diumenge, 26 de novembre de 2017

Moscou sense Lenin

Article publicat originàriament a: https://www.diarilaveu.com/columnista/78087/moscou-sense-lenin

Fa dues setmanes no vaig lliurar la meua columna. El motiu? Estava de visita a Moscou. Feia temps que tenia ganes de conèixer la ciutat que travessa el riu Moscova, i la commemoració del centenari de la Revolució constituïa una oportunitat que no volia desaprofitar. Vaig preparar a consciència el viatge, incloent lectures per allò de contextualitzar; fins al punt d’acabar les darreres pàgines de Seis años que cambiaron el mundo 1985-1991, de la sovietòloga Hèléne Carrère d'Encausse, mentre l'avió aterrava a Sheremetyevo.
El primer que vaig fer, com qualsevol altre turista, va ser acostar-me a la plaça Roja. Curiosament no vaig poder accedir-hi, ja que estava tancada al públic amb motiu, precisament, de la preparació dels actes del 7 de novembre. Això suposava que, fins al dia de la festivitat, no podria gaudir de la plaça més famosa de la ciutat ni, per descomptat, acudir al mausoleu de Lenin.
Però no importava, em dedicaria en cos i ànima a fer altres activitats turístiques mentre esperava l'arribada del dia 7: passejar pel parc Gorki i pel carrer Arbat, fotografiar les escultures soviètiques del parc Muzeon, visitar el Kremlin, el Museu de la Victòria, el Museu de la Cosmonàutica i la galeria Tretyakov (aquesta, en diverses ocasions), comprar en la tenda d'ultramarins Eliseevsky i en el Mercat d'Izmailovo, contemplar les estacions de metro més espectaculars d'un dels millors sistemes de transport subterrani del món, veure vodka... allò típic.
El dimarts 7 era el dia gran. De matí tindrien lloc els actes oficials, amb una desfilada militar a imitació de la que es va produir en 1941 –any que la URSS va entrar en la Segona Guerra Mundial–, i amb una exposició d'armament soviètic en la qual el públic tenia l'oportunitat de fer-se simpàtiques fotografies vestit de soldat o d'artificier. Paradoxalment, tot i commemorar els fets de 1917, no hi havia absolutament res que els evocara... ni una exposició amb caràcter històric! Ben al contrari, el relat oficial de Moscou segueix sent el de la "Gran Guerra Pàtria", la dels homes heroics que van combatre el feixisme. Un relat fortament militarista instaurat durant l'època d'Stalin i que es complementa molt millor amb la Rússia capitalista i imperialista de hui que no pas el record del poble rus exigint pa, pau i treball.
Per la vesprada, a les 15h, hi havia la manifestació convocada pel Partit Comunista Rus. Intentar arribar al punt de reunió era força complicat perquè havien tancat els accessos de manera que sols podies sumar-te a la marxa una vegada traspassares un arc de seguretat –un procés que has de seguir a Moscou per a accedir a qualsevol lloc: hotels, metro, centres comercials, museus, etc.-.
Per tractar-se de la commemoració, imaginava milers i milers de persones ondejant banderes roges però, per a la meua sorpresa, ni l'assistència va ser especialment massiva ni tampoc va tallar-se cap gran via al trànsit, de manera que vam creuar Tverskaya per la vorera i al final del recorregut, en passar per la Duma, els policies pràcticament igualaven en nombre als manifestants. Em provocaven rebuig les pancartes que portaven alguns vells nostàlgics amb el rostre d'Stalin. Em fa l'efecte, però, que encara que a Moscou sols queda en peu una estàtua del dictador, sense nas, i per contra, en queden més de Lenin, és més senzill trobar l'herència de l'etapa estalinista que no pas el record de la victòria de les classes treballadores, el poder dels soviets i la cultura de la pau que va suposar el socialisme, almenys fins la NEP. Ironies de la vida, l'única cosa que em faltà per veure a Moscou va ser la mòmia de Lenin. Una bona metàfora per descriure aquesta ciutat, on no queda ni rastre de la mare de les revolucions populars.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

