dimecres, 1 d’abril de 2020

Tenim la millor sanitat pública del món?

Des que va començar aquesta pandèmia de la Covid-19, amb la seua incidència brutal sobre el nostre sistema de salut, he escoltat repetidament el 'mantra' que tenim la millor sanitat pública del món. Ahir mateix, sense anar més lluny, ho van dir en un spot de TV. Malauradament però, estem lluny que siga així, doncs tots els indicadors existents mostren que tenim una sanitat pública mermada, o millor dit, esquilmada. I dic esquilmada perquè no trobe millor mot per a descriure el procés de desmantellament que hem patit els darrers anys. Un exemple: els hospitals alemanys tenen deu vegades més respiradors i llits dedicats a cures intensives

El neoliberalisme, com a discurs hegemònic creat als think-thank del capital, i com a pràctica política 'única' i 'vertadera' dictada per les institucions europees, ha sigut la base i la punta de llança per a l'afebliment conscient i deliberat de l'Estat social. La seua lògica és molt senzilla: les polítiques socials, com la sanitat, l'educació o els serveis socials, són polítiques de "despesa", i com a tals, amb marge de reducció, sota el concepte màgic d'"eficiència".

Eficiència, en resum, vol dir alguna cosa així com "fer més amb menys". O en l'àmbit sanitari, per exemple, vol dir "mantindre la qualitat assistencial amb menys despesa". Això, que en molts àmbits de la vida pot ser molt útil i recomanable, en l'àmbit de les polítiques socials, i conseqüentment, en la sanitat pública, equival a dir externalitzacions (la qual cosa no vol dir, ni tant sols, menor despesa sanitària, com bé s'explica en aquest fil de twitter, equival a dir retallades en prestacions sanitàries i farmacològiques, i molt especialment, equival a dir menors costos laborals, via augment de la temporalitat i la precarietat. 

És a dir, que el personal estatutari i laboral del sistema de salut, el fonamental factor humà -a qui aplaudim cada dia des dels seus balcons per la titànica tasca que estan portant a terme-, és qui ha pagat el pato i qui, a pesar de tot, està a hores d'ara doblegant torns, encadenant guàrdies i privant-se d'estar amb la seua família. Vaig a posar-vos un exemple i ho entendreu clar i ras: tinc dues amigues que són metgesses, una radiòloga i una altra pneumòloga. Tenen anys i anys d'experiència, una gran formació, un fort compromís amb la sanitat pública i amb els pacients; però a dia de hui no tenen plaça funcionarial ni gaudeixen d'estabilitat laboral. No és bal·ladí que els darrers anys, desenes i desenes d'interins hagen demandat a diverses administracions públiques per encadenar contractes temporals durant períodes de 15 o 20 anys, en una pràctica fraudulenta exercida a gran escala, i de manera molt assenyalada en l'àmbit sanitari. 

No obstant tot l'anterior, podríem intentar resignificar el mot "eficiència", llevant-li la pàtina neoliberal i dotant-lo d'efectivitat des d'un punt de vista analític, acostant-lo al seu sentit originari tal i com es va concebir des de la ciència econòmica. Així, podríem descriure certs comportaments que hem vist aquests dies com a "poc desitjables" en l'àmbit de la gestió, i que és important que ens qüestionem també. 

