemple proper en el temps i que il·lustra amb molta claredat les meues paraules és la notícia amb que l'Informatiu obria la seua portada el passat 1 de març: 24/9: 365 dies amb el 90% de periodistes en pràctiques i els mateixos vicis que Canal9.
Sí, sí. Heu llegit bé. El 90% dels periodistes en pràctiques. Al costat de l'amenaça de la patronal espanyola, la realitat de molts joves llicenciats no li té res a envejar.

Nazanin Amirian, una entrevista sense vel

2010-03-03T09:43:00.000+01:00

Bauman, últim cartutx contra el lliure mercat

2010-03-02T12:58:00.000+01:00

Article de Carlos Prieto publicat hui a la secció de cultura del diari Público.

Pocs autors poden presumir d'haver inventat una metàfora reeixida per a descriure els nous temps marcats pel desenvolupament dels serveis globals de comunicació, la caiguda del comunisme i el triomf del lliure mercat. El sociòleg polonès Zygmunt Bauman (Poznam, 1925) és un d'ells. El seu concepte es va dir modernitat líquida. Líquida perquè, segons ell, vivim en un període marcat per la inestabilitat i la precarietat.
Bauman creu que la desregulació dels mercats s'ha dut per davant els pilars i els llaços socials sobre els quals se sostenien els països occidentals després de la II Guerra Mundial. La globalització econòmica no només ha afectat a les relacions laborals sinó a totes aquelles que vertebren el cos social, incloses les familiars i les sentimentals, tesi plasmada per l'escriptor en llibres com Amor líquido (FCE), Vida líquida (Paidós) i Miedo líquido (Paidós).

El sociòleg polonès torna ara a la càrrega amb Mundo consumo (Paidós). Una anàlisi sobre les possibilitats de supervivència de l'individu ètic en un llogaret global en la qual els governs locals no són capaços de posar-li el cascavell al tigre dels mercats globals. "Els estats-nació ja no són els sobirans de molts aspectes de la vida comuna dels seus ciutadans", conta a Público. "Antigament el que distingia a les socialdemocràcies era que creien que el principal deure de la comunitat era protegir a tots els seus membres de les forces poderoses a les quals ú no pot enfrontar-se sol. Els estats moderns eren suficientment poderosos per a aconseguir que els interessos econòmics es plegaren als desitjos polítics de la comunitat".

Tot va canviar arran del que Bauman descriu en Mundo consumo com "el colp d'estat neoliberal de Reagan-Thatcher", que va posar en dubte els significats de dos conceptes que llavors semblaven tan robusts com "públic" i "social". La correlació de forces entre política i mercat es va veure bruscament alterada. "El nou poder global no està sotmès ara a la supervisió política. L'abast dels estats-nació segueix sent local, massa menut com per a poder controlar als mercats", conta el sociòleg a aquest periòdic.

La gran qüestió política contemporània és, per tant, "si alguna força política pot contenir la marea de globalització desenfrenada de capital, comerç, finances, criminalitat, drogues i armes tenint a la seua disposició únicament els mitjans d'un Estat solitari".

La resposta és no. I la crisi econòmica ho ha tornat a posar en evidència. Bauman critica amb duresa les mesures preses pels governs progressistes per a frenar la recessió. "Cada vegada és més complicat distingir entre les polítiques econòmiques de la dreta i les de l'esquerra. Ser d'esquerres sembla significar ara fer d'una manera més rigorosa el treball que la dreta diu que cal fer. I, una vegada fet, pal·liar les nefastes conseqüències socials d'aquest treball", diu.

Acció col·lectiva i global
Reduïda la socialdemocràcia a una espècie d'organisme de beneficència encarregat de cuidar a les víctimes d'un huracà anomenat globalització econòmica, només queda saber si encara estem a temps de revertir eixa situació. Les receptes de Bauman passen, per a començar, per donar un gir de volant a la deriva de la societat de consum. "Actualment s'espera que siguen els propis individus els qui conceben solucions individuals als problemes socials. La solidaritat comunitària ha donat pas a la competència entre individus. La societat de consum practica una exclusió més estricta, violenta i implacable que l'antiga societat productiva", diu l'autor, que acompanya les seues crítiques a la globalització econòmica amb una bateria d'estadístiques: fa 40 anys la renda del 5% més ric de la població mundial era 30 vegades major que la del 5% més pobra. Fa 15 anys era 60 vegades superior. I en 2002, 114 vegades més.

"La única resposta possible a la globalització econòmica és el sorgiment d'un espai polític igualment global", conta. La tasca no és precisament senzilla. Bauman sap que la idea de crear una espècie de super Estat democràtic global s'enfronta al "escepticisme existent entorn de la viabilitat d'una democràcia postnacional o de qualsevol entitat política democràtica per sobre del nivell de nació".

El sociòleg polonès també té clar que els actuals organismes d'acció internacional i les institucions universals no estan preparades per a aquest canvi. "Sembla dubtós que els actuals marcs per a la política global puguen donar cabuda a les pràctiques del sistema polític global emergent o servir com incubadores d'aquestes. Què podem dir de l'ONU, per exemple, creada amb la missió de salvaguardar i defensar la sobirania plena i inexpugnable de tot Estat sobre el seu territori? Pot la força vinculant del dret global dependre de l'obediència que tinguen a bé dispensar els membres sobirans?", es pregunta. Bauman conclou que cal començar pràcticament de zero: "Es necessiten noves forces per a crear un fòrum veritablement global. I aquestes només podran afermar-se esbiaixant als antics actors".

Amèrica en crisi
El sociòleg polonès no només posa en dubte la capacitat dels EUA per a gestionar el nou organisme global, sinó que ho qualifica de país en decadència degut, entre altres coses, a la seua incapacitat per a apagar els focs bèl·lics que ha provocat en altres nacions i al seu enorme deute econòmic: "Els EUA és un país addicte als diners importats de la mateixa manera que és addicte al petroli importat. Eixos diners importats que, tard o d'hora caldrà retornar, no es gasten en el finançament d'inversions rendibles sinó en sostenir el boom del consum", escriu.

Malgrat que tampoc té molta fe en l'actual Europa ("Fins fa poc era el centre que convertia la resta del planeta en perifèria, però ja no gaudeix de semblant privilegi i no pot tenir cap aspiració seriosa de recuperar el que va perdre. D'ací l'esvaïment de la nostra confiança"), assenyala quins són els passos que hauria de donar Europa per a fer-nos eixir de l'empantanegament global: deixar de veure els EUA com el líder natural i abandonar la seua obsessió per la seguretat, que sembla guiar les seues polítiques: "Fa l'efecte que està segellant les seues pròpies portes, al mateix temps que fa molt poc (o res) per reparar la situació que li ha induït a tancar-les".

Fora com fóra, el trajecte transformador proposat per Bauman està replet de riscos. "El camí és tan incert avui com ho era llavors, al començament de l'era moderna i de la seua fase de construcció nacional i estatal. El pitjor és que no hi ha cap mapa d'aquest camí, pel que cada nou pas s'assembla a un salt cap a allò desconegut", resol. Bona sort a tots, doncs.

Poeta de l'amor i de la vida

2010-03-01T12:00:00.000+01:00

Un article de Luis Arias Argüelles-Meres publicat en La Nueva España el passat 23 de febrer.

«Yo no quiero más luz que tu sombra dorada/ donde brotan anillos de una hierba sombría./ En mi sangre, fielmente por tu cuerpo abrasada, / para siempre es de noche: para siempre es de día». (Miguel Hernández)

«No me conformo, no: me desespero/ como si fuera un huracán de lava/ en el presidio de una almendra esclava/ o en el penal colgante de un jilguero». (Miguel Hernández)

En aquest país nostre de nunca jamás, es compleix, en el present any, una altra efemèride de primera magnitud, la de Miguel Hernández, la del poeta que va acabar els seus dies en les presons franquistes. La del poeta autodidacta per excel·lència que va donar el segle XX en les lletres espanyoles, la del poeta que va escriure una de les triaries més grandioses de la nostra literatura, la del poeta la veu del qual segueix viva si es tracta d'amor, si es tracta de llibertat, capaç de commoure fins i tot als més insensibles.

Poeta de l'amor i de la vida, l'erotisme de la qual aconsegueix en determinats poemes una força que, si no sobrepassa l'insuperable, sí està molt prop d'això. Poeta de l'amor i de la vida, que, a força de tant estimar, arriba al tràgic sense donar possibilitat alguna al cursi i al melodramàtic. Poeta, abans de res, de sotracs.

I no deixa de ser desquiciant que, en un any com aquest, marcat, més que per cap altra cosa, per una insultant mediocritat en la vida pública, se celebre el centenari d'un poeta de l'envergadura de Miguel Hernández. I que hagen hagut de transcórrer més de trenta anys de la suposada democràcia que gaudim perquè, oficialment, hi haja un compromís de declarar nul el judici que en 1940 el va condemnar a mort.

Si precoç va ser com a poeta, la seua mort, als 31 anys, no li va impedir, no obstant això, haver escrit una obra d'una qualitat tan enlluernadora que li farà sempre figurar entre els grans poetes en llengua castellana de la nostra literatura contemporània.

I, abans de res i sobretot, més enllà dels fastos que vagen a celebrar-se, més enllà dels reconeixements oficials, el que cal preguntar-se és en quines condicions pot rebre l'Espanya d'avui el llegat d'aquesta obra poètica de primera magnitud. Miguel Hernández no és d'eixos poetes dels quals es puga fer una lectura asèptica*. Miguel Hernández no és d'eixos poetes que faciliten lectures nyonyes.

El seu dolor, com el seu amor, són de tal intensitat que, com diria Unamuno, retremolaran en les mans dels seus lectors, bé siga en veu baixa, bé siga en lectura pública per a l'ocasió com és de preveure que succeïsca durant els molts actes que s'organitzaran en ocasió del seu centenari.

L'Espanya de 2010, que encara té molts problemes pendents amb el que és la seua memòria col·lectiva, es veurà obligada a acollir i a celebrar el centenari d'un poeta que la seua obra no l'hi posa gens fàcil a tots aquells que són decidits i entusiastes partidaris de l'amnèsia envers una dictadura que és responsable de la mort d'aquest home en les seues presons, en 1942, tres anys després de la victòria del bàndol franquista en la Guerra Civil.

