In memoriam Sebastián Machado

Vaig conéixer Sebastián a través de l’Erika, gran amiga des de la més tendra infantesa. Vivia a dos carrers del meu i regentava un negoci de motocicletes. Sentia passió per les motos. Una passió que va transmetre a la seua família, per la qual cosa tots en tenien una. Fins i tot, els més menuts. Pràcticament, podien no saber caminar però sí rodar sobre dues rodes.

Els diumenges anaven a passar el dia al camp, a Montserrat. Tota la xicalla motoritzada, amb les seues motos de cross amunt i avall per camins de muntanya. De vegades em convidaven i em feien una nena plenament feliç. La meua passió per les motos es materialitzava en eixos moments. Amb ells vaig conduir una moto per primera vegada en la meua vida. Amb ells la primera caiguda. Després jugàvem a futbol, o a bàsquet. L’Erika i jo érem xiques, però no érem cap paquet. Jugàvem bé.

Entre setmana, anàvem sovint a la tenda de Sebastián. No li importava. M’encantava agafar fotos de catàleg de motocicletes i col•leccionar-les. Amb les BMW, de fet, em vaig fer un quadre que encara tinc penjat a sobre del capçal del llit. El mecànic em feia tilín. Era jove i guapo i simpàtic. Recorde una vesprada que va arribar un ciclomotor elèctric. Mai abans havia vist cap i Sebastián ens deixà provar-lo, sense baixar de la vorera. Quina emoció!

Passà el temps i la puta adolescència. L’Erika es mudà. Del barri a Calicanto hi havia més tros i això acabà separant-nos una miqueta. Mai massa, però sí el suficient com per a no veure gaire més Sebastián, son pare. Mai massa, però sí com per a assabentar-me tard de l’anunci de la malaltia, inici d’un llarg camí de patiment per a Sebastián i la seua família.

La darrera vegada que el vaig veure va ser a la boda de l’Erika, amb signes ben evidents de la malaltia, però desbordant felicitat. I així vull recordar aquest home de maneres senzilles i gran cor. Adiós, Sebastián.

De jutjat... de guàrdia

Quantes vegades heu escoltat algun polític, especialment del PP, declarar que acataran les sentències judicials, que s’han de respectar les regles del joc democràtic, que la única via possible és la de l’Estat de Dret? Pràcticament, cada dia. I sabeu què? Ja!

Por sus hechos los conocerás que deia aquell. L’Estat democràtic i de Dret, amb les seues sentències, ja no és sols discutible sols de manera rawlsiana, per la seua adequació a la justícia; sinó directament perquè els qui, en teoria, són els seus valedors s’ho passen pel forro dels collons, parlant en plata. I sinó, que li ho diguen al senyor Font de Mora, conseller d’Educació per la gràcia de Déu i que ostenta el rècord de no haver acatat cap de les 25 sentències del Constitucional, el Suprem i el Tribunal Superior de Justícia que diuen que català i valencià són la mateixa llengua.

Copie de El País:

- N. 75/1997 del Constitucional. Falla contra la ultradretana Alternativa Universitaria, a favor dels Estatuts de la Universitat de València. El valencià i el català són la mateixa llengua.

- 330/ 2004 del Tribunal Superior. A favor del recurs d'Acció Cultural del País Valencià sobre la exempció de la prova del valencià en les oposicions docents.

- 393/2004 del TSJ. El STEPV guanya el recurs en el mateix sentit de validar la Filologia Catalana en les oposicions.

- 518/2004, la 677/2004 i la 158/2005 del TSJ. En el mateix sentit i a favor del STEPV.

- 205/2005 del TSJ. A favor dels Estatuts de la Universitat Jaume I

- 539/2005 del TSJ. Del STEPV contra convocatòria oposicions.

- 494/2005 del TSJ. A favor dels estatuts de la Universitat d'Alacant.

- 789/2005 del TSJ. A favor dels estatuts de la Universitat de València.

- 1.527/2005 del TSJ. A favor de CCOO que demana convalidar títols en les oposicions docents.

- Supremo, 15/03/2006. A favor de STEPV i ACPV que demanen l'homologació de títols a Catalunya, Balears i València.

- 474/2006, la 1.079/2006, la 332/2007, la 382/2007, la 1.218/2007, la 1.233/2007 i la 558/2008 del TSJ. Contra diverses ordres d'oposicions.