La centralització que està comportant l'estat d'alarma és, a moltes llums, ineficient. Ho hem vist descarnadament amb la compra sanitària de test ràpids centralitzada per part del Ministeri de Sanitat, que seria un assumpte digne de fer acudits si no fos per la gravetat de la situació, i ho hem pogut descobrir amb aquesta notícia sobre factures sanitàries en el calaix -és a dir, serveis i subministraments no pagats als proveïdors-, publicada hui en Valencia Plaza: "El Consell aflora 481 millones de euros de facturas 'en el cajón' de entre 2016 y 2019", que m'ha esperonat a fer aquesta reflexió. Si hi ha un discurs ideològic i una pràctica política que implica un comportament ineficient -en el sentit que he assenyalat-, antieconòmic i fins i tot, perillòs, com estem veient aquests dies, és el centralisme. Eixe discurs i eixa pràctica política sota el que es permet centrifugar el virus per tota la península abans que confinar la ciutat (la comunitat autònoma) més afectada -la del centre, per descomptat-. Eixe discurs demagògic que esgrimeix el risc de trencament d'Espanya fins i tot davant qualsevol intent de posar en l'agenda política el finançament adequat dels serveis essencials -transferits a les comunitats autònomes-, o una política fiscal justa i redistributiva. Perquè eixe discurs i eixa pràctica política anomenada "centralisme" suposa negar la possibilitat d'un finançament que ens permeta augmentar la despesa sanitària per càpita -que en realitat no és despesa sinó inversió- i afrontar en millors condicions la crisi de la Covid-19, tant ara com en passar l'estiu. Perquè si alguna cosa ens està ensenyant aquesta crisi sanitària és que el discurs i la pràctica del neoliberalisme, junt amb el discurs i la pràctica del centralisme, esdevenen un risc per a totes i tots nosaltres. 

Un perill de mort pitjor que el propi virus.

dimecres, 18 de març de 2020

Música en 40ena




Enllaç: https://open.spotify.com/playlist/6lCBXTQji4RAqcEm7v44Oz?si=l_4g8IO3SC2EXen896TryA


Tracklist:
01. Okay Kaya - Zero interaction ramen bar
02. Chromatics - The sound of silence (On film)
03. Bilie Eilish - No time to die
04. Agnes Obel - Won’t you call me
05. Blaue Blume - Lovable (Trentemoeller remix)
06. Tricky feat. Anika - Lonely dancer
07. Vise - Kalim (Ed is dead remix)
08. The Weeknd - After hours
09. Palo Alto - Clever man
10. Nulüfer Yanya - Paralysed
11. Kevin Morby - Gift horse
12. The Strokes - At the door
13. Da Souza - Metres per segon
14. J’aime feat. Françoiz Breut - 700,000 records
15. Calibro 35 feat. MEI - Black moon
16. Hanni el Khatib - Stressy
17. David Shaw and The Beat - Nuclear bomb
18. JARV IS (Jarvis Cocker) - House music all night long
19. Little Dragon - Hold on (Poté remix)
20. Fuel Fandango feat. Vicente Amigo - Estamos solos
21. Gorillaz feat. slowthai and Slaves) - Momentary bliss
22. dani - Lágrimas
23. Sleafor Mods - Kebab spider
24. Iseo & Dodosound - Quemando
25. Ultraísta - Anybody
26. Cage the Elephant - Broken boy
27. Angela - Una de cada tres
28. Marem Ladson - No sentir nada
29. Woods - Where do you go when you dream?
30. Noel’s Gallagher High Flying Birds - Blue moon rising
31. Balthazar - Halfway
32. Asunción - Doble filo
33. Tame Impala - One more year
34. Drug Store Romeos - Frame of reference
35. Bukahara - Canaries in a coal mine
36. Kaiser Chiefs - Wait
37. The Big Moon - Why
38. Yves Tumor - Gospel for a new century
39. Dan Viktor & Dan Magnusson - Hypnos (Vinyl edit short version)
40. Thorbjoern Risager - Last train
41. Larkin Poe - Sometimes
42. David Bowie - The man who sold the world
43. Sports Team - Here’s the thing
44. Biznaga - Libertad obligada
45. Oh! Gunquit - So long sucker
46. Grimes - Delete forever
47. El Columpiuo Asesino - Ataque celeste
48. Pottery - Take your time
49. Vive la Fete - Tourterelle
50. Boxinbox & Sr. Wilson - Outside
51. Chico Blanco - Caramelo house (Otro lado)
52. Disclosure feat. Eko Roosevelt - Tondo
53. The Orb - Daze (Missing & Messed Up Mix)
54. Liam Doc - Voices of East Harlem
55. Steve Aoki, Bad Royale, MaSe, Big Gigantic - S4,000,000
56. Rosalía - A Palé (Gesaffelstein remix)
57. Everything is recorded, Aitch, Infinite Coles - 12:12 AM / Patients (Fucking up a friday)
58. Ed Butler - They know
59. Jax Jones, Martin Solveig, RAYE, Europa - Tequila Jax Jones & Martin Solveig remix
60. Diplo & SIDEPIECE - On my mind
61. Zomboy - Lone wolf
62. Pure - Acid race
63. Ricky Retro - Sunset strip
64. Murdock, Doctrine, Modestep - Start a rampage (Rampage anthem 2020)
65. Rodriguez Jr. - Santa Cruz
66. Hunter / Game, Primal - Paradigm
67. Chicane, Moya Brennan - Saltwater /Kevin de Vries remix)
68. Black Caviar - A little bit of ecstasy
69. sEEn Vybe, Carkeys - Spread the magic (Carkeys remix)
70. Rinzen, Even Casey - Expansion
71. Prok & Fitch feat. Kyozo - Where’s the party
72. Hollaphonic - My life
73. Camelphat, Cristoph, Jam Cooke - Breathe (Christoph remix)
74. Dave Winnel - Popcorn
75. The Horrors, Gabe Gurnsey - Something to remember me by
76. Felix Da Housecat - Silver screen (shower scene)
77. Mordisco - Ventura (Shorter)
78. Voytech - S.O.L.
79. Tom Misch & Yussef Dayes - What kinda music
80. Paul Kalkbrenner - Part Eleven
81. Nightmares on wax - Stars