Benvinguts, Mr. CaixaBank & Mr. Sabadell

El dia que el Banc Sabadell va anunciar que traslladaria la seua seu a Alacant –al mateix temps que el govern de Mariano Rajoy anunciava una reforma exprés per a agilitzar la mobilitat dels domicilis socials de les empreses, oh, casualitat!–, el líder de Podem, Antonio Estañ, va fer una piulada molt enginyosa i, de pas, un homenatge al gran García Berlanga. El jove del Baix Segura escrivia en Twitter: “Madre mía lo del Sabadell. Me llegan imágenes de los preparativos del Consell para su bienvenida”, afegint un vídeo amb imatges de la pel·lícula 'Bienvenido, Mr. Marshall'. Potser puga semblar una mica kitsch, però sense dubte constituïa una anàlisi molt acurada de la reacció del govern valencià a la notícia.
Immediatament després –oh, casualitat!–, CaixaBank va anunciar també el trasllat de la seua seu a València. El Molt Honorable President de la Generalitat no podia dissimular la seua alegria, fins el punt de rebre el president de l’entitat bancària per a agrair-li personalment “la seua confiança en la Comunitat”. Sent no compartir el mateix sentiment que embriaga Ximo Puig. En cap cas la mudança de les entitats financeres pot atribuir-se a una especial consideració pel nostre territori. Som, com es diu popularment, el segon plat, i ho som exclusivament per pur interès, que per alguna cosa parlem de bancs.
No, ni el Sabadell ni CaixaBank ens tenen cap tipus d’estima, als valencians i a les valencianes. Traslladar el seu domicili social és fàcil, ràpid i sense cap cost, ja que es muden als edificis del que un dia van ser els serveis centrals d’entitats valencianes. Puc dir sense por a equivocar-me que només comptem per a ells a l’hora d’obtenir el màxim benefici i repartir dividends entre els seus accionistes. Així i tot, els motius econòmics del trasllat per “la inestabilitat política de Catalunya” són inexistents i per a mostra, un botó: CaixaBank ha anunciat uns beneficis fins a setembre de 1.488 milions d’euros, un 53,4% més.
Tenim, doncs, dues entitats bancàries que, després d’absorbir el que quedava del sistema financer valencià en condicions molt avantatjoses, traslladen la seua seu a terres valencianes per a seguir fent negoci sense “l’amenaça de la independència”. Deia Marx que la història es repeteix dues vegades; la primera com a tragèdia, la segona com a farsa, així que fem memòria: el Banc Sabadell va adquirir la Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM) l’any 2012 gràcies a una jugada que resultà ser rodona.
Després d’haver sigut saquejada pels membres dels seus òrgans de govern –tal com van dictaminar Les Corts en la comissió d’investigació i la justícia, que ha condemnat a presó quatre exdirectius per falsejar els comptes–, la CAM va ser intervinguda pel Banc d’Espanya, amb una injecció de 5.249 milions d'euros –el rescat més car de la història financera espanyola–, subhastada pel FROB i adquirida pel Banc Sabadell pel simbòlic preu d'1 euro. Això sí, el contracte de compravenda duia aparellades unes suculentes ajudes públiques d'entre 7.200 i 8.200 milions d'euros segons Brussel·les. Pel camí es quedaren les persones que van ser desnonades del seu habitatge, els afectats per les –tòxiques– quotes participatives i els centenars de treballadors que van ser acomiadats. A tots ells, un euro els arriba per a comprar un paquet de pipes i gràcies.
Per la seua banda, CaixaBank va absorbir un any després el Banc de València. L’entitat valenciana, fundada el 20 de març de 1900, va ser adjudicada en subhasta pel FROB també pel preu d’1 euro, neta de rajola i recapitalitzada. Així, el denominat “banc dolent”, la Sareb, va adquirir tots els crèdits immobiliaris i se li van injectar uns 4.500 milions d’euros en ajudes públiques, amb una contrapartida en forma d’ERO que va llançar al carrer a vora mig miler de treballadors.
Si haguera d’utilitzar una imatge per a il·lustrar el procés de concentració bancària i la pèrdua del sistema financer valencià a càrrec de la gran banca ho faria amb un voltor que planeja, pacient, sobre la seua víctima, que roman estesa a terra, moribunda. Només pensar-ho se’m regiren els budells. Així que no, no m’il·lusiona gens l’arribada del Sabadell i de CaixaBank. Potser em reconfortaria més tindre un govern que rescatara les víctimes de la crisi i no donara palmades a l’esquena als responsables (i grans beneficiats) d’eixa crisi. Digueu-me rara.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Enquestes llevantines