Ací no cap parlar d'incontrolats, ací no cap al·legar ignorància del que ocorria, ací no és possible argumentar que aquell règim, que deia ser la salvaguarda de la reserva espiritual d'Occident, tinguera el més mínim resquici de generositat amb un poeta que s'havia compromès a fons amb la República, posant la seua poesia en primera línia de combat.

La mort de Miguel Hernández, en les condicions que es va produir, és un episodi més no només de la història universal de la infàmia, sinó també de la crueltat d'un règim totalitari que va durar quasi quatre dècades, i, al que segons sembla, resulta molt complicat jutjar. Dit açò, no cal perdre de vista en cap moment que és tant l'amor que hi ha en la poesia d'Hernández, amor no només a la qual va ser la seua companya, amor no només al seu fill en aquell inoblidable poema, sinó també amor a la bellesa i a la vida, que sembla impossible, a l'evocar la seua vida i obra, no recordar aquell sonet de Quevedo titulat «Amor constante más allá de la muerte», que, segons Dámaso Alonso, és probablement el millor de la poesia espanyola.

En efecte, medul·les que van cremar, venes que van donar foc incandescent a tant d'amor. Poemes els de Miguel Hernández que, com l'amor, segons Quevedo, van molt més enllà de la mort.

Poeta que va cantar a les explosions primaverals, que es va rebel·lar contra les condicions de vida d'un xiquet yuntero, que, davant la mort d'una persona molt benvolguda, va expressar que li dolia fins a l'alè. Poeta que va bolcar el seu amor cap al seu fill d'una forma tan esquinçadorament profunda.

Poeta que va captar la bellesa del paisatge al que va treure el cap de xiquet. Poeta que va transitar el millor de la nostra tradició lírica. Poeta al que no li va ser aliena la tragèdia que va viure el seu poble en la Guerra Civil. Poeta gegantesc d'un temps i un país que va sorprendre al món.

Poeta de l'amor i de la vida, l'obra de la qual és una revenja no només davant les injustes i cruels circumstàncies en què la seua mort es va produir, sinó també, i abans de res, davant la injustícia, davant la tragèdia, davant totes les misèries de la vida humana. Poeta de l'amor i de la vida els clams de la qual estaran eternament vius, perquè tota la seua vida i obra cabrien sota un dels seus títols més coneguts, sota un llamp que no cessa, sota una explosió de vitalitat centellejant la flamarada de la qual és impossible apagar, la flamarada de la qual va en la torxa que sempre estarà en mans de la millor poesia, aquella el compromís de la qual és vèncer a la mort.

*En eixe sentit, recomane la última Carta amb resposta que Rafael Reig va lliurar en el diari Público: "Es que fue comunista".

Günter Wallraff

2010-02-25T09:49:00.000+01:00

A cada porc li arriba el seu Sant Martí

2010-02-24T09:38:00.000+01:00

Capone acabó en Alcatraz por fraude en la declaración de la renta y a Vicente Sanz, al parecer, le ha buscado la ruina la bragueta. Precisamente lo único por lo que sus damnificados, que somos legión, no le habíamos echado cuentas es lo que le ha arrojado en brazos de la Justicia. Quién iba a pensar que aquel tipejo ambiciosillo y amorfo llevaba dentro un presunto delincuente sexual… Cuando un maldito tropieza y se rompe la crisma hay alegría en la casa de sus víctimas. Y el contento en la Comunitat Valenciana debe ser mucho. Porque el pájaro en cuestión tiene centenares de muertos enterrados en el jardín. El bueno de Vicentet ha sabido aprovechar a maior gloria sua la patente de corso que significa tener cogido por el estómago a buena parte del quién es quién político de la derecha valenciana. Desde el caso Naseiro aquí ha llovido mucho, y él ha callado más todavía.

Amb aquesta contundència inicia Francisco Mora (director de Ràdio 9 substituït pel "coplero" en temps de Zaplana) la seua columna en el diari Levante, "A cada cerdo le llega su San Martín".

Quasi de lectura obligada.

Hitler i El Cabanyal

2010-02-22T09:15:00.000+01:00

The Love Police

2010-02-19T13:46:00.000+01:00

Amb un activisme de base, les performances de La Policia de l'Amor esperen poder despertar a la gent de la seua "realitat", de la matriu creada pel triangle amorós Governs - Mitjans de comunicació - Corporacions.

De manera artística, amb molt d'humor i amor, aquest col·lectiu duu als carrers la seua sàtira orwelliana contra els poders establits, difon les seues filosofies i es dirigeix als transeünts, turistes i consumidors, i als confosos policies que mai saben com manejar-los.

Amb rètols que diuen "Qüestiona ho tot" o "No et preocupes, tot està bé", comuniquen amb ironia missatges sobre els beneficis del capitalisme i les mentides mediàtiques: "Si parlem en termes d'estadístiques la persona que està al seu costat pot ser un terrorista o tenir la grip A." "No val la pena pensar... és molt de treball. Continue sentint-se miserable... seguisca veient els grans canals mediàtics... La grip A pot ser transmesa per contacte visual. Isca de la seua misèria, consumisca!.. . Vostè és un consumidor. No hi ha res personal en tot açò, faça'm una abraçada."

A pesar del simple que puga semblar la seua actuació, cap notar la força del compromís social i la importància dels seus missatges; que donats els elements de la seua estratègia (humor, cinisme, sàtira) li arriben a la gent en una mena de reflexió. La gent ha de meditar el missatge, en els seus videos es pot veure que aquestes accions aconsegueixen el seu propòsit, tenen el seu impacte. No són accions espontànies nascudes d'un simple impuls, són elaborades, a l'hora de l'acció es requereix molta decisió, preparació prèvia en l'articulació i en la manera de negociar amb la gent i l'espai públic. La popularitat dels videos -documentació d'aquestes accions- demostra que aquestes intervencions contribueixen d'una manera més estesa a despertar una comunicació i consciència social.

El col·lectiu, fundat pel duo londinenc Charlie Veitch i Danny Shine, duu quasi dos anys realitzant els seus performances en ciutats d'Europa i Estats Units. I comenten que el control a través de la por és el que els va dur a expressar-se. "En el Regne Unit, en els últims anys es va veure un munt de por. L'ascens de l'Estat com a protector amb càmeres de vigilància pertot arreu. Les esmenes en les lleis que van retallar les llibertats i els drets dels ciutadans. L'amenaça terrorista, el temor a la grip porcina, la fi del món amb l'escalfament global i les moltes agendes per a crear un clima de por" comenta Shine.

I efectivament és allí on està la pertinència de les accions articulades per La Policia de l'Amor, perquè el seu lema és "Amor, no Por". Aquest col·lectiu va desenvolupar una estratègia pròpia, desafiant la por i al mateix temps proposant una versió particular de la performance: una comèdia, per que no hi ha res com l'humor per a trencar les cadenes de la por.

Font: Rebelión.

Viure per veure

2010-02-17T09:25:00.000+01:00

M'he quedat bocabadada. I crec que no és per a menys. Avui, quan he obert la secció d'opinió del diari El Mundo -insistisc, de El Mundo- m'he trobat amb açò (!!!):

Una lectura actual de 'El capital'

DECÍA Malraux que la política había sustituido al destino en el siglo XX. Si fue así, el destino del siglo pasado fue la política. Pero el siglo se acabó en 1989 con la caída del Muro de Berlín, que marcó el final de las ideologías.
Lo que ha surgido de forma arrolladora en el siglo XXI es la economía, el gran paradigma para entender el mundo. La crisis ha resucitado a Karl Marx, que puso Crítica de la economía política como subtítulo a El Capital. Marx invirtió el viejo postulado de que la conciencia determina la existencia y le dio la vuelta: son las relaciones de producción las que condicionan nuestra percepción de la realidad.

Los discursos que ha generado la crisis son profundamente marxistas porque lo reducen todo a las leyes de la economía e ignoran el profundo calado político de lo que ha sucedido: que es la propia lógica del mercado -dictada por los intereses de una minoría- quien ha provocado la crisis y lo que impide la salida.

Marx creía que el final del capitalismo vendría de la acumulación de plusvalías (primer libro de El Capital). Fue el filósofo alemán quien mejor analizó el factor multiplicador del dinero, la esencia de la especulación financiera, a partir de la teoría del valor de David Ricardo.

Pero Marx se equivocó porque minusvaloró la capacidad del capitalismo para redistribuir rentas sin poner freno a la especulación. Esta sintesis dialéctica provocó el aniquilamiento del sindicalismo obrero y el desarrollo del capitalismo avanzado, como muy bien analizó Marcuse en El hombre unidimensional.

Durante las últimas décadas hemos asistido al triunfo de un capitalismo financiero, ligado al final de las ideologías y de la política, o, como diría Marcuse, a la consolidación de un sistema capaz de integrar todas las alternativas dentro del modelo dominante del mercado («la sociedad cerrada»).

Pero lo que ha estallado es precisamente ese modelo, esa lógica del mercado, que es hoy un cadáver al que todos intentan resucitar sin querer darse cuenta de que su muerte es inevitable.

No es la economía la que nos puede sacar de esta crisis, sino la política. Hay que acabar con los embaucadores que nos venden que la salida está en el G-20 y en la reforma de un sistema financiero irreformable.

La solución está más cerca de nosotros de lo que pensamos. Tanto que formamos parte de ella. Hay que volver a la política sin caer en los errores que provocaron las terribles masacres de un siglo XX desgarrado entre el fascismo y el comunismo.

Hay que invertir las prioridades y poner por delante la política, lo cual no tiene nada que ver con pactos entre los partidos ni con el consenso que propone el Rey, que implica cambiar para que todo siga igual.

La política supone la creación de una nueva escala de valores, de nuevas categorías para entender y cambiar la realidad. La solución a nuestros males pasa por el final de la tecnocracia y el renacimiento de la utopía, que es el motor que puede transformar el mundo. O sea, que nuestra conciencia vuelva a determinar el rumbo de nuestra existencia, que en eso consiste la libertad.