diumenge, 11 d’agost de 2019

Els desposseïts

Títol de la novel·la: Els desposseïts
Autora: Ursula K. Le Guin
Traductora: Blanca Busquets
Editorial: Raig Verd
Edició: Setembre 2018
Pàgines: 422

M'haguera agradat haver llegit aquesta novel·la fa anys, en la meua primera joventut. Tinc la sensació que, al llarg de la meua vida, m'he perdut molts llibres interessants, molts autors i, especialment, autores. De fet, em fa molta ràbia no haver-me topat amb l'obra d'Ursula K. Le Guin fins ara, quan fa poc més d'un any que va morir. No n'havia sentit ni parlar-ne, la qual cosa és molt significativa, donat que compta amb més premis literaris Locus -dedicats a la ciència-ficció- que Philip K. Dick, J.R.R. Tolkien o H.G. Wells. Estic segura que si l'haguera escrit un home seria diferent. Potser no l'hauria llegit, però segur que almenys em sonaria. Per sort, això està canviant. Ho estem canviant. 

Llegir aquesta novel·la ha sigut una experiència tant delerosa que he pensat en tornar a reiniciar-la només acabar la darrera pàgina. M'ha produït una connexió emocional intensa. Honestament: ha sigut un dels millors llibres que he llegit en els darrers anys i molt possiblement, el millor d'enguany. Una novel·la escrita en 1974! A més a més, l'editorial on està publicada ha sigut un agradable descobriment. En Raig Verd vaig llegir anteriorment la Crònica de Txernòbil escrita per Svetlana Alexièvitx; així que tot indica que darrera d'ella hi haurà, com a mínim, una dona forta i amb les idees clares, molt culta, sensible i interessant, a qui m'agradaria donar les gràcies personalment per llançar-se a aquesta meravellosa aventura de l'edició i descobrir a les seues lectores -a partir d'ara, fidels- títols imprescindibles com aquest de la Le Guin. 

He subratllat molts passatges realment exquisits. He gaudit de tots i cadascun dels moments en què he llegit aquesta novel·la utòpica que no ho és tant... o sí. I és que Le Guin era una autèntica "odoniana", una vertadera anarquista, com el protagonista principal de la novel·la, en Shevek.


