dimarts, 6 d’octubre de 2015

Quadern de lectures

"Escribir es un modo de pensar o de ordenar los cajones o de ponerle nombre a lo que nos va sucediendo o de detener lo que nos sucedió”

MARTA SANZ, Black, black, black

Aquest estiu ha suposat el meu retorn definitiu a l’hàbit de la lectura –del qual m’havia deshabituat en els darrers temps– i amb ell, el costum de prendre notes i d’escriure breus ressenyes en el blog.
En aquest post van els comentaris de cinc lectures. Esteu avisades!

#1 La clivella, Doris Lessing (Edicions 62, 2007).

La clivella és la novel·la que va publicar Doris Lessing després de rebre el Nobel de Literatura l’any 2007 i, precisament per això, no sé si la millor manera d’acostar-me a la seua obra. Aquesta és una elecció sempre complicada en el cas d’autor(e)s amb una llarga trajectòria literària (per on començar?); tot i que la majoria de vegades, l’elecció ve condicionada per diversos factors. En aquest cas, estava rebuscant per la prestatgeria de literatura en català de la biblioteca municipal de Torrent quan em vaig trobar amb dit exemplar i vaig decidir que havia arribat el moment d’acostar-me a l’escriptura de Lessing amb una història molt suggerent: la d’una comunitat de dones (“les clivelles”) que vivien sense necessitat dels barons i que es reproduïen amb els cicles de la lluna.
Lessing utilitza la figura del mite per a explicar la seua particular visió sobre la relació entre els gèneres. Al principi del seu relat, les clivelles eren autosuficients i només parien xiquetes, fins que es produeix el naixement d’un baró, trencant l’harmonia fins aleshores existent. Òbviament, es tracta d’un mite oposat al d’Adam i Eva, donat que ací són les dones les que mantenen una posició de poder respecte als primers homes, als qui mutilen el penis i abandonen a les àligues. L’autora és conscient que un mite d’aquestes característiques genera un fort rebuig en una societat patriarcal i és per això que utilitza la figura d’un vell senador romà –escandalitzat pel tracte que atorguen les clivelles als mascles– per a explicar-lo a través d’escrits antiquíssims que ha recomposat i interpretat. 
La clivella no és una lectura gens còmoda. Suposa un punt de vista molt diferent al que estem acostumats, i aconsegueix que ens qüestionem la mirada hegemònica, patriarcal, amb què observem el món. Incloses aquelles que ens considerem feministes.

#2 Los surcos del azar, Paco Roca (Astiberri, 2013)

Senzillament magistral. Una novel·la gràfica que trascendeix la literatura, el còmic i la memòria històrica. Una obra que trascendirà en el temps -n’estic molt segura- i que hauria de ser lectura obligatòria en els instituts.
Fidelment documentada, conta la història dels soldats republicans espanyols que van patir l’exili i que alliberaren París fa 71 anys. La història de la companyia ‘La Nueve’ es remunta a 1943 sota el comandament del general Philippe Leclerc en el Txad centreafricà, actuant en suport a la França Lliure. A l'octubre del mateix any va eixir cap al Marroc i allí es va formar la segona divisió blindada, dins de la qual es trobava La Nueve, amb 146 espanyols de 160 integrants sota les ordres del capità Raymond Dronne. Eren tots lluitadors que havien combatut contra Franco durant la Guerra Civil Espanyola.
Insuflats per l'esperança que Espanya fóra la següent nació a ser alliberada del feixisme després de França, La Nueve va arribar a la famosa platja d'Utah al juliol de 1944. Malgrat l'oblit imposat a la seva existència, aquell grup d'espanyols dirigits pel valencià Amado Granell, van ser els primers en arribar a l'ajuntament de París el 24 d'agost de 1944.
Los surcos del azar, fent-se ressò del gran poeta Antonio Machado (“Para qué llamar caminos a los surcos del azar”) posa a l’abast del gran públic la possibilitat de conéixer una part fonamental de la nostra memòria democràtica i fa justícia amb aquells que haurien de ser considerats uns vertaders herois de la història no solament a França, sinó a tota Europa i, sobretot, a Espanya. Coincidisc amb Javier Pérez Andújar en què “[Los surcos del azar] Es necesario porque nos ofrece algo en que creer; nos ofrece nuestra parte de la historia que nos arrebataron, que hemos perdido preocupándonos de un día a día alienante. Su libro nos devuelve a nosotros mismos. Nos dice que somos eso, que somos así.”


