Alsasua i el dret penal democràtic

Article publicat originàriament a: https://www.diarilaveu.com/columnista/75091/alsasua-i-el-dret-penal-democratic

De l’època universitària tinc molts records i, encara que semble increïble, la meua memòria no es limita a experiències viscudes sinó, fins i tot, a algunes classes magistrals. Per exemple, recorde vívidament quan l’aleshores degà de la Facultat de Dret, Joan Carles Carbonell, va explicar-nos les fonts, les garanties i els límits del Dret Penal en un estat social i democràtic de Dret. Una lliçó memorable que es posa en qüestió cada dia en aquest país.

El compliment dels principis de legalitat, d’intervenció mínima i caràcter subsidiari del dret penal, de proporcionalitat, de ‘non bis in idem’ –que vol dir la prohibició de ser castigat dues vegades per un mateix fet i que el mateix fet no pot ser objecte de dos procediments distints– o de resocialització i humanitat de les penes, és fonamental per a tindre un dret penal propi d’una democràcia.

Sota eixe prisma, un escrit de la Fiscalia de l’Audiència Nacional sol·licitant penes de presó de 375 anys pels delictes de lesions i amenaces terroristes per a vuit encausats pels fets d’Alsasua –50 anys de presó per a sis d’ells, 62 anys i mig per a un i 12 anys per a una altra–, és absolutament desproporcionat i, perdoneu la redundància, allunyat del principi de proporcionalitat que ha de guiar l’actuació del ministeri públic.

Clar, que tampoc podem tractar aquest cas de manera aïllada. No puc criticar l’absoluta desproporció de la petició de la Fiscalia de l’Audiència Nacional sense esmentar el mateix òrgan judicial. Perquè si, per exemple, la conducta dels acusats dels fets d’Alsasua s’haguera tipificat com un delicte d’atemptat contra l’autoritat en concurs amb un altre de lesions i amenaces, eixos fets els hauria enjudiciat un tribunal ordinari, i no l’Audiència Nacional.

Però vull anar encara més enllà. Des d’un punt de vista democràtic, aquest tribunal no té absolutament cap raó de ser. Que sí, que el Tribunal Constitucional va dir que era constitucional, però és que el poder judicial es va gitar franquista una nit i a l’endemà es va alçar demòcrata, i el Tribunal d’Ordre Públic de la dictadura franquista es va rebatejar com a Audiència Nacional per Real Decret Llei 1/1977. Ja m’enteneu. No obstant això, fins i tot en el cas d’acceptar l’existència de l’Audiència Nacional per la raó pràctica de jutjar els delictes d’ETA, aquesta “legitimitat” ja no existiria.

Contràriament a això, en compte d’eliminar un tribunal la funció del qual era aplicar la “Llei Antiterrorista”, el poder executiu està estenent la restricció de drets fonamentals a tot l’Estat per la via de la “Llei Mordassa”, i en compte d’acabar amb una legislació excepcional que inclou mesures d’aïllament i incomunicació impròpies d’un Estat de Dret, es promulga una norma que vulnera llibertats públiques tant elementals com la llibertat d’expressió o de reunió.

Mantindre una estructura repressiva que inclou l’existència d’un tribunal especial i que ha emparat la pràctica de la tortura, el tancament de periòdics i el segrest de publicacions, els muntatges policials, així com els mecanismes de control i seguiment policials –que van des de la infiltració en els moviments de l’esquerra alternativa a l’existència de llistes negres d’activistes i militants– és, sincerament, incompatible amb aquelles lliçons teòriques de la part general de Dret Penal que escoltava de joveneta al campus de Tarongers.

I és que, si volem tindre un Dret Penal propi d’un Estat social i democràtic de Dret, cal un procés constituent de ruptura democràtica. És força evident que no hi ha cap àmbit on siga més necessari que en el poder judicial i en les forces i cossos de seguretat de l’Estat.