Imagine que ja ho haureu escoltat: les enquestes són “fotos fixes”, serveixen per a dibuixar tendències més que per a fer prediccions i bla, bla, bla. La típica xerrameca. No confieu en elles. Les enquestes haurien d’utilitzar-se exclusivament com a eina d’investigació social, i per descomptat, sols hauríem de fer cas a aquelles amb una mostra vertaderament representativa, on s’han reduït els possibles biaixos, on el nivell de confiança és alt i el marge de error és pràcticament nul. O siga, aquelles que estan ben fetes (i costen diners!). Lluny d’això, les enquestes s’han popularitzat fins al punt que no tenen cap valor. Llevat que la voluntat d’aquells qui les encomana –i les paga– siga més ideològica que analítica.
Les enquestes dels mitjans de comunicació tenen, en línies generals, una clara intencionalitat política. Pretenen condicionar més que no pas entendre la realitat. En cas contrari, inclourien la fitxa tècnica completa dels seus estudis i s’abstindrien de fer projeccions i d’extraure conclusions amb marges d’error molt considerables. Per això, cal agafar amb pinces qualsevol sondeig, i entre ells, el que va publicar el Levante-EMV el passat 9 d’octubre.
Des de fa anys, és tradició que, en ocasió de la diada del País Valencià, aquest diari valencià publique una enquesta electoral autonòmica. La darrera determinava un augment de l’avantatge del bloc de les esquerres sobre el bloc de les dretes, amb un increment en la representació del PSPV i EUPV (a qui se li atribuïen miraculosament 6 escons front els 0 actuals) i una lleugera davallada de Compromís i, molt especialment, de Podem, qui es deixaria pràcticament la meitat de representants. Per la seua banda, el PP continuava sent la força més votada, tot i perdre un escó, i Ciutadans es mantindria igual. La mostra era de 750 –no sabem quin mètode de mostreig es va utilitzar– i s’havia recollit mitjançant entrevista –entenc que telefònica, encara que no s’especificava–, en les tres províncies –desconec amb quina distribució per territoris, perquè tampoc no apareixia– i amb un marge d’errada de +/− 3,65% per al total de la mostra.
Amb tots eixos elements, m’haureu de disculpar, però només veure-la vaig pensar que es tractava, primer, d’un exercici literari més pròxim al realisme màgic que a l’explotació de les dades estadístiques i, segon, d'un intent poc subtil d’intervenir en l’agenda política, condicionant l’actuació dels partits i modelant les preferències dels electors.
Si a mig termini la publicació d’aquest tipus de sondeigs és contraproduent per a aquell qui els encarrega −ja que les seues projeccions solen estar tant lluny de la realitat que es produeix una minva en la seua credibilitat−, al meu parer, aquesta pèrdua reputacional ja s’ha produït amb les enquestes realitzades per al diari El País i, a casa nostra, amb les enquestes llevantines. O és que han encertat alguna vegada en les seues prediccions? Clar que, possiblement, mai va ser eixe el seu objectiu...