---

Sí, ja ho sé. El text conté una lectura molt reduccionista, amb algunes errades conceptuals i tot el que vullgau, però creieu-me, alguna cosa està passant quan es ressucita l'obra de Marx en un mitjà liberal.

La notícia i el comentari

2010-02-16T14:36:00.000+01:00

La notícia:

1.339 valencianos viven en países autoritarios

El comentari:

Ah... però no eren cinc milions?

L'escassa credibilitat de Davos

2010-02-11T17:44:00.000+01:00

Per a qui no haja llegit avui l'article de Vicenç Navarro a Público -un dels millors articles d'opinió dels últims temps-, ací el té.

Un missatge que s'està promovent àmpliament en mitjans liberals és que l'economia espanyola és escassament eficient i molt poc competitiva, i això com a resultat de les suposades rigideses del seu mercat de treball i de l'excessiva despesa pública. Un dels centres que han promogut més aquest missatge és el Fòrum Econòmic Mundial que se celebra en Davos, citat freqüentment com el Vaticà del pensament liberal. Un dels seus informes, Global Competitiveness Report 2009-2010 (en el qual analitza la competitivitat dels països del món), situa a Espanya en termes molt desfavorables, per sota de països del tercer i fins i tot del quart món. I com era d'esperar, el coordinador de l'estudi, Xavier Sala i Martín, ha estat àmpliament entrevistat pels mitjans d'informació de major difusió del país (la majoria dels quals són de persuasió liberal), proveint les caixes de ressonància a tal missatge.

Una anàlisi rigorosa de tal informe qüestiona, no obstant això, la validesa de l'estudi, així com les seues conclusions. En primer lloc, l'estudi no es basa, en la seua majoria, en una anàlisi que utilitze dades objectives sobre els quals construir l'informe i arribar a les seues conclusions. L'estudi és primordialment una enquesta d'opinió en la qual, en cada país, es pregunta a una institució pròxima al món empresarial (amb orientació liberal, en la majoria de països) la seua opinió sobre una sèrie de preguntes que inclouen: “Com valora la percepció popular sobre el comportament ètic dels polítics en el seu país?”, “com valora la contractació i l'acomiadament de treballadors en el seu país?” o “com valora la disponibilitat de noves tecnologies?”, entre moltes altres. La institució que respon a aquella pregunta posa un número en una escala, sense que existisca, no obstant això, una homologació en el criteri que guie les respostes. D'aquesta manera, s'obre l'estudi a tot un seguit de subjectivitats. En alguns països, la institució que respon a les preguntes és molt crítica sobre la situació en el seu propi país, mentre que en uns altres ho és molt poc. Aquesta subjectivitat, sense intent d'homologació de criteris, és el que caracteritza l'estudi.

Això duu a resultats que són, com a mínim, sorprenents (per a expressar-lo d'una manera amable). Així, en la pregunta que es fa sobre corrupció en un país (“és pràctica generalitzada que es donen fons públics a companyies o individus com a conseqüència de la corrupció?”), una dictadura com Qatar (que s'ha convertit en el paradís del món empresarial) apareix com un dels països menys corruptes del món (en aquell país, la distribució dels recursos petrolífers la fa el Govern entre membres de la família real), molt per sobre d'Espanya. No hi ha dubte que hi ha corrupció a Espanya. Però posar una dictadura medieval com model d'honestedat és poc creïble.

Una altra valoració sorprenent és que Oman, altra dictadura feudal del Mig Orient, somni del món empresarial per l'enorme riquesa petrolífera i per tenir una força de treball (la majoria immigrant) sense cap dret laboral, apareix com un dels països que (segons el contestador del qüestionari en aquell país) gaudeix de major confiança popular respecte al comportament ètic dels seus polítics, molt per sobre d'un país democràtic com Espanya. Segons sembla, confiança popular vol dir, per a qui contesta la pregunta, confiança empresarial. Quant a “com considera vostè la contractació i acomiadament dels treballadors”, Espanya apareix a la cua, molt per sota de Senegal. Espanya, per cert, es troba al mateix nivell que Senegal en el capítol de “disponibilitat de noves tecnologies”.

En tots aquests casos, l'única cosa que mostra l'informe és que la institució espanyola (IESE, el centre d'estudis empresarials que ha respost per part d'Espanya) és més crítica cap al seu propi país que la institució de Senegal (Centre de Recherches Economiques Appliquées, Universitat de Dakar) o que la d'Oman (The International Research Foundation) o que la de Qatar (Qatari Businessmen Association). Però en cap cas aporten dades que puguen comparar-se i que permetin arribar a conclusions.

Em sembla molt bé que les institucions a les quals se'ls demane la seua opinió sobre la situació en el seu país la donen. Res censurable en això. IESE va contestar accentuant l'aspecte crític i em sembla molt bé. Però em sembla molt mal, i reflecteix una enorme falta de rigor (que dóna motiu a tot tipus de manipulació), que l'equip coordinador pose totes aquestes respostes juntes, s'amalgamen en un indicador i es produisca llavors una llista de països segons el seu nivell de competitivitat. En realitat, l'única cosa que pot deduir-se de l'informe Davos és que l'agència de Senegal que ompli el qüestionari és menys crítica cap al seu país del que és IESE cap a Espanya. L'informe mesura diferents nivells de subjectivitat. Però res més. Construir tot un seguit de conclusions sobre això és no només frívol, sinó profundament erroni. La qual cosa és fàcilment demostrable quan es contrasta amb dades objectives. En el capítol dedicat a l'educació, quan l'informe Davos analitza la qualitat educativa (en matèries com matemàtiques o ciències), Espanya apareix de nou a la cua (nº 99) juntament amb Kirguizistan. Però l'informe PISA, molt més imparcial que l'informe Davos, al basar-se en dades objectives, mostra que Kirguizistan té el coneixement en matemàtiques i ciències més baix de la llista de països analitzats, mentre que Espanya està lleugerament per sota del terme mitjà dels països de l'OCDE, el grup de països més rics del món. És sobre la base d'aquest tipus d'estudis que la cultura liberal de Davos està presentant una visió d'Espanya deliberadament negativa a fi de pressionar al Govern espanyol perquè faça els canvis que ella desitja.

El relat de núvol de tags de la Carme

2010-02-10T10:50:00.000+01:00

Un nou relat provinent de la catosfera literària, concretament des del blog "Col·lecció de moments". I el primer escrit per una dona, Carme Rosanas. L'amistat, un viatge a l'Alguer i passió per la literatura són els ítems d'aquesta fantàstica història que, m'agradaria, no fos la última d'aquest joc literari de núvol de tags.

La Montse i la Cèlia tenien ganes d'anar de vacances juntes. Juntes i soles... els agradaven les mateixes coses i sabien que passarien uns dies de descans i també de diversió i emocions.

Es van preparar els seus blocs, ja que totes dues escrivien i sempre portaven a sobre una bossa plena de lectures per a tots els dies i també un munt de llibretes i blocs. Volien desconnectar de tot, excepte d'elles mateixes i de les seves coses. Van decidir anar-se'n a l'Alguer i conèixer la ciutat i el que poguessin de l'illa. Van buscar una mena d'apartament de vacances al centre de la vila i el van reconèixer de seguida ja que a més a més del nom que ja sabien: Fanal Blau, en tenia un, de fanal blau, ben gran penjant damunt la porta d'entrada.

Cada capvespre després d'haver mirat els cels de colors meravellosos que pintava la tardor primerenca... buscaven algun lloc per seure vora el mar i treien les seves eines. La Montse portava la llibreta de vacances on feia les cròniques acurades dels moments que volia recordar i el bloc de tankes. La Cèlia portava simplement un bloc per a escriure i allà hi ajuntava poesia (haikús i tankes) i contes curts, li agradaven especialment els contes metafòrics. Malgrat la seva dèria i passió per escriure, els agradava retrobar el paper i llapis i poder oblidar una mica les rutines agafades durant tot l'any i descansar de les coses dels blogs, dels jocs literaris del Tibau, del Blocaire invisible i dels Relats conjunts. I és que tot plegat era com una mena d'addicció. Només faltava ara afegir-se a Diferència i Repetició!

Estaven a la glòria... posant un especial zel a preservar la seva solitud i companyia mútua. Els agradava fer-se preguntes sobre les coses i compartir els pensaments a vegades diferents de la resta de la gent que coneixien. Es van acostar a la barana de la terrassa que donava sobre el mar i encara no havien posat els dits a la barana es van adonar que venien directament cap a elles l'Anton i la Merike, tots quatre eren amics Des que eren petits. S'estimaven molt, però l'Anton era un barbollaire que no callava ni un sol minut en tot el dia. Es van veure perdudes quan els van dir que també passaven vacances allà a l'Alguer. Canvi de plans! I la tranquil·litat a fregir espàrrecs!

Tot de cop l'Anton se les mira i diu "PAT"? Salvades! van pensar elles. Ja no recordaven ben bé què volien dir aquelles sigles que havien inventat de petits. Només sabien que la T volia dir Tegucigalpa, però recordaven perfectament que ho utilitzaven per dir-se que necessitaven tranquil·litat i que es fes fonedís.

Van decidir, entre riure i de comú acord, fer vacances separats, tot i que aquell vespre van anar a sopar junts i es van trobar un altre dia, abans de tornar per passar el dia junts i fer una bona excursioneta.

Els escenaris de la batalla municipal en 2011

2010-02-09T12:39:00.000+01:00

De nou torne a tirar mà de la secció valenciana -impressa- de El Mundo, aquesta vegada del passat dijous 4 de febrer, per tal d'acostar-me a un tema interessant per a qualsevol analista polític: les properes elecccions municipals. Es tracta d'una anàlisi (un tant superficial, però prou clarificadora) d'aquells escenaris on els comités electorals dels grans partits tenen els seus ulls posats de cara al 2011.