- Supremo, 13/10/2008. A favor de la Universitat de València que havia recorregut les oposicions.

- Supremo, 29/2008. Contra les oposicions de 2004. I obliga a Educació a pagar les costes.

- Tribunal Superior, 22/06/2009. A favor de CC OO contra oposicions. Titlla de "temerària" l'actitud de la conselleria i acusa de "faltar reiteradament" a les sentències. Obliga a pagar costes.

- Supremo, junio 2009. En el mateix sentit, a favor del STEPV.

- Tribunal Superior, 737/2009. A favor Universitats de València i Alacant. Reitera la "temeritat" de la Conselleria d'Educació i la condemna a pagar costas.

Amb aquestes credencials, Font de Mora serà el que siga, però demòcrata... de segur que no.

Convidades esteu

Que es faria, no hi havia dubte. És possible que els torrentins que es mouen siguen pocs, però són cabuts com ells sols. Ara bé, que l'acte estiguera recolzat institucionalment pel govern de la nostra flamant alcaldessa i aspirant a rèplica exacta de Rita Barberá, ja era farina d'una altre costal. Per què clar, no hi havien diners. Parle, per si no esteu assabentades, del concert de cantautors que tindrà lloc aquesta nit a l'Hort de Trènor de Torrent.

El cas és, com anava dient, que no hi havien diners. Per a la música en valencià, s'entén, perquè a l'ordre de prioritats de Maria José Català no hi ha cap rastre de voluntat per a impulsar la música feta en la nostra llengua (i en la seua, encara que sols la parle a casa). Sí hi havien, com no, per a Isabel Pantoja, eixa dama de la copla apassionada dels bitllets de 500 euros en bosses de fem. També per a La Oreja de Van Gogh, una banda (en sentit literal) de nul·la qualitat artística, la única credencial de la qual és sonar dia sí i dia també en la ràdio-fòrmula; a colp de xequera, és clar.

I és que estem en crisi, però la 'tonadillera' es mereix el recolzament del consistori torrentí perquè ella, pobra, està patint les seues terribles conseqüències. Estem en crisi, però els bascos amb carnet del partit de Basagoiti s'han guanyat a pols l'ajuda del nostre ajuntament, gràcies a les seues intenses, belles i emotives melodies sense parangó en l'escena musical de tots els temps. Estem en crisi i, per això, els cantautors valencians... no veuran ni un euro.

Sí amigues, la crisi, a més d'econòmica, és moral.

Dit açò, us convide a assistir a visitar avui la meua ciutat per a gaudir d'un espectacle de primera classe.

Curiositats del youtube

Navegant per la xarxa em trobe amb un video certament curiós. Està gravat a NY, a un petit local que sembla el saló de la casa s'algú. Al centre de la imatge, Fermin Muguruza, interpretant el clàssic de Kortatu "Zu atrapatu arte", en companyia de la banda d'ska colombiana Skampida. La imatge és una mica dolenta, la qual cosa fa que aquest vídeo siga solament apte per a fans.

GAZTE BAT
DROGAZ HILTZEN DA
ATRAKOAK,
HILKETA TERRORISTA BAT
DENAK, DENAK,
PAPERETAN DAUDE
ZU ZU ATRAPATU ARTE
HI BURGUES MADARIKATUA
EZ DUZU INOIZ
EZER ULERTUKO
ZURETZAT
KALEAN GERTAZEN DENA
BESTEEN
ARAZOAK DIRA

Orxata Sound System

Aquest text ha estat prèviament publicat en castellà a Mixside. Vull agrair a Vicent la seua inestimable col·laboració en l'el·laboració de l'article, doncs he aprofitat en gran mesura un dels seus posts. Espere que no t'importe!

Sota la capa de vernís que els poders públics i els sectors benpensants de la societat valenciana estan aplicant des de fa alguns anys a la capital del Túria a colp de grans esdeveniments, hi ha altra València. Una València subterrània, efervescent, oculta, resistent. Una València consagrada a aquelles paraules que va escopir Amadeu Fabregat en els 70: locura, orgía, desenfreno, esperma, mierda, pasote y ábrete de piernas corazón. Una València avantguardista, que va crear, en un passat no molt llunyà, la Ruta Destroy. Una València puta, en definitiva, tal com canta avui un dels paladines de la ‘nova canço’, Sénior.

