És el mercat (electoral), amic

La Veu

El 26 de maig de 2019 hi haurà eleccions europees, municipals i autonòmiques. Aquestes últimes se celebraran en eixa data en cas que no hi haja un avançament electoral, clar està. Falten, per tant, 207 dies perquè la ciutadania valenciana trie els seus representants a Corts Valencianes i, molt previsiblement, ho farà amb una de les Lleis Electorals més restrictives de l’estat espanyol. I és que, a pesar de ser una promesa de tots els partits amb representació en les Corts a excepció del PP, durant 1.256 dies aquests no han estat capaços d’arribar a un acord per a modificar la Llei Electoral Valenciana (d’ara endavant, LEV).

La meua hipòtesi és que, tot i les declaracions polítiques, no hi ha hagut una voluntat efectiva de modificar l’statu quo donat que els partits sistèmics valencians es veuen beneficiats per l’esmentada llei i, molt particularment, per la barrera electoral. En ciència política, d’acord amb la teoria clàssica de Duverger, els sistemes electorals produeixen un determinat nombre de partits; tanmateix, anàlisis comparades com la de, a casa nostra, Josep Colomer, han demostrat que és precisament a l’inrevés: que són els partits polítics els que trien els sistemes electorals (posant cap avall les lleis de Duverger) i que, en compte de generar nous sistemes de partits, cristal·litzaran, consolidaran o reforçaran les configuracions partidàries prèviament existents.

El sistema de partits valencià es va transformar en 2011 amb la irrupció de Compromís i va consolidar la seua transformació –en línia amb el nou pluripartidisme espanyol– en 2015, amb la incorporació de dos partits polítics al Palau dels Borja: Podem i Ciutadans. D’aquesta manera, el parlament valencià va passar de 2,5 partits efectius a 5, la qual cosa suposa un canvi prou ressenyable en aquest àmbit. Que aquesta circumstància es produïra sense una modificació de la LEV respon a un canvi estructural en el comportament electoral de la ciutadania valenciana i, al mateix temps, configura el terreny de joc i les estratègies dels actors, que passen per excloure'n altres de la competència.

Això queda manifestament en evidència en el cas de Ciutadans, que rebutja la davallada d’una barrera electoral que, precisament, va permetre el seu naixement a Catalunya i posterior creixement a Espanya. Però també en els partits del Botànic, PSPV i especialment Compromís, que es troben còmodes amb la situació actual. Tot això, al marge de les tàctiques utilitzades pels diferents partits per a donar l’aparença de voler canviar les regles electorals per injustes –que objectivament ho són, i molt– i per a fer que els seus competidors queden “retractats”, com la proposició de llei recentment registrada pel Partit Socialista per a abaixar la barrera electoral i que no ha sigut ben rebuda pels seus socis Compromís i Podem.

El ben cert és que d’haver existit una voluntat efectiva de canviar les regles del joc, aquest tipus d’iniciativa s'hauria enregistrat el dia 1 de la legislatura i s’hauria aprovat per la majoria qualificada que requereix. Com hem vist però, l’estratègia racional dels partits polítics ha estat deixar passar el temps i arribar a unes noves eleccions sense modificar la llei. Coses del mercat electoral, amic.

👀 Article publicat a: https://www.diarilaveu.com/tribuna/85429/es-el-mercat-electoral-amic

Primarias sin miedo

Parejo

Hace algunos de días, escribía en este medio el periodista Hèctor Sanjuan que 'Nadie quiere las primarias'. Sin embargo, existe una formación gala que sí las desea: Esquerra Unida del País Valencià. Es curioso, porque se trata de una organización que no puso en marcha este tipo de elección hasta 2014, pero que desde que lo hizo, no está dispuesta a dar marcha atrás. 

La actual dirección de EUPV apuesta sin ambages por el sistema de 'una persona, un voto' también para lo s cargos del partido, por lo que con mayor motivo, lo aplica para elegir a quiénes serán los representantes de la ciudadanía. Recientemente, se lo planteó a Podemos, con quién todo el mundo da por hecho que habrá acuerdo electoral, pero los morados, que hicieron de las primarias bandera frente al anquilosamiento de los partidos tradicionales, han dicho que «de eso, nada». 

