dilluns, 18 de febrer de 2019

Sí a la confluència



Rosa Pérez Garijo i Antonio Estañ
Aquesta setmana les militants d’Esquerra Unida estem cridades a participar en el referèndum sobre el preacord de confluència amb Podem per a concórrer conjuntament a les eleccions autonòmiques.

Que tots i totes les que formem EUPV puguem votar aquest acord de coalició electoral no és una qüestió baladí, donat que serà la primera vegada que ho puguem fer en la història de la nostra formació.

Els resultats d’aquesta votació seran transcendentals per a la nostra organització, però també –i açò és el més important– per al futur del País Valencià i de les persones que ací viuen i treballen.

La confluència amb forces germanes ha sigut la nostra manera d’entendre la participació política des que vam nàixer. El diàleg és la columna vertebral de la nostra cultura política; és la nostra senya d’identitat i la ferramenta que tenim per a aconseguir els nostres objectius polítics.

L’acord amb Podem representa tot això, però no sols això... que és molt! Serà el mitjà que ens permetrà aplicar polítiques valentes, un revulsiu per a fer del govern del canvi un vertader govern de transformació, que millore decididament les condicions de vida de la classe treballadora. La nostra classe.

Així, l’acord de confluència és l’eina que farem servir per a ser útils a la nostra gent, perquè cada vot que es diposite en les urnes el 26 de maig compte a favor de la majoria social. Per això, per a fer bona política, us demane que voteu SÍ en el referèndum, siga online els dies 20, 21 i 22, o presencialment el dia 24 de febrer.

Ens ho juguem tot, camarades. Hem d’estar a l’alçada.

📲 Article publicat en https://www.eldiario.es/cv/opinion/confluencia_6_869023098.html

dissabte, 19 de gener de 2019

Les idees no viuen sense organització

Ja que Gramsci està de moda, em perdonareu que el cite. Gramsci, el teòric comunista a qui tothom reverencia mentre es menysprea a la resta de comunistes i al comunisme, tan “passats de moda”. El naixement de Podemos es va produir, en part, contra aquells. O millor, contra els qui no estaven llegint bé el moment polític. Cosa que, per altra banda, era certa. Jo, afiliada de base d’Esquerra Unida en aquells moments, era molt crítica amb la dirigència d’IU, i especialment amb la sobèrbia amb què es va tractar aquell moviment en els seus inicis, postura que resultà ser errònia i letal. Podemos se’ns va menjar la tostada.  

Però tornant a Gramsci, les idees no viuen sense organització. Els dirigents de Podemos ho sabien, i van impulsar la creació d’un partit polític de tall leninista, amb el centralisme democràtic per bandera. Possiblement, l’única manera de consolidar una organització nascuda de les ments d’uns quants professors universitaris de Madrid i alguna gent lligada a moviments autònoms de la capital del reino.

Cinc anys després, trobem un partit institucionalitzat que ha produït i reproduït les baralles de l’esquerra institucional de forma ràpida i sobretot multiplicada, gràcies a les aplicacions de missatgeria i a les xarxes socials, és a dir, acord als temps que corren. I per descomptat, trobem un partit amb unes prediccions electorals en caiguda lliure. Això és el que explica, des del meu punt de vista, l’operació d’Íñigo Errejón, molt semblant a altres que hem vist al llarg de la història d’IU. Però fixeu-vos que, de totes aquelles operacions que d’una o d’una altra manera s’assemblen a aquesta i que s’han produït, sols hi ha hagut una que ha triomfat. No us diré el nom, però sí us donaré una pista: és l’única que comptava amb una organització... i que no era el PSOE.  I és que, com va dir Gramsci, les idees no viuen sense organització.

