diumenge, 20 d’agost de 2017

Barcelona

Article publicat originàriament a: 
https://www.diarilaveu.com/columnista/75922/barcelona

És 17 d’agost. Al voltant de les 17.30 hores, comencen a publicar-se en Twitter notícies d’última hora: una furgoneta ha produït un atropellament a la Rambla de Barcelona i hi ha persones ferides. Sembla que l’assumpte revesteix gravetat i no puc alçar la vista del meu smartphone. Llegisc teletips, però evite fer cap comentari. Retuitege: “Si no hay nada que aportar NO PASA NADA POR NO DECIR NADA. Esto vale para Twitter y para la vida en general”. És la meua manera de protestar davant el contingut i el to d’algunes piulades que comencen a inundar la xarxa social en confirmar-se per les forces de seguretat que es tracta d’un atemptat gihadista.
En conèixer que hi ha persones que han estat assassinades, brollen els missatges de condol i de solidaritat. Tanmateix, les nombroses mostres d’empatia i afecte –entre elles i amb molta humilitat, la meua– es barregen amb manifestacions xenòfobes i racistes, d’una banda, i amb perfils que publiquen imatges de les víctimes, de l'altra, que fan cas omís a les recomanacions fetes per les forces de seguretat de no difondre-les. Alguns troben l’ocasió perfecta per atacar catalans, musulmans, independentistes, refugiats o polítics d’esquerra. Hi ha qui difon els comentaris amb intenció de denunciar-los públicament, però jo tinc prou amb la consternació i la impotència que m’envaeixen. Intente assimilar la magnitud d’una tragèdia que ha colpejat una ciutat, Barcelona, on m’he arribat a sentir com a casa quan l’he visitada. Una urbs propera i estimada.
Més tard apareixen editorials i articles d’opinió de premsa escrita suposadament “respectable” que no respecta ni les víctimes ni els familiars ni la societat en el seu conjunt. Com imagine que estarà passant en les televisions, es mescla i es confon informació amb sensacionalisme. Els voltors fan caixa amb la tragèdia. Però no sols s’intenta rendibilitzar l’atemptat mitjançant les audiències. Molts pretenen utilitzar-lo en el seu propi benefici polític, fins al punt que hi ha qui aprofita l’ocasió per a apuntar contra el procés sobiranista català o qui atribueix l’acció terrorista a una falsa “turismefòbia”. 

Com es deia a l’inici de la pel·lícula “La Haine” de Mathieu Kassovitz, el més important no és la caiguda, sinó l’aterratge. Per això, cal valorar les mostres de solidaritat que ha donat tant el poble de Catalunya com el poble espanyol; cal aplaudir la contundent resposta dels veïns de Barcelona, que van expulsar els neonazis que volien desfilar per la Rambla l’endemà; i cal exercir la nostra capacitat racional i evitar caure en el parany dels discursos simples i maniqueus. Per tal de contrarestar la victòria del fonamentalisme, siga el DAESH, el Ku Klux Klan o un domèstic, cal fer veure que aquelles que defensem la cultura de la pau i els drets humans, la llibertat, la igualtat i la fraternitat, som més. I no aconseguiran doblegar-nos, perquè no tenim por.

diumenge, 6 d’agost de 2017

Que no pare la música!

Article publicat originàriament a: https://www.diarilaveu.com/columnista/75709/que-no-pare-la-musica