La batalla electoral de les pròximes municipals ja ha començat. El PP té entre cella i cella liquidar al PSPV del mapa polític mentre que els pupilos de Alarte esperen començar la reconquesta amb una barreja de joves candidats i referents històrics que van sobreviure al tsunami popular de 2007 . El PP parteix amb avantatge ja que ja va fer el relleu generacional en els anteriors comicis i, més conservador, ha de centrar-se a tractar de consolidar les seues últimes conquestes (Torrent, Paterna o Sagunt). No obstant això, el president provincial, Alfonso Rus, no es conforma i prepara una revolució en aquells llocs on no governa per a intentar fer-se amb més Ajuntaments. PP i PSPV són conscients de quins seran els escenaris de la batalla per les municipals del pròxim any i per a això vetllen armes:

GANDIA. La nena dels ulls del PSPV; el màxim exponent d'un govern socialista en la província de València. Raó de pes perquè els populars vulguen arravassar-se-la. Per això han blindat i acaronat al seu candidat, Arturo Torró, deixant enrere l'escisió soferta a les portes de les últimes autonòmiques llevant-los dos regidors. L'alcalde socialista, José Manuel Orego, conscient que li trepitgen els talons ha tirat la resta en el que queda de legislatura amb grans projectes com el tramvia a la mar, la Ciutat Olímpica o el Palau de Congressos Renzo Piano.

ONTINYENT. Un bonic duel tindran Lina Insa (PP) i Jorge Rodríguez (PSPV) en la ciutat més important de la Vall d'Albaida. El socialista, un dels nous nois d'Alarte, pretén seguir la progressió de les últimes municipals i llevar-li l'Ajuntament al PP, que no tindrà senzill resistir als envits del jove aspirant.

MISLATA. Un cas semblant succeïx en aquesta localitat de l'Horta Nord, on només un regidor decanta el govern a favor del popular Manuel Corredera. L'alcalde ha tingut un any complicat amb les contínues protestes dels veïns pel nou hospital, però ara sembla que agafa aire en el seu nou càrrec de diputat provincial. Va ser incorporat per Rus per a suplir la pèrdua de Francisco Chirivella.

SUECA. La capital de la Ribera Baixa governada pel tripartit Bloc-PSPV-Iniciativa serà altre dels camps de batalla. El PP confia en Carlos Ramírez (reelegit president local amb un gran suport dels militants) per a governar. Mentre, els socialistes encara tenen alguns dubtes ja que el seu nou secretari general, Casià Martorell, s'ha autodescarat per a ser el cartell electoral. Tampoc la seua dona i regidora té intenció de ser la número ú de la llista.

REQUENA. En l'interior, el PP vol recuperar el terreny perdut. Després dels intents fallits, els populars aposten per Javier Berasaluce, ara sense la tutela de Emma Iranzo, per a evitar que el socialista Adelo Montes s'aferre en el càrrec una legislatura més.

OLIVA. El PP està tocat en aquesta localitat, amb dos candidats per a liderar el partit i el ex líder local, Carlos Canet, amenaçant amb crear una nova plataforma independent com ja van fer els crítics de Gandia i Pego. Malgrat això, els populars volen lligar una alternativa forta a l'actual alcalde, el socialista Salvador Fuster. Sembla que l'elegida és Chelo Escrivà.

SILLA I XIRIVELLA. En aquestes dues localitats parteixen amb l'avantatge de tenir clars els seus referents locals: Francesc Baixauli (Silla) i Josep Soriano (Xirivella). No obstant això, en l'últim pas per les urnes (les europees del passat any) en les dues localitats el Partit Popular va ser la força més votada, traient-li nou i cinc punts respectivament. En aquest context, sembla factible que hi hagen ganes de ser el cap de cartell en qualsevol de les dues poblacions. No obstant això, la continuïtat d'Enrique Ortí no està clara a Xirivella i sembla que el diputat provincial Isidro Prieto no té clar que vullga enfrontar-se a Baixauli una altra vegada.

BOCAIRENT I L’OLLERIA. Són dues de les espinetes que té clavades el PP des de les darreres eleccions generals, quan els socialistes i els nacionalistes els van arravassar els dos governs. Per això, Rus i els seus s'han posat una xinxeta en el mapa i estan disposats a ajudar als seus candidats en tot el que puguen per a recuperar els Ajuntaments.

Es busca candidat per a una plaça difícil
TORRENT. Els socialistes no saben què fer en la tercera ciutat més important de la província. Fins i tot s'ha especulat amb la volta de l'històric Jesús Ros, una opció que no agrada a la direcció provincial. El daltabaix de les últimes eleccions encara cou i després de la marxa de Bresó, la divisió en l'agrupació municipal s'ha acrescut.

SAGUNT. En Blanqueries, l'actual portaveu i ex alcaldessa, Glòria Calero, no agrada. A més, no controla el partit a nivell local i se li està buscant un eixida per a evitar més conflictes.

PATERNA. És altre dels quebraders de cap de Carmen Martínez. El dueto Sonia Borruey-Juan Antonio Sagredo no entusiasma, però a veure qui s'atreveix a enfrontar-se a Lorenzo Agustí (PP).

BURJASSOT. La continuïtat de Cristina Subiela està en l'aire. Seguint la doctrina d'Alfonso Rus (on es perd es canvia al candidat) no hauria de repetir. No obstant això, tot pot canviar si l'actual alcalde, José Luis Andrés Chavarrías, es retira de la primera línia.

XIRIVELLA. Tampoc té clar que repetisca com a cap de cartell Enrique Ortí. Es busquen alternatives perquè els resultats de les europees (on el PP li va treure 5 punts al PSPV) es repetisquen en les municipals de l'any pròxim.

L’ELIANA. Des d'un sector del partit es demanda un canvi després de les contínues derrotes en aquest feu socialista i el relleu d'Asunción Quinzá. No obstant això, ella sembla que es resisteix a marxar-se.

Democràcia económica

2010-02-08T10:49:00.000+01:00

Fent-me eco de la darrera entrada de Popota al seu gran i arxirecomanable blog "Maketo Power", vull parlar-vos del Projecte Democràcia Econòmica, un grup d'estudi i debat dedicat a la reflexió sobre les alternatives econòmiques al capitalisme, el socialisme de mercat, la democràcia econòmica, el cooperativisme, la democratizació de l'empresa i l'economia social en general.

Format per persones amb diversos perfils acadèmics i professionals, algunes d'elles procedents de l'àmbit de l'economia cooperativa, de la banca ètica o dels moviments de consum responsable, l'any 2001 va organitzar el 1r Seminari de la Democràcia Econòmica i, fruit del treball al llarg de casi una dècada del grup, el primer trimestre de 2009 es va publicar el llibre Democràcia Econòmica vers una alternativa al capitalisme, que podeu descarregar sencer o per capítols ací.

Un relat etiquetat. Sí, sí, un altre.

2010-02-07T13:42:00.000+01:00

Sembla que el joc literari que vaig proposar el cap de setmana passat, no ha passat del tot desapercebut per la blogsfera (com mola interaccionar!). De fet, un altre blogger s'ha llançat a la piscina i... de quina manera! Es tracta d'en McAbeu, que regenta un blog ben curiós: Xarel-10, dedicat als enigmes i joc mentals. De fet, el més divertit de tot és que, no sols ha produit un relat, sinó que ha incorporat un "misteri" per a que els lectors es calfen una miqueta el cap. Sols repetiré el que li han deixat en un comentari... McAbeu, eres un geni!

Ací teniu el seu relat, amb enigma inclós. Si el voleu resoldre, us reenvie a la seua entrada per tal que li deixeu allà el comentari...

El radiotelegrafista sortí esperitat del despatx de comunicacions, situat a la zona LATERAL del submarí i va córrer fins la sala de comandament amb el missatge a la mà. Acabaven d'arribar les ordres que el capità esperava urgentment.

Quan aquest les va llegir no va entendre res, ja esperava que des del quarter GENERAL enviessin un missatge críptic per evitar que l'enemic interceptés les ordres però allò semblava una broma. Al paper hi posava “Diré apa!. Un català” i res més. Què volia dir allò?, a quin català es referien? i sobretot quina relació tenia aquell missatge amb les ordres que esperaven sobre el que havien de fer amb el portaavions enemic que tenien, just ara, a la VISUAL del periscopi?.

El capità va pensar que la VIDA l'havia posat al davant d'ALTRES ENDEVINALLES DIFÍCILS però cap de tan ESPECIAL com aquesta. Ara se'n penedia de no haver acceptat passar a la reserva, si ho hagués fet en aquest moment seria al seu ranxo de la Garrotxa acariciant el seu gos ENCREUAT de llop en lloc d'estar al mig de l'Atlàntic jugant-se el destí de la guerra. Però l'home, tal com diu el REFRANYER, no era dels que s'ofega en un got d'aigua i si a ell li semblava un JEROGLÍFIC SENSE SOLUCIÓ ENCARA, aquell missatge que acabava d'arribar de l'alt comandament, també sabia que a les seves ordres hi havia tècnics especialitzats, als que no els costaria afirmar ben aviat que JA L'HEM SOLUCIONAT.

La primera trucada va ser pel departament MATEMÀTIC, va suposar que amb les seves grans capacitats MENTALS els seria FÀCIL trobar la solució però es va equivocar i aquesta vegada la LÒGICA dels números no va servir per res.

El temps s'acabava, el portaavions enemic aviat es posaria fora del seu abast i el capità jugà la seva última carta. Feu avisar al departament de LLETRES i els mostrà el missatge. L'encarregat del departament agafà el paper i un minut després esclatà en una gran riallada.

El capità s'indignà:
- No crec que sigui cosa de riure, d'aquestes ordres depèn el final de la guerra. Hem de saber si torpedinem el portaavions o no. I ho hem de saber ara!
- Si senyor. Perdoni senyor, es disculpà el mariner, és que m'ha fet gràcia que l'encriptació d'aquest missatge sigui més fàcil que un JOC LITERARI de la BLOGOSFERA.
- Què vol dir?. Els matemàtics no n'han pogut treure l'entrellat...
- Perquè no és cosa de números, senyor. El que tenim davant és un simple ANAGRAMA i només cal barrejar les lletres del missatge per trobar fàcilment les ordres.
- Encara no ho veig...

El capità no ho veu. I vosaltres?.
Sabríeu desxifrar el missatge
i dir-li que ha de fer abans que
el portaavions enemic s'escapi?