Esquerra Unida quería una confluencia que fuera más allá de una coalición clásica, con votaciones primarias para militantes y simpatizantes, sin apriorismos y sin cuotas. Pero a la vista está que la nueva política en el País Valenciano ha dejado de serlo un poquito -quizás una pizca más- y los de Estañ han apostado por plantear una lógica de aparato a un ejercicio libre de democracia partidista. 

Ni siquiera están dispuestos a aceptar un híbrido, a imagen y semejanza de la experiencia de Adelante Andalucía o al estilo de las primarias de Compromís -esto es, con una reserva de pluralidad-, con el objetivo, precisamente, de reducir las posibles distorsiones que pudieran darse, que se votaran más hombres que mujeres, o que predominaran los candidatos de una formación en vez de otra, por ejemplo. 

Ahora que están de moda los másteres, confesaré que hice uno y que mi trabajo final (que está colgado en internet) versó sobre las primarias en Esquerra Unida. Tenía una orientación claramente académica, pero por supuesto, partía de la convicción de que la democracia siempre es preferible a los acuerdos entre las élites de los partidos. Ahora estoy en la dirección de esta formación y sigo pensándolo. 

Por esa razón, espero que mis compañeros de viaje recapaciten y se decidan, sin miedo, a volver a sus orígenes. Aún estamos a tiempo de que la gente pueda votarlo todo. Intentémoslo.

👀 Article publicat a: 

https://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/2018/10/21/5bcca85b22601d10208b4629.html

Debat Eleccions 2019: Una perspectiva científica

El primer debat de les Eleccions de 2019 ha estat organitzat per La Comarca Científica i tingué lloc a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València el passat 3 d’octubre. El debat “Eleccions 2019: Una perspectiva científica” comptà amb la participació de Vicent Flor (sociòleg), Carles Senso (historiador), Aurora Mora (politòloga) i Oto Luque (psicòleg social). Moderava i presentava el sociòleg Alexis Lara.

La importància del debat, a pocs mesos de les eleccions autonòmiques, municipals i europees de 2019 es tal que al saló d’actes es congregaren al voltant de 100 persones, tot i ser el primer acte offline de La Comarca Científica.

I és que estem a les portes de la consolidació del canvi polític que visquérem els valencians després de les eleccions de 2015 o bé del trencament del mateix i la volta de les polítiques econòmiques i socials de les últimes dècades. No obstant això, el que ja sembla clar és que s’han acabat les majories absolutes i les Corts Valencianes tornaran a mostrar una composició multipartidista després de les eleccions de 2019. Tot i això, el que cal recordar és que en les eleccions autonòmiques i municipals de 2019 els valencians no sols ens juguem unes eleccions, sinó el futur de les comarques valencianes.

Benvinguts al debat “Eleccions 2019: Una perspectiva científica”.

Fosses Comunes de Paterna: una resposta a l'Associació de Familiars de Víctimes de la Fossa 135

EFE

Fa uns dies es va publicar un article en aquest mateix mitjà titulat 'Fosses comunes de Paterna: Exhumar sense permís de les famílies és justícia i reparació?', la lectura del qual em va resultar molt pertorbadora. Sóc una ferma defensora de les llibertats, entre elles la d’opinió, però, en aquest cas, l’autora fa afirmacions que són, senzillament, falses. O dit d’una altra manera, manipula els fets a la seua conveniència per tal d’imposar la seua visió sobre la justícia i reparació a les víctimes del franquisme que, d’altra banda, em sembla legítima –tot i que no la compartisc– i no rebatré en aquest article.

Com a coordinadora del grup d’Esquerra Unida en la Diputació de València sóc coneixedora de primera mà de la política de memòria democràtica de la corporació provincial, que és l’administració pública que està finançant l’exhumació de les fosses comunes de Paterna. De fet, aquesta va ser la nostra primera prioritat quan ens vam fer càrrec d’aquesta àrea de govern. Així, seguint totes les recomanacions del Relator Especial de Nacions Unides, Pablo de Greiff, i dintre del marc normatiu establert per la Llei 52/2007, de 26 de desembre, coneguda popularment com a Llei de Memòria Històrica, vam llançar una línia de subvencions per a la indagació, localització, exhumació de fosses i identificació de restes a les quals podien optar ajuntaments i associacions.