Planetes

Anarres: És la lluna d'Urras. Va ser col·lonitzat uns dos-cents anys enrere pels seguidors d'Odo, els odonians, que van instaurar un sistema social basat en els principis de l'anarquisme. No existeixen les classes socials, no hi ha govern ni llei; els homes i dones viuen iguals, en fraternitat. Totes les persones realitzen treball per a la comunitat, donat que es tracta d'un planeta molt àrid i pobre, llevat dels minerals. Parlen pràvic, un idioma inventat que no té ni jerarquies ni utilitza possessius.

Urras: És el planeta del qual van eixir els actuals anarrestis. Existeixen com a mínim dos formes d'organització social: el patriarcat capitalista que representa A-Io (amb una classe social "propiedora" i una classe "treballadora") i el comunisme d'estat que representa Thu. Existeix la propietat individual i les institucions de control i repressió: policia, jutges, presons, exèrcit. L'idioma és el iòtic.

Altres: Hain i Terra. Formen part, junt a Anarres, del Consell de Governs Mundials.


Personatges

Shevek: Protagonista principal. És físic, un autèntic geni creador. S'embarca en un viatge cap a Urras en busca d'una via per a poder desenvolupar la seua teoria i ser fidel al que representa Anarres.

Palat: Pare d'en Shevek. És enginyer, com la mare d'en Shevek, amb qui no tornarà a coincidir. 

Rulag: Mare d'en Shevek. No veurà en Shevek fins que aquest no és un eminent físic disposat a viatjar a Urras. Jugarà un paper important just abans d'aquest moment.

Takver: Parella d'en Shevek. Biòloga, amb una connexió especial amb els animals (els peixos, ja que a Anarres no existeixen els mamífers ni els insectes) i la natura.

Bedap: Amic d'en Shevek. Funda, junt a aquest, el Sindicat d'Iniciativa, on publicaran l'obra de Shevek i des del qual prepararan el gran viatge a Urras. 

Tirin: Un vell amic d'en Shevek que patirà el sistema de repressió d'Anarres, l'ingrés en el manicomi, per la redacció d'una obra de teatre sobre Urras.

Sabul: És el membre amb més antiguitat del Departament de Física a l'Institut d'Abbenay. No té idees innovadores pròpies i parasita el treball d'en Shevek. Exerceix un poder "burocràtic".

Sadik i Pilun: Filles d'en Shevek i Takver. Gaudeixen el seu amor paternal, individual, impropi d'una societat col·lectivista com Anarres. 

Pae: És un físic brillant d'Urras. Junt a altres, com Atro o Oiie, fa de guia d'en Shevek al seu planeta, mostrant-li solament allò que volen mostrar.

Chifoilisk: Igual que els anteriors, amb la diferència que prové de Thu i és "socialista". Adverteix a en Shevek del que li podria passar a Urras una vegada haja elaborat la seua teoria. 

Efor: Criat d'en Pae. Ajuda en Shevek a contactar amb els revolucionaris d'Urras. 

Maedda: Revolucionari a Urras. Organitza una gran manifestació que durarà tres dies contra la lleva, els impostos de guerra i l'augment dels preus dels aliments.

dilluns, 24 de juny de 2019

Gente, años, vida (Memorias 1891-1967)

Hui, 24 de juny de 2019, festivitat de Sant Joan, he finalitzat la lectura de  les 1995 pàgines que condensen l’autobigrafia d’Iliá Ehrenburg, publicada sota el títol de “Gente, años, vida (Memorias 1891-1967)” en l’editorial Acantilado, amb traducció al castellà de Marta Rebón. A diferència de moltes lectures anteriors, aquesta vegada sí que vull escriure algunes línies sobre un llibre -pesat en el sentit literal de la paraula i de vegades també en el sentit figurat-, que m’ha acompanyat els darrers mesos de la meua existència i que han estat força complicats. Durant setmanes d’intenses negociacions polítiques i campanyes electorals que s’han succeït, cada dia abans de dormir la paraula d’Ehrenburg era una obligació autoimposada. I és que no ha sigut una lectura fàcil que em servira per a desconnectar de les meues múltiples i estressants tasques, ans al contrari, cada línia llegida em generava reflexions profundes sobre el nostre paper en l’època que ens ha tocat viure.  