La crisi interna del PP, el cas de Villena i les eleccions municipals de 2011

2010-02-04T13:10:00.000+01:00

A continuació us deixe un article sobre la darrera crisi municipal del PP (al municipi de Villena -l'Alt Vinalopó-) i les seues possibles conseqüències a les properes eleccions municipals. Va ser publicat el passat diumenge, 31 de gener, a la secció valenciana -impressa- de El Mundo, i en la meua opinió, és un balanç molt encertat de la situació.

Al desembre de 2008, José Joaquín Ripoll es jugava el seu futur i el dels seus a una sola carta: revalidar la Presidència Provincial del PP d'Alacant. Es tractava d'un últim reducte orgànic des del qual defensar la seua postura territorial després de quatre anys de contínua reculada enfront del creixent control sobre el partit en tota la Comunitat de l'entorn de Francisco Camps. Ripoll, que al seu torn havia aconseguit controlar la Diputació d'Alacant una segona legislatura gràcies a una àmplia majoria de 18 diputats populars enfront dels 13 del PSOE, estava a costa de set d'eixos 18 diputats, alineats amb la direcció regional.

El dirigent alacantí va guanyar el congrés provincial del partit per 5 vots al desembre de 2008. Un mins baló d'oxigen que prompte es va veure reforçat pels escàndols relacionats amb el cas Gürtel. Camps i els seus, van haver de deixar de mirar a la província d'Alacant i ajornar el seu objectiu de desbancar a Ripoll. Aquest, per la seua banda, va aprofitar la conjuntura per a erigir-se com un baró territorial i orgànic davant Gènova, juntament amb els presidents de les diputacions de València i Castelló.

Però l'objectiu només estava ajornat. Els afins a Camps no volen a Ripoll com a president provincial d'Alacant i el dirigent alacantí ja ha manifestat la seua intenció de repetir en 2011.

Així les coses, no és estrany que més d'un haja vist fantasmes en l'última crisi popular en la província, la de Villena. Davant una eventual pèrdua de les pròximes eleccions en la capital de l'Alt Vinalopó, davant el bloqueig que suposa la gestió municipal de l'alcaldessa per la marxa de cinc dels seus edils, es planteja un escenari nou: la pèrdua del diputat provincial del PP per eixa comarca.

L'avantatge de Ripoll encara és molt gran, però en una demarcació on la pèrdua d'un diputat provincial suposa de facto la seua atribució a l'adversari, el PSOE, l'avantatge de 8 es converteix en avantatge de 6. El que suposa que només faria falta tres canvis en la resta de comarques perquè els socialistes es feren amb la institució provincial d'Alacant.

Davant aquest escenari, en el PP ja han començat a fer números. La direcció provincial considera que fins i tot la pèrdua de la majoria absoluta a Villena no suposaria la pèrdua del diputat provincial, ja que sent un càrrec per elecció indirecta (de tots els regidors de la comarca) “hi ha marge suficient” per al PP, que controlaria encara la resta de municipis menuts de la comarca. Per a això, Ripoll es val del lideratge en el partit en aquesta zona de l'alcalde de La Canyada, Juan Molina, que a més ocupa l'únic escó de diputat provincial de la comarca.

Siga com siga, fonts del PP van explicar que Gènova ha inclòs a Villena entre els “municipis prioritaris” en les eleccions de 2011. Tant és així que la pròpia secretària d'organització, Ana Mato, ha estat en contacte directe amb la cúpula provincial del partit durant tota la crisi municipal. I com a municipi prioritari, el PP ha començat ja a fer sondejos d'intenció de vot i valoració de candidats en la localitat.

Segons les dades aportades a EL MUNDO, aquests sondejos atorguen a l'alcaldessa Celia Lledó una “popularitat social” major que la “popularitat orgànica dins del partit” que va aconseguir el passat estiu, en l'assemblea local del PP de Villena. I el fet que cinc regidors li hagen deixat des de fa un any en minoria i ara hagen traït les sigles per les quals es van presentar no només no està repercutint negativament en la imatge de l'alcaldessa davant els ciutadans, sinó més aviat al contrari. Segons eixos estudis, s'ha produït un “efecte rebot” que situa Lledó com “una màrtir” a la qual els uns i els altres (oposició i tránsfugues del PP) no estan permetent dur avant el seu programa electoral, un programa recolzat per la població amb una majoria absoluta en un feu tradicional del socialisme.

Però no tot el món dins del partit és de la mateixa opinió tenint en compte l'experiència en altres municipis. Llevat de Oriola, on Mónica Lorente (actual secretària general del PP provincial) va augmentar el seu avantatge respecte a l'oposició en 2007 després de diversos anys d'enfrontament directe amb el seu antecessor en el càrrec, les crisis internes sempre han afavorit al partit adversari quan s'han produït les següents eleccions municipals, com en els casos d'Alcoi, El Campello, San Vicente, Xàbia o Novelda. I Villena no gaudeix de l'excepcionalitat d'Oriola, pròpia de ser des de fa anys el graner de vots del PP, ja que en l'Alt Vinalopó és tradicional l'hegemonia del PSOE. Encara que també existeixen casos com el d'Elda, on un PP, trencat en l'oposició, va assolir la majoria absoluta en 2007.

Nou disc de The Knife!

2010-02-03T18:17:00.000+01:00

Alegria, alegria! Una de les millors notícies que podia tenir aquest 2010 és que The Knife tornaren amb un nou disc. I és que, per a mi, el gran descobriment dels últims anys en el terreny musical ha estat precisament, els discos dels germans Dreijer. Un grup que va més enllà d'allò musical i que podriem catal·logar de conceptual.

I sinó, no sé com podria explicar el que ve, Tomorrow, in a year, una obra inspirada en 'L'origen de les espècies' del propi Charles Darwin.

L'avançada sona així de genial...

Em vaig a escórrer de gust...

Davos i les pensions

2010-02-03T14:13:00.000+01:00

Magnífic article de Juan Francisco Martín Seco, hui en Público.

Va ser precisament en Davos, fa més d'una dècada, quan Tietmeyer, llavors governador del poderós Bundesbank, va decretar la fi de la sobirania popular. “Els mercats seran els gendarmes dels poders polítics”, va dir. Era el crit de guerra d'un nou capitalisme triomfant que, fonamentat en la lliure circulació de capitals, es postulava sense límits ni barreres i que exigia que tot es rendís a la lògica del mercat. S'ha vist a on ens ha conduït tal sistema: a la vora de l'abisme. L'any passat, al febrer, les forces econòmiques i els seus satèl·lits van acudir també a Davos, encara que en aquesta ocasió van anar humilment, recoberts tots ells amb el saial de penitent i amatents a implorar al sector públic que els protegís del caos. Però ha bastat un any, només un any, perquè tornen a ballar-la i, una vegada salvats, sense importar-los ni una miqueta els cadàvers que deixen enrere, han regressat desafiadors a la ciutat dels Alps amatents a plantar cara als governs, a imposar-los les seues condicions i a impedir qualsevol regulació.

Com a manifestació del seu poder, han assegut en el banc dels acusats a tres països, no del Tercer Món sinó de la Unió Europea –Espanya, Grècia i Lituània–, escollint com a fiscal al president del Banc Central Europeu i com a jutges, a les agències de qualificació, les mateixes que van contribuir a la crisi donant la màxima valoració al paper escombraria que va infectar l'economia internacional. I el pitjor és que, almenys en el cas Espanya, la seua estratègia ha tingut èxit, perquè el Govern –després de caure innocentment en el parany de comparèixer en tal fòrum– s'ha apressat a donar un gir a la dreta i a assumir les tesis de les forces més conservadores.

El Govern presenta un pla per a realitzar fortes retallades de la despesa en un pressupost que tot just duu un mes en vigor. Poc importa que l'economia espanyola es trobe encara lluny de sortir de la crisi i que aquestes mesures contradiguen els plans d'estímul i obstaculitzen la recuperació. De res val que l'estoc de deute públic siga dels més baixos de la Unió Europea i que les nostres dificultats provinguen de l'endeutament privat i no del públic. No conta que el nostre dèficit s'haja originat fonamentalment per la contracció de la recaptació, causada en part per la baixa activitat i en part per una política fiscal que durant aquests últims 12 anys ha desarmat els tributs progressius. Què més dóna que la congelació de l'oferta pública d'ocupació l'única cosa que aconseguisca siga incrementar l'enorme atur existent. És igual, els mercats han parlat i cal obeir.

El Govern ha assumit la tesi de la dreta que el sistema públic de pensions és inviable i cal reduir, per tant, les prestacions. Resulta el mateix que les projeccions demogràfiques siguen totes qüestionables. De res val afirmar que enlloc estiga dit que siguen únicament els treballadors els qui hagen de sostenir amb les seues cotitzacions les pensions, com si els altres impostos no contaren, principalment els que es giren sobre les societats i les rendes de capital. És igual, els mercats s'han manifestat i cal inclinar-se davant d'ells.

El meu relat de "núvol de tags"

2010-02-02T18:27:00.000+01:00

Bé. Ha arribat el moment de publicar el meu relat que, per suposat, acabe d'escriure. Al final, podeu llançar-me les tomates virtuals. Per cert, qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència.

Des del final de la guerra, feia més de trenta anys, Ibèria estava governada per un règim dictatorial i sanguinari. Els partits polítics estaven prohibits i no hi havia eleccions lliures. El poble s’havia acostumat al silenci i ja no volia saber res de política. Els jornalers andalusos emigraven a les grans ciutats, tal i com havien fet els anglesos en els inicis del capitalisme. Molts es dirigien cap al País Valencià.

Maria era filla d’uns d’ells. No va poder anar a escola i treballava des que tenia onze anys. Mai va tenir vacances i el seu futur estava escrit: es casaria i tindria fills. Això era el que havien de fer les dones. Quan va conéixer Eduard, a un guateque de Torrent, corria l’any 1971. En aquell moment, el moviment feminista ja estava fent sentir la seua veu, clar que no tant com als Estats Units, però Maria s’havia enamorat i no sabia què era ni per a què servia això del feminisme.