Guerra i pau en el PSPV

Article publicat originàriament a: https://www.diarilaveu.com/columnista/74761/guerra-i-pau-en-el-pspv

Desconec la vida orgànica del PSPV i possiblement em manquen elements importants per a fer una anàlisi excessivament rigorosa però, a menys d’un mes d’una eventual elecció per primàries del Secretari General del PSPV-PSOE, em fa l’efecte que l’acumulació de forces al voltant d’una alternativa al president Ximo Puig ve de lluny, diria que des de molt abans de la victòria de Pedro Sánchez, i que l’elecció d’aquest com a Secretari General del PSOE sols va constituir una victòria d’una batalla dintre d’una guerra d’extermini que té com a objectiu aconseguir les màximes quotes de poder intern.

Els partits polítics funcionen amb dues lògiques que són, al mateix temps, antagòniques: d’una banda, la de la cohesió interna; d’altra, la bèl·lica. Ambdues tenen a veure amb l’exercici i el repartiment del poder de les elits dintre de l’organització. Diversos factors poden determinar quina serà la predominant durant un període concret, però el funcionament de tots –absolutament tots– els partits polítics està subjecte a eixes dues cares de la mateixa moneda.

Algunes anàlisis que he llegit darrerament es basen en la consideració d’una sola variable com a explicativa de la cohesió interna d’un partit: l’accés a diversos llocs de responsabilitat. Des d’aquest punt de vista, la consecució de la Presidència de la Generalitat, d’àmplies parcel·les de gestió en l’Administració autonòmica i de nombrosos governs locals hauria de ser suficient per a mantindre la unitat al si del PSPV i no hi hauria lloc per a l’enfrontament intern. Així, tots els moviments que puguen desestabilitzar l’ocupació del que els anglosaxons anomenen «incumbents» són qualificats com a suïcides.

Tanmateix, pense que aquest tipus d’anàlisi té limitacions. Crec que alguns el que voldrien vertaderament és que els dirigents del PSPV s’alinearen per un “bé comú”. Per suposat, és legítim desitjar que un partit de govern estiga cohesionat, però cal distingir entre desig i realitat. I aquesta última ens diu que tots els actors en joc estan funcionant en els paràmetres del conflicte intern, començant per Ximo Puig, que no dubtà a situar-se en la primera línia de la batalla de la secretaria general del PSOE sent president de la Generalitat. Per tant, sense caure en el plany de la incapacitat “congènita” de la federació valenciana del PSOE per a mantindre la unitat, opine que hi ha més factors que expliquen el predomini de la lògica bèl·lica. Si bé és cert que l’accés a diversos llocs de responsabilitat pot contribuir a la cohesió interna, aquesta sols es pot mantindre mentre no hi haja una pugna faccional pel control del poder orgànic, com sembla ser el cas en el nivell central i en totes les federacions del PSOE. És a dir, que tot i que la cohesió interna siga un dels majors valors que s’atribueixen als partits polítics, aquesta sempre respon a un joc d’equilibris. Trencat l’equilibri, sols queda la guerra. I després d’aquesta, l’armistici, que suposarà la reconfiguració del mapa de poder orgànic.

No voldria finalitzar la meua reflexió sense posar en dubte que la lògica bèl·lica supose el major risc per al manteniment dels llocs de responsabilitat per al PSPV com a partit de govern. Al País Valencià, la fratricida contesa mantinguda entre zaplanistes i campsistes al si del Partit Popular podria ser d’utilitat per a qüestionar aquesta creença. És cert que hi ha diferències assenyalades entre ambdues situacions però, sincerament, pense que el comportament electoral de la ciutadania respon a múltiples variables i no solament a la voluntat de castigar un partit poc cohesionat... de moment.

El temps i els esdeveniments em donaran o em llevaran la raó.

