"Escribir
es un modo de pensar o de ordenar los cajones o de ponerle nombre a lo que nos
va sucediendo o de detener lo que nos sucedió”
MARTA
SANZ, Black, black, black
Aquest estiu ha
suposat el meu retorn definitiu a l’hàbit de la lectura –del qual m’havia
deshabituat en els darrers temps– i amb ell, el costum de prendre notes i d’escriure
breus ressenyes en el blog.
En aquest post van els comentaris de cinc lectures. Esteu avisades!
#1 La clivella, Doris Lessing (Edicions 62, 2007).
La clivella és la
novel·la que va publicar Doris Lessing després de rebre el Nobel de Literatura
l’any 2007 i, precisament per això, no sé si la millor manera d’acostar-me a la
seua obra. Aquesta és una elecció sempre complicada en el cas d’autor(e)s amb
una llarga trajectòria literària (per on començar?); tot i que la majoria de
vegades, l’elecció ve condicionada per diversos factors. En aquest cas, estava
rebuscant per la prestatgeria de literatura en català de la biblioteca
municipal de Torrent quan em vaig trobar amb dit exemplar i vaig decidir que
havia arribat el moment d’acostar-me a l’escriptura de Lessing amb una història
molt suggerent: la d’una comunitat de dones (“les clivelles”) que vivien sense
necessitat dels barons i que es reproduïen amb els cicles de la lluna.
Lessing utilitza la
figura del mite per a explicar la seua particular visió sobre la relació entre
els gèneres. Al principi del seu relat, les clivelles eren autosuficients i
només parien xiquetes, fins que es produeix el naixement d’un baró, trencant
l’harmonia fins aleshores existent. Òbviament, es tracta d’un mite oposat al
d’Adam i Eva, donat que ací són les dones les que mantenen una posició de poder
respecte als primers homes, als qui mutilen el penis i abandonen a les àligues.
L’autora és conscient que un mite d’aquestes característiques genera un fort
rebuig en una societat patriarcal i és per això que utilitza la figura d’un
vell senador romà –escandalitzat pel tracte que atorguen les clivelles als
mascles– per a explicar-lo a través d’escrits antiquíssims que ha recomposat i
interpretat.
La clivella no és
una lectura gens còmoda. Suposa un punt de vista molt diferent al que estem
acostumats, i aconsegueix que ens qüestionem la mirada hegemònica, patriarcal, amb
què observem el món. Incloses aquelles que ens considerem feministes.
#2 Los surcos del azar, Paco Roca
(Astiberri, 2013)
Senzillament magistral.
Una novel·la gràfica que trascendeix la literatura, el còmic i la memòria
històrica. Una obra que trascendirà en el temps -n’estic molt segura- i que
hauria de ser lectura obligatòria en els instituts.
Fidelment
documentada, conta la història dels soldats republicans espanyols que van patir
l’exili i que alliberaren París fa 71 anys. La història de la companyia ‘La
Nueve’ es remunta a 1943 sota el comandament del general Philippe Leclerc en el
Txad centreafricà, actuant en suport a la França Lliure. A l'octubre del mateix
any va eixir cap al Marroc i allí es va formar la segona divisió blindada, dins
de la qual es trobava La Nueve, amb 146 espanyols de 160 integrants sota les
ordres del capità Raymond Dronne. Eren tots lluitadors que havien combatut
contra Franco durant la Guerra Civil Espanyola.
Insuflats per
l'esperança que Espanya fóra la següent nació a ser alliberada del feixisme
després de França, La Nueve va arribar a la famosa platja d'Utah al juliol de
1944. Malgrat l'oblit imposat a la seva existència, aquell grup d'espanyols dirigits
pel valencià Amado Granell, van ser els primers en arribar a l'ajuntament de
París el 24 d'agost de 1944.
Los surcos del
azar, fent-se ressò del gran poeta Antonio Machado (“Para qué llamar caminos a
los surcos del azar”) posa a l’abast del gran públic la possibilitat de conéixer
una part fonamental de la nostra memòria democràtica i fa justícia amb aquells
que haurien de ser considerats uns vertaders herois de la història no solament
a França, sinó a tota Europa i, sobretot, a Espanya. Coincidisc amb Javier
Pérez Andújar en què “[Los surcos del azar] Es
necesario porque nos ofrece algo en que creer; nos ofrece nuestra parte de la
historia que nos arrebataron, que hemos perdido preocupándonos de un día a día
alienante. Su libro nos devuelve a nosotros mismos. Nos dice que somos eso, que
somos así.”
#3 Memorias de un hombre en pijama, Paco
Roca (Astiberri, 2011)
A Paco Roca el vaig conéixer com (quasi) tothom: a través d’Arrugas, que em va arribar molt a dintre. Amb Los surcos del azar em va semblar un autor gegant, d’aquells que queden per a la posteritat, no sols per la seua gran sensibilitat, sinó pel seu compromís amb la memòria antifeixista. Òbviament, Memorias de un hombre en pijama és una obra menor comparada amb les anteriors, però al mateix temps, és una bona manera d’acostar-se a l’autor.