Cap exhumació s’ha fet d’ofici –tal i com defensem des d’EUPV i com, al nostre parer, s’ha inclòs encertadament en la Llei 14/2017, de 10 de novembre, de la Generalitat, de memòria democràtica–, sinó a través de convocatòries d’ajudes, la majoria de les quals han estat sol·licitades per familiars de víctimes que s’organitzen per a aquest propòsit. En el cas de la Fossa 135, els familiars que s’han associat s’oposen a l’exhumació. Una postura que –insistisc– no compartisc, però que respecte. El que em resulta del tot intolerable per la seua falsedat manifesta és l’acusació que es fa –ni més ni menys que en el títol de l’article–, d’exhumar sense el permís dels familiars.

Una mentida que, a més a més, és conscient i deliberada, ja que en una reunió mantinguda fa un parell de setmanes entre la diputada provincial, un tècnic de memòria, jo mateixa i l’Associació de familiars de víctimes de la Fossa 135 –on va estar present l’autora de l’article–, el tècnic els va explicar que no havia arribat cap petició per a exhumar la Fossa 135 i que, en cas que això passara, l’administració hauria de ponderar la situació, que és exactament el que estableix la Llei.

Sens dubte, es poden tindre diferents visions sobre quina és la manera més adequada d’abordar la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme, però el debat s’ha de fer sempre des del respecte, l’honestedat i la bona fe.

📱Article publicat a: https://www.diarilaveu.com/tribuna/84660/fosses-comunes-de-paterna-una-resposta-a-lassociacio-de-familiars-de-victimes-de-la-fossa-

Un presagi ominós?

Conten que, el dijous, l’alegria va apoderar-se de tots els diputats i les diputades del Grup Popular en Les Corts. Estaven tant eufòrics que ni paraven atenció al Ple. No era per a menys, tenint en compte que havien recuperat l’alcaldia de la segona ciutat més important del País Valencià, Alacant, a un any i escaig de les eleccions municipals. La primera bona notícia en molt de temps per al PP. I el millor de tot és que ni tan sols havien hagut d’esforçar-se. Solament havien hagut d’esperar per tal de recollir el saborós fruit en el seu punt idoni de maduresa.

Isabel Bonig, amb la sobredosi de vitamines que li havia aportat la investidura de Luis Barcala com a alcalde, s’atreví a parlar de “l’inici de la reconquesta”, referint-se a una ciutat que, ves per on, encara conserva el seu topònim en llengua àrab −Al-Laqant−. Una afirmació amb ressonàncies històriques que ens situa en un camp de batalla perquè, com diria Foucault invertint el famós aforisme de von Clausewitz: “La política és la continuació de la guerra per altres mitjans”.

Que la reconquesta dels populars comence pel sud del territori no és un fet intranscendent, com tampoc no ho és la manera en què s’ha produït. No oblidem que fa vint-i-sis anys, Zaplana va ser catapultat al poder gràcies a la trànsfuga més famosa de la història, Maruja Sánchez, qui va vendre car el seu vot: un sou per a tota la vida per a ella i per al seu home com a assessors de l’Ajuntament de Benidorm i de la Diputació Provincial, respectivament, la qual cosa va generar una despesa d’1,8 milions d’euros en 18 anys, i això sense comptar els pagaments realitzats a empreses lligades a la parella.

El veterà periodista Adolf Beltrán es preguntava el mateix dijous quin era el preu de la trànsfuga Nerea Belmonte per permetre la investidura de Barcala com a alcalde d’Alacant amb el seu vot en blanc. Un sou durant l'any que queda fins a les pròximes eleccions municipals? Amb el precedent de Maruja Sánchez, la Bienpagá, és molt dubtós que així siga.

L'any 1991 l’actuació del Partit Popular s’ajustà a la vella màxima atribuïda a Maquiavel segons la qual “la finalitat justifica els mitjans” i, amb la distància temporal, podem concloure que resultà l’operació política més reeixida d’un partit polític en el marc del sistema de partits valencià. Eduardo Zaplana va ser investit alcalde de Benidorm un 22 de novembre i quatre anys després va convertir-se en President de la Generalitat, de manera que va donar el tret d’inici a un període d’hegemonia indiscutible del PP que no finalitzaria fins la desfeta de 2015.

A ulls de qualsevol és evident que els populars repeteixen la fórmula utilitzada, perquè saben molt bé que els pecats polítics s’absolen a les urnes. Així que sols espere que els dirigents dels diferents partits de l’esquerra valenciana prenguen bona nota del que ha ocorregut al sud del país, perquè el resultat del ple d’investidura d’Alacant em sembla un presagi ominós. Tant de bo m’equivoque.