M’alegra que em faces eixa pregunta

Article publicat originalment a: https://www.diarilaveu.com/columnista/74428/malegra-que-em-faces-eixa-pregunta

"¿Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?" Jo sé molt bé què contestaria en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, encara que això té igual. No és rellevant. Allò important no és si jo o qualsevol opinion maker diria SÍ o NO, tampoc els arguments que podria donar per a convèncer-vos (convèncer-nos) per tal de votar una opció o la contrària. El quid de la qüestió rau en el fet que “m’alegra que em faces eixa pregunta”. I no ho dic per la seua formulació, clara, directa i senzilla, que no genera dubtes de comprensió, sinó pel simple fet de plantejar la pregunta i una data concreta per a fer-la.

Perquè no és una pregunta a l’ús, com qui diu “quin oratge farà demà?” sinó el dard de la paraula apuntant directament al cor del règim del 78. Que l’arquitectura constitucional aixecada amb la transició s’afona i que les parets que s’estan esquerdant i que potser acaben arrossegant tot el sistema són de caràcter nacional és un fet que ningú no pot negar. Per això, “m’alegra que em faces eixa pregunta”, perquè suposa una consulta democràtica, pacífica i deliberativa i que, al mateix temps, és subversiva.

La celebració d’un referèndum d’aquestes característiques és un desafiament polític de primer ordre, i no solament per a l’Estat sinó també per a les forces polítiques catalanes i espanyoles autodenominades federalistes. Perquè el dret a decidir és un problema polític i, com a tal, sols es pot resoldre amb un diàleg polític. No és una qüestió de legalitat, per molt que alguns actors polítics pretenguen donar eixa visió.

La decisió del govern espanyol de no acceptar una negociació al voltant de la celebració d’un referèndum en Catalunya és un posicionament polític, davant del qüestionament profund del que els anglosaxons anomenen polity, és a dir, de la comunitat política, que res té a veure amb qüestions jurídiques. Una estratègia, la non-decision, els resultats de la qual són contraproduents per a l'Estat, ja que només ha aconseguit aprofundir encara més l’escletxa existent entre Catalunya i Espanya. Fer oïts sords des de Madrid sols ha contribuït a ampliar l’independentisme en àmplies capes de la població catalana en els últims anys.

Fa uns dies, la xarxa social Twitter va viure un d’eixos moments àlgids de polèmica unida a l’humor crític arran d’un tuit del Partit Popular que deia, citant a la vicepresidenta del Govern d’Espanya: “Puigdemont quiere hacer un referèndum en lugar de escuchar a los catalanes”. Aquesta frase representa de forma exacta la interpretació que fa el Partit Popular (i altres organitzacions polítiques, com el PSOE o Ciutadans) del problema, però perquè precisament la formulació de l’oració sembla un deliri, benvingut siga el referèndum de Catalunya i el terratrèmol que generarà. Perquè ja és hora d’engegar un procés constituent que pose fi a un sistema polític esgotat. És per això que “m’alegra que em faces eixa pregunta”.

Efemèrides

Article publicat originalment a: https://www.diarilaveu.com/columnista/74119/efemerides

Efemèrides, aniversaris, commemoracions... fixeu-vos si les dates són importants per als humans que al llarg de les nostres vides sempre les tenim ben presents. Tant és així que en Diari La Veu hi ha una columna diària dedicada solament a això. Per descomptat, no tots els esdeveniments tenen la mateixa rellevància per a tothom, i el fet d’evocar o, fins i tot, reivindicar uns fets històrics, sempre depén de qüestions com els valors, la ideologia, la identitat cultural o, fins i tot, el nivell de coneixements de cadascú.

Comptar amb una columna amb periodicitat quinzenal en aquest diari sovint implica que entre article i article es commemoren alguns esdeveniments sobre els quals voldria fer alguna reflexió. Darrerament s’han succeït algunes dates sobre les quals, al meu parer, caldria aturar-se.