Us confessaré que mai havia llegit res de l’autor i que aquesta, la seua autobiografia, era la primera lectura que feia de la seua obra, que escriu ja en la vellessa. No és el primer cas, també em va passar amb Stefan Zweig -sent l’editorial Acantilado també la culpable d’aquest fet- de qui posteriorment vaig llegir la pràctica totalitat de la seua obra novel·lística. No obstant, aquesta no és una autobiografia a l’ús: Ehrenburg parla poc d’ell mateix i molt de totes aquelles persones (intel·lectuals, polítics, escriptors, periodistes, treballadors) que va conéixer al llarg de la seua vida i amb qui comparteix una época -el llarg segle XX de què ens parlava Hobswabm- i tota una sèrie d’escenaris diversos, doncs va viure en països diferents i va viatjar arreu.


Ehrenburg va náixer com a ciutadà rus i va morir com a ciutadà soviètic, exercint múltiples activitats amb vocació i passió: va ser novel·lista, assatgista, poeta, periodista i corresponsal, soldat, diputat, activista per la pau… Un fill de la Il·lustració que estava enamorat de París, ciutat on va residir durant molts anys i on va conrear grans amistats. També amava profundament Espanya i les seues gents, un sentiment que afloreix al llarg dels passatges sobre la guerra civil, que en la meua opinió són dels millors de tota l’obra.

Ehrenburg era un artista de la paraula a qui li va tocar viure un segle tràgic: dues guerres mundials i posteriorment una guerra freda, però mai va defugir el seu compromís amb la justícia i amb la pau. Com ell mateix explica: “He visto aparecer a grandes escritores y pintores, no puedo quejarme de haber vivido en un período de decadencia en el arte. No, lo arduo ha sido otra cosa: he vivido en una época de un insólito impulso humano y de una caída no menos extraordinaria del hombre, en una época de divorcio entre el rápido avance de las ciencias naturales, el desarrollo de la técnica, las victorias de las justas ideas socialistas y la decadencia moral de millones de seres humanos.”

dilluns, 27 de maig de 2019

Apunts ràpids sobre la mort i la resurrecció polítiques. Una lectura dels resultats del 26M des del dogma de la fe.

El mataren. L’assassinat en el Comité Federal es va perpetrar un 1 d'octubre de 2016. Moltes vegades abans havia escoltat de la boca de dirigents socialistes que ells no generaven morts, com els comunistes, sinó ferits. Sempre hi ha una primera vegada, clar. I en aquest cas, va ser ‘a lo grande’. Però els morts en política, de vegades, ressusciten. Pedro Sánchez no és l’únic Lázaro de l’escena política espanyola, encara que sí el més recent. En 2013, quan encara era una aprenent en la vida interna de la meua organització, vaig escoltar de la boca d’una persona molt destacada que “havia produït moltes morts (polítiques) al llarg de la seua vida política… però que tots ells ho mereixien”. Així ho va sentenciar, sense anestèsia. El cert és que algú d’ells va ressuscitar i es manté a la primera filera. Per això, en política, sóc creient. Crec en la mort i en la resurrecció, i fins i tot en la vida eterna. En aquest àmbit no sols poden desaparéixer les persones físiques, també les persones jurídiques; és a dir, els partits. Exemples hi ha molts: de més antics (UCD, Unió Valenciana) a més recents (UPyD). Però també poden reaparéixer. Fa poc, de fet, el PSOE tenia un diagnòstic molt greu, fins el punt que s’arribà a parlar de ‘pasokització’ i restava a la UCI. Però els pacients, de vegades, mantenen una fortalesa extraordinària i acaben responent bé als tractaments fins que es curen i deixen enrere una etapa on van mirar a la mort als ulls. 