📱Article publicat a: https://www.diarilaveu.com/columnista/81275/un-presagi-ominos

Plantar llavors

Vaig nàixer un calorós u d'agost d'ara fa trenta-sis anys. Aquest fet tan intranscendent per a la humanitat va marcar tota la meua infantesa i part de la meua primera joventut, donat que em va fer impossible celebrar els aniversaris com la resta de xiquets i xiquetes de la meua edat. Tothom estava de vacances.

Dit així pot semblar traumàtic –i és cert que en aquella època haguera preferit nàixer un dia "normal" per a ser una més i poder portar una bosseta de llepolies als companys de classe, i fer un berenar a casa amb les amiguetes, amb gusanitos, sandvitxos de pernil dolç i de nocilla i torta de xocolate, clar–, però amb el temps em vaig adonar que la "normalitat" estava sobrevalorada.

Un 1 d'agost de –possiblement– 1987, la meua àvia Aurora em va portar a ca la Maruja, com coneixíem popularment el quiosc que hi havia a l'avinguda de Santa Maria del Puig de Picanya, i em va preguntar què volia pel meu aniversari. Allò era el paradís de la infantesa, hi havia de tot: dolços, gelats, joguines i artilugis diversos, cromos, premsa i revistes... Vaig observar tots els productes exposats i finalment vaig assenyalar un llibre de la col·lecció "El Barco de Vapor" que no saltava a la vista; estava dalt de tot, quasi tocant el sostre. 

"Peluso" n'era el títol i va ser un dels millors regals que he rebut mai de la vida. He llegit i rellegit les seues pàgines diverses vegades i encara hui em retornen les ganes de fer-ho.  

Mira per on, ara estic en una etapa vital on m'he retrobat amb els aniversaris infantils, els dels fills de les meues amistats. La setmana passada, sense anar més enllà, vaig anar a un. Entre la vintena de paquets amb roba i joguets oberts per la criatura a empentes i rodolons, només hi havia un llibre: una compilació dels quatre millors contes de "Teo".

Va ser en eixe precís instant quan vaig prendre la decisió de regalar sempre llibres als xiquets i xiquetes del meu entorn. Qui sap? Potser algun d'ells, de major, recorde amb estima un conte que una amiga dels seus pares li va regalar quan era menut. Potser siga un dels primers de tants i tants llibres que llegirà després, precisament el que va encendre l'espurna del seu amor cap a la lletra escrita.

En termes comparats amb els països del seu entorn, l'estat espanyol té uns nivells de lectura prou baixos, que sols poden revertir-se si entre tots posem de la nostra part. Un país que llegeix poc és un país que no té futur, així que cal plantar llavors que puguen créixer en forma de persones curioses, crítiques i cultes.

Regalar llibres als més menuts és una de les meues xicotetes contribucions a intentar canviar l'actual estat de coses. Així que... pares i mares: ja sabeu el que hi ha.

📱Article publicat a: https://www.diarilaveu.com/columnista/80940/plantar-llavors

De nou a les ones

Torne a la ràdio. Aquesta vegada, com a tertuliana a l'espai 'Primera Página', conduït per Gustavo Clemente. Vos deixe l'àudio del programa d'aquest matí per si voleu escoltar-lo.

Hem fet un repàs als temes d'actualitat, com la cavalcada de les Magues de Gener i les pròximes cites judicials per al PPCV i Isabel Bonig.

També podeu escoltar la tertúlia en directe, sintonitzant la 97.7 de la FM cada dilluns, de 8:20 a 9 hores.

El PP català i la llei electoral valenciana

A ningú li ha passat desapercebut el fet que, si Catalunya tinguera una Llei Electoral com la valenciana, el Partit Popular s'hauria convertit en una força extraparlamentària en les eleccions del 21 de desembre. La formació de Xavier García Albiol va aconseguir un 4,21% dels vots, per baix del 4,26% que va treure Esquerra Unida del País Valencià en les eleccions autonòmiques del 2015, quan per primera vegada va quedar-se fóra de les Corts. A diferència del cas valencià, i tot i ser l'última força política del Parlament, el PP català tindrà tres escons.