#3 Memorias de un hombre en pijama, Paco Roca (Astiberri, 2011)

A Paco Roca el vaig conéixer com (quasi) tothom: a través d’Arrugas, que em va arribar molt a dintre. Amb Los surcos del azar em va semblar un autor gegant, d’aquells que queden per a la posteritat, no sols per la seua gran sensibilitat, sinó pel seu compromís amb la memòria antifeixista. Òbviament, Memorias de un hombre en pijama és una obra menor comparada amb les anteriors, però al mateix temps, és una bona manera d’acostar-se a l’autor.
El que més em va sorprendre quan va caure a les meues mans, és que l’obra fos una recopilació de les vinyetes que Las Provincias havia estat publicant diàriament entre 2010 i 2011, doncs era un encàrrec del diari. Reconec que vaig llegir amb cert pesar el pròleg escrit per Julián Quirós –indigne, dic, insigne director de Las Provincias–, i encara avui em dura l’estupefacció.
No obstant això, he de reconéixer que vaig devorar de bona gana les divertides historietes que –com ha explicat el propi Roca– va pair cada dia amb moltes dificultats. L’humor i l’acidesa són els camins que transita l’autor per a mostrar-nos la vida quotidiana d’un dibuixant de còmic que per fi ha aconseguit el seu somni d’infantesa: quedar-se a casa tot el dia amb el pijama posat.


#4 Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria, Silvia Federici (Traficantes de sueños, 2010)

Aquest era un llibre que tenia pendent des de feia temps. Havia llegit algunes crítiques i entrevistes molt interessants a Silvia Federici i finalment, aquest estiu, Calibán y la bruja ha acabat convertint-se en un dels pilars de la meua biblioteca. Curiosament, després de llegir-lo no sé ben bé en quina part de la prestatgeria ubicar-lo: amb els llibres d’història, amb els marxistes, amb els feministes?, i és que Calibán y la bruja és tot això alhora.
Tal i com explica l’autora en la introducció, el títol està inspirat en La Tempesta de Shakespeare. En la seua interpretació però, Calibán no sols representa al rebel anticolonial sinó que constitueix un símbol per al proletariat mundial, i la figura de la bruixa –que a diferència de l’obra del dramaturg anglès ocupa un lloc central, no secundari–, encarna un món de subjectes femenins que el capitalisme no ha destruït: l’heretge, la curandera, la muller desobedient...
Es tracta d’una obra rigorossísima que aborda una pregunta històrica clau: com explicar l’execució de centenars de milers de “bruixes” en els inicis de l’era moderna i per què el capitalisme sorgeix precisament en aquest moment. Sincerament, mai m’havia parat a pensar aquesta qüestió. És curiós com en el nostre imaginari col·lectiu les bruixes són dones malvades que fan pòcimes i aquelarres i volen amb una granera, quan en realitat, la seua persecució és una realitat històrica ben documentada. Federici demostra empíricament com la caça de bruixes (a l’igual que la tracta d’esclaus i els cercaments) constituí un aspecte central de l’acumulació i la formació del proletariat modern, tant a Europa com al nou món.
És una perspectiva rica, suggerent, clarament feminista, i com a tal, ve a donar veu a les que mai han tingut veu. I és que, degut al paradigma androcèntric de la ciència, la història de les dones ha sigut pràcticament inexistent, menyspreada, o millor, s’ha construït la Història sense elles. Com sosté l’autora, la mirada de la història des d’un punt de vist femení implica una redefinició de les categories històriques acceptades, que visibilitze les estructures ocultes de dominació i explotació.
Federici extrau una lliçó política clara de l’estudi de la transició al capitalisme, i és que aquest, en tant que sistema econòmic-social, està necessàriament vinculat amb el racisme i el sexisme. Sense dubte, Calibán y la bruja és una eina teòrica fonamental per a entendre el món en què vivim.  


