Sampleòpolis 01. Panoràmica

Benvinguts i benvingudes a aquesta nova etapa de Sampleòpolis, un espai dedicat a la música electrònica; aquesta vegada, en format de podcast mensual, dirigit i conduït per una servidora: Aurora Mora.

I dic nova etapa perquè, efectivament, hi hagué un temps passat en el qual Sampleòpolis va estar en antena, concretament a l’emissora Ràdio Klara, lliure i llibertària. 

Però els temps han canviat, i ara podreu gaudir Sampleòpolis quan i on vullgueu, des dels vostres mòbils o tauletes. Cada primer diumenge de mes, tindreu un nou podcast de 90 minuts per a gaudir, escoltar, ballar, sentir i aprendre coses entorn a la cultura musical que va marcar les darreres dècades del segle XX i les primeres del segle XXI.

En aquest primer episodi de Sampleòpolis titulat “Panoràmica” intentarem mostrar l’evolució de la música electrònica durant cinc dècades, des de 1970 fins a 2020.

TRACKLIST:

01. [Sintonia antiga] Orbital - Tension

02. [Sintonia nova] M.I.A. - Pull up the people

03. KRAFTWERK - Autobahn

04. KRAFTWERK -Radioäktivitat

05. BRIAN ENO - Ambient 1: Music for airports

06. GIORGIO MORODER - EMC2

07. GIORGIO MORODER - From here to eternity

08. DONNA SUMMER - I Feel Love

09. QUADRANT SIX - Body mechanic

10. KRAFTWERK - Nummern und Computerwelt 2 

11. AFRIKA BAMBATAA - Planet rock

12. DEPECHE MODE - Everything counts

13. MARSHALL JEFFERSON - Move your body

14. DERRICK MAY - Strings of life

15. MODEL 500 (JUAN ATKINS) - The Chase

16. UNDERGROUND RESISTANCE - Final frontier

17. FAST EDDIE - Acid Thunder

18. PUBLIC ENEMY - Bring the noise

19. AUTECHRE - Nine

20. PORTISHEAD - Roads

21. PRODIGY - Out of Space

22. THE DUST BROTHERS - Song to siren

23. THE CHEMICAL BROTHERS - Setting Sun

24. LAURENT GARNIER - The man with the red face

25. DJ ROLANDO - Jaguar

26. RICHIE HAWTIN - The tunnel

27. AFRO MEDUSA - Pasilda

28. APHRODITE - Calcutta 

29. SKRILLEX - Scary monsters and nice sprites

30. DRAKE - God’s plan

Torna Sampleòpolis

Ha arribat el moment d’anunciar-vos un humil projecte...

Entre els anys 2001 i 2002 vaig dirigir i presentar un programa de música electrònica cada divendres a les 23h en Ràdio Klara. Als controls de so m’acompanyaren

Xavier Martínez

primer i Andrés González després.

Tot i i el seu caire divulgatiu, ens ho passàvem tant bé fent-lo que el bon rotllo arribava als oients a través de les ones. A més, l’oferta musical era tant variada i heterodoxa en 60 minuts que podia agradar a tota classe de públic, des dels més puristes als més inconformistes.

Vaig poder comprovar-ho en una festa del programa organitzada en el pub ‘El Tornillo’ (desconec si encara existirà), allà per l’any 2001, on el feed-back amb el públic va ser espectacular. I així va ser com vaig començar a punxar en festes públiques i privades. La imatge és d'aquella nit.

Durant aquells anys vaig compartir “cabina” amb grans amics i vaig intentar que el personal s’ho passara d’allò més bé. Durant aquells anys vaig compartir “cabina” amb grans amics i vaig intentar que el personal s’ho passara d’allò més bé.

Després, Sampleòpolis també va ser un blog: http://sampleopolis.blogspot.com que servia de contenidor per a tot el que escrivia sobre música en diferents mitjans (crítiques de discos, entrevistes, cròniques i reportatges...) quan tenia temps, donat que mai ho he fet professionalment.