I és que la Llei Electoral Valenciana és terriblement injusta. I no solament per l'existència d'una barrera autonòmica del 5%, que resulta arbitrària i clarament majoritària, que invalida l’exigència de proporcionalitat de facto i és contrària a la pluralitat democràtica del País Valencià; sinó també per l’assignació d’escons a cada circumscripció, doncs, tot i que es va augmentar el nombre d’escons en les Corts Valencianes (passant de 89 a 99 diputats i diputades), es continua tenint a la província com a circumscripció electoral, amb un mínim de 20 diputats per Castelló, 20 per València i 20 per Alacant, “distribuint la resta del nombre total dels diputats entre dites circumscripcions, segons criteris de proporcionalitat respecte de la població, de manera que la desproporció que establisca el sistema resultant siga inferior a la relació d'u a tres” (article 24 EACV).

No deixa de sorprendre que es parle de distribució proporcional dels escons atenent a la població de les tres províncies i que, al mateix temps, s’accepte que el cost dels escons per una circumscripció arribe a ser tres vegades superior al d’una altra, circumstància que no té res de proporcional.

La millor manera d'acabar amb aquesta desigualtat seria l'adopció de la Comunitat Autònoma com a circumscripció electoral, la qual cosa seria coherent, a més, amb l'existència d'una barrera electoral –si és que es manté–, del 3%. Curiosament, el PPCV és la única formació política valenciana que advoca per mantenir el llindar en el 5%, aduint que formacions localistes o d'extrema dreta podrien tindre presència en les Corts. No sembla que Isabel Bonig estiga pensant en els seus companys catalans, i potser hauria.

No obstant això, possiblement en 2018 tinguem una nova Llei Electoral Valenciana. Com a demòcrata així ho desitge, i si algunes de les propostes que ací es formulen es tenen en compte en el debat, potser aconseguim un dels sistemes electorals més avançats de l'Estat. Així doncs, m'adrece als nostres representants polítics per dir-los: "Per favor, sigueu audaços".

I a tots vostès, bones festes i bon any nou.

📱Article publicat a: https://www.diarilaveu.com/columnista/78719/el-pp-catala-i-la-llei-electoral-valenciana

Jerusalem

30 de juliol de 1980. El Parlament d’Israel aprova la “Llei de Jerusalem”, proclamant la ciutat “sencera i unificada” com a capital d’Israel. Vint-i-un dies després, el Consell de Seguretat de l’ONU adopta, amb l’abstenció dels Estats Units, la Resolució 478, segons la qual qualsevol intent de modificar l’estatut de Jerusalem per part d’Israel serà considerat “nul i invàlid”. No és la primera Resolució al voltant de l’anomenada Ciutat Santa. Ja el 1967, l’Assemblea General de Nacions Unides havia aprovat la Resolució 2.253 que exigia a Israel desistir d’adoptar “qualsevol acció que puga alterar l’estat de Jerusalem”.

Si bé aquestes resolucions no són vinculants i han sigut vulnerades de manera permanent per Israel, el ben cert és que revesteixen de certa importància en tant que determinen la posició de la resta dels estats. Certament, Israel és el gran aliat dels EUA en la regió i, en conseqüència, la posició de la superpotència al si de les Nacions Unides ha estat favorable tradicionalment als interessos de l’estat sionista. No obstant això, una abstenció dels EUA, com en el cas de la Resolució 478 adés citada, és transcendental.

Per això, la decisió del president Donald Trump, fa escassos dies, de reconéixer Jerusalem com a capital d’Israel i traslladar l’ambaixada d’Estats Units des de Tel-Aviv fins a l’anomenada Ciutat Santa, és d’un abast incalculable. No sols perquè suposa un torpede contra el dret internacional i la diplomàcia nordamericana, sinó sobretot perquè aboca a la impossibilitat de resoldre de manera definitiva el conflicte àrab-israelià i posa en escac l’estabilitat de l’Orient Pròxim.

Mentrestant, la Unió Europea diu mantenir una “greu preocupació” per aquesta decisió i per “les repercussions que açò poguera tindre en les perspectives de pau” i el Ministeri d’Afers Exteriors del govern de M. Rajoy “reitera el seu suport a les resolucions de les Nacions Unides i assenyala que l’estatut de Jerusalem ha de ser negociat entre israelians i palestins”. Qualsevol diria que els nostres líders europeus i espanyols comparteixen el diagnòstic apuntat en aquestes línies, però la política internacional és molt més que paraules. I el problema és que el poble palestí porta seixanta-nou anys escoltant bonics discursos, mentre pateix la política de fets consumats, la violència de l’ocupació i l'apartheid.