dimecres, 31 d’octubre de 2018

És el mercat (electoral), amic

La Veu
El 26 de maig de 2019 hi haurà eleccions europees, municipals i autonòmiques. Aquestes últimes se celebraran en eixa data en cas que no hi haja un avançament electoral, clar està. Falten, per tant, 207 dies perquè la ciutadania valenciana trie els seus representants a Corts Valencianes i, molt previsiblement, ho farà amb una de les Lleis Electorals més restrictives de l’estat espanyol. I és que, a pesar de ser una promesa de tots els partits amb representació en les Corts a excepció del PP, durant 1.256 dies aquests no han estat capaços d’arribar a un acord per a modificar la Llei Electoral Valenciana (d’ara endavant, LEV).
La meua hipòtesi és que, tot i les declaracions polítiques, no hi ha hagut una voluntat efectiva de modificar l’statu quo donat que els partits sistèmics valencians es veuen beneficiats per l’esmentada llei i, molt particularment, per la barrera electoral. En ciència política, d’acord amb la teoria clàssica de Duverger, els sistemes electorals produeixen un determinat nombre de partits; tanmateix, anàlisis comparades com la de, a casa nostra, Josep Colomer, han demostrat que és precisament a l’inrevés: que són els partits polítics els que trien els sistemes electorals (posant cap avall les lleis de Duverger) i que, en compte de generar nous sistemes de partits, cristal·litzaran, consolidaran o reforçaran les configuracions partidàries prèviament existents.
El sistema de partits valencià es va transformar en 2011 amb la irrupció de Compromís i va consolidar la seua transformació –en línia amb el nou pluripartidisme espanyol– en 2015, amb la incorporació de dos partits polítics al Palau dels Borja: Podem i Ciutadans. D’aquesta manera, el parlament valencià va passar de 2,5 partits efectius a 5, la qual cosa suposa un canvi prou ressenyable en aquest àmbit. Que aquesta circumstància es produïra sense una modificació de la LEV respon a un canvi estructural en el comportament electoral de la ciutadania valenciana i, al mateix temps, configura el terreny de joc i les estratègies dels actors, que passen per excloure'n altres de la competència.
Això queda manifestament en evidència en el cas de Ciutadans, que rebutja la davallada d’una barrera electoral que, precisament, va permetre el seu naixement a Catalunya i posterior creixement a Espanya. Però també en els partits del Botànic, PSPV i especialment Compromís, que es troben còmodes amb la situació actual. Tot això, al marge de les tàctiques utilitzades pels diferents partits per a donar l’aparença de voler canviar les regles electorals per injustes –que objectivament ho són, i molt– i per a fer que els seus competidors queden “retractats”, com la proposició de llei recentment registrada pel Partit Socialista per a abaixar la barrera electoral i que no ha sigut ben rebuda pels seus socis Compromís i Podem.
El ben cert és que d’haver existit una voluntat efectiva de canviar les regles del joc, aquest tipus d’iniciativa s'hauria enregistrat el dia 1 de la legislatura i s’hauria aprovat per la majoria qualificada que requereix. Com hem vist però, l’estratègia racional dels partits polítics ha estat deixar passar el temps i arribar a unes noves eleccions sense modificar la llei. Coses del mercat electoral, amic.

diumenge, 21 d’octubre de 2018

Primarias sin miedo

Parejo
Hace algunos de días, escribía en este medio el periodista Hèctor Sanjuan que 'Nadie quiere las primarias'. Sin embargo, existe una formación gala que sí las desea: Esquerra Unida del País Valencià. Es curioso, porque se trata de una organización que no puso en marcha este tipo de elección hasta 2014, pero que desde que lo hizo, no está dispuesta a dar marcha atrás. 

La actual dirección de EUPV apuesta sin ambages por el sistema de 'una persona, un voto' también para lo s cargos del partido, por lo que con mayor motivo, lo aplica para elegir a quiénes serán los representantes de la ciudadanía. Recientemente, se lo planteó a Podemos, con quién todo el mundo da por hecho que habrá acuerdo electoral, pero los morados, que hicieron de las primarias bandera frente al anquilosamiento de los partidos tradicionales, han dicho que «de eso, nada». 

Esquerra Unida quería una confluencia que fuera más allá de una coalición clásica, con votaciones primarias para militantes y simpatizantes, sin apriorismos y sin cuotas. Pero a la vista está que la nueva política en el País Valenciano ha dejado de serlo un poquito -quizás una pizca más- y los de Estañ han apostado por plantear una lógica de aparato a un ejercicio libre de democracia partidista. 

Ni siquiera están dispuestos a aceptar un híbrido, a imagen y semejanza de la experiencia de Adelante Andalucía o al estilo de las primarias de Compromís -esto es, con una reserva de pluralidad-, con el objetivo, precisamente, de reducir las posibles distorsiones que pudieran darse, que se votaran más hombres que mujeres, o que predominaran los candidatos de una formación en vez de otra, por ejemplo. 

Ahora que están de moda los másteres, confesaré que hice uno y que mi trabajo final (que está colgado en internet) versó sobre las primarias en Esquerra Unida. Tenía una orientación claramente académica, pero por supuesto, partía de la convicción de que la democracia siempre es preferible a los acuerdos entre las élites de los partidos. Ahora estoy en la dirección de esta formación y sigo pensándolo. 

Por esa razón, espero que mis compañeros de viaje recapaciten y se decidan, sin miedo, a volver a sus orígenes. Aún estamos a tiempo de que la gente pueda votarlo todo. Intentémoslo.