La meua relació amb la música ha continuat sent molt intensa aquests darrers anys, però no he gaudit del temps suficient per a cuidar aquesta passió i poder compartir-la amb vosaltres. Fins ara.

Porte molt de temps pegant-li voltes a la idea de tornar a fer ràdio i finalment se m’ha obert una finestra d’oportunitat que pense aprofitar. Així que... amics i amigues: TORNA SAMPLEÒPOLIS. En format podcast de 90 minuts i amb periodicitat mensual, cada primer diumenge de mes.

Com que sóc de la vella escola, el gravaré en directe i sense edició digital, utilitzant un portàtil, un micro i una taula de mescles Traktor Control S2.

I no res, porte dies planificant, investigant i guionitzant el primer episodi d’aquesta nova etapa de Sampleòpolis, que es titularà #Panoràmica i estarà disponible a partir del diumenge 4 d’octubre.

Solament em queda per decidir en quina plataforma. S’accepten suggerències!

¿Por qué?

A casa dels pares. Trobe apunts de classe de segon de BUP. En la carpeta de literatrura espanyola, entre desenes de comentaris de text i redaccions hi ha açò, que no recordava. 
Amb quinze anys escrivia contes i relats a màquina i, tot i la meua inseguretat i la meua evident autocrítica (llegiu la nota prèvia i el post scriptum!), alguns -en realitat, la majoria- m'agraden. 
(La transcripció que ve a continuació inclou les correccions del meu professor).

Nota de la autora: He intentado hacer una crítica al nacionalsocialismo alemán, desde un punto de vista trágico y además he intentado añadir algunos datos culturales. Digo "he intentado" porque, de hecho, no sé si habrá resultado lo que yo quería. He intentado hacerla lo mejor posible y que sea correctamente entendida por el lector o lectora.
Dedico esta especial parodia a todos los "heavies" y demás tribus urbanas que no han perdido la esperanza de ver muertos algún día a todos los nazis. 

¿POR QUÉ?

No tengo nombre propio, pero mi nombre común es: cruz gamada o esvástica. Soy bien conocida de toda la humanidad, la cual tiembla cuando oye mi nombre, cosa que me entristece, porque mis antepasados eran sagrados. Las cruces de mi generación, se convirtieron sin embargo en un símbolo de odio y terror. Y esta generación es la criticada por la gente hoy día, gente ignorante que tacha la cruz sin saber que es un símbolo sagrado para religiones antiquísimas de países como la India, China, México o Perú y que por un listillo llamado Guido List, que aseguró que la esvástica se había usado como símbolo secreto entre los primitivos germanos "arios", la cruz se incorporó como símbolo de varios grupos antisemitas, y más tarde como emblema del partido nazi. 

Vivo en un museo de Londres, enjaulada en una urna, cosida para siempre al uniforme de Adolf Hitler. No sólo tengo que aguantar el roce del tejido del uniforme de un loco que engañó al pueblo alemásn sino que también debo aguantar la cara de repugnancia de la gente que pasa cada día por delante de esta urna. 

Nací en una fábrica téxtil de un pueblo cercano a Berlín. Éramos una serie de trescientas cruces. Mis doscientas noventa y nueve compañeras fueron enviadas a las "Juventudes hitlerianas", y a mí me tocó lo peor: mi destino era estar junto al cabecilla de un régimen inútil. 

Cuando llegué a casa del "Führer", una modista me cosió a la manga de su uniforme... ¡Dios! ¡Qué dolor! Una serie de aguijonazos traspasaban una y otra vez mi tejido y entonces comprendí qué sienten los humanos al ponerse inyecciones.

Mis compañeras sufrieron mucho viendo morir absurdamente a muchísimos judíos. Sus amos administraban una muerte lenta y dolorosa a los semitas, no sólo a hombres, sino también a mujeres y niños. 
Yo no contemplé ningún asesinato de ningún judío, pero me siento responsable y culpable del gran genocidio nazi, que se cobró la vida de más de cuatro millones de personas. 