diumenge, 1 d’octubre de 2017

Serà un dia que durarà anys

Per fi ha arribat el dia que totes i tots estàvem esperant, l'1 d'octubre. He de reconèixer que preferiria que aquesta columna es publicara el dia 2, o millor, el 3, perquè estic convençuda que, segons de quina manera es desenvolupe la jornada, el curs dels esdeveniments serà un o un altre. Potser ja hi ha elements que decanten la balança cap a un costat i, de moment, són els únics amb què compte per a valorar la situació, a l'espera que avancen les hores. L'única certesa que m'acompanya és que l'1 d'octubre suposa un punt de no retorn en la política espanyola. Un dia que durarà anys, en la bella expressió de l'Ovidi Montllor.
En el mes de juny ja vaig escriure en aquest mateix espai que "la celebració d'un referèndum d'aquestes característiques és un desafiament polític de primer ordre, i no solament per a l'Estat, sinó també per a les forces polítiques catalanes i espanyoles autodenominades federalistes. Perquè el dret a decidir és un problema polític i, com a tal, sols es pot resoldre amb un diàleg polític. No és una qüestió de legalitat, per molt que alguns actors polítics pretenguen donar eixa visió". La pregunta que em faig ara, abans que òbriguen els col·legis electorals, és: hi haurà referèndum? Ho rumie. I pense que no, que aquest no serà possible. L'Estat, amb la seua obtusa resposta a la major mobilització popular produïda en anys, mitjançant l'enviament massiu d'agents dels cossos i forces de seguretat, l'escorcoll d'impremtes, la intervenció dels comptes de la Generalitat, ordres de la Fiscalia, imputacions massives d'alcaldes i alcaldesses, tancaments de pàgines web, etcètera, etcètera, potser aconseguisca que, efectivament, no hi haja la normalitat que moltes desitjaríem. Tanmateix, eixa presumpta victòria constata la fatalitat a mig i llarg termini per a l'Estat. Creuran que han guanyat la batalla, però potser perdran la guerra. Per a començar, la repressió engegada per l'Estat ha servit per a acabar amb la falsa equidistància de l'esquerra espanyola. Molts d'aquells que intentaven ocupar de forma maldestra un espai entre independentistes i unionistes, proclamant que no donaven suport al referèndum de l'1 d'octubre per manca de garanties, s'han vist obligats a reconèixer que l'actuació del govern, al marge del Congrés dels Diputats, suposa un atac contra drets i llibertats democràtiques fonamentals. A més a més, les bases d'eixes mateixes forces polítiques a Catalunya han apostat majoritàriament per participar en la jornada de mobilització del dia de hui, que és el que, per cert, finalment acabarà sent.
Com que no hi haurà un referèndum en condicions, tot i que puguen produir-se votacions, tampoc no hi haurà Declaració Unilateral de Independència. Aleshores, quin serà el camí que s'agafarà? Doncs hi ha diverses possibilitats, però, com he dit a l'inici, tot dependrà de com es desenvolupe la jornada de hui. Una possibilitat és la celebració d'unes noves eleccions autonòmiques –una opció que diria que alguns actors polítics catalans estan valorant com a factible–, i una altra, sense dubte la més desitjable, l'inici de les converses entre Barcelona i Madrid per a la celebració d'un referèndum pactat. Sé que aquesta última sembla poc més que política-ficció, però certament no està tant lluny del que podria parèixer. Pronunciaments com els que s'han produït al si de l'església catòlica aquesta setmana es continuaran succeint en els pròxims dies i, al final, pot ser tothom acabe acceptant que l'única eixida civilitzada al conflicte és posar data, pregunta i urnes. Com a Quebec o com a Escòcia.

diumenge, 17 de setembre de 2017

Botànic 1 - Populars 0

«El poder desgasta sols a qui no el posseeix», va sentenciar qui va estar en el centre de la política italiana durant tota la meitat del segle XX, Giulio Andreotti. Pocs polítics coneixen millor que ell el sentit d'eixes paraules. Els responsables del PP valencià en són molt conscients, i de segur tenen molt present aquesta cita a l'hora d'aclimatar-se al seu estatus d'oposició, que consideren passatger, a l'espera de tornar al seu «estat natural». Perquè, com tothom sap, fa molt de fred a eixe costat de la representació política. La seua estratègia d'adequació s'ha basat en la confrontació ideològica al voltant del model d'escola i, molt significativament, de l'ensenyament en valencià. No és una qüestió banal, ja que, al nostre país, el posicionament en aquestes dues qüestions és determinant.
Després de vint anys d'apostar ininterrompudament i descarada per l'escola concertada a costa de la pública, els dirigents del PP trobaren en aquest àmbit el seu trampolí per a atacar les polítiques del Consell del Botànic i molt especialment el conseller Vicent Marzà, en qui volen personalitzar el «fracàs» d'unes polítiques radicalment diferents a les implementades durant els anys de govern popular. I s'han empleat a fons. Abans que finalitzara el curs escolar van intentar capitalitzar i rendibilitzar les manifestacions contra la supressió dels concerts educatius en Secundària, centrant el seu discurs en la suposada «llibertat d'elecció de les famílies». Posteriorment, a través de la Diputació d'Alacant i amb la cooperació necessària del Tribunal Superior de Justícia, en una resolució molt qüestionable, van aconseguir la suspensió del Decret de Plurilingüisme.
El PP havia fet els seus deures. L'èxit en el front judicial apuntava a la seua victòria en forma de caos a l'inici del curs escolar. Però no ha sigut així. La tornada al col·le, el passat dilluns 11 de setembre, va estar marcada per la normalitat més absoluta i això constitueix una gran derrota per al principal partit de l'oposició. El Consell va clavar un gol per l'esquadra en el temps de descompte mitjançant l'aprovació del Decret Llei de Plurilingüisme i la seua convalidació per les Corts Valencianes. Una iniciativa que agafà el Partit Popular amb el peu canviat i a la qual no va poder reaccionar a temps, més enllà d'utilitzar la trona del Ple de les Corts per a fer comparacions amb el procés sobiranista català i alertar sobre la "fulla de ruta independentista" de, ehem, el PSPV i Compromís, la qual cosa em sembla una estratègia perdedora, llevat que el seu objectiu siga la cohesió dels seus votants i militants més acèrrims.
El ben cert és que, d'ençà de les eleccions de maig del 2015, estava amb l'ai al cor pensant que el primer govern de coalició de signe progressista podia suposar un breu parèntesi en el llarg hivern dels governs populars. Tanmateix, exemples com l'assenyalat serveixen per a allunyar eixe sentiment de temor a mesura va passant el temps. I encara que molts de vosaltres, i jo la primera, posaríeu una nota de "necessita millorar" al govern del Botànic, en cas que en les properes eleccions el PP no poguera recuperar les quotes de poder que va perdre en 2015, ja no podria continuar esmorteint el conflicte intern que hi ha al seu si –ajornat gràcies a la seua nul·la democràcia interna– i que afloraria amb tota la seua cruesa.
Una situació com la plantejada deixaria palés de nou que, com no, Andreotti tenia raó.