Per exemple, el 15 de maig de 2011 –el 15M–, va produir un vertader sotrac en el sistema polític espanyol amb conseqüències en tots els seus nivells: sobre els partits polítics, el sistema de partits, la cultura política del règim del 78... Hi ha qui considera que dir això és una exageració, però sincerament opine que el moviment ciutadà que es va generar al seu voltant, de caràcter molt ampli, va incidir de manera clara i directa sobre les institucions polítiques espanyoles, inclosa la monarquia.

També el 24 de maig de 2015 té una transcendència política inqüestionable, especialment per a la societat valenciana. Després de 20 anys d’hegemonia del PP, arribà el canvi polític i els populars van ser expulsats del govern de la Generalitat, de la Diputació de València i dels principals Ajuntaments del País Valencià. Una «hòstia» de dimensions colossal, utilitzant la famosa expressió de la difunta Barberà.

Però durant aquest any se succeeixen més dates rellevants que em suggereixen profundes reflexions i sobre les quals voldria dir moltes coses, siguen encertades o no. Avance una efemèride: el Centenari de la Revolució Russa, un dels esdeveniments mundials més importants del segle XX. No sols pels deu dies que van estremir el món, en paraules del periodista nord-americà John Reed. No sols perquè, per primera vegada, l’autoorganització obrera triomfà i el socialisme deixà de ser una utopia, passant a ser una opció tan real per a les masses obreres com aterridora per als capitalistes, sinó perquè el seu impacte ha arribat fins als nostres dies. Jo sóc de l’opinió, com Rafael Poch, que la destrucció de l’Estat del benestar, que no és més que un acord entre classes, es produeix amb la desaparició de l’amenaça revolucionària. Com que les classes dominants han perdut la por, trenquen el pacte i comencen una ofensiva a favor dels seus interessos i en contra de la majoria. Ara per ara, ens trobem de ple en aquesta etapa de desmantellament de l’estat social i de retallades de drets i llibertats, d’aquí la importància de rememorar aquelles dates i fets d’Octubre de 1917.

Fosses

Article publicat originalment a: https://www.diarilaveu.com/columnista/73782/fosses

Entre l’any 2000 –quan es realitzà la primera exhumació d’una fossa comuna d’afusellats republicans de la Guerra Civil a la localitat de Priaranza del Bierzo per part d’un equip forense i es van identificar les restes mitjançant anàlisis d’ADN– fins l’any 2012, van excavar-se a l’estat espanyol 332 fosses comunes –amb restes òssies recuperades d’uns 6.300 desapareguts– d’un total de 2.000 que composen el mapa de fosses del Govern d’Espanya.

Durant aquest període, es va promulgar la Llei de Memòria Històrica. Hom podria pensar que això suposaria un impuls extraordinari a les tasques de localització i exhumació de les víctimes de desaparicions forçades. Contràriament a això, no sols és que, de seguir el mateix ritme, el procés duraria dècades, sinó que a més a més s’ha aturat abruptament perquè des del 2011 els Pressupostos Generals de l’Estat destinen zero euros a aquest objectiu. Una decisió amb la qual el govern central i els partits que el sostenen –donant suport als PGE– fan cas omís a les crítiques exposades en l'Informe del relator especial del Consell de Drets Humans de l'ONU, Pablo de Greiff, o a les realitzades pel Comissari de Drets Humans del Consell d'Europa, Nils Muiznieks, entre altres organismes internacionals, respecte a la necessitat de “determinar què va ocórrer amb les més de 150.000 persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura de Franco”.

Si el panorama a l’estat espanyol és descoratjador, el balanç al País Valencià és més lúgubre encara. D’acord amb l’estimació del Grup per a la Recuperació de la Memòria Històrica, al nostre territori hi hauria unes 350 fosses comunes, de les quals sols s’ha actuat a data de hui sobre 14. Unes dades que contrasten amb les d’altres comunitats autònomes, com per exemple Castella i Lleó, on s’ha intervingut a més de 150 fosses.