La Federació de Societats Musicals ha presentat recentment l’aplicació web “Música i poble” –accessible en fsmcv.org/musicaipoble–, per tal de donar a conéixer tota l’activitat musical popular arreu dels nostres pobles i ciutats. L’esmentada aplicació, que disposa de versió web i mòbil, no només informarà dels concerts organitzats per la FSMCV, sinó també de la Federació de Cors de la CV (FECOCOVA), la Federació de Folklore de la CV (FFCV) i la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters (FVDiT).
És un fet que som terra de música. L’art de les muses és un element cabdal en les nostres festes: els moros i cristians, el misteri d’Elx, la Magdalena, les falles, les fires... Forma part intrínseca de la nostra cultura com a poble. Alguns de vosaltres tocareu un instrument en una banda i segur que no m’equivoque si afirme que tots tenim amics i familiars músics. Hi ha valencians, fins i tot, que estan tocant o donant classes de música a l’estranger. També, segons diuen alguns, som terra de festivals: FIB, Arenal Sound, Low, Rototom Sunsplash, Les Arts, Iboga...
Curiosament, ni la música en general ni aquestes manifestacions de cultura popular en particular, tenen una translació ni a l’ensenyament obligatori ni a l’àmbit de l’economia productiva. El mantra del canvi de model productiu es repeteix contínuament sense que acabe de concretar-se en absolutament res, més enllà de generalitzacions i llocs comuns sobre la reindustrialització.
Jo sempre he pensat que a l'hora d’implementar polítiques públiques, siguen econòmiques o de qualsevol altre tipus, cal parar atenció en el que es fa en altres llocs i aprendre d’altres experiències. Per descomptat, no es poden importar models aliens sense tindre en compte la pròpia idiosincràsia, però em sembla que observar altres realitats pot resultar de gran ajuda.
Sona a tòpic, però els països escandinaus són exemple en moltes coses. També ho són en el cas de l’ensenyament musical i de la seua comprensió de la música com una indústria amb un pes específic en el seu producte interior brut. Per exemple, a Suècia, un país de 9 milions d’habitants, el valor d’exportació de la música superà els 70 milions d’euros durant l’any 2011. Entre 2006 i 2016 els ingressos del mercat de música sueca van augmentar anualment durant tot el període fins arribar a aproximadament 1.400 milions d’euros el 2016.
Això des d’un vessant purament econòmic, on el sector públic, per cert, compleix un paper dinamitzador fonamental. Hi ha estudis de gravació públics i un suport al sector mitjançant ajudes econòmiques que cobreixen des de la gravació de discos fins a la realització de gires dins i fora de les seues fronteres.
Quant a la faceta educativa, la música està molt present a tots els nivells de l’ensenyament i especialment a la secundària, fins al punt que existeixen instituts amb especialitzacions musicals i –com no–, una política específica de beques.
Ningú no pot negar que el pop i l’electrònica sueca són un referent a tot el món, així que potser podríem aprendre una mica d’ells. La música i la cultura generen riquesa, no solament espiritual, sinó també material.