El grup que va nàixer una nit de Sant Joan i sap a xufla

Orxata Sound System se situen en eixe costat de la barricada. Allà on el món feliç que somien els nostres gestors no ha pogut arribar encara. En eixe trosset, cada vegada més fràgil, on encara no estan endormiscades les consciències i els esperits lliures lluiten cos a cos contra l'stablishment. I ho fan des de les arrels, projectant-se cap al futur. O el que és el mateix: Orxata Sound System és el cocktail resultant de barrejar i agitar un munt d'ingredients saborosos d'ahir i d'avui: orxata, samplers, ‘albaes’, drum and bass, situacionisme copyleft, ‘espardenyes’, chimo bayo, ‘mascletaes’, revolució, horta, techno, catalanisme, linux, ragga, pedra, paper i tisores, dub, moros i cristians, electro, paella i tot el que se'ls passe pel cap.

Tot va començar fa sis anys, quan dos ex membres del grup de ska punk Fàstic van sentir la necessitat de barrejar la música del folklore popular valencià amb l'electrònica. O siga, que abans que el jove talent i aspirant al star system electrònic estatal, Guillamino, declarara que estava treballant en la línia d'aproximar les sardanes al terreny electrònic, aquests jovenets ja s'havien posat mans a l'obra uns quilòmetres més al sud.

La parella inicial, formada per Jordi Palau i Carles Soler, va fitxar a Jaume Guerra, aleshores baixista del grup de fusió Budell i es van convertir en un trio amb elements acústics (veu), elèctrics (baix) i electrònics (ordinador). D'aquesta guisa van començar a donar concerts per cada racó del País Valencià fins que, a principis de 2005, van gravar la seua primera maqueta: un treball a manera de presentació de cinc temes que va asseure les primeres bases del seu heterodox so i que van posar a la disposició del públic al simbòlic preu “de la voluntat”. Amb ella van arribar les tres veus femenines (Violeta Ausina, Neus Berenguer i Carla Saz) i el trompeta (Natxo Jiménez), conformant la formació que gravaria el seu primer disc, “1.0”, al gener de 2007.

Un àlbum que va iniciar el seu periple d'enregistrament a València, després va donar el salt a Intxaurrondo, d'allí a Londres i de nou a Cornellà, passant per un grup de mans amigues que ho va modelar, reflectint a la perfecció la filosofia comunitària que defensa aferrissadament el col·lectiu, tant a nivell pràctic (sense anar més lluny les lletres es van escriure amb la col·laboració dels internautes, que a més, van poder votar el títol i fer tot tipus de suggeriments i remescles), com en el líric: el treball s'obri amb una Mascletà 1.0 introductòria que declara València com seu del post-bakalao, i segueix amb crits d'esperança (hi ha futur, molt de futur, és nostre, teu i meu); proclames subversives dignes del Maig del ’68 (que facen jocs de play de pedra, paper i tissores, i pinten el sambori en lloc del pas de peatons); odes a la senzillesa ‘aborígen’ (ací fa olor d'all-i-pebre l'aire); homenatges a Joan Monleón que serveixen per a criticar el consumisme (ser ric no és voler més, viure de renda és no tenir passió per amassar res, vull una vida de simplicitat voluntària); exaltacions del deconstructivisme derridià (destrossem els paraules que ens esclavitzen sense pietat, anem a fer un exèrcit d'escèptics, com a única arma la no-veritat); preocupació pel futur ecològic del planeta (la terra és troba en un estat febril i disentèric, i escriu al seu diari de recalfament: a quin contenidor haurem d’abocar el capital? al verd? al groc? o reciclar-lo te més mèrit?); crítiques ferotges al món de la publicitat i la informació (tota la ciutat farcida d’encriptats missatges, enormes fulles blanques, ni marques ni pamflets); reprobaciones als polítics locals (ací, entre autopistes i tanta gentola, els paguem els vicis a la jet set de les revistes); però al cap i a la fi, cants al bon rotllo i la felicitat (que hi sobren les paraules si tots saben que hi ha estima).