diumenge, 3 de setembre de 2017

Un gran esdeveniment per a no oblidar

Article publicat originàriament a: https://www.diarilaveu.com/columnista/76145/un-gran-esdeveniment-per-a-no-oblidar

Fa ara deu anys, unes 400 dones provinents de 40 països de tots els continents van arribar a València per a participar en el XIV Encontre Internacional de Dones de Negre, que se celebrava per primera –i única– vegada a l’estat espanyol. Sota el lema “Les relacions entre dones com a política alternativa per a la pau”, dones originàries d’Afganistan Palestina, l’antiga Iugoslàvia, Congo, Zimbabwe, Guatemala, Xipre, Sàhara, Marroc, Algèria, Índia o Filipines van congregar-se a la Universitat Politècnica per a denunciar la violència específica que pateixen les dones en els conflictes bèl·lics, per a compartir les seues vivències i per a teixir xarxes de pau i solidaritat.

En aquella època, el meu benvolgut amic Lucas Marco i jo col·laboràvem al quinzenal L’Avanç i l’Encontre constituïa una font extraordinària d’informació. Vam decidir acostar-nos al campus de Vera amb un bloc de notes, un bolígraf, una gravadora i una càmera de fotos: volíem conèixer de primera mà les experiències vitals i les històries de resiliència que vessaven cada metre quadrat de la sala on se celebraven els plenaris.

L’organització es va bolcar amb nosaltres i, gràcies a les seues gestions, vam escoltar alguns testimonis que encara hui no hem pogut oblidar. Un dels que més ens va colpir va ser el de Sacita Israilova, directora de la Biblioteca Central de Grozni, la capital de Txètxènia, qui ens va relatar com, durant les dues guerres russo-txetxenes, arriscava la seua vida cada dia recollint llibres entre les runes dels bombardejos. Admiradora de la literatura russa i de la poesia de García Lorca, Israilova creia fermament que la cultura era el millor antídot per a previndre les guerres.

Vam tindre l’oportunitat d’entrevistar –gràcies a una dona sahrauí que ens va fer d’intèrpret emprant l’àrab clàssic– tres joves iraquianes. Els seus noms eren Thuwar, Layla i Rooa i provenien de Najaf, Mossul i Bagdad respectivament. Malgrat les seues diferències –una era sunnita kurda i les altres dues, xiïtes àrabs–, s’estimaven i s’oposaven a la terrible violència que assolava el seu país. L’objectiu de la seua lluita era la millora de les condicions de vida de les dones a l’Iraq, ja de per sí dures abans de la guerra, i tenien l’esperança que les forces d’ocupació abandonaren el país àrab més prompte que tard.

Céline Suguna ens va explicar que l’any 1992 s’iniciaren les vigílies de Women in Black a Índia, a la ciutat de Bangalore, després que el fonamentalisme hindú destrossara una mesquita i s’estenguera una onada de violència contra la població musulmana. No obstant això, el seu angle de visió era molt ample i qüestionava les diferents violències que afectaven la societat índia, entre elles les relacionades amb la tradició i, molt especialment, les provocades per la globalització neoliberal, com ara els suïcidis en massa de camperols que s’estaven produint a algunes zones rurals del país asiàtic.