#5 Novelas, Stefan Zweig (Acantilado, 2012)

La primera vegada que em vaig topar amb l’escriptura suau i vellutada de Stefan Zweig va ser amb la seua autobiografia, El mundo de ayer, que em van regalar les meues companyes en la meua etapa de becària en Presidència. Em va trasbalsar. Em preguntava com podia escriure’s amb una prosa tant bella el retrat d’una època tant terrible com la que li va tocar viure a Zweig (1881-1942). Després vaig descobrir que va ser un autor prolífic i molt popular, una espècie de Vicente Blasco Ibáñez en versió austríaca.
L’exquisita editorial Acantilado ha publicat recentment tota la seua obra en castellà. Aquest volum és un magnífic exemplar de 1.550 pàgines que qualsevol amant de la bona literatura pot devorar en poques setmanes. L’elegància d’estil de Zweig i la delicada descripció dels sentiments viscuts pels seus personatges t’atrapen des de les primeres línies de cadascuna de les onze novel·les que inclou: Ardiente secreto, Miedo, Carta de una desconocida, Los ojos del hermano eterno, Confusión de sentimientos, Veinticuatro horas en la vida de una mujer, El candelabro enterrado, La impaciencia del corazón, Novela de ajedrez, Clarissa, La embriaguez de la metamorfosis.    
L’obra de Zweig destil·la sensibilitat i passió i no, no passa de moda: segueix sent molt més que recomanable en ple segle XXI. Així que des d’aquest humil blog vull agrair la gran tasca de l’editor Jaume Vallcorba, que amb la seua perseverança i «savoir faire» ha aconseguit que les actuals generacions puguen conéixer el fantàstic llegat, no solament literari, d’un mestre. D’un geni.     

dimecres, 15 de juliol de 2015

Homenatge a Teresa

Quan vaig reobrir aquest blog el passat 4 de juny, vaig escriure que "els últims quatre anys sols he viscut pensant i actuant com a coordinadora del Grup Parlamentari d'Esquerra Unida en Les Corts". Això significa que, com a tal, he viscut moments molt bons, bons, molt dolents i dolents. Eixos moments els he viscut de diverses maneres i amb diverses persones. I creieu-me: paga la pena viure moments dolents si ho fas acompanyada de gent bona, de grans companys i companyes.

La setmana passada, Maite Nácher, cap de premsa del Grup Parlamentari d'Esquerra Unida, va anunciar en un grup de whatsapp que havia començat a escriure un blog (cronicadunpensament.blogspot.es) i ens animava a compartir "pensaments".
Vaig llegir l'entrada que havia publicat sobre l'accident del metro de València i l'heroica lluita de l'AVM3J i, aleshores, "vaig pensar" que havia de parlar de la nostra relació. Del que significa per a mi tot el que hem viscut juntes, compartint moments molt bons, bons, molt dolents i dolents al si del Grup Parlamentari.

Maite és, per damunt de tot, una gran periodista i una gran professional de la comunicació. Apassionada del seu treball i també de la política, que tant a ella com a mi ens ha donat disgustos i alegries, constituïa el suport tècnic i emocional més ferm de la totalitat dels diputats i de les diputades del Grup, que gairebé mai van prescindir dels seus serveis.

En termes gremials, Maite s'havia passat 'al costat fosc', al món dels gabinets de premsa de partits polítics, denostat per molts companys de la professió, especialment aquells que es creuen autèntics genis del periodisme i no són més que uns pobres desgraciats. Però Maite provenia de la premsa regional i coneixia perfectament com funcionava el sistema comunicatiu valencià: les seues regles escrites i no escrites, els seus personalismes i les seues misèries. Coneixement que va acabar arrodonint al final de la legislatura, quan va esclatar el cas "Dipugate", que va marcar absolutament l'agenda de la campanya (però açò és una altra història i a més, no em pertoca contar-la a mi, que no la vaig viure en primera persona).