👀 Article publicat a: 

dijous, 18 d’octubre de 2018

Debat Eleccions 2019: Una perspectiva científica

El primer debat de les Eleccions de 2019 ha estat organitzat per La Comarca Científica i tingué lloc a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València el passat 3 d’octubre. El debat “Eleccions 2019: Una perspectiva científica” comptà amb la participació de Vicent Flor (sociòleg), Carles Senso (historiador), Aurora Mora (politòloga) i Oto Luque (psicòleg social). Moderava i presentava el sociòleg Alexis Lara.
La importància del debat, a pocs mesos de les eleccions autonòmiques, municipals i europees de 2019 es tal que al saló d’actes es congregaren al voltant de 100 persones, tot i ser el primer acte offline de La Comarca Científica.
I és que estem a les portes de la consolidació del canvi polític que visquérem els valencians després de les eleccions de 2015 o bé del trencament del mateix i la volta de les polítiques econòmiques i socials de les últimes dècades. No obstant això, el que ja sembla clar és que s’han acabat les majories absolutes i les Corts Valencianes tornaran a mostrar una composició multipartidista després de les eleccions de 2019. Tot i això, el que cal recordar és que en les eleccions autonòmiques i municipals de 2019 els valencians no sols ens juguem unes eleccions, sinó el futur de les comarques valencianes.
Benvinguts al debat “Eleccions 2019: Una perspectiva científica”.

dissabte, 29 de setembre de 2018

Fosses Comunes de Paterna: una resposta a l'Associació de Familiars de Víctimes de la Fossa 135

EFE
Fa uns dies es va publicar un article en aquest mateix mitjà titulat 'Fosses comunes de Paterna: Exhumar sense permís de les famílies és justícia i reparació?', la lectura del qual em va resultar molt pertorbadora. Sóc una ferma defensora de les llibertats, entre elles la d’opinió, però, en aquest cas, l’autora fa afirmacions que són, senzillament, falses. O dit d’una altra manera, manipula els fets a la seua conveniència per tal d’imposar la seua visió sobre la justícia i reparació a les víctimes del franquisme que, d’altra banda, em sembla legítima –tot i que no la compartisc– i no rebatré en aquest article.

Com a coordinadora del grup d’Esquerra Unida en la Diputació de València sóc coneixedora de primera mà de la política de memòria democràtica de la corporació provincial, que és l’administració pública que està finançant l’exhumació de les fosses comunes de Paterna. De fet, aquesta va ser la nostra primera prioritat quan ens vam fer càrrec d’aquesta àrea de govern. Així, seguint totes les recomanacions del Relator Especial de Nacions Unides, Pablo de Greiff, i dintre del marc normatiu establert per la Llei 52/2007, de 26 de desembre, coneguda popularment com a Llei de Memòria Històrica, vam llançar una línia de subvencions per a la indagació, localització, exhumació de fosses i identificació de restes a les quals podien optar ajuntaments i associacions.
Cap exhumació s’ha fet d’ofici –tal i com defensem des d’EUPV i com, al nostre parer, s’ha inclòs encertadament en la Llei 14/2017, de 10 de novembre, de la Generalitat, de memòria democràtica–, sinó a través de convocatòries d’ajudes, la majoria de les quals han estat sol·licitades per familiars de víctimes que s’organitzen per a aquest propòsit. En el cas de la Fossa 135, els familiars que s’han associat s’oposen a l’exhumació. Una postura que –insistisc– no compartisc, però que respecte. El que em resulta del tot intolerable per la seua falsedat manifesta és l’acusació que es fa –ni més ni menys que en el títol de l’article–, d’exhumar sense el permís dels familiars.
Una mentida que, a més a més, és conscient i deliberada, ja que en una reunió mantinguda fa un parell de setmanes entre la diputada provincial, un tècnic de memòria, jo mateixa i l’Associació de familiars de víctimes de la Fossa 135 –on va estar present l’autora de l’article–, el tècnic els va explicar que no havia arribat cap petició per a exhumar la Fossa 135 i que, en cas que això passara, l’administració hauria de ponderar la situació, que és exactament el que estableix la Llei.
Sens dubte, es poden tindre diferents visions sobre quina és la manera més adequada d’abordar la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme, però el debat s’ha de fer sempre des del respecte, l’honestedat i la bona fe.

📱Article publicat a: https://www.diarilaveu.com/tribuna/84660/fosses-comunes-de-paterna-una-resposta-a-lassociacio-de-familiars-de-victimes-de-la-fossa-

diumenge, 22 d’abril de 2018

Un presagi ominós?