Compartir és bo

Lletres amb un fort component de crítica social que es complementen de meravella amb la seua actitud militant en el moviment copyleft (xarxes d'intercanvi i relacions més justes... el disc el fem per promocionar el directe, no fem directes per promocionar el disc), que els ha dut a abandonar Myspace, per a llançar una web pròpia, de codi obert, on per cert, podeu escoltar i descarregar-vos lliurement tot el seu material, inclòs el seu últim maxi.

I és que, sota el títol “2.0 beta 1” Orxata han gravat tres temes nous aquest mes, ideals per als dies caniculars que vénen i que són una mostra del que vindrà després, quan regressen de la gira estival, que aquest mes de juliol els duu ni més ni menys que al Marroc. Amb una portada que suposa una complicitat absoluta amb la vella ruta, ja que el dibuix és la unió de l'antic logotip d'una de les sales mítiques del fenomen discotequer (ACTV) amb el logotip del grup (un test del qual creix un endoll en forma de flor) i amb un tema que fa al·lusió directa a aquesta època, “Palmera destroy”, el maxi està esquitxat de ritmes que van des de l'eurodance fins al dubstep, passant pel reggaeton. O siga, herejía en estat pur. Com a mi m'agrada.

Raó, ací: Pàgina web d'Orxata Sound System.

Deu receptes per a ser feliç, per A. Jodorowsky

Publicat a El País, el 24 de febrer de 2002.

Com podria definir en termes positius la felicitat? Eixe concepte, abstracte fins a la medul·la, és impossible de ser descrit directament. Per a fer-ho he de donar un rodeig per la seua ombra. Vaja llavors la definició: 'Felicitat és estar cada dia menys angoixat'. Per a això puc intentar donar alguns consells sense ser ratllat d'il·lús.

1. Quan dubtes d'actuar, sempre entre 'fer' i 'no fer' escull fer. Si t'equivoques tindràs almenys l'experiència.

2. Escolta més a la teua intuïció que a la teua raó. Les paraules forgen la realitat però no la hi són.

3. Realitza algun somni infantil. Per exemple: si volies jugar i et van fer adult abans d'hora, estalvia uns 500 euros i veu a jugar-los a un casino fins que els perdes. Si ganes, segueix jugant. Si segueixes guanyant, encara que siguen milions, segueix fins que els perdes. No es tracta de guanyar sinó de jugar sense finalitat.

4. No hi ha alleugeriment més gran que començar a ser el que s'és. Des de la infància ens encolomen destinacions alienes. No estem en el món per a realitzar els somnis dels nostres pares, sinó els propis. Si eres cantant i no advocat com el teu pare, abandona la carrera de lleis i grava el teu disc.

5. Avui mateix deixa de criticar al teu cos. Accepta'l tal qual és sense preocupar-te de la mirada aliena. No t'estimen perquè eres bella. Eres bella perquè t'estimen.

6. Una vegada per setmana, ensenya gratis als altres el poc o molt que saps. El que els dónes, t'ho dónes. El que no els dónes, t'ho lleves.

7. Cerca tots els dies en el diari una notícia positiva. És difícil trobar-la. Però, enmig dels esdeveniments nefasts, sempre, de manera quasi imperceptible, hi ha una. Que es va descobrir una nova raça d'ocells; que els estels transporten vida; que un xiquet va caure des d'un cinquè pis sense danyar-se; que la filla d'un president va intentar suïcidar-se en l'oceà i va ser salvada per un obrer del qui es va enamorar i es van casar; que els joves poetes xilens van bombardejar amb 300.000 poemes, des d'un helicòpter, a La Moneda, on va ser eliminat Allende, etcètera.

8. Si els teus pares van abusar de tu quan menut/da, confronta't calmadament amb ells, en un lloc neutre que no siga el seu territori, desenvolupant quatre aspectes: 'Açò és el que vostès em van fer. Açò és el que jo vaig sentir. Açò és el que per causa d'allò ara patisc. I aquesta és la reparació que demane'. El perdó sense reparació no serveix.

9. Encara que tingues una família nombrosa, atorga't un territori personal on ningú puga entrar sense el teu permís.

10. Cessa de definir-te: concedeix-te totes les possibilitats de ser, canvia de camí quantes vegades et siga necessari.

Canal 9

Us deixe un extracte del darrer espectacle de la companyia Pot de Plom, "Històries de Reis i Bufons", en el que Xavi Castillo fa un repàs a la televisió valenciana. Gràcies Natxo, per mostrar-me aquest document que no té preu.