Jo mateixa vaig mirar a l’abisme en 2015. La nit del 24 de maig de 2015 va ser una de les pitjors de la meua vida. Contràriament a la majoria dels valencians d’esquerres -doncs després de 20 anys, l’esquerra guanyava el País Valencià-, estava dessolada. Eixia de Borrull, la seu d’Esquerra Unida, amb l’ànima trencada perquè no havíem pogut ser partíceps del canvi que tant havíem acaronat en els nostres pensaments. Vam anar a emborratxar-nos al “Inmortal”. Llevat del cap-i-casal, la meua organització havia tret els millors resultats municipals de la seua trajectòria; però sense presència a Les Corts, entrava a debatre’s entre la vida i la mort. Un període de quatre anys que començà a donar senyals de recuperació un 28 d’abril de 2018 i que va patir un certa milloria el passat 28 d’abril de 2019. Encara que els resultats del 26M no ens permeten celebrar que tornem al món dels vius per a sempre, no podem perdre de vista quin era (i és) el nostre estat de salut. Per això, no hem de perdre l’esperança. 

dilluns, 18 de febrer de 2019

Sí a la confluència



Aquesta setmana les militants d’Esquerra Unida estem cridades a participar en el referèndum sobre el preacord de confluència amb Podem per a concórrer conjuntament a les eleccions autonòmiques.

Que tots i totes les que formem EUPV puguem votar aquest acord de coalició electoral no és una qüestió baladí, donat que serà la primera vegada que ho puguem fer en la història de la nostra formació.

Els resultats d’aquesta votació seran transcendentals per a la nostra organització, però també –i açò és el més important– per al futur del País Valencià i de les persones que ací viuen i treballen.

La confluència amb forces germanes ha sigut la nostra manera d’entendre la participació política des que vam nàixer. El diàleg és la columna vertebral de la nostra cultura política; és la nostra senya d’identitat i la ferramenta que tenim per a aconseguir els nostres objectius polítics.

L’acord amb Podem representa tot això, però no sols això... que és molt! Serà el mitjà que ens permetrà aplicar polítiques valentes, un revulsiu per a fer del govern del canvi un vertader govern de transformació, que millore decididament les condicions de vida de la classe treballadora. La nostra classe.

Així, l’acord de confluència és l’eina que farem servir per a ser útils a la nostra gent, perquè cada vot que es diposite en les urnes el 26 de maig compte a favor de la majoria social. Per això, per a fer bona política, us demane que voteu SÍ en el referèndum, siga online els dies 20, 21 i 22, o presencialment el dia 24 de febrer.

Ens ho juguem tot, camarades. Hem d’estar a l’alçada.

📲 Article publicat en https://www.eldiario.es/cv/opinion/confluencia_6_869023098.html

dissabte, 19 de gener de 2019

Les idees no viuen sense organització

Ja que Gramsci està de moda, em perdonareu que el cite. Gramsci, el teòric comunista a qui tothom reverencia mentre es menysprea a la resta de comunistes i al comunisme, tan “passats de moda”. El naixement de Podemos es va produir, en part, contra aquells. O millor, contra els qui no estaven llegint bé el moment polític. Cosa que, per altra banda, era certa. Jo, afiliada de base d’Esquerra Unida en aquells moments, era molt crítica amb la dirigència d’IU, i especialment amb la sobèrbia amb què es va tractar aquell moviment en els seus inicis, postura que resultà ser errònia i letal. Podemos se’ns va menjar la tostada.  

Però tornant a Gramsci, les idees no viuen sense organització. Els dirigents de Podemos ho sabien, i van impulsar la creació d’un partit polític de tall leninista, amb el centralisme democràtic per bandera. Possiblement, l’única manera de consolidar una organització nascuda de les ments d’uns quants professors universitaris de Madrid i alguna gent lligada a moviments autònoms de la capital del reino.