Cinc anys de nuvis i el casament, que se celebrà poc abans de la instauració d’un sistema de partits que esborrà tot rastre de memòria històrica. L’any següent, la primera filla, a qui li posaren el nom de l’àvia paterna, Carme, i quatre anys després, quan encara no governava el PSOE i es produí un colp d’estat que posteriorment seria objecte d’estudi de la ciència política, la segona, a qui li posaren el nom de l’àvia materna, Aurora.

Tot i que no té massa importància, Maria José Català, avui dia alcaldessa de Torrent i valor emergent en el PP valencià, també va nàixer eixe any.

Com que Maria i Eduard no havien tingut una bona educació, van voler que les seues xiquetes tingueren la millor possible. I tot i que la seua economia no donava per a massa, van fer un gran esforç per a que anaren a la facultat. Carme no tant, però Aurora va viure intensament aquella època universitària. En el campus va conéixer als primers Maulets. En el campus començà a interessar-se per la filosofia, disciplina que s’havia de sumar a la seua passió per la literatura, encara que no tant per la poesia. En el campus va tenir els seus primers contactes amb els mitjans de comunicació alternatius, fent alguna entrevista interessant de quan en quan i algun article per a l’Accent. En el campus va començar a llegir críticament El País, per les mentides que vertia cada dia sobre Amèrica Llatina, tot i la seua objectivitat amb Orient Mitjà i Palestina. En el campus va aprofundir en l’anarquisme i va aprendre a gaudir d’altres tipus de música, com el hip hop i, especialment, la música electrònica, que abans odiava. En el campus encetà les seus lectures sobre la dominació masculina i la violència de gènere. En el campus va assistir a algun cicle de cinema documental. En el campus va participar en campanyes antifeixistes. Però també fóra del campus va desenvolupar el seu activisme. Com quan s’encadenà a les portes de l’Ajuntament de València, o com quan va pintar els carrers del Cabanyal alertant sobre la repressió que portaria la Copa Amèrica. O, senzillament, com quan va llegir un manifest al centre de València immortalitzat com a vídeo youtube. En definitiva, a l'esquerra de l'esquerra dels homes i de Déu o, almenys, d'Izquierda Unida.

Ara és distint. De vegades, Aurora llegeix algun còmic, però ha après que la vida no està feta de dibuixos animats. Encara renega de l’imperi i crida pel boicot a Israel des del seu blog, diferència i repetició, però treballa per a l’administració del PP, on pareixia que a Camps li quedaven dos dies pel cas Gürtel, però de moment se n’ha eixit. Caguéndeu... aquesta gent no hauria de tenir drets humans! Això sí, humor que no falte.

El primer relat de "núvol de tags"

2010-02-02T09:37:00.000+01:00

Dídac López ha estat el primer blogger (o crack) a llançar-se a la piscina en açò del joc literari. A continuació us deixe el seu relat. No sense abans recomanar-vos que us passegeu pel seu magnífic blog, disponibilitat permanent.

"De l’obra dramatúrgica de Sergi Belbel destacaríem les peces que parlen de l’edat, de la cosa de fer-se gran (vell). Diu la saviesa popular que allò que importa és l’edat de l’esperit però, desenganyem-nos, hi ha una biologia de l’envelliment. A no tothom l’afecta per igual. És sorprenent el cas d’en Moisès Broggi que, a més de 100 anys, recorda perfectament l’època que, amb tot just 30 anys, havia d’atendre els ferits del paorós bombardeig del 1938. Setanta anys s’han escolat. I les potències que llavors ajudaven a Franco són actualment democràcies consolidades, com mostra l’exemplaritat del Bundestagwahl del 2009. Ens diuen que aquesta “consolidació democràtica” és el fruit de l’estabilització del capitalisme, i ens fan creure que són tècnics en la governança econòmica com el conseller Castells els que hi tenen la clau. O com Ramon Tremosa, l’eurodiputat natural d’un poble de la Ribagorça que no estic segur si és Castigaleu. Fa 70 anys, però, la democràcia clàssica semblava finiquitada. En la mitologia de la postguerra, el conservadorisme democràtic sempre admirà Churchill com el fautor del miracle. Fent una analogia entre Churchill i Flemming semblava que el primer havia descobert la penicil·lina per garantir la supervivència del parlamentarisme britànic en una era post-imperialista. Post-imperialista? Se n’han anat els imperis territorials, però queda l’imperialisme humanitari de la Clinton. Contra aquesta suposada democràcia mundial o “nou ordre mundial” s’aixequen els pobles que, senzillament, demanen exercir el seu dret d’autodeterminació a través d’una consulta, d’una participació activa. Com si es tractés d’un fatalisme, però, hi ha qui vol traslladar les nocions del darwinisme de la ciència biològica a la política. No els hi manquen raons, però precisament això els hauria de dur a traslladar-hi també el pòsit de dialèctica que té la teoria evolutiva de Darwin. És clar que ells entenen la dialèctica com una unió de contraris, com la recerca d’un “just punt intermig”, d’una economia mixta. Així com Fabra va normativitzar la llengua catalana, ells volen normativitzar l’esfera productiva. Després es traeixen, com Ferraro quan malparlava de l’Obama, o com Ferrusola quan carregava contra Montilla. Fins a cert punt, en aquests dos casos hi havia la prevenció lògica contra els forasters, per emprar el títol d’aquella peça de Belbel. Els hooligans, en sentir-les, és clar, s’embalen, i ja parlen de genocidi. Arrepleguen una atzarosa fotografia del fons “Getty Images” i confien en conscienciar-nos, qui sap si amb una vista d’un ignot castell alemany, com ara Gleiberg. No caricaturitzem, però, els economistes ortodoxos, perquè n’hi ha qui tenen mà esquerra, com en Greenspan. En canvi, els polítics de l’Administració Obama, quin paper més galdós han fet a Hondures. No caurem, però, en l’extrem de lligar l’imperialisme, l’olimpisme i la sinofòbia perquè, de tant en tant, facin un gest de condemnar els abusos que es cometen a la Xina. Però tampoc no diguem que ells han democratitzat l’Irac. És com si fossim intel•lectualment segrestats entre el keynesianisme i el laissez faire. Tot això és literatura! Per la gent és com si fos en llatí, en una llengua completament ignota! I no és la impermeabilitat del llenguatge científic, sinó la d’algú que parlés en mig dels deliris produïts per una febre de Marburg. És llavors quan convé sentir la veu dels poetes, com la Maria-Mercè Marçal, per exemple, per recarregar el metabolisme energètic, i qüestionar llavors en Montilla i l’Obama, però ja mai més des de l’onomàstica, sinó des del to irreverent d’aquell nebot de l’Oriol Casassas. L’oncle, en canvi, se sent més a gust amb la cosa mèdica que no pas amb la química, per bé que una i l’altra siguin indestriables, com mostren el paper que juguen enzims com la PEPCK. No divaguem, però, i tornem a la reflexió sobre el sistema, tal com fa en Petras, quan parla del petroli, o Pujol, quan parla del racisme, talment com un senador romà. Abans de sentir-lo, però, m’estimo més llegir un llibre de Salvador Balcells, tot passejant per Sant Feliu de Llobregat. Més instructiu és això que passar hores davant la televisió o pendent del telèfon, car això darrer ens distreu de les discussions sobre teodicea. O sobre el significat de la literatura, com faria Todorov. Però com no divagar, quan hem de suportar el tripartit. Sí, el tripartit de la Montserrat Tura, d’en Saura, el dirigent d’ICV. Calmem-nos, però, i esperem el proper film d’en Ventura Pons que potser parlarà de la xenofòbia."

Jo també propose un joc literari (amb el permís de Jesús M. Tibau)

2010-01-30T21:35:00.000+01:00

La veritat és que quan vaig començar aquesta aventura bloggera no vaig saber ser sistemàtica. Hi ha qui organitza la seua bitàcora a través d'unes poques categories (per exemple, política, música, cinema i vida) i engloba en elles tots els seus escrits. Jo no. Les meues etiquetes van posant-se conforme vaig fent. Encara i així, sempre hi ha temes recurrents.

Ací teniu un petit llistat d'aquest exèrcit d'etiquetes representatives. El número que hi ha a l'esquerra correspon a les vegades que he utilitzada cadascuna d'elles. Un núvol de tags que, en certa manera, em defineix.

(23) feminisme; PP valencià
(21) aurora
(19) política
(18) Torrent
(15) música
(13) partits polítics
(12) entrevista
(11) documental
(10) cinema; ciència política; capitalisme; eleccions; palestina; literatura
(8) sistema de partits; l'Accent; València; moviment feminista; PP
(7) diferència i repetició; Amèrica Llatina; anarquisme; Cabanyal; Camps; còmic; hip hop; Izquierda Unida; violència de gènere; memòria històrica; País Valencià
(6) drets humans; ajuntament de València; cas Gürtel; El País; María José Català; Maulets; mitjans de comunicació; música electrònica; PSOE
(5) Estats Units; filosofia; guerra; humor, imperi; vídeo Youtube; antifeixistes; boicot a Israel; dones; economia; Orient Mitjà; poesia; vacances

A les que hauríem de sumar un bon grapat més que he utilitzat quatre, tres, dues o una vegada.
Arribades a este punt, us preguntareu que què té a veure açó amb el títol de l'entrada i la resposta és ben senzilla: el proper post serà un relat que continga totes i cadascuna de les paraules (o conceptes) que hi ha en aquesta llista. Segurament siga dolent, literàriament parlant, però servidora no és més que una humil bloggera disposada, això sí, a intentar eixir ben parada d'aquest (auto)repte.
El joc liteari que us propose és que cadascun de vosaltres feu el mateix en els vostres blogs. Vinga va, animeu-se!

Els debats de la Fundació CEPS

2010-01-30T20:45:00.000+01:00

En 2010 segueixen una filera de debats ben interessants organitzats per la Fundació CEPS. A continuació us deixe l'agenda programada per als mesos següents, per si esteu interessades en assistir a algun. Com que jo sí ho estic, ja us avise que podeu contar amb mi per tal d'anar-hi.