La Diputació de València és, ara per ara, l'única administració pública valenciana que ha impulsat una actuació clara i directa en aquest sentit, a partir de la creació de la delegació de memòria històrica en 2015. A pesar de comptar amb un pressupost prou modest –al voltant de 330.000 euros–, en virtut de la seua convocatòria de subvencions s’ha obert ja una fossa al cementeri de Paterna i en breu s’obriran tres més: una a Ontinyent i dues més a Paterna.

Així i tot, la voluntat dels actuals responsables provincials de posar mitjans per a complir el dret internacional dels drets humans xoca amb la crua realitat. Aquesta setmana hem conegut que la fossa 82 sols tenia alguns fragments de dos represaliats i, de moment, no hi ha evidència dels altres 18 que van ser afusellats en les saques dels dies 25 i 27 d’octubre de 1939. Les hipòtesis són diverses: des que poden estar soterrats en una altra zona del cementeri fins que les restes hagen sigut dipositades a l’ossari o, fins i tot, traslladades al Valle de los Caídos. Aquest però, no és un fet aïllat. La localització és un procediment complex degut a les poques i poc fiables evidències documentals (per exemple, el registre cementerial de Paterna no és l’original) i habitualment cal fer diversos intents abans d’obtenir resultats. De moment s’estan tramitant els permisos per a encetar una segona fase d’excavació en la zona de les fosses 91 i 92.

Siguen quins siguen els resultats de la recerca –que espere que siguen positius–, aquestes actuacions no haurien d’esdevenir anecdòtiques. Al contrari, és un deure de l’Estat practicar polítiques públiques que garantisquen el dret a la justícia i la reparació dels crims de la humanitat i el dret a la veritat de tota la ciutadania, perquè com manté l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans: “la societat té dret a conéixer la veritat sobre els esdeveniments del passat que es refereixen a la comissió de crims aberrants, així com sobre les circumstàncies i els motius pels qual es van perpetrar, a fi d’evitar que es repetisquen en el futur.

Jo m'ho guise, jo m'ho com

Article publicat originalment a: https://www.diarilaveu.com/columnista/73361/jo-mho-guise-jo-mho-com

“Jo m’ho guise, jo m’ho com”. Sí, com ho llegiu. Aquesta pseudo-traducció del famós refrany castellà va aparèixer fa uns dies com a titular d’una notícia de la versió suposadament “en valencià” del diari Levante-EMV. Aquest no és un cas aïllat. L’esmentada capçalera maltracta de manera continuada la nostra llengua i, de pas, insulta els catalanoparlants. Citaré només alguns exemples en forma de titulars –quedeu advertits, lectors, que el que ve a continuació pot danyar la vostra sensibilitat–:

“Estona [Rato] declararà en el cas Nóos per videoconferència” (19.02.2016).

“Vaig Pelar [Pelé]: ‘El meu somni és veure un el Brasil sense problemes, sense corrupció’” (18.05.2016)

“Mànec [Mango] obri una megatienda [megatenda] de més de 1.200 m² a València” (16.07.2016)

“Acostades [Arrimadas] lamenta l’absència del Govern d’Espanya en el cim [la cimera] sobre el Corredor Mediterrani” (19.09.2016)

“Loteria de Nadal 2016: Un cinqué deixa 9,9 milions en el barri de la Va sernsanta [Fuensanta] de València” (22.12.2016)

“Alerta a Sagunt en trobar una magrana [granada] en unes obres” (14.02.2017)

El nostre repertori lingüístic té moltes expressions pròpies que, com el refrany de Juan Palomo, no tenen traducció directa –tampoc automàtica– al castellà. Se m’ocorre, per exemple, “Vergonya, cavallers, vergonya!” que va ser –diuen– el crit de Jaume I quan, a la batalla de Portopí, el Conqueridor va voler avançar i va veure que ningú no gosava fer ni un pas: un crit exigint dignitat.