Viviendo junto a Hitler tuve algunas aventuras, como ver en persona a Mussolini y a Franco o, algo mejor todavía, algunas noches contemplé sus juerguecitas nocturnas con Eva Braun, con la que se suicidió después de haberla convertido en su esposa. Suicidio que también tuve el honor de contemplar, aunque por desgracia me manché de su "sangre" (líquido rojo, diría más bien) y no sólo eso sino que además la saboreé, fue horrible. 

¿Por qué tuve que vivir todo esto? ¿Por qué el nombre de la cruz gamada fue manchado por los nazis alemanes? ¿Por qué la siguen manchando hoy en día jóvenes sin escrúpulos y que no saben siquiera lo que hacen? ¿Por qué pasó la cruz de estar dedicada al culto del Sol a estar dedicada al derramamiento de sangre semita? ¿Por qué? ¿Por qué? Lo peor de todo es que no lo sé, nadie lo sabe. 

PD. Creo que en esta redacción me he metido en camisa de once varas, y he salido de ella como he podido. Es un tema difícil en el que se debería profundizar más, y creo que no estoy a la altura de tratarlo, aunque creo que no voy mal encaminada. 


AURORA MORA 2º B

Fresquet Mix

Ja podeu escoltar el meu nou recopilatori per a l'estiu 2020 en aquest enllaç. 
Espere que us agrade!

PLAYLIST (3h 38m):

1.- The Avalanches (feat. Rivers Cuomo & Pink Siifu) - Running Red Lights
2.- Chloé & Vassilena Serafimova - Balani
3.- Fyfe & Joel Baker - Prayer Emojis
4.- Chromatics - Teacher
5.- Lisasinson - Barakaldo
6.- Moses Sumney - Bless Me
7.- The Nix - The Highest
8.- Oscar Jerome - Sun For Someone (Edit)
9.- Blvck Lion, Arianna Puello & GWZ - Sounds Of Rage
10.- Eminem (feat. Ed Sheeran) - Those Kind Nights
11.- The Weeknd - Blinding Lights (Major Lazer Remix)
12.- Missy Elliott - Cool Off
13.- Jacknife Lee, Earl St. Clair & Beth Ditto - I'm Getting Tired
14.- Rosalía (feat. Travis Scott) - TKN
15.- Buscabulla - Vámono
16.- Guetto Kumbé - Sola
17.- Beyoncé - Black Parade
18.- DJ Snake - Quiet Storm (with Tomboy)
19.- Armin Van Buuren - Blah Blah Blah
20.- Diplo & Sidepiece - On My Mind (Billy Kenny Remix)
21.- Imanbek & Martin Jensen - I'm Just Feelin' (Du Du Du)
22.- Catnapp & IXXF - Slow (2k20 Version)
23.- Maverick Sabre (feat. Jorja Smith) - Slow Down (Vintage Culture & Slow Motion Remix)
24.- Kid Loco (feat. Thomas Richet) - No Tether (My Own Ghosts Remix)
25.- Selofan - The Must Be Somebody
26.- Farah - Law Of Life
27.- Régina Demina - Couzin
28.- Bajofondo & Julieta Venegas - Pa' Bailar (Siempre Quiero Más)
29.- JARV IS... - House Music All Night Long (All Night Gonz Extended Remix)
30.- Yeah But No - Run Run Run (Marek Hemmann Remix)
31.- Kraków Loves Adana - Young Again
32.- Mooncat & Lasai - Lion
33.- Gorillaz (feat. Octavian) - Friday 13th
34.- Lex Amor - Mazza
35.- Jamie XX - Idontknow (7'' version)
36.- Fontaines D.C.- A Hero's Death
37.- The Strokes - The Adults Are Talking
38.- Mujeres - Tú y Yo
39.-Angelo De Augustine - Santa Barbara
40.- Andrew Bird - Capital Crimes
41.- Flevans & Scooby Jones - Ambition Like Cream
42.- Squid - Sludge
43.- Sleaford Mods - Second
44.- Protomartyr - Processed By The Boys
45.- Melenas - No puedo pensar
46.- First Aid Kit - My Silver Lining
47.- Soko - Blasphémie
48.- Glok & C.A.R. - Shade In Me
49.- Deepend (feat. She Keeps Beeps) - Desire
50.- JeeCee - Milavain (Sam Feldt Edit)
51.- Sébastien Léger - Secret
52.- Client_03 - Am I Reaching You?
53.- Jack Wins (feat. Caitlyn Scarlett) - Animals (Byor Remix)
54.- Polo & Pan - Feel Good
55.- Yann Tiersen & Gruff Rhys - Monochrome (Portrait Version)