diumenge, 23 de juliol de 2017

Veritat o postveritat, crisi o postcrisi

Corria l’any 2009 i la crisi ja assotava amb força el sistema econòmic espanyol. Tot i que aquest fet era una evidència a ulls de qualsevol, el president José Luis Rodríguez Zapatero i els seus ministres més destacats (Pedro Solbes, Elena Salgado, Miguel Sebastián) negaven de manera contínua la realitat parlant, fins i tot, de recuperació i de “brotes verdes”. A l’any següent, però, acabà l’etapa negacionista del govern socialista i s’obrí pas al discurs neoliberal de l’ajust econòmic, l’austeritat i les retallades. Com no, em ve al cap la compareixença de Zapatero en seu parlamentària aquell fatídic 12 de maig anunciant la major tisorada a l’estat social des de la reinstauració de la monarquia borbònica.
Set anys després, havent deixat en mínims històrics el ja de per sí feble sector públic espanyol –amb l’excepció de la defensa i de la policia– i havent socialitzat les pèrdues privades amb el rescat de la banca, el president Mariano Rajoy i els seus ministres més destacats (Soraya Sáenz de Santamaría, Cristóbal Montoro, Luis De Guindos) també enarboren el discurs de la recuperació econòmica. No obstant això i a diferència dels anteriors, sembla que ja no estiguen negant la realitat. El seu relat triomfalista s’ha estés per tot arreu i alguns destacats membres de l’stablishment mediàtic ja parlen de postcrisi. Tanmateix, la postcrisi com la postveritat, no deixa de ser una «trola» com una catedral. Hui, el relat econòmic és tan positiu com fals o, com diu la dita, “depenent del cristall amb què es mire”.
Les grans capçaleres de comunicació i els telediaris ja no obrin les seues portades amb notícies relacionades amb els desnonaments, amb la destrucció d’ocupació o amb els menjadors socials. Veneçuela o, ara en estiu, la calor, l’ocupació hotelera o les festes populars se superposen a la precarietat, la devaluació salarial o l’atur juvenil. Les notícies econòmiques es limiten a indicadors positius, com ara el creixement del PIB –que pot lluir fins i tot un país com Moçambic–, i els casos de corrupció, que –lluny de ser aïllats– formen part d’un sistema cleptocràtic i no desgasten el Partit Popular, ocupen el lloc de les situacions de pobresa, i això que aquestes estan intensificant-se i fent-se cròniques: no en va, l’estat espanyol s’ha convertit en el país més desigual de la Unió Europea després de Xipre.
A pesar  que institucions i fundacions diverses continuen elaborant informes amb l’esperança d’influir en l’agenda política, mediàtica i governamental, pocs es fan ja ressò de la crisi social, de tota aquella gent que s’ha quedat en el camí i que mai més tornarà a tindre unes condicions de vida dignes o del fet que els joves viuen ja pitjor que els seus pares. El balanç d’aquest període en termes de desigualtat, pobresa i exclusió social és esgarrifós i, tanmateix, és invisible. No se’n parla, i d’allò que no es parla, no existeix.
Però hem d’insistir. I tenim instruments per a fer-ho. El darrer informe de Foessa “Análisis y perspectivas 2017”, presentat públicament el passat mes de juny, torna a posar sobre la taula el conte de la lletera de la recuperació: 7 de cada 10 llars no han notat cap millora en la seua situació econòmica i la protecció social de les famílies s’ha vist molt afeblida. Segons les dades de la fundació de Cáritas, el 50% no té una xarxa de seguretat, quasi el 60% no pot estalviar res, un 20% no podria aguantar tres mesos a l’atur i un 60% del total no pot arribar a final de mes. I així podríem seguir omplint línies i línies amb dades i percentatges.
No sé si baix dels adoquins estarà la platja, però el que sí puc assegurar és que sota les dades macroeconòmiques està la realitat, i no cal furgar massa per a topar-se amb ella. Sols cal ser intel·ligents i audaços per a fer-la evident i poder construir un altre relat que ens allunye de l’abisme social on estem instal·lats.