Maite no tenia carnet, però va posar el seu savoir faire al servei d'Esquerra Unida del País Valencià i mai li serà suficientment agraït l'immens treball que va fer. Sobretot perquè les seues millors qualitats personals -no professionals- no poden pagar-se amb diners: empatitza amb tothom, és agradable tenir una conversa de tot tipus amb ella, és passional, té fortes conviccions i viu la política i el món en general amb un cert toc romàntic, alhora que un poc ingenu. M'agraden les persones que no són racionals sempre i en tot moment, sinó que també els córre la sang per les venes. Gent com Maite, capaç d'afrontar racionalment qualsevol problema, sense deixar de banda les seues emocions -de vegades, fins i tot, avantposant aquestes a la raó-, per a bé i per a mal.

La veritat és que sigut una sort per a mi compartir aquests quatre anys, aquesta VIII Legislatura, amb companys i companyes com Maite, de la qual he aprés moltes coses, amb qui he rigut i he plorat, he discutit amb raó o sense raó, he parlat de qüestions trascendentals i també banals i a qui -estic convençuda- mai tindré enfront, sinó al costat.

Servisquen aquestes línies d'humil homenatge a una de les persones amb qui més a gust he treballat en els últims temps. Ha estat un plaer escriure-les.

diumenge, 28 de juny de 2015

El recopilatori del canvi 2015

Fa uns dies que no m'assome per ací, però la meua absència està justificada. He estat ocupada amb diversos assumptes, un d'ells, complir amb "la tradició del recopilatori". No sé molt bé quan va sorgir aquesta tradició. Descobrir música i compartir-la sempre ha sigut un dels meus hobbies favorits (primer amb cassettes, després amb CD i ara amb MP3), però no sé quan va instaurar-se entre els meus amics i jo la idea dels recopilatoris temporals. Probablement, 2008 siga l'any en què va començar tot. Primerament, es tractava de fer un recopilatori en cada estació de  l'any, però descobrir nova música necessita temps i si no el tens, és impossible complir amb les entregues. Per eixa raó, en els dos últims anys, els meus recopilatoris han deixat de ser estacionals per a convertir-se en anuals, encara que aquest 2015 podrien haver sorpresses...

El cas és que ja està ací el que he volgut titular "El recopilatori del canvi 2015". En ell trobareu el que he estat escoltant darrerament, però també algun hit antic (o no tant nou); i totes les cançons que l'integren segueixen, d'una o d'una altra manera, el fil conductor del canvi.


Ací teniu l'enllaç (la carpeta .zip pesa 329 MB):
https://www.dropbox.com/s/gijdzm2pnnw0ch5/EL%20RECOPILATORI%20DEL%20CANVI%202015.rar?dl=0

I aquest és el tracklist (no direu que no esteu avisades...) :P

00. The Hives – Come on
01. The Vaccines – Handsome
02. Beck – Gamma Ray
03. Blur – I Broadcast
04. Bloc Party – One Month Off
05. The Chemical Brothers – Go
06. Die Antwoord – Baby’s On Fire
07. Make The Girl Dance – Yé Yé (Oh La La) feat. Ornette
08. Champs – 3,000 Miles
09. Belle And Sebastian – A Politician’s Silence
10. Florence + The Machine – What Kind Of Man
11. Misun – After Me
12. Ángel Stanich – Mezcalito
13. SBTKRT feat. Ezra Koenig – New Dorp, New York
14. La Femme – Sur La Planche 2013
15. Supersubmarina – Algo que sirva como luz
16. Wolf Alice – Lisbon
17. The Hat (feat. Father John Misty & S.I. Istwa) – The Angry River
18. Slaves – Cheer Up London
19. Spoon – I Just Don’t Understand
20. The Rakes – 1989
21. Ramones – Judy Is A Punk
22. Man Or Astroman – Espanto del Futuro
23. The Smiths – Panic
24. Death Cab For Cutie – Soul Meets Body
25. The Strypes – Eighty-Four
26. Boxed In – Foot Of The Hill
27. The Big Pink – At War With The Sun
28. Terry Malts – Nauseous
29. Algiers – Black Eunuch
30. TV On The Radio – Happy Idiot
31. Yelle – Coca Sans Blues
32. Chromatics – The Page
33. Cast of Cheers – Family
34. The Districts – 4Th and Roebling
35. Xoel López – A Serea E O Mariñeiro
36. The Knife – Full Of Fire
37. Jamie XX – I Know There’s Gonna Be (Good Times) feat. Young Thug and Popcaan
38. Sister Castro – Prepárense
39. Cat Power – Ruin
40. White Denim – At Night In Dreams
41. Is Tropical – Lover’s Cave
42. Deutsche Bank – Frankfurt Am Main
43. Cristobal Tapia de Veer – Utopia Overture