Cinc anys després, trobem un partit institucionalitzat que ha produït i reproduït les baralles de l’esquerra institucional de forma ràpida i sobretot multiplicada, gràcies a les aplicacions de missatgeria i a les xarxes socials, és a dir, acord als temps que corren. I per descomptat, trobem un partit amb unes prediccions electorals en caiguda lliure. Això és el que explica, des del meu punt de vista, l’operació d’Íñigo Errejón, molt semblant a altres que hem vist al llarg de la història d’IU. Però fixeu-vos que, de totes aquelles operacions que d’una o d’una altra manera s’assemblen a aquesta i que s’han produït, sols hi ha hagut una que ha triomfat. No us diré el nom, però sí us donaré una pista: és l’única que comptava amb una organització... i que no era el PSOE.  I és que, com va dir Gramsci, les idees no viuen sense organització.

dimecres, 31 d’octubre de 2018

És el mercat (electoral), amic

La Veu
El 26 de maig de 2019 hi haurà eleccions europees, municipals i autonòmiques. Aquestes últimes se celebraran en eixa data en cas que no hi haja un avançament electoral, clar està. Falten, per tant, 207 dies perquè la ciutadania valenciana trie els seus representants a Corts Valencianes i, molt previsiblement, ho farà amb una de les Lleis Electorals més restrictives de l’estat espanyol. I és que, a pesar de ser una promesa de tots els partits amb representació en les Corts a excepció del PP, durant 1.256 dies aquests no han estat capaços d’arribar a un acord per a modificar la Llei Electoral Valenciana (d’ara endavant, LEV).
La meua hipòtesi és que, tot i les declaracions polítiques, no hi ha hagut una voluntat efectiva de modificar l’statu quo donat que els partits sistèmics valencians es veuen beneficiats per l’esmentada llei i, molt particularment, per la barrera electoral. En ciència política, d’acord amb la teoria clàssica de Duverger, els sistemes electorals produeixen un determinat nombre de partits; tanmateix, anàlisis comparades com la de, a casa nostra, Josep Colomer, han demostrat que és precisament a l’inrevés: que són els partits polítics els que trien els sistemes electorals (posant cap avall les lleis de Duverger) i que, en compte de generar nous sistemes de partits, cristal·litzaran, consolidaran o reforçaran les configuracions partidàries prèviament existents.
El sistema de partits valencià es va transformar en 2011 amb la irrupció de Compromís i va consolidar la seua transformació –en línia amb el nou pluripartidisme espanyol– en 2015, amb la incorporació de dos partits polítics al Palau dels Borja: Podem i Ciutadans. D’aquesta manera, el parlament valencià va passar de 2,5 partits efectius a 5, la qual cosa suposa un canvi prou ressenyable en aquest àmbit. Que aquesta circumstància es produïra sense una modificació de la LEV respon a un canvi estructural en el comportament electoral de la ciutadania valenciana i, al mateix temps, configura el terreny de joc i les estratègies dels actors, que passen per excloure'n altres de la competència.
Això queda manifestament en evidència en el cas de Ciutadans, que rebutja la davallada d’una barrera electoral que, precisament, va permetre el seu naixement a Catalunya i posterior creixement a Espanya. Però també en els partits del Botànic, PSPV i especialment Compromís, que es troben còmodes amb la situació actual. Tot això, al marge de les tàctiques utilitzades pels diferents partits per a donar l’aparença de voler canviar les regles electorals per injustes –que objectivament ho són, i molt– i per a fer que els seus competidors queden “retractats”, com la proposició de llei recentment registrada pel Partit Socialista per a abaixar la barrera electoral i que no ha sigut ben rebuda pels seus socis Compromís i Podem.
El ben cert és que d’haver existit una voluntat efectiva de canviar les regles del joc, aquest tipus d’iniciativa s'hauria enregistrat el dia 1 de la legislatura i s’hauria aprovat per la majoria qualificada que requereix. Com hem vist però, l’estratègia racional dels partits polítics ha estat deixar passar el temps i arribar a unes noves eleccions sense modificar la llei. Coses del mercat electoral, amic.