diumenge, 9 de juliol de 2017

Alsasua i el dret penal democràtic

De l’època universitària tinc molts records i, encara que semble increïble, la meua memòria no es limita a experiències viscudes sinó, fins i tot, a algunes classes magistrals. Per exemple, recorde vívidament quan l’aleshores degà de la Facultat de Dret, Joan Carles Carbonell, va explicar-nos les fonts, les garanties i els límits del Dret Penal en un estat social i democràtic de Dret. Una lliçó memorable que es posa en qüestió cada dia en aquest país.
El compliment dels principis de legalitat, d’intervenció mínima i caràcter subsidiari del dret penal, de proporcionalitat, de ‘non bis in idem’ –que vol dir la prohibició de ser castigat dues vegades per un mateix fet i que el mateix fet no pot ser objecte de dos procediments distints– o de resocialització i humanitat de les penes, és fonamental per a tindre un dret penal propi d’una democràcia.
Sota eixe prisma, un escrit de la Fiscalia de l’Audiència Nacional sol·licitant penes de presó de 375 anys pels delictes de lesions i amenaces terroristes per a vuit encausats pels fets d’Alsasua –50 anys de presó per a sis d’ells, 62 anys i mig per a un i 12 anys per a una altra–, és absolutament desproporcionat i, perdoneu la redundància, allunyat del principi de proporcionalitat que ha de guiar l’actuació del ministeri públic.
Clar, que tampoc podem tractar aquest cas de manera aïllada. No puc criticar l’absoluta desproporció de la petició de la Fiscalia de l’Audiència Nacional sense esmentar el mateix òrgan judicial. Perquè si, per exemple, la conducta dels acusats dels fets d’Alsasua s’haguera tipificat com un delicte d’atemptat contra l’autoritat en concurs amb un altre de lesions i amenaces, eixos fets els hauria enjudiciat un tribunal ordinari, i no l’Audiència Nacional.
Però vull anar encara més enllà. Des d’un punt de vista democràtic, aquest tribunal no té absolutament cap raó de ser. Que sí, que el Tribunal Constitucional va dir que era constitucional, però és que el poder judicial es va gitar franquista una nit i a l’endemà es va alçar demòcrata, i el Tribunal d’Ordre Públic de la dictadura franquista es va rebatejar com a Audiència Nacional per Real Decret Llei 1/1977. Ja m’enteneu. No obstant això, fins i tot en el cas d’acceptar l’existència de l’Audiència Nacional per la raó pràctica de jutjar els delictes d’ETA, aquesta “legitimitat” ja no existiria.
Contràriament a això, en compte d’eliminar un tribunal la funció del qual era aplicar la “Llei Antiterrorista”, el poder executiu està estenent la restricció de drets fonamentals a tot l’Estat per la via de la “Llei Mordassa”, i en compte d’acabar amb una legislació excepcional que inclou mesures d’aïllament i incomunicació impròpies d’un Estat de Dret, es promulga una norma que vulnera llibertats públiques tant elementals com la llibertat d’expressió o de reunió.
Mantindre una estructura repressiva que inclou l’existència d’un tribunal especial i que ha emparat la pràctica de la tortura, el tancament de periòdics i el segrest de publicacions, els muntatges policials, així com els mecanismes de control i seguiment policials –que van des de la infiltració en els moviments de l’esquerra alternativa a l’existència de llistes negres d’activistes i militants– és, sincerament, incompatible amb aquelles lliçons teòriques de la part general de Dret Penal que escoltava de joveneta al campus de Tarongers.
I és que, si volem tindre un Dret Penal propi d’un Estat social i democràtic de Dret, cal un procés constituent de ruptura democràtica. És força evident que no hi ha cap àmbit on siga més necessari que en el poder judicial i en les forces i cossos de seguretat de l’Estat.