Conten que, el dijous, l’alegria va apoderar-se de tots els diputats i les diputades del Grup Popular en Les Corts. Estaven tant eufòrics que ni paraven atenció al Ple. No era per a menys, tenint en compte que havien recuperat l’alcaldia de la segona ciutat més important del País Valencià, Alacant, a un any i escaig de les eleccions municipals. La primera bona notícia en molt de temps per al PP. I el millor de tot és que ni tan sols havien hagut d’esforçar-se. Solament havien hagut d’esperar per tal de recollir el saborós fruit en el seu punt idoni de maduresa.
Isabel Bonig, amb la sobredosi de vitamines que li havia aportat la investidura de Luis Barcala com a alcalde, s’atreví a parlar de “l’inici de la reconquesta”, referint-se a una ciutat que, ves per on, encara conserva el seu topònim en llengua àrab −Al-Laqant−. Una afirmació amb ressonàncies històriques que ens situa en un camp de batalla perquè, com diria Foucault invertint el famós aforisme de von Clausewitz: “La política és la continuació de la guerra per altres mitjans”.
Que la reconquesta dels populars comence pel sud del territori no és un fet intranscendent, com tampoc no ho és la manera en què s’ha produït. No oblidem que fa vint-i-sis anys, Zaplana va ser catapultat al poder gràcies a la trànsfuga més famosa de la història, Maruja Sánchez, qui va vendre car el seu vot: un sou per a tota la vida per a ella i per al seu home com a assessors de l’Ajuntament de Benidorm i de la Diputació Provincial, respectivament, la qual cosa va generar una despesa d’1,8 milions d’euros en 18 anys, i això sense comptar els pagaments realitzats a empreses lligades a la parella.
El veterà periodista Adolf Beltrán es preguntava el mateix dijous quin era el preu de la trànsfuga Nerea Belmonte per permetre la investidura de Barcala com a alcalde d’Alacant amb el seu vot en blanc. Un sou durant l'any que queda fins a les pròximes eleccions municipals? Amb el precedent de Maruja Sánchez, la Bienpagá, és molt dubtós que així siga.
L'any 1991 l’actuació del Partit Popular s’ajustà a la vella màxima atribuïda a Maquiavel segons la qual “la finalitat justifica els mitjans” i, amb la distància temporal, podem concloure que resultà l’operació política més reeixida d’un partit polític en el marc del sistema de partits valencià. Eduardo Zaplana va ser investit alcalde de Benidorm un 22 de novembre i quatre anys després va convertir-se en President de la Generalitat, de manera que va donar el tret d’inici a un període d’hegemonia indiscutible del PP que no finalitzaria fins la desfeta de 2015.
A ulls de qualsevol és evident que els populars repeteixen la fórmula utilitzada, perquè saben molt bé que els pecats polítics s’absolen a les urnes. Així que sols espere que els dirigents dels diferents partits de l’esquerra valenciana prenguen bona nota del que ha ocorregut al sud del país, perquè el resultat del ple d’investidura d’Alacant em sembla un presagi ominós. Tant de bo m’equivoque.

📱Article publicat a: https://www.diarilaveu.com/columnista/81275/un-presagi-ominos

dissabte, 7 d’abril de 2018

Plantar llavors

Vaig nàixer un calorós u d'agost d'ara fa trenta-sis anys. Aquest fet tan intranscendent per a la humanitat va marcar tota la meua infantesa i part de la meua primera joventut, donat que em va fer impossible celebrar els aniversaris com la resta de xiquets i xiquetes de la meua edat. Tothom estava de vacances.
Dit així pot semblar traumàtic –i és cert que en aquella època haguera preferit nàixer un dia "normal" per a ser una més i poder portar una bosseta de llepolies als companys de classe, i fer un berenar a casa amb les amiguetes, amb gusanitos, sandvitxos de pernil dolç i de nocilla i torta de xocolate, clar–, però amb el temps em vaig adonar que la "normalitat" estava sobrevalorada.
Un 1 d'agost de –possiblement– 1987, la meua àvia Aurora em va portar a ca la Maruja, com coneixíem popularment el quiosc que hi havia a l'avinguda de Santa Maria del Puig de Picanya, i em va preguntar què volia pel meu aniversari. Allò era el paradís de la infantesa, hi havia de tot: dolços, gelats, joguines i artilugis diversos, cromos, premsa i revistes... Vaig observar tots els productes exposats i finalment vaig assenyalar un llibre de la col·lecció "El Barco de Vapor" que no saltava a la vista; estava dalt de tot, quasi tocant el sostre. 
"Peluso" n'era el títol i va ser un dels millors regals que he rebut mai de la vida. He llegit i rellegit les seues pàgines diverses vegades i encara hui em retornen les ganes de fer-ho.  
Mira per on, ara estic en una etapa vital on m'he retrobat amb els aniversaris infantils, els dels fills de les meues amistats. La setmana passada, sense anar més enllà, vaig anar a un. Entre la vintena de paquets amb roba i joguets oberts per la criatura a empentes i rodolons, només hi havia un llibre: una compilació dels quatre millors contes de "Teo".
Va ser en eixe precís instant quan vaig prendre la decisió de regalar sempre llibres als xiquets i xiquetes del meu entorn. Qui sap? Potser algun d'ells, de major, recorde amb estima un conte que una amiga dels seus pares li va regalar quan era menut. Potser siga un dels primers de tants i tants llibres que llegirà després, precisament el que va encendre l'espurna del seu amor cap a la lletra escrita.
En termes comparats amb els països del seu entorn, l'estat espanyol té uns nivells de lectura prou baixos, que sols poden revertir-se si entre tots posem de la nostra part. Un país que llegeix poc és un país que no té futur, així que cal plantar llavors que puguen créixer en forma de persones curioses, crítiques i cultes.
Regalar llibres als més menuts és una de les meues xicotetes contribucions a intentar canviar l'actual estat de coses. Així que... pares i mares: ja sabeu el que hi ha.