Vist el nul respecte que es professa a la llengua d’Ausiàs March, és vergonyant que Levante-EMV fóra el principal beneficiari de les ajudes de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport per al foment del valencià en els mitjans de comunicació, amb 61.417,02 euros per a l’edició en paper i 34.269,25 euros per a l’edició digital. Aprofite per a recordar que la resolució publicada en el DOGV estipula que “les empreses beneficiàries han de complir amb el que estableixen els articles 16 i 19 de l’ordre de bases sobre les obligacions i la justificació de la subvenció” i una d’aquestes obligacions és la d’adequar-se a la normativa lingüística oficial de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Així doncs, cavallers directius del diari Levante-EMV: contracten un servei de correcció lingüística o una ciutadana emprenyada –servidora– cridarà al boicot, no sense demanar abans a la Conselleria que els reclamen les ajudes atorgades per incomplir les seues obligacions.

Una mirada bòrnia

Article publicat originalment a: https://www.diarilaveu.com/columnista/72884/una-mirada-bornia

Mai no falla. No importa a quina activitat pública ens referim: taules rodones, jornades, conferències, debats, congressos, cimeres internacionals... Sempre que no versen sobre la igualtat entre dones i homes, la invisibilitat d’elles –de nosaltres– sol ser una característica comuna. Quant a l'opinió publicada, On són les dones és, a més d’una molt bona pregunta que ens hauríem de fer sempre, independentment del nostre sexe, el nom d’un col•lectiu que analitza la presència de les dones als espais d'opinió dels mitjans de comunicació de Catalunya.

Fa uns mesos, OSLD va presentar públicament el seu primer informe. Es tractava d’un recompte entre juny i desembre del 2016 que llançava algunes dades molt esclaridores. Per exemple, que els mitjans escrits i, en especial, els diaris en paper són els que menys representen l’opinió de les dones. En conjunt, només un 18%. O que només alguns mitjans públics de ràdio i de televisió han assolit en certs moments puntuals l’anomenada “paritat tècnica”, és a dir, quan l’opinió de les dones es troba entre el 40% i el 47%.

Obvi és dir que el País Valencià no és un oasi d’igualtat i que, si bé no podem aplicar fil per randa aquesta anàlisi (per exemple, pel que fa a la radiotelevisió pública, de què encara manquem), segurament no ens allunyarem massa d’aquests resultats. Hi ha prou amb fer una ullada per les seccions d’opinió dels principals mitjans escrits valencians per a adonar-se’n. Fins i tot, podria donar-se el cas, si extrapolàrem l’experiència d’On són les dones a l’àmbit valencià, de trobar-nos pitjors resultats. Una hipòtesi que caldria verificar, certament.

No obstant això, la crítica a la infrarepresentació de les dones –o a la sobrerepresentació dels homes– no pot quedar limitada a una mera qüestió quantitativa. La pèrdua de representativitat també ho és en termes qualitatius, donat que la incorporació de les dones implica noves i diferents maneres d'observar i interpretar la realitat. Perquè com deia la gran Montserrat Roig, tenim una mirada bòrnia. És a dir, que «en un ull, hi duem un pedaç, i això ens permet seguir mirant cap endintre, escoltar la nostra veu, la no expressada o no admesa com la Gran Veu, la dels Sacerdots que regeixen els cànons a seguir, tant a la crítica com a les universitats, mentre que l’altre ull mira cap enfora, vola lliure, activament, sense ulleres fosques, ni càmeres, ni binocles. L’ull que mira cap enfora s’ha escapat del tema, ensopit, redundant, de la dona. L’altre, passa comptes».

Per això, «la mirada de dona és mirada d’escriptora que s’escriu i escriu el món». «Però encara és considerada una mirada subjectiva –com si totes les mirades no en fossin, de subjectives», afegia la Roig. I tenia raó.

D’escriure’m i d’escriure el món, per suposat, va aquesta deliciosa nova aventura en el diari La Veu. Així que... anem per feina!