diumenge, 25 de juny de 2017

Guerra i pau en el PSPV


Desconec la vida orgànica del PSPV i possiblement em manquen elements importants per a fer una anàlisi excessivament rigorosa però, a menys d’un mes d’una eventual elecció per primàries del Secretari General del PSPV-PSOE, em fa l’efecte que l’acumulació de forces al voltant d’una alternativa al president Ximo Puig ve de lluny, diria que des de molt abans de la victòria de Pedro Sánchez, i que l’elecció d’aquest com a Secretari General del PSOE sols va constituir una victòria d’una batalla dintre d’una guerra d’extermini que té com a objectiu aconseguir les màximes quotes de poder intern.
Els partits polítics funcionen amb dues lògiques que són, al mateix temps, antagòniques: d’una banda, la de la cohesió interna; d’altra, la bèl·lica. Ambdues tenen a veure amb l’exercici i el repartiment del poder de les elits dintre de l’organització. Diversos factors poden determinar quina serà la predominant durant un període concret, però el funcionament de tots –absolutament tots– els partits polítics està subjecte a eixes dues cares de la mateixa moneda.
Algunes anàlisis que he llegit darrerament es basen en la consideració d’una sola variable com a explicativa de la cohesió interna d’un partit: l’accés a diversos llocs de responsabilitat. Des d’aquest punt de vista, la consecució de la Presidència de la Generalitat, d’àmplies parcel·les de gestió en l’Administració autonòmica i de nombrosos governs locals hauria de ser suficient per a mantindre la unitat al si del PSPV i no hi hauria lloc per a l’enfrontament intern. Així, tots els moviments que puguen desestabilitzar l’ocupació del que els anglosaxons anomenen «incumbents» són qualificats com a suïcides.
Tanmateix, pense que aquest tipus d’anàlisi té limitacions. Crec que alguns el que voldrien vertaderament és que els dirigents del PSPV s’alinearen per un “bé comú”. Per suposat, és legítim desitjar que un partit de govern estiga cohesionat, però cal distingir entre desig i realitat. I aquesta última ens diu que tots els actors en joc estan funcionant en els paràmetres del conflicte intern, començant per Ximo Puig, que no dubtà a situar-se en la primera línia de la batalla de la secretaria general del PSOE sent president de la Generalitat. Per tant, sense caure en el plany de la incapacitat “congènita” de la federació valenciana del PSOE per a mantindre la unitat, opine que hi ha més factors que expliquen el predomini de la lògica bèl·lica. Si bé és cert que l’accés a diversos llocs de responsabilitat pot contribuir a la cohesió interna, aquesta sols es pot mantindre mentre no hi haja una pugna faccional pel control del poder orgànic, com sembla ser el cas en el nivell central i en totes les federacions del PSOE. És a dir, que tot i que la cohesió interna siga un dels majors valors que s’atribueixen als partits polítics, aquesta sempre respon a un joc d’equilibris. Trencat l’equilibri, sols queda la guerra. I després d’aquesta, l’armistici, que suposarà la reconfiguració del mapa de poder orgànic.
No voldria finalitzar la meua reflexió sense posar en dubte que la lògica bèl·lica supose el major risc per al manteniment dels llocs de responsabilitat per al PSPV com a partit de govern. Al País Valencià, la fratricida contesa mantinguda entre zaplanistes i campsistes al si del Partit Popular podria ser d’utilitat per a qüestionar aquesta creença. És cert que hi ha diferències assenyalades entre ambdues situacions però, sincerament, pense que el comportament electoral de la ciutadania respon a múltiples variables i no solament a la voluntat de castigar un partit poc cohesionat... de moment.
El temps i els esdeveniments em donaran o em llevaran la raó.

diumenge, 11 de juny de 2017

M’alegra que em faces eixa pregunta

Article publicat originalment a: https://www.diarilaveu.com/columnista/74428/malegra-que-em-faces-eixa-pregunta



"¿Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?" Jo sé molt bé què contestaria en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, encara que això té igual. No és rellevant. Allò important no és si jo o qualsevol opinion maker diria SÍ o NO, tampoc els arguments que podria donar per a convèncer-vos (convèncer-nos) per tal de votar una opció o la contrària. El quid de la qüestió rau en el fet que “m’alegra que em faces eixa pregunta”. I no ho dic per la seua formulació, clara, directa i senzilla, que no genera dubtes de comprensió, sinó pel simple fet de plantejar la pregunta i una data concreta per a fer-la.
Perquè no és una pregunta a l’ús, com qui diu “quin oratge farà demà?” sinó el dard de la paraula apuntant directament al cor del règim del 78. Que l’arquitectura constitucional aixecada amb la transició s’afona i que les parets que s’estan esquerdant i que potser acaben arrossegant tot el sistema són de caràcter nacional és un fet que ningú no pot negar. Per això, “m’alegra que em faces eixa pregunta”, perquè suposa una consulta democràtica, pacífica i deliberativa i que, al mateix temps, és subversiva.
La celebració d’un referèndum d’aquestes característiques és un desafiament polític de primer ordre, i no solament per a l’Estat sinó també per a les forces polítiques catalanes i espanyoles autodenominades federalistes. Perquè el dret a decidir és un problema polític i, com a tal, sols es pot resoldre amb un diàleg polític. No és una qüestió de legalitat, per molt que alguns actors polítics pretenguen donar eixa visió.
La decisió del govern espanyol de no acceptar una negociació al voltant de la celebració d’un referèndum en Catalunya és un posicionament polític, davant del qüestionament profund del que els anglosaxons anomenen polity, és a dir, de la comunitat política, que res té a veure amb qüestions jurídiques. Una estratègia, la non-decision, els resultats de la qual són contraproduents per a l'Estat, ja que només ha aconseguit aprofundir encara més l’escletxa existent entre Catalunya i Espanya. Fer oïts sords des de Madrid sols ha contribuït a ampliar l’independentisme en àmplies capes de la població catalana en els últims anys.
Fa uns dies, la xarxa social Twitter va viure un d’eixos moments àlgids de polèmica unida a l’humor crític arran d’un tuit del Partit Popular que deia, citant a la vicepresidenta del Govern d’Espanya: “Puigdemont quiere hacer un referèndum en lugar de escuchar a los catalanes”. Aquesta frase representa de forma exacta la interpretació que fa el Partit Popular (i altres organitzacions polítiques, com el PSOE o Ciutadans) del problema, però perquè precisament la formulació de l’oració sembla un deliri, benvingut siga el referèndum de Catalunya i el terratrèmol que generarà. Perquè ja és hora d’engegar un procés constituent que pose fi a un sistema polític esgotat. És per això que “m’alegra que em faces eixa pregunta”.