A ballar!

diumenge, 7 de juny de 2015

Terra de saqueig

Per fi he pogut reiniciar un dels meus grans plaers: la lectura.
He de posar-me al dia, però com això no és quelcom que puga fer-se en un tres i no res, he començat a llegir llibres que tenia pendents des de feia temps, alguns -fins i tot- amb dedicatòria.

Un d'aquests casos és "Tierra de saqueo" de Sergi Castillo Prats, publicat per Lectio en 2013, i que vaig poder comprar en la Llibreria Primado, en un acte de presentació que comptava amb la presència de l'autor (qui em va signar l'exemplar) i amb la d'Ignacio Blanco, gran amic del llibreter.


A pesar d'haver sigut imprés en octubre de 2013, la crònica periodística de Castillo -responsable entre altres coses, de la investigació del cas Emarsa-, se centra en la corrupció destapada en la legislatura anterior 2007-2011 (Gürtel, Cas Cooperació, etc.) i per tant, en una època ben recent, però amb grans diferències respecte a l'actual, on s'ha destapat molta més corrupció i on finalment, aquesta ha tingut un paper rellevant en la dràstica caiguda del PP. No oblidem que en els comicis anteriors, tal i com indica Castillo en la seua obra, el President Camps -imputat per suborn passiu impropi en l'anomenada "causa dels tratges", una peça de Gürtel que es va jutjar separadament- va guanyar les eleccions ampliant la seua majoria absoluta.

He de reconéixer que he llegit aquesta obra evocant els meus propis records. Supose que així ho haurà fet molta altra gent que en aquells moments va viure tot això de forma més o menys propera. Tot i que jo ho vaig fer des del costat de la foscor.

En aquella època, era becària de la Subdirecció d'Anàlisi i Polítiques Públiques del Gabinet del President. Després d'una estada de sis mesos en l'aleshores Conselleria de Justícia i Administracions Públiques gràcies a la modalitat de Salari Jove, l'1 d'abril de 2009 vaig començar de becària a Presidència. Feia poc que havia esclatat el cas i es feia un seguiment intens del mateix. Una de les meues tasques principals era la recopilació dels titulars de Gürtel. Imagineu-vos! Tots els dies omplia pàgines i pàgines amb titulars sobre corrupció d'aquells que ens governaven.

He de reconéixer que gaudia amb aquella feina. Gràcies al classisme de l'aleshores Cap de Servei, les becàries treballàvem lluny del cinquè pis del Palau de la Generalitat. Concretament, ho féiem a un "palomar" del Palau de Fuentehermosa, que està justament enfront, al mateix carrer Cavallers. Això, que en principi podria ser considerat un greuge, ja que el lloc no estava acondicionat perquè allà treballara cap persona, vam saber convertir-ho en una oportunitat, donat que teníem absoluta llibertat per a parlar i, en no comptar amb la presència física dels nostres caps, també de moviment.

