Un article de Xabier Makazaga publicat hui a Rebelión.
Ara que es compleixen 24 anys de la mort sota tortures de Mikel Zabalza, que va “aparèixer ofegat” en el riu Bidasoa després de ser detingut per la Guàrdia Civil i estar 20 dies desaparegut, volgués rendir-li un sentit homenatge i al mateix temps remarcar que el succeït durant aquells 20 intensos dies ens ha de servir d'exemple per a redoblar esforços en la denúncia per altra desaparició la responsabilitat de la qual apunta també clarament als torturadors espanyols, la de Jon Anza.
En efecte, l'enorme pressió popular que es va viure a Euskal Herria després de la desaparició de Mikel Zabalza no va deixar altre remei a les autoritats que el de fer aparèixer el seu cadàver, que d'una altra manera podem donar per descomptat hagués desaparegut per a sempre, doncs segons la versió oficial aquest hauria assolit escapolir-se quan era traslladat per tres guàrdies civils a reconèixer un suposat zulo d'ETA que mai va aparèixer.
Ben poca gent es va deixar enganyar a Euskal Herria per aquella inversemblant versió, i anys més tard es va saber que Mikel va morir en la tristament famosa caserna d'Intxaurrondo, mentre era sotmès a la “banyera” per diversos guàrdies civils, entre els quals es trobaven Enrique Dorado i Felipe Bayo, condemnats més tard, juntament amb el seu cap Enrique Rodríguez Galindo, en el cas Lasa-Zabala.
De forma similar al succeït en aquell cas, els serveis secrets coneixien ja en 1985 el veritablement succeït amb Zabalza, com consta en un dels informes interns del CESID, però tant els Governs del PSOE com els del PP han denegat sempre la incorporació d'aquest document a la causa judicial, al·legant que és secret i el seu desclassificació posaria en perill la seguretat de l'Estat, pel que mai s'ha arribat a jutjar el cas.
Això sí, per fortuna, la família de Mikel Zabalza va poder almenys recuperar el seu cadàver, i també van poder recuperar-los les de Josean Lasa i Joxi Zabala, però altres militants independentistes que segons tots els indicis van sofrir el mateix horrible final en aquella època (Pertur, Naparra, Popo) encara segueixen desapareguts.
Recentment ha tornat a succeir un fet similar. El refugiat Jon Anza va desaparèixer en l'Estat francès quan es dirigiria de Baiona a Toulouse amb tren, i els seus familiars i amics, després de denunciar el fet davant la fiscalia francesa i amb l'absoluta seguretat que la seua desaparició es va deure a una acció de les forces de seguretat espanyoles, la van emmarcar en la « guerra bruta del segle XXI ».
Gairebé sis mesos després, el 3 d'octubre, Gara va informar que, segons fonts de tota solvència, Anza hauria estat segrestat per agents policials espanyols, i al trobar-se greument malalt va morir quan ho van sotmetre a tortures per a interrogar-lo. Gara va afegir que «Aquestes fonts asseguren que van decidir llavors desfer-se del cos sense vida, enterrant-lo en territori francès». Molt significativament, mentre la fiscal francesa que duu el cas va reaccionar immediatament davant aquestes revelacions, tant autoritats com grans mitjans de comunicació espanyols van guardar el més absolut mutisme al respecte.
Mikel Zabalza també tenia problemes de salut quan el va detenir la Guàrdia Civil (havia estat operat diverses setmanes abans), i no hi ha dubte que aquests problemes van tenir molt a veure amb la seua mort en ser sotmès a la “banyera”. De no ser per això, segurament hauria sobreviscut com altres milers de víctimes dels torturadors, i també és molt probable que la destinació de Jon Anza no hagués estat la seua actual desaparició de no ser per la seua molt deteriorada salut, doncs no sembla que la intenció inicial dels seus captors fos fer-lo desaparèixer, com a Lasa i Zabala, Pertur, Naparra o Popo. “Se'ls va anar”, com en el seu moment Mikel Zabalza, i molt em tem que el seu cadàver no apareixerà mai tret que els obliguem, com en el cas de Mikel.
Cal recordar que, sent Ministre de l'Interior del Govern de José María Aznar, Jaime Major Oreja va manifestar que «ETA mata, però no menteix». L'Estat espanyol, en canvi, no només mata sinó que sobretot menteix; molt especialment pel que fa a la tortura i la guerra bruta, que han estat sempre íntimament lligades. Així, mentre una de les parts del conflicte ha reconegut sempre la seua responsabilitat, l'altra ha brandat el negacionisme com a bandera, i seguirà sens dubte brandant-lo si no s'articulen mitjans eficaços per a impedir-ho. Per això és tan urgent desemmascarar aquest negacionisme hipòcrita i obligar-los a destapar les clavegueres de l'Estat reconeixent el succeït amb aquestes milers de víctimes de la guerra bruta i la tortura que segueixen sense ser reconegudes com a tals. Volem la veritat i la volem ja!
Xabier Makazaga és membre de Torturaren Aurkako Taldea.
Era època de 'guateques', sales de ball i festes en la clandestinitat quan s'inaugurà la primera discoteca de Torrent, i una de les primeres de tota València amb el nom de Discotheque Lo Rat Penat, influenciat per la llarga estada que Paco va passar a França en el París dels 60. 
Era època de 'guateques', sales de ball i festes en la clandestinitat quan s'inaugurà la primera discoteca de Torrent, i una de les primeres de tota València amb el nom de Discotheque Lo Rat Penat, influenciat per la llarga estada que Paco va passar a França en el París dels 60. 