Ens causà un gran impacte el testimoni de Yolanda Becerra, membre de la Organización Femenina Popular de Colòmbia, quan ens va descriure la tasca d’acompanyament que realitzaven amb familiars –mares, germanes, filles, companyes– de desapareguts, fins i tot anant riu avall amb elles i esperant fins que surara el cos que els botxins havien llançat a les aigües, així com el risc que corria la seua vida. En aquell temps, els paramilitars havien assassinat tres activistes, companyes seues a l’OFP.

Totes aquelles dones eren capaces d’exposar l’horror, viscut en carn i ossos, i, alhora, mantindre un bri d’esperança en la humanitat. I nosaltres, humils transcriptors d’aquelles cròniques de mort i de vida, vam rebre una gran lliçó que intentàrem compartir amb altres publicant les entrevistes tant a l’Avanç com a altres mitjans. Ara, rememore aquella experiència i, amb la perspectiva que dóna el pas del temps, pense que aquell XIV Encontre Internacional de Dones de Negre sí que va ser un gran esdeveniment que paga la pena recordar. I caldria tindre ben presents les seues ensenyances.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Barcelona

Article publicat originàriament a: 
https://www.diarilaveu.com/columnista/75922/barcelona

És 17 d’agost. Al voltant de les 17.30 hores, comencen a publicar-se en Twitter notícies d’última hora: una furgoneta ha produït un atropellament a la Rambla de Barcelona i hi ha persones ferides. Sembla que l’assumpte revesteix gravetat i no puc alçar la vista del meu smartphone. Llegisc teletips, però evite fer cap comentari. Retuitege: “Si no hay nada que aportar NO PASA NADA POR NO DECIR NADA. Esto vale para Twitter y para la vida en general”. És la meua manera de protestar davant el contingut i el to d’algunes piulades que comencen a inundar la xarxa social en confirmar-se per les forces de seguretat que es tracta d’un atemptat gihadista.
En conèixer que hi ha persones que han estat assassinades, brollen els missatges de condol i de solidaritat. Tanmateix, les nombroses mostres d’empatia i afecte –entre elles i amb molta humilitat, la meua– es barregen amb manifestacions xenòfobes i racistes, d’una banda, i amb perfils que publiquen imatges de les víctimes, de l'altra, que fan cas omís a les recomanacions fetes per les forces de seguretat de no difondre-les. Alguns troben l’ocasió perfecta per atacar catalans, musulmans, independentistes, refugiats o polítics d’esquerra. Hi ha qui difon els comentaris amb intenció de denunciar-los públicament, però jo tinc prou amb la consternació i la impotència que m’envaeixen. Intente assimilar la magnitud d’una tragèdia que ha colpejat una ciutat, Barcelona, on m’he arribat a sentir com a casa quan l’he visitada. Una urbs propera i estimada.
Més tard apareixen editorials i articles d’opinió de premsa escrita suposadament “respectable” que no respecta ni les víctimes ni els familiars ni la societat en el seu conjunt. Com imagine que estarà passant en les televisions, es mescla i es confon informació amb sensacionalisme. Els voltors fan caixa amb la tragèdia. Però no sols s’intenta rendibilitzar l’atemptat mitjançant les audiències. Molts pretenen utilitzar-lo en el seu propi benefici polític, fins al punt que hi ha qui aprofita l’ocasió per a apuntar contra el procés sobiranista català o qui atribueix l’acció terrorista a una falsa “turismefòbia”. 

Com es deia a l’inici de la pel·lícula “La Haine” de Mathieu Kassovitz, el més important no és la caiguda, sinó l’aterratge. Per això, cal valorar les mostres de solidaritat que ha donat tant el poble de Catalunya com el poble espanyol; cal aplaudir la contundent resposta dels veïns de Barcelona, que van expulsar els neonazis que volien desfilar per la Rambla l’endemà; i cal exercir la nostra capacitat racional i evitar caure en el parany dels discursos simples i maniqueus. Per tal de contrarestar la victòria del fonamentalisme, siga el DAESH, el Ku Klux Klan o un domèstic, cal fer veure que aquelles que defensem la cultura de la pau i els drets humans, la llibertat, la igualtat i la fraternitat, som més. I no aconseguiran doblegar-nos, perquè no tenim por.