El que més em va sorprendre
quan va caure a les meues mans, és que l’obra fos una recopilació de les
vinyetes que Las Provincias havia estat publicant diàriament entre 2010 i 2011,
doncs era un encàrrec del diari. Reconec que vaig llegir amb cert pesar el
pròleg escrit per Julián Quirós –indigne, dic, insigne director de Las
Provincias–, i encara avui em dura l’estupefacció.
No obstant això, he
de reconéixer que vaig devorar de bona gana les divertides historietes que –com
ha explicat el propi Roca– va pair cada dia amb moltes dificultats. L’humor i l’acidesa
són els camins que transita l’autor per a mostrar-nos la vida quotidiana d’un
dibuixant de còmic que per fi ha aconseguit el seu somni d’infantesa: quedar-se
a casa tot el dia amb el pijama posat.
#4 Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria, Silvia Federici (Traficantes de sueños, 2010)
Aquest era un
llibre que tenia pendent des de feia temps. Havia llegit algunes crítiques i
entrevistes molt interessants a Silvia Federici i finalment, aquest estiu, Calibán
y la bruja ha acabat convertint-se en un dels pilars de la meua biblioteca. Curiosament,
després de llegir-lo no sé ben bé en quina part de la prestatgeria ubicar-lo: amb
els llibres d’història, amb els marxistes, amb els feministes?, i és que
Calibán y la bruja és tot això alhora.
Tal i com explica l’autora
en la introducció, el títol està inspirat en La Tempesta de Shakespeare. En la
seua interpretació però, Calibán no sols representa al rebel anticolonial sinó
que constitueix un símbol per al proletariat mundial, i la figura de la bruixa –que
a diferència de l’obra del dramaturg anglès ocupa un lloc central, no secundari–,
encarna un món de subjectes femenins que el capitalisme no ha destruït: l’heretge,
la curandera, la muller desobedient...
Es tracta d’una
obra rigorossísima que aborda una pregunta històrica clau: com explicar l’execució
de centenars de milers de “bruixes” en els inicis de l’era moderna i per què el
capitalisme sorgeix precisament en aquest moment. Sincerament, mai m’havia
parat a pensar aquesta qüestió. És curiós com en el nostre imaginari col·lectiu
les bruixes són dones malvades que fan pòcimes i aquelarres i volen amb una
granera, quan en realitat, la seua persecució és una realitat històrica ben documentada.
Federici demostra empíricament com la caça de bruixes (a l’igual que la tracta
d’esclaus i els cercaments) constituí un aspecte central de l’acumulació i la
formació del proletariat modern, tant a Europa com al nou món.
És una perspectiva
rica, suggerent, clarament feminista, i com a tal, ve a donar veu a les que mai
han tingut veu. I és que, degut al paradigma androcèntric de la ciència, la
història de les dones ha sigut pràcticament inexistent, menyspreada, o millor,
s’ha construït la Història sense elles. Com sosté l’autora, la mirada de la
història des d’un punt de vist femení implica una redefinició de les categories
històriques acceptades, que visibilitze les estructures ocultes de dominació i
explotació.
Federici extrau una
lliçó política clara de l’estudi de la transició al capitalisme, i és que aquest,
en tant que sistema econòmic-social, està necessàriament vinculat amb el
racisme i el sexisme. Sense dubte, Calibán y la bruja és una eina teòrica fonamental
per a entendre el món en què vivim.
#5 Novelas, Stefan Zweig (Acantilado, 2012)
La primera vegada
que em vaig topar amb l’escriptura suau i vellutada de Stefan Zweig va ser amb
la seua autobiografia, El mundo de ayer,
que em van regalar les meues companyes en la meua etapa de becària en
Presidència. Em va trasbalsar. Em preguntava com podia escriure’s amb una prosa
tant bella el retrat d’una època tant terrible com la que li va tocar viure a
Zweig (1881-1942). Després vaig descobrir que va ser un autor prolífic i molt popular,
una espècie de Vicente Blasco Ibáñez en versió austríaca.
L’exquisita editorial
Acantilado ha publicat recentment tota la seua obra en castellà. Aquest volum és
un magnífic exemplar de 1.550 pàgines que qualsevol amant de la bona literatura
pot devorar en poques setmanes. L’elegància d’estil de Zweig i la delicada descripció
dels sentiments viscuts pels seus personatges t’atrapen des de les primeres
línies de cadascuna de les onze novel·les que inclou: Ardiente secreto, Miedo, Carta de una desconocida, Los ojos del hermano eterno, Confusión de sentimientos, Veinticuatro horas en la vida de una mujer,
El candelabro enterrado, La impaciencia del corazón, Novela de ajedrez, Clarissa, La embriaguez de la
metamorfosis.
L’obra de Zweig
destil·la sensibilitat i passió i no, no passa de moda: segueix sent molt més
que recomanable en ple segle XXI. Així que des d’aquest humil blog vull agrair
la gran tasca de l’editor Jaume Vallcorba, que amb la seua perseverança i «savoir faire» ha
aconseguit que les actuals generacions puguen conéixer el fantàstic llegat, no solament
literari, d’un mestre. D’un geni.