📱Article publicat a: https://www.diarilaveu.com/columnista/78384/jerusalem 

Moscou sense Lenin

Fa dues setmanes no vaig lliurar la meua columna. El motiu? Estava de visita a Moscou. Feia temps que tenia ganes de conèixer la ciutat que travessa el riu Moscova, i la commemoració del centenari de la Revolució constituïa una oportunitat que no volia desaprofitar. Vaig preparar a consciència el viatge, incloent lectures per allò de contextualitzar; fins al punt d’acabar les darreres pàgines de Seis años que cambiaron el mundo 1985-1991, de la sovietòloga Hèléne Carrère d'Encausse, mentre l'avió aterrava a Sheremetyevo.

El primer que vaig fer, com qualsevol altre turista, va ser acostar-me a la plaça Roja. Curiosament no vaig poder accedir-hi, ja que estava tancada al públic amb motiu, precisament, de la preparació dels actes del 7 de novembre. Això suposava que, fins al dia de la festivitat, no podria gaudir de la plaça més famosa de la ciutat ni, per descomptat, acudir al mausoleu de Lenin.

Però no importava, em dedicaria en cos i ànima a fer altres activitats turístiques mentre esperava l'arribada del dia 7: passejar pel parc Gorki i pel carrer Arbat, fotografiar les escultures soviètiques del parc Muzeon, visitar el Kremlin, el Museu de la Victòria, el Museu de la Cosmonàutica i la galeria Tretyakov (aquesta, en diverses ocasions), comprar en la tenda d'ultramarins Eliseevsky i en el Mercat d'Izmailovo, contemplar les estacions de metro més espectaculars d'un dels millors sistemes de transport subterrani del món, veure vodka... allò típic.

El dimarts 7 era el dia gran. De matí tindrien lloc els actes oficials, amb una desfilada militar a imitació de la que es va produir en 1941 –any que la URSS va entrar en la Segona Guerra Mundial–, i amb una exposició d'armament soviètic en la qual el públic tenia l'oportunitat de fer-se simpàtiques fotografies vestit de soldat o d'artificier. Paradoxalment, tot i commemorar els fets de 1917, no hi havia absolutament res que els evocara... ni una exposició amb caràcter històric! Ben al contrari, el relat oficial de Moscou segueix sent el de la "Gran Guerra Pàtria", la dels homes heroics que van combatre el feixisme. Un relat fortament militarista instaurat durant l'època d'Stalin i que es complementa molt millor amb la Rússia capitalista i imperialista de hui que no pas el record del poble rus exigint pa, pau i treball.

Per la vesprada, a les 15h, hi havia la manifestació convocada pel Partit Comunista Rus. Intentar arribar al punt de reunió era força complicat perquè havien tancat els accessos de manera que sols podies sumar-te a la marxa una vegada traspassares un arc de seguretat –un procés que has de seguir a Moscou per a accedir a qualsevol lloc: hotels, metro, centres comercials, museus, etc.-.

Per tractar-se de la commemoració, imaginava milers i milers de persones ondejant banderes roges però, per a la meua sorpresa, ni l'assistència va ser especialment massiva ni tampoc va tallar-se cap gran via al trànsit, de manera que vam creuar Tverskaya per la vorera i al final del recorregut, en passar per la Duma, els policies pràcticament igualaven en nombre als manifestants. Em provocaven rebuig les pancartes que portaven alguns vells nostàlgics amb el rostre d'Stalin. Em fa l'efecte, però, que encara que a Moscou sols queda en peu una estàtua del dictador, sense nas, i per contra, en queden més de Lenin, és més senzill trobar l'herència de l'etapa estalinista que no pas el record de la victòria de les classes treballadores, el poder dels soviets i la cultura de la pau que va suposar el socialisme, almenys fins la NEP. Ironies de la vida, l'única cosa que em faltà per veure a Moscou va ser la mòmia de Lenin. Una bona metàfora per descriure aquesta ciutat, on no queda ni rastre de la mare de les revolucions populars.

📱Article publicat a: https://www.diarilaveu.com/columnista/78087/moscou-sense-lenin