11 de febrer: El control social de la corrupció.
4 de març: Migrar, un dret vulnerat (a càrrec de Javier de Lucas, president de CEAR i catedràtic de Filosofia del Dret de la UV)
8 d'abril: Cultura i compromís.
6 de maig: On dormen els diners negres?
3 de juny: Unió Europea i Amèrica Llatina, crònica del desequilibri.

Totes les activitats es celebraran a l'Octubre, a les 19:30 hores.

PD. I demà ens veiem a la manifestació pel Cabanyal!

Antonio Gramsci, i giorni del carcere

2010-01-28T09:42:00.000+01:00

Eminentment política, aquesta pel·lícula de Lino del Fra, Antonio Gramsci, i giorni del carcere (1977), és més que un biopic. És un manifest per la llibertat d'expressió, pel dret a pensar diferent i a poder expressar-ho.
Si bé és cert que recrea amb bastant realisme i rigorositat històrica els anys que Gramsci passà a la presó, és també una oportunitat única per a repassar molts dels seus postulats, que es poden identificar a mesura que avança el film. A més, suposa una magnífica reconstrucció dels anys d'apogeu del feixisme i de la lluita amb el moviment comunista italià. Un document indispensable.

Dedicat especialment a l'amic i company blogger Ignacio, que manté una bitàcora titul·lada "El optimismo de la voluntad", en clara referència al nostre estimat Gramsci.

Marx, avui

2010-01-27T18:24:00.000+01:00

Feia temps que no em retrobava amb cap revista de pensament. De vegades, el dia a dia t'impregna de la seua immediatesa i et deixes dur. Fins que t'atures i comprens que necessites anàlisis en profunditat de la realitat que t'envolta. Jo, avui, m'he aturat. Cansada de l'agenda de la política-espectacle que ens atenalla, he decidit eixir a buscar quelcom més enriquidor per a l'esperit. I ho he trobat.

Després de dinar, m'he acostat a la vella biblioteca de Torrent, que tant feia que no visitava, i he dirigit els meus passos cap a la secció de revistes. Allà m'he trobat amb El Temps, Claves de la razón práctica, A trabe de ouro, Debats, Cuadernos de Alzate, Revista de Estudios Orteguianos, i un llarguíssim etcètera.

Fidel a les meues tradicions, m'he decantat, no obstant, pel número de novembre/desembre de la New Left Review i pel número de Primavera del 2009 d'una desconeguda per a mi: Pasajes de pensamiento contemporáneo. Aquesta darrera, ho he de reconéixer, quasi em produeix l'èxtasi, tant per l'estètica com, sobretot, pel contingut.

Publicada per la Universitat de València i per la Fundació Cañada Blanch i amb un títol inspirat en paraules de Walter Benjamin, el número 29 recull un dossier de 70 pàgines sobre MARXISMES. Per a caure de tos.

L'editorial, precedida d'una imatge de dues pàgines amb un gravat anònim del s. XIX que il·lustra el primer martell gegant de les fàbriques Krupp a Essen, parteix de la següent pregunta:

¿Podría una mirada fresca inspirada en Marx aportar conocimientos, análisis y explicaciones plausibles, capaces de dar nueva vida a una corriente de ideas en otro tiempo tan vigorosa?

I per a intentar contestar-la, continúa:

El presente número de Pasajes aporta materiales diversos, en registros muy distintos, para una apreciación de este esfuerzo por repensar el marxismo a partir de su pluralidad y de algunos nudos problemáticos que han lastrado su desarrollo y que estructuran aún la reflexión en torno a su naturaleza y posibilidades.

Així doncs, al dossier hi estan presents: Wolfgang Fritz Haug (amb "Sobre la actualidad filosófica de Karl Marx"), Ciro Mesa Moreno (amb "Crisis y capital en Marx"), Alex Callinicos (amb "El drama de la revolución y la reacción: la historia marxista y el siglo XX"), Stathis Kouvelakis (amb "Las crisis del marxismo y la transformación del capitalismo"), Alberto Toscano (amb "Marx y la crítica de la religión"), Miguel Abensour (amb "Comprender o provocar la historia"), Patrice Bollon (amb "El marxismo según, a pesar de, o sin Marx" i Rossana Rossanda (amb "Marx y el estado").

Al ataquerr!

Obrint l'esquerda

2010-01-23T19:33:00.000+01:00

Normalment, el diumenge és el dia del video, però com tot en aquesta vida, a diferència i repetició hi ha excepcions. No crec que demà em connecte a Internet, donat que estaré de dinarot amb vells companys assamblearis i, sobretot, bons amics. Precisament, amb alguna de la gent que va "obrir l'esquerda" en un moment determinat per tal que els moviments socials de la terreta utilitzaren el documental com una eina més en la lluita contra el pensament únic i de difusió d'alternatives. Arrels de lluita va ser el primer. Després vingueren molts més. L'últim en eixir del forn es titula Obrint l'esquerda i, a hores d'ara, està presentant-se a moltes viles i ciutats del nostre país.
A Maulets, donar-los la meua enhorabona pel treball fet.

60.000 euros... i pujant

2010-01-21T13:55:00.000+01:00

Fa algun temps vaig llistar en aquest blog les 25 (!) sentències en relació a que el català i el valencià són la mateixa llengua, que el conseller d'Educació Alejandro Font de Mora es passava (i es continúa passant) per l'arc del triomf. Avui, gràcies a El País, podem anar més enllà i quantificar monetàriament el que ens costa (a totes les valencianes) la insubmissió d'aquest energumen a la lògica, a la raó i, especialment, a l'estat de Dret amb el que tant es plena la boca el seu partit:

60.000 euros

La qual cosa em porta a pensar que, de viure en una societat "normal", sense governants temeraris com la nostra, eixos diners podrien gastar-se en reduïr una miqueta les desigualtats i la injustícia social, que creixen cada dia més, com es pot comprovar, per exemple, en el post immediatament anterior a este.

Grups (o classes)

2010-01-21T09:18:00.000+01:00

En passar este matí per la plaça de la Reina, una imatge s'ha quedat gravada en la meua retina. Un grup de tres indigents dormia repartit entre els bancs i la gespa, tan cuidada per les brigades de l'Ajuntament. A uns pocs metres, un nodrit grup de turistes japonesos disparaven els seus flaixos a la catedral.

Sobre el finançament dels partits polítics

2010-01-20T10:30:00.000+01:00

"Los viejos partidos de clase o confesionales contaban de forma casi exclusiva con las cuotas y las horas de trabajo gratuito de los militantes para mantener las sedes, organizar los mítines, costear la prensa y pagar las campañas. Pero la dinámica democrática ha convertido a esas asociaciones voluntarias en las verdaderas operadoras del sistema político, situadas en un limbo constitucional equidistante del Estado y de la Sociedad Civil. Los partidos reciben ahora sustanciosos fondos presupuestarios para sus gastos electorales y de funcionamiento; los miles de cargos electos de las diversas Administraciones, designados en la práctica por las direcciones partidistas, son un yacimiento de empleo y de patrocinio controlado por la cúpula de unas organizaciones fuertemente jerarquizadas.

Pese a que la propaganda electoral en los medios de comunicación públicos sea gratuita, las campañas publicitarias rompen el techo máximo de gastos legalmente autorizado. La manifestación primigenia de la corrupción política en las democracias modernas es precisamente la financiación irregular de los partidos, que reciben por debajo de la mesa el dinero necesario para satisfacer su bulimia monetaria a cambio de favores."

Així comença hui el text que Javier Pradera ha lliurat per a El País, titulat "La soga del ahorcado". Molt recomanable.

"To shoot an elephant"

2010-01-19T17:58:00.000+01:00

Projecció: demà, 20 de gener, a les 19h. al c/La Nau (Universitat de València)

El 18 de gener de 2010 es compleix el primer aniversari de la fi del bombardeig d’Israel sobre Gaza, un atac que va durar des del 27 de desembre de 2008 fins el 18 de gener de 2009 i que va acabar amb la vida de 1.412 palestins. El documental "To Shoot An Elephant" (TSAE) narra, des de l’interior de la Franja de Gaza, el que va ocòrrer durant aquells dies. Convertit en narració directa i privilegiada dels bombardejos, vol ser una eina per fer front a la propaganda israeliana i al silenci internacional.

Per la seua condició de testimoni de la població civil, TSAE es converteix en material legítim per narrar el que allí va ocórrer. Una imatge insubstituïble per veure el que oculten els mass media, una banda sonora privilegiada per escoltar als qui viuen baix el control sionista...

Fragment de realitat que mostra com és la vida en una guerra en la qual no hi ha possibilitat d’escapar.

- Direcció: Alberto Arce i Muhammad Rujarallah.

- Organitza: El Grup de Treball de la Pel·lícula, que és qui realitza la crida per a una "Acció-Projecció Global des de Gaza"

- Col.laboren: Ca Revolta, Palestina Lliure, Universitat de València, Xarxa de Solidaritat amb Palestina de València i Comunitat Palestina de València.