Mentre recopilava tots aquells titulars, els comentàvem, ens indignàvem juntes i també ens rèiem. De vegades, el meu cap m'ordenava fer tasques una miqueta delicades. Per exemple, quan el PSPV va querellar-se contra les constructores de Gürtel, tal i com Sergi Castillo explica en "Tierra de Saqueo", a mi em va tocar examinar el BOE a la cerca de contractes del govern de Zapatero amb eixes mateixes empreses. Vaig trobar uns quants, vaig fer la suma i a l'endemà, eixa informació era portada del diari "Las Provincias". Per primera vegada, vaig tindre l'oportunitat de comprovar la relació existent entre poder i mitjans de comunicació.

Efectivament, jo era una peça més en la famosa "Ala Oest del Palau de la Generalitat", tal i com va descriure-la Sergi Pitarch en el reportatge que el llançaria com a un dels grans periodistes polítics valencians, i que cita Castillo en el llibre. De fet, l'impacte d'eixe reportatge va ser brutal. El dia que va ser portada en Levante, vaig rebre una telefonada a primera hora del meu cap acusant-me de ser la font. Des d'eixe moment, s'instal·laria  l'histerisme en Presidència de manera perenne: la desconfiança i les acusacions per filtracions serien el pan nuestro de cada día.

Així fins que finalment vaig anar-me'n al Grup Parlamentari d'Esquerra Unida, circumstància que segons vaig poder saber després, va suposar un gran cabreig de l'aleshores director del gabinet, Jacobo Navarro, (¿cómo? ¿que hemos tenido aquí a una roja?). El descobriment a més a més, tindria conseqüències: com va informar El Mundo, a partir d'aquell moment la selecció dels becaris i becàries estaria controlada pel propi director.

Donada la concepció que tenen de l'administració no m'estranya gens... Supose que a vosaltres tampoc vos estranyarà (tot i que, com jo, no ho compartiu) com supose que tampoc vos haurà estranyat la meua manera personal de llegir "Tierra de saqueo".

Ara, resta esperar que algú escriga la continuació d'aquesta crònica amb els casos de corrupció que hem conegut després i, que si em permeteu, també llegiré evocant els meus records personals. Aquesta vegada però, estava en el costat de la llum.

dijous, 4 de juny de 2015

Diferència i repetició (reloaded)

Estava pensant en obrir-me un nou blog. No sé, per posar en ordre els meus pensaments. Per exposar-los i trobar-me amb mi mateixa. Tot un repte, perquè em sent buida. O millor, buidada. Els últims quatre anys sols he viscut pensant i actuant com a coordinadora del Grup Parlamentari d'Esquerra Unida en Les Corts. Poc de temps he passat en aquesta legislatura deixant de complir eixe paper. Qui m'ho anava a dir a mi. A mi, que en la meua etapa d'estudiant no volia participar en les eleccions estudiantils perquè tenia una actitud pròpia de la CNT. Bromes a banda, la realitat és que em trobe perduda, desorientada. En part, tinc un estat d'ànim molt semblant al dia que vaig obrir aquest vell blog. Aquell dia que vaig volcar una "parrafada" sobre filosofia del Deleuze.

auroblogger.blogspot.com no era un blog a l'ús: em va servir de guia, com si d'una estrela polar es tractara, en una època de molts dubtes sobre la meua militància política, que havia suposat el centre de la meua vida durant molt de temps. En el moment que vaig posar en marxa aquest blog, feia dos anys que havia abandonat l'assemblea de l'Horta de Maulets i totes les certeses polítiques que havia tingut fins aquell moment s'havien convertit en incerteses.

En aquest blog va ser, de fet, on uns anys després, en 2010, alliberada per fi de molts dels dubtes que atenallaven el meu cap, explicaria públicament que m'afiliava a Esquerra Unida del País Valencià i per què. Aquella explicació continua estant tant vigent com el dia que la vaig plasmar, però avui les circumstàncies han canviat. No cal que les explique.

Solament cinc mesos després d'aquella entrada, vaig tancar el blog. D'alguna manera, sense jo saber-ho, havia complit el seu propòsit. Ara, retrospectivament, ho veig clar.