diumenge, 28 de maig de 2017

Efemèrides

Article publicat originalment a: https://www.diarilaveu.com/columnista/74119/efemerides



Efemèrides, aniversaris, commemoracions... fixeu-vos si les dates són importants per als humans que al llarg de les nostres vides sempre les tenim ben presents. Tant és així que en Diari La Veu hi ha una columna diària dedicada solament a això. Per descomptat, no tots els esdeveniments tenen la mateixa rellevància per a tothom, i el fet d’evocar o, fins i tot, reivindicar uns fets històrics, sempre depén de qüestions com els valors, la ideologia, la identitat cultural o, fins i tot, el nivell de coneixements de cadascú.
Comptar amb una columna amb periodicitat quinzenal en aquest diari sovint implica que entre article i article es commemoren alguns esdeveniments sobre els quals voldria fer alguna reflexió. Darrerament s’han succeït algunes dates sobre les quals, al meu parer, caldria aturar-se.
Per exemple, el 15 de maig de 2011 –el 15M–, va produir un vertader sotrac en el sistema polític espanyol amb conseqüències en tots els seus nivells: sobre els partits polítics, el sistema de partits, la cultura política del règim del 78... Hi ha qui considera que dir això és una exageració, però sincerament opine que el moviment ciutadà que es va generar al seu voltant, de caràcter molt ampli, va incidir de manera clara i directa sobre les institucions polítiques espanyoles, inclosa la monarquia.
També el 24 de maig de 2015 té una transcendència política inqüestionable, especialment per a la societat valenciana. Després de 20 anys d’hegemonia del PP, arribà el canvi polític i els populars van ser expulsats del govern de la Generalitat, de la Diputació de València i dels principals Ajuntaments del País Valencià. Una «hòstia» de dimensions colossal, utilitzant la famosa expressió de la difunta Barberà.
Però durant aquest any se succeeixen més dates rellevants que em suggereixen profundes reflexions i sobre les quals voldria dir moltes coses, siguen encertades o no. Avance una efemèride: el Centenari de la Revolució Russa, un dels esdeveniments mundials més importants del segle XX. No sols pels deu dies que van estremir el món, en paraules del periodista nord-americà John Reed. No sols perquè, per primera vegada, l’autoorganització obrera triomfà i el socialisme deixà de ser una utopia, passant a ser una opció tan real per a les masses obreres com aterridora per als capitalistes, sinó perquè el seu impacte ha arribat fins als nostres dies. Jo sóc de l’opinió, com Rafael Poch, que la destrucció de l’Estat del benestar, que no és més que un acord entre classes, es produeix amb la desaparició de l’amenaça revolucionària. Com que les classes dominants han perdut la por, trenquen el pacte i comencen una ofensiva a favor dels seus interessos i en contra de la majoria. Ara per ara, ens trobem de ple en aquesta etapa de desmantellament de l’estat social i de retallades de drets i llibertats, d’aquí la importància de rememorar aquelles dates i fets d’Octubre de 1917.