Vida d'un poble

2010-01-18T13:27:00.000+01:00

Progrés (o això diuen)

2010-01-17T12:55:00.000+01:00

Años más tarde, cuando Rahel regresó al río, éste la saludó con una sonrisa de calavera, agujeros donde hubo dientes y una mano levantada sin fuerza desde la cama de un hospital.
Dos cosas habían ocurrido.
El río había menguado. Y ella había crecido.
Río abajo se había construido una presa a cambio de los votos del lobby de los arroceros, que tenía mucha influencia. La presa regulaba la entrada de aguas saladas provenientes de las marismas que se abren al mar de Omán. Así que ahora tenían dos cosechas al año en vez de una sola. Más arroz por el precio de un río.
A pesar de que era junio y llovía, el río no era más que una cloaca caudalosa. Una estrecha cinta de agua espesa que lamía cansinamente los bancos de lodo de las dos orillas, tachonada con el ocasional brillo plateado de algún pez muerto. Estaba invadido por una maleza espesa cuyas raíces pardas y peludas se mecían como finos tentáculos bajo el agua. Por entre la maleza caminaban jacanas de alas de bronce. Con las patas separadas. Precavidas.
En otro tiempo el río tuvo el poder de provocar miedo. De cambiar vidas. Pero ahora le habían arrancado los dientes, se le había agotado el espíritu. No era más que una cinta verdusca, lenta y enfangada, que trasladaba desperdicios fétidos al mar. Por su superficie viscosa y cubierta de maleza cruzaban las bolsas de plástico brillante empujadas por el viento como volanderas flores subtropicales.
Las gradas de piedra, que antaño llevaban a los bañistas directamente al agua y a los Pescadores a los peces, estaban ahora al descubierto y no llevaban a ninguna parte, como un monumento absurdo que no conmemorase nada. Entre las grietas se abrían camino los helechos.
Al otro lado del río los empinados bancos de lodo se convertína bruscamente en bajas paredes de barro que rodeaban míseras chabolas. Los niños se sentaban al borde, con el trasero colgando, y defecaban directamente en el lodo del lecho del río, que engullía sus excrementos con un sonido de chapoteo y succión. Los más pequeños dejaban resbalar churretes de color mostaza pared abajo. A veces, por la tarde, el río crecía para aceptar las ofrendas del día y arrastrarlas hasta el mar, dejando una estela de líneas ondulantes de espuma gruesa, de color blanco sucio. Río arriba, pulcras madres lavaban ropas y cacharros en aguas que salían sin depurar de las fábricas. La gente se bañaba. Torsos que parecían separados del cuerpo se enjabonaban dispuestos en hilera, como bustos oscuros, sobre una estrecha cinta verdusca y ondulante.
En los días cálidos el olor a excrementos ascendía desde el río y se cernía sobre Ayemenem comoun sombrero.
También a ese lado del río, tierra adentro, una cadena de hoteles cinco estrellas había comprado el “corazón de las tinieblas”.
Ya no podía llegarse a la Casa de la Historia (donde en otro tiempo susurraron antepasados cuyo aliento olía a mapas amarillentos y que tenían las uñas de los pies duras) desde el río. Le había vuelto la espalda a Ayemenem. Los clientes del hotel eran conducidos directamente hasta allí desde Cochín a través de las marismas. Llegaban en lanchas rápidas que abrían una uve de espuma en el agua y dejaban tras de sí una película irisada de gasolina.
La vista desde el hotel era preciosa, pero también allí el agua era espesa y estaba contaminada. Había carteles que decían, con una caligrafía muy elegante: PROHIBIDO BAÑARSE. Construyeron un alto muro para que tapara la vista de las chabolas y evitara que invadieran la hacienda de Kari Saipu. En cuanto al mal olor, poco podía hacerse.
Pero tenían una piscina para nadar. Y japuta fresca con tandoori y crêpes suzette en el menú.
Los árboles seguían siendo verdes y el cielo seguía siendo azul, lo cual tenía su importancia. Así que no se arredraron y comenzaron a promocionar su maloliente paraíso –EL TERRITORIO DE DIOS lo llamaban en sus folletos-, porque aquellos listos hoteleros sabían que el mal olor, como la pobreza, era una simple cuestión de costumbre. Una cuestión de disciplina. De rigor y aire acondicionado. Nada más.

El dios de las pequeñas cosas, Arundhati Roy.

Cabanyal: cronologia d'un urbanicidi

2010-01-15T09:45:00.000+01:00

1988

Pla General d'Ordenació Urbana: En no existir acord entre decantar-se per la prolongació de Blasco Ibáñez o per la conversació, el PGOU respetava la trama urbana del barri. Preveia circul·lar pel l'actual bulevar de Serreria i la prolongació de l'Avinguda dels Tarongers fins el carrer Eugènia Vinyes, en primera línia.

Concurs d'Idees: Es presenten vuit propostes i el primer premi queda desert. Es resol deixar el barri en planificació diferida per quatre anys.

1991

El PSPV perd les eleccions municipals.

1993

La Generalitat declara una zona del barri Bé d'Interés Cultural.

1994

Es signa un Conveni Marc entre el govern autonòmic i el govern municipal en el que s'opta per la conservació del barri.

1996

Apareix de nou la idea de la prolongació de l'avinguda. Sorgeixen protestes veïnals i un equip de la Universitat Politècnica proposa plans alternatius.

1997

En octubre, la Comissió de Peticions del Parlament Europeu accepta un escrit de queixa per una de les associacions de veïns.

1998

22 d'octubre: Neix la Plataforma Salvem el Cabanyal, que inicia una estratègia àmplia d'oposició.

24 de juliol: L'Ajuntament de València aprova dur endavant el PEPRI. la decisió s'estima en 9.000 milions de pessetes.

Setembre: Primeres manifestacions de la Plataforma, murals reivindicatius, cassolades... En l'àmbit institucional, les Corts Valencianes acorden proposar al govern valencià l'ampliació de la declaració de BIC a tot el barri, amb els vots en contra del PP.

Desembre: Primera edició del "Cabanyal, Portes Obertes".

1999

Gener: Un grup de 25 professors de la UPV signa un manifest exigint a l'alcaldessa que no prolongue l'Avinguda.

Febrer: S'obri una oficina municipal d'informació (AUMSA) sobre el Pla. Urbanisme estima en 26.740 milions de pessetes el cost de la seua execució (ja no són 9.000).

Març: El PSOE defensa la conservació del Cabanyal en el parlament espanyol.

Rita Barberá porta al Ple el seu projecte de prolongació: una avinguda de 48 metres d'amplària i 1.500 nous habitatges.

Abril: Es presenten prop de 20.000 al·legacions contra el Pla.

El Bloc Nacionalista-Els Verds denuncien la destrucció del barri davant la Unió Europea.

Maig: Les al·legacions ja arriben a 110.318.

Juny: Eleccions municipals. El PP és el partit més votat.

Juliol: L'alcaldessa anuncia que la prolongació es durà a terme en dos anys.

2000

La inspecció del patrimoni Històric de la Direcció Territorial de Cultura i Educació de Cabanyal-Canyamelar de València de la Conselleria de Cultura (sent conseller de Cultura Francisco Camps) aprova un informe tècnic contrari a la prolongació. No sabem què li va ocórrer al funcionari responsable.

2001

Ratificació: La Generalitat autoritza el Pla en abril de 2001. La Plataforma Salvem el Cabanyal recórre el projecte davant el Tribunal Superior de Justícia.

2002

En el TSJCV: El Tribunal accepta les reivindicacions dels veïns i suspen provisionalment el Pla en creure necessari preservar la zona que tenia cases declarades Bé d'Interés Cultural.

2004

Es modifica la Llei de Patrimoni per a que el Consell puga canviar l'estructura urbana.

Suprem: El TSJCV reconsidera la seua postura i "creu perfectament legítima l'actuació". La Plataforma de veïns presenta un recurs al Suprem i demana la paralització dels enderrocs.

2007

Un jutge evita l'enderroc de deu edificis afectats per l'ampliació de Blasco Ibáñez.

Eleccions Municipals: Victòria electoral del PP. Ara bé, tal i com reflexiona el nostre amic Baydal, el districte dels Poblats Marítims va ser el de major abstenció de tota València, amb vora el 37% , només per darrere de Ciutat Vella. Així les coses, si seguírem les matemàtiques de Rajoy per al referèndum de l'estatut de Catalunya, podríem dir tranquil·lament que dos de cada tres cabanyalers amb dret de vot no donen suport explícit a la prolongació i, encara més, que només un de cada quatre habitants del barri han anat a dipositar una papereta a favor del PP.

2008

Prolongació: El Suprem es pronuncia en març. Determina que la prolongació pot fer-se, la qual cosa la Plataforma qualifica de "descabellada", perquè els magistrats feien cas omís a la jurisprudència.

Els promotors privats (vinculats a Gürtel) abandonen la Societat Cabanyal 2010 i venen les seues accions a les dues administracions (autonòmica -IVVSA- i municipal -AUMSA-), rebent més del 10% en plusvàlues.

2009

Enderrocs: El Tribunal Superior de Justícia estima alguns recursos d'apel·lació de l'Ajuntament contra una sentència de 2007 que mantenia paralitzats diversos enderrocs. Aquesta decisió afectava a dotze edificis de la zona.

El TS obri novament la via per a revisar la legalitat de la prolongació en considerar que "no ha hagut un procediment específicament referit a l'expoliació, ni un pronunciament al respecte de l'Administració competent", deixant en mans del ministeri de Cultura la decisió sobre si existeix expoli patrimonial o no.

2010

4 de gener: El govern central el·labora un dictamen en el que estima que existeix expoli i, com a conseqüència, paralitza el Pla. "El Ministeri declara l'obligació dels titulars dels béns integrants del conjunt històric del Cabanyal de procedir a la suspensió immediata de l'execució del PEPRI fins que dit Pla no s'adapte i garantisca els valors històrico-artístics del barri valencià".

Amb dit dictamen, es ratifica l'informe negatiu de la Conselleria de l'any 2000 (repetisc, sent conseller Camps).

5 de gener: L'alcaldessa qualifica com a "política" la decisió i anuncia la seua pretensió de seguir endavant amb el PEPRI.

7 de gener: Reunió d'urgència del Consell per a abordar la modificació de la normativa autonòmica sobre béns BIC i estudiar la possibilitat de retirar la protecció a alguns immobles l'enderroc dels quals és necessari per a executar el Pla.

8 de gener: El Consell blinda el Pla amb un decret-llei que anul·la l'ordre del govern. Es tramitirà d'urgència a les Corts.

La societat Cabanyal 2010 (Ajuntament i Consell) celebra una reunió per a continuar els enderrocs.

9 de gener: El govern central acusa al Consell d'anar en contra de la legalitat i estudia recórrer el decret-llei.

Rita Barberá anuncia que els serveis jurídics municipals van a estudiar accions legals contra la ministra de Cultura per un pressumpte delicte de prevaricació.

13 de gener: Multitudinària assemblea de la Plataforma Salvem el Cabanyal. Anuncien que impugnaran el decret-llei i demanaran la intervenció de la UE.

14 de gener: Reunió de la Diputació Permanent amb l'únic punt en l'ordre del dia de validar o derogar el decret-llei 1/2010, de 7 de gener, del Consell. Òbviament, es va validar.

FUTUR
Sols hi ha dues opcions:
O aquesta:
O aquesta altra: De nosaltres depèn.