diumenge, 21 d’octubre de 2018

Primarias sin miedo

Parejo
Hace algunos de días, escribía en este medio el periodista Hèctor Sanjuan que 'Nadie quiere las primarias'. Sin embargo, existe una formación gala que sí las desea: Esquerra Unida del País Valencià. Es curioso, porque se trata de una organización que no puso en marcha este tipo de elección hasta 2014, pero que desde que lo hizo, no está dispuesta a dar marcha atrás. 

La actual dirección de EUPV apuesta sin ambages por el sistema de 'una persona, un voto' también para lo s cargos del partido, por lo que con mayor motivo, lo aplica para elegir a quiénes serán los representantes de la ciudadanía. Recientemente, se lo planteó a Podemos, con quién todo el mundo da por hecho que habrá acuerdo electoral, pero los morados, que hicieron de las primarias bandera frente al anquilosamiento de los partidos tradicionales, han dicho que «de eso, nada». 

Esquerra Unida quería una confluencia que fuera más allá de una coalición clásica, con votaciones primarias para militantes y simpatizantes, sin apriorismos y sin cuotas. Pero a la vista está que la nueva política en el País Valenciano ha dejado de serlo un poquito -quizás una pizca más- y los de Estañ han apostado por plantear una lógica de aparato a un ejercicio libre de democracia partidista. 

Ni siquiera están dispuestos a aceptar un híbrido, a imagen y semejanza de la experiencia de Adelante Andalucía o al estilo de las primarias de Compromís -esto es, con una reserva de pluralidad-, con el objetivo, precisamente, de reducir las posibles distorsiones que pudieran darse, que se votaran más hombres que mujeres, o que predominaran los candidatos de una formación en vez de otra, por ejemplo. 

Ahora que están de moda los másteres, confesaré que hice uno y que mi trabajo final (que está colgado en internet) versó sobre las primarias en Esquerra Unida. Tenía una orientación claramente académica, pero por supuesto, partía de la convicción de que la democracia siempre es preferible a los acuerdos entre las élites de los partidos. Ahora estoy en la dirección de esta formación y sigo pensándolo. 

Por esa razón, espero que mis compañeros de viaje recapaciten y se decidan, sin miedo, a volver a sus orígenes. Aún estamos a tiempo de que la gente pueda votarlo todo. Intentémoslo.

👀 Article publicat a: 

dijous, 18 d’octubre de 2018

Debat Eleccions 2019: Una perspectiva científica

El primer debat de les Eleccions de 2019 ha estat organitzat per La Comarca Científica i tingué lloc a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València el passat 3 d’octubre. El debat “Eleccions 2019: Una perspectiva científica” comptà amb la participació de Vicent Flor (sociòleg), Carles Senso (historiador), Aurora Mora (politòloga) i Oto Luque (psicòleg social). Moderava i presentava el sociòleg Alexis Lara.
La importància del debat, a pocs mesos de les eleccions autonòmiques, municipals i europees de 2019 es tal que al saló d’actes es congregaren al voltant de 100 persones, tot i ser el primer acte offline de La Comarca Científica.
I és que estem a les portes de la consolidació del canvi polític que visquérem els valencians després de les eleccions de 2015 o bé del trencament del mateix i la volta de les polítiques econòmiques i socials de les últimes dècades. No obstant això, el que ja sembla clar és que s’han acabat les majories absolutes i les Corts Valencianes tornaran a mostrar una composició multipartidista després de les eleccions de 2019. Tot i això, el que cal recordar és que en les eleccions autonòmiques i municipals de 2019 els valencians no sols ens juguem unes eleccions, sinó el futur de les comarques valencianes.
Benvinguts al debat “Eleccions 2019: Una perspectiva científica”.