Sobre posar en risc els teus votants en plena pandèmia de la Covid-19

Fa uns quants anys em preguntava si hi havia un vot de classe al País Valencià. És una de les tantes preguntes que es fa la ciència política, i en línies generals, pot dir-se que la variable classe social continua explicant una part del vot, encara que no exclusivament. 

Tant és així que, si agafem la post electoral del CIS de les eleccions generals del 28 d’abril de 2019, podem comprovar que el PSOE és el partit que majoritàriament va votar la classe obrera, entesa com a la suma del percentatge d’obrers qualificats i obrers no qualificats, molt per damunt, fins i tot, d’Unidas Podemos. 

I si això és així, hauríem de preguntar-nos per què el govern de coalició, liderat pel PSOE, ha decidit enviar a la classe treballadora, és a dir, al seu gros de votants, a treballar de nou en sectors no essencials; quan l’epidèmia encara no està controlada, sense realitzar tests massivament ni saber quin és el nivell real de contagis. 

Sabem que la socialdemocràcia està en crisi fa molts anys a Europa, i sabem que és degut a que ha abandonat al seu feu de votants tradicionals. A Espanya, l’existència d’un govern de coalició que apostara clarament per posar els interessos de les classes populars per davant dels de l’oligarquia suposava un fre a eixa pèrdua progressiva de credibilitat entre la classe treballadora i una esperança de futur. 

Però la pulsió socioliberal que ha suposat el soterrament de la socialdemocràcia a Europa també impregna el PSOE de Pedro Sánchez, amb Nadia Calviño i Maria Jesús Montero com a elements visibles d’eixa opció ideològica que vol cooptar el “centre” polític afeblint el flanc esquerre. Una decisió francament miop, tenint en compte que el “centre” s’ha desplaçat a la dreta i que quan fa polítiques d’esquerres i una bona gestió, al PSOE li senta bé governar. Mireu si no al PSPV de Ximo Puig. 

Pel que fa a UP respecte a aquesta situació, la posició és francament més difícil. Si romanen al govern, potser aconseguisquen algunes mesures per a la majoria social que ni tant sols podran atribuir-se, però si no estigueren, els seus votants no li ho perdonarien mai. Un dilema sense solució a curt termini.  

Tenim la millor sanitat pública del món?

Des que va començar aquesta pandèmia de la Covid-19, amb la seua incidència brutal sobre el nostre sistema de salut, he escoltat repetidament el 'mantra' que tenim la millor sanitat pública del món. Ahir mateix, sense anar més lluny, ho van dir en un spot de TV. Malauradament però, estem lluny que siga així, doncs tots els indicadors existents mostren que tenim una sanitat pública mermada, o millor dit, esquilmada. I dic esquilmada perquè no trobe millor mot per a descriure el procés de desmantellament que hem patit els darrers anys. Un exemple: els hospitals alemanys tenen deu vegades més respiradors i llits dedicats a cures intensives. 

El neoliberalisme, com a discurs hegemònic creat als think-thank del capital, i com a pràctica política 'única' i 'vertadera' dictada per les institucions europees, ha sigut la base i la punta de llança per a l'afebliment conscient i deliberat de l'Estat social. La seua lògica és molt senzilla: les polítiques socials, com la sanitat, l'educació o els serveis socials, són polítiques de "despesa", i com a tals, amb marge de reducció, sota el concepte màgic d'"eficiència".

Eficiència, en resum, vol dir alguna cosa així com "fer més amb menys". O en l'àmbit sanitari, per exemple, vol dir "mantindre la qualitat assistencial amb menys despesa". Això, que en molts àmbits de la vida pot ser molt útil i recomanable, en l'àmbit de les polítiques socials, i conseqüentment, en la sanitat pública, equival a dir externalitzacions (la qual cosa no vol dir, ni tant sols, menor despesa sanitària, com bé s'explica en aquest fil de twitter, equival a dir retallades en prestacions sanitàries i farmacològiques, i molt especialment, equival a dir menors costos laborals, via augment de la temporalitat i la precarietat. 

És a dir, que el personal estatutari i laboral del sistema de salut, el fonamental factor humà -a qui aplaudim cada dia des dels seus balcons per la titànica tasca que estan portant a terme-, és qui ha pagat el pato i qui, a pesar de tot, està a hores d'ara doblegant torns, encadenant guàrdies i privant-se d'estar amb la seua família. Vaig a posar-vos un exemple i ho entendreu clar i ras: tinc dues amigues que són metgesses, una radiòloga i una altra pneumòloga. Tenen anys i anys d'experiència, una gran formació, un fort compromís amb la sanitat pública i amb els pacients; però a dia de hui no tenen plaça funcionarial ni gaudeixen d'estabilitat laboral. No és bal·ladí que els darrers anys, desenes i desenes d'interins hagen demandat a diverses administracions públiques per encadenar contractes temporals durant períodes de 15 o 20 anys, en una pràctica fraudulenta exercida a gran escala, i de manera molt assenyalada en l'àmbit sanitari. 

No obstant tot l'anterior, podríem intentar resignificar el mot "eficiència", llevant-li la pàtina neoliberal i dotant-lo d'efectivitat des d'un punt de vista analític, acostant-lo al seu sentit originari tal i com es va concebir des de la ciència econòmica. Així, podríem descriure certs comportaments que hem vist aquests dies com a "poc desitjables" en l'àmbit de la gestió, i que és important que ens qüestionem també. 

La centralització que està comportant l'estat d'alarma és, a moltes llums, ineficient. Ho hem vist descarnadament amb la compra sanitària de test ràpids centralitzada per part del Ministeri de Sanitat, que seria un assumpte digne de fer acudits si no fos per la gravetat de la situació, i ho hem pogut descobrir amb aquesta notícia sobre factures sanitàries en el calaix -és a dir, serveis i subministraments no pagats als proveïdors-, publicada hui en Valencia Plaza: "El Consell aflora 481 millones de euros de facturas 'en el cajón' de entre 2016 y 2019", que m'ha esperonat a fer aquesta reflexió. Si hi ha un discurs ideològic i una pràctica política que implica un comportament ineficient -en el sentit que he assenyalat-, antieconòmic i fins i tot, perillòs, com estem veient aquests dies, és el centralisme. Eixe discurs i eixa pràctica política sota el que es permet centrifugar el virus per tota la península abans que confinar la ciutat (la comunitat autònoma) més afectada -la del centre, per descomptat-. Eixe discurs demagògic que esgrimeix el risc de trencament d'Espanya fins i tot davant qualsevol intent de posar en l'agenda política el finançament adequat dels serveis essencials -transferits a les comunitats autònomes-, o una política fiscal justa i redistributiva. Perquè eixe discurs i eixa pràctica política anomenada "centralisme" suposa negar la possibilitat d'un finançament que ens permeta augmentar la despesa sanitària per càpita -que en realitat no és despesa sinó inversió- i afrontar en millors condicions la crisi de la Covid-19, tant ara com en passar l'estiu. Perquè si alguna cosa ens està ensenyant aquesta crisi sanitària és que el discurs i la pràctica del neoliberalisme, junt amb el discurs i la pràctica del centralisme, esdevenen un risc per a totes i tots nosaltres. 

Un perill de mort pitjor que el propi virus.

Música en 40ena

Enllaç: https://open.spotify.com/playlist/6lCBXTQji4RAqcEm7v44Oz?si=l_4g8IO3SC2EXen896TryA


Tracklist:
01. Okay Kaya - Zero interaction ramen bar
02. Chromatics - The sound of silence (On film)
03. Bilie Eilish - No time to die
04. Agnes Obel - Won’t you call me
05. Blaue Blume - Lovable (Trentemoeller remix)
06. Tricky feat. Anika - Lonely dancer
07. Vise - Kalim (Ed is dead remix)
08. The Weeknd - After hours
09. Palo Alto - Clever man
10. Nulüfer Yanya - Paralysed
11. Kevin Morby - Gift horse
12. The Strokes - At the door
13. Da Souza - Metres per segon
14. J’aime feat. Françoiz Breut - 700,000 records
15. Calibro 35 feat. MEI - Black moon
16. Hanni el Khatib - Stressy
17. David Shaw and The Beat - Nuclear bomb
18. JARV IS (Jarvis Cocker) - House music all night long
19. Little Dragon - Hold on (Poté remix)
20. Fuel Fandango feat. Vicente Amigo - Estamos solos
21. Gorillaz feat. slowthai and Slaves) - Momentary bliss
22. dani - Lágrimas
23. Sleafor Mods - Kebab spider
24. Iseo & Dodosound - Quemando
25. Ultraísta - Anybody
26. Cage the Elephant - Broken boy
27. Angela - Una de cada tres
28. Marem Ladson - No sentir nada
29. Woods - Where do you go when you dream?
30. Noel’s Gallagher High Flying Birds - Blue moon rising
31. Balthazar - Halfway
32. Asunción - Doble filo
33. Tame Impala - One more year
34. Drug Store Romeos - Frame of reference
35. Bukahara - Canaries in a coal mine
36. Kaiser Chiefs - Wait
37. The Big Moon - Why
38. Yves Tumor - Gospel for a new century
39. Dan Viktor & Dan Magnusson - Hypnos (Vinyl edit short version)
40. Thorbjoern Risager - Last train
41. Larkin Poe - Sometimes
42. David Bowie - The man who sold the world
43. Sports Team - Here’s the thing
44. Biznaga - Libertad obligada
45. Oh! Gunquit - So long sucker
46. Grimes - Delete forever
47. El Columpiuo Asesino - Ataque celeste
48. Pottery - Take your time
49. Vive la Fete - Tourterelle
50. Boxinbox & Sr. Wilson - Outside
51. Chico Blanco - Caramelo house (Otro lado)
52. Disclosure feat. Eko Roosevelt - Tondo
53. The Orb - Daze (Missing & Messed Up Mix)
54. Liam Doc - Voices of East Harlem
55. Steve Aoki, Bad Royale, MaSe, Big Gigantic - S4,000,000
56. Rosalía - A Palé (Gesaffelstein remix)
57. Everything is recorded, Aitch, Infinite Coles - 12:12 AM / Patients (Fucking up a friday)
58. Ed Butler - They know
59. Jax Jones, Martin Solveig, RAYE, Europa - Tequila Jax Jones & Martin Solveig remix
60. Diplo & SIDEPIECE - On my mind
61. Zomboy - Lone wolf
62. Pure - Acid race
63. Ricky Retro - Sunset strip
64. Murdock, Doctrine, Modestep - Start a rampage (Rampage anthem 2020)
65. Rodriguez Jr. - Santa Cruz
66. Hunter / Game, Primal - Paradigm
67. Chicane, Moya Brennan - Saltwater /Kevin de Vries remix)
68. Black Caviar - A little bit of ecstasy
69. sEEn Vybe, Carkeys - Spread the magic (Carkeys remix)
70. Rinzen, Even Casey - Expansion
71. Prok & Fitch feat. Kyozo - Where’s the party
72. Hollaphonic - My life
73. Camelphat, Cristoph, Jam Cooke - Breathe (Christoph remix)
74. Dave Winnel - Popcorn
75. The Horrors, Gabe Gurnsey - Something to remember me by
76. Felix Da Housecat - Silver screen (shower scene)
77. Mordisco - Ventura (Shorter)
78. Voytech - S.O.L.
79. Tom Misch & Yussef Dayes - What kinda music
80. Paul Kalkbrenner - Part Eleven
81. Nightmares on wax - Stars

Els desposseïts

Títol de la novel·la: Els desposseïts

Autora: Ursula K. Le Guin

Traductora: Blanca Busquets

Editorial: Raig Verd

Edició: Setembre 2018

Pàgines: 422

M'haguera agradat haver llegit aquesta novel·la fa anys, en la meua primera joventut. Tinc la sensació que, al llarg de la meua vida, m'he perdut molts llibres interessants, molts autors i, especialment, autores. De fet, em fa molta ràbia no haver-me topat amb l'obra d'Ursula K. Le Guin fins ara, quan fa poc més d'un any que va morir. No n'havia sentit ni parlar-ne, la qual cosa és molt significativa, donat que compta amb més premis literaris Locus -dedicats a la ciència-ficció- que Philip K. Dick, J.R.R. Tolkien o H.G. Wells. Estic segura que si l'haguera escrit un home seria diferent. Potser no l'hauria llegit, però segur que almenys em sonaria. Per sort, això està canviant. Ho estem canviant. 

Llegir aquesta novel·la ha sigut una experiència tant delerosa que he pensat en tornar a reiniciar-la només acabar la darrera pàgina. M'ha produït una connexió emocional intensa. Honestament: ha sigut un dels millors llibres que he llegit en els darrers anys i molt possiblement, el millor d'enguany. Una novel·la escrita en 1974! A més a més, l'editorial on està publicada ha sigut un agradable descobriment. En Raig Verd vaig llegir anteriorment la Crònica de Txernòbil escrita per Svetlana Alexièvitx; així que tot indica que darrera d'ella hi haurà, com a mínim, una dona forta i amb les idees clares, molt culta, sensible i interessant, a qui m'agradaria donar les gràcies personalment per llançar-se a aquesta meravellosa aventura de l'edició i descobrir a les seues lectores -a partir d'ara, fidels- títols imprescindibles com aquest de la Le Guin. 

He subratllat molts passatges realment exquisits. He gaudit de tots i cadascun dels moments en què he llegit aquesta novel·la utòpica que no ho és tant... o sí. I és que Le Guin era una autèntica "odoniana", una vertadera anarquista, com el protagonista principal de la novel·la, en Shevek.

Planetes

Anarres: És la lluna d'Urras. Va ser col·lonitzat uns dos-cents anys enrere pels seguidors d'Odo, els odonians, que van instaurar un sistema social basat en els principis de l'anarquisme. No existeixen les classes socials, no hi ha govern ni llei; els homes i dones viuen iguals, en fraternitat. Totes les persones realitzen treball per a la comunitat, donat que es tracta d'un planeta molt àrid i pobre, llevat dels minerals. Parlen pràvic, un idioma inventat que no té ni jerarquies ni utilitza possessius.

Urras: És el planeta del qual van eixir els actuals anarrestis. Existeixen com a mínim dos formes d'organització social: el patriarcat capitalista que representa A-Io (amb una classe social "propiedora" i una classe "treballadora") i el comunisme d'estat que representa Thu. Existeix la propietat individual i les institucions de control i repressió: policia, jutges, presons, exèrcit. L'idioma és el iòtic.

Altres: Hain i Terra. Formen part, junt a Anarres, del Consell de Governs Mundials.

Personatges

Shevek: Protagonista principal. És físic, un autèntic geni creador. S'embarca en un viatge cap a Urras en busca d'una via per a poder desenvolupar la seua teoria i ser fidel al que representa Anarres.

Palat: Pare d'en Shevek. És enginyer, com la mare d'en Shevek, amb qui no tornarà a coincidir. 

Rulag: Mare d'en Shevek. No veurà en Shevek fins que aquest no és un eminent físic disposat a viatjar a Urras. Jugarà un paper important just abans d'aquest moment.

Takver: Parella d'en Shevek. Biòloga, amb una connexió especial amb els animals (els peixos, ja que a Anarres no existeixen els mamífers ni els insectes) i la natura.

Bedap: Amic d'en Shevek. Funda, junt a aquest, el Sindicat d'Iniciativa, on publicaran l'obra de Shevek i des del qual prepararan el gran viatge a Urras. 

Tirin: Un vell amic d'en Shevek que patirà el sistema de repressió d'Anarres, l'ingrés en el manicomi, per la redacció d'una obra de teatre sobre Urras.

Sabul: És el membre amb més antiguitat del Departament de Física a l'Institut d'Abbenay. No té idees innovadores pròpies i parasita el treball d'en Shevek. Exerceix un poder "burocràtic".

Sadik i Pilun: Filles d'en Shevek i Takver. Gaudeixen el seu amor paternal, individual, impropi d'una societat col·lectivista com Anarres. 

Pae: És un físic brillant d'Urras. Junt a altres, com Atro o Oiie, fa de guia d'en Shevek al seu planeta, mostrant-li solament allò que volen mostrar.

Chifoilisk: Igual que els anteriors, amb la diferència que prové de Thu i és "socialista". Adverteix a en Shevek del que li podria passar a Urras una vegada haja elaborat la seua teoria. 

Efor: Criat d'en Pae. Ajuda en Shevek a contactar amb els revolucionaris d'Urras. 

Maedda: Revolucionari a Urras. Organitza una gran manifestació que durarà tres dies contra la lleva, els impostos de guerra i l'augment dels preus dels aliments.

Gente, años, vida (Memorias 1891-1967)

Hui, 24 de juny de 2019, festivitat de Sant Joan, he finalitzat la lectura de  les 1995 pàgines que condensen l’autobigrafia d’Iliá Ehrenburg, publicada sota el títol de “Gente, años, vida (Memorias 1891-1967)” en l’editorial Acantilado, amb traducció al castellà de Marta Rebón. A diferència de moltes lectures anteriors, aquesta vegada sí que vull escriure algunes línies sobre un llibre -pesat en el sentit literal de la paraula i de vegades també en el sentit figurat-, que m’ha acompanyat els darrers mesos de la meua existència i que han estat força complicats. Durant setmanes d’intenses negociacions polítiques i campanyes electorals que s’han succeït, cada dia abans de dormir la paraula d’Ehrenburg era una obligació autoimposada. I és que no ha sigut una lectura fàcil que em servira per a desconnectar de les meues múltiples i estressants tasques, ans al contrari, cada línia llegida em generava reflexions profundes sobre el nostre paper en l’època que ens ha tocat viure.  

Us confessaré que mai havia llegit res de l’autor i que aquesta, la seua autobiografia, era la primera lectura que feia de la seua obra, que escriu ja en la vellessa. No és el primer cas, també em va passar amb Stefan Zweig -sent l’editorial Acantilado també la culpable d’aquest fet- de qui posteriorment vaig llegir la pràctica totalitat de la seua obra novel·lística. No obstant, aquesta no és una autobiografia a l’ús: Ehrenburg parla poc d’ell mateix i molt de totes aquelles persones (intel·lectuals, polítics, escriptors, periodistes, treballadors) que va conéixer al llarg de la seua vida i amb qui comparteix una época -el llarg segle XX de què ens parlava Hobswabm- i tota una sèrie d’escenaris diversos, doncs va viure en països diferents i va viatjar arreu.

Ehrenburg va náixer com a ciutadà rus i va morir com a ciutadà soviètic, exercint múltiples activitats amb vocació i passió: va ser