Per això, pense que és el moment de reobrir una nova etapa en aquest vell blog, amb l'esperança que torne a complir el paper que un dia va fer. Sembla una miqueta absurd, però és una necessitat vital.
Com deia el propi Deleuze en les Conversaciones que vaig citar aquell 22 de maig de 2007, "todos nos encontramos constantemente en conversaciones o negociaciones y en guerra de guerrillas con nosotros mismos".

Així doncs, benvingudes a la batalla de la conversa/negociació amb mi mateixa (si és que hi ha algú al darrere d'eixa pantalla).



Mentre escrivia aquestes línies he estat escoltant "Espanto del futuro 11" una vella cançó del grup instrumental Man or Astroman? Que inclouré en "El recopilatori del canvi" d'estiu 2015.


dijous, 4 de novembre de 2010

THIS IS THE END

Ara sí


Ja em vaig acomiadar de vosaltres una vegada i, finalment, no va ser definitiva. Avui no hi ha marxa enrere. Aquesta tribuna d'amor i resistència, com vaig descriure des del principi aquest humil blog, arriba a la seu fi.  Per a sempre. És per això que em permet l'ús de majúscules en el títol! 
¿Els motius? Molts... 

Una abraçada virtual i fins sempre!


"The End" Apocalypse now
Carregat per nicobus. - Videoclips, entrevistes amb artistes, concerts i demés.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Front 242: tornen les màquines

Article publicat avui a la secció local del diari ABC.
Corrien els anys vuitanta. Guerra Freda, atur, el desastre de Txernòbil… i les màquines. La música, fidel a la seua tradició de ser la forma d'art que abans absorbeix el malestar del seu temps (encara que també el goig), no es va comportar de forma diferent en eixa ocasió. El quartet belga Front 242 (ara trio) forma part, al costat d'altres bandes europees de l'època com DAF, Liaisons Dangereuses i Nitzer Ebb, d'un selecte grup de cronistes del descontentament. No fa falta escoltar les lletres per a intuir-lo; la seua música és una màquina d'apiconar, freda i inclement, urgent però no frívola, apocalíptica i fosca com una zona abissal. La seua agressivitat no ha perdut un àpex d'efectivitat dues dècades després. Són el germen de la música industrial i l'EBM (Electronic Bodie Music); els dignes successors de Kraftwerk, Neu! i Cabaret Voltaire; la referència bàsica de The Orb o Prodigy. En altres paraules, no hi ha punxadiscos d'electrònica que es precie que no atresore una còpia de «Headhunter» en la maleta. 
 
Doncs bé, Front 242 tornen a escena -si és que alguna vegada es van anar-, i ho fan amb una gira prometedora des del seu títol («Vintage tour. The best of»), el que significa que els de Brussel·les centraran el tret i delectaran als seus seguidors amb un repertori de hits intemporals, i no tant amb les disgresiones menys encertades de la seua carrera, comprensibles si tenim en compte que des de 1982 han tret a la venda tretze àlbums. La gira passarà per altres ciutats espanyoles, però serà el 26 de novembre a València, concretament en Spook Factory, on la trobada prendrà tints veritablement nostàlgics. 
 
Aquesta sala va ser des de 1984 fins a mitjans dels anys noranta la meca de pelegrinatge per a milers d'afeccionats als sons sintètics, i és ací on, ara, joves i no tan joves tindran l'oportunitat d'escoltar, sense parany ni cartó, en directe i amb màquines analògiques, temes com «Wellcome to paradise» o «Tragedy for you». Serà també un esdeveniment per a aquells que en el seu moment no van poder veure en viu al trio valencià Interfront (o Megabeat), format per Julio «Nexus», Gani Manero i Fran Lenaers. L'últim d'aquests, conegut dj de Spook i ACTV, punxarà després dels concerts una sessió centrada en els subgéneres de la música industrial (synth-pop, cold wave, etcètera). 
 
L'interès que segueix despertant Front 242 i els seus acòlits entre les generacions posteriors confirma la consistència que adquireix la música electrònica quan forma part d'un concepte cultural, estètic i històric integral i coherent.