dilluns, 8 de gener de 2018

De nou a les ones

Torne a la ràdio. Aquesta vegada, com a tertuliana a l'espai 'Primera Página', conduït per Gustavo Clemente. Vos deixe l'àudio del programa d'aquest matí per si voleu escoltar-lo.

Hem fet un repàs als temes d'actualitat, com la cavalcada de les Magues de Gener i les pròximes cites judicials per al PPCV i Isabel Bonig.

També podeu escoltar la tertúlia en directe, sintonitzant la 97.7 de la FM cada dilluns, de 8:20 a 9 hores.


diumenge, 24 de desembre de 2017

El PP català i la llei electoral valenciana

A ningú li ha passat desapercebut el fet que, si Catalunya tinguera una Llei Electoral com la valenciana, el Partit Popular s'hauria convertit en una força extraparlamentària en les eleccions del 21 de desembre. La formació de Xavier García Albiol va aconseguir un 4,21% dels vots, per baix del 4,26% que va treure Esquerra Unida del País Valencià en les eleccions autonòmiques del 2015, quan per primera vegada va quedar-se fóra de les Corts. A diferència del cas valencià, i tot i ser l'última força política del Parlament, el PP català tindrà tres escons.
I és que la Llei Electoral Valenciana és terriblement injusta. I no solament per l'existència d'una barrera autonòmica del 5%, que resulta arbitrària i clarament majoritària, que invalida l’exigència de proporcionalitat de facto i és contrària a la pluralitat democràtica del País Valencià; sinó també per l’assignació d’escons a cada circumscripció, doncs, tot i que es va augmentar el nombre d’escons en les Corts Valencianes (passant de 89 a 99 diputats i diputades), es continua tenint a la província com a circumscripció electoral, amb un mínim de 20 diputats per Castelló, 20 per València i 20 per Alacant, “distribuint la resta del nombre total dels diputats entre dites circumscripcions, segons criteris de proporcionalitat respecte de la població, de manera que la desproporció que establisca el sistema resultant siga inferior a la relació d'u a tres” (article 24 EACV).
No deixa de sorprendre que es parle de distribució proporcional dels escons atenent a la població de les tres províncies i que, al mateix temps, s’accepte que el cost dels escons per una circumscripció arribe a ser tres vegades superior al d’una altra, circumstància que no té res de proporcional.
La millor manera d'acabar amb aquesta desigualtat seria l'adopció de la Comunitat Autònoma com a circumscripció electoral, la qual cosa seria coherent, a més, amb l'existència d'una barrera electoral –si és que es manté–, del 3%. Curiosament, el PPCV és la única formació política valenciana que advoca per mantenir el llindar en el 5%, aduint que formacions localistes o d'extrema dreta podrien tindre presència en les Corts. No sembla que Isabel Bonig estiga pensant en els seus companys catalans, i potser hauria.
No obstant això, possiblement en 2018 tinguem una nova Llei Electoral Valenciana. Com a demòcrata així ho desitge, i si algunes de les propostes que ací es formulen es tenen en compte en el debat, potser aconseguim un dels sistemes electorals més avançats de l'Estat. Així doncs, m'adrece als nostres representants polítics per dir-los: "Per favor, sigueu audaços".
I a tots vostès, bones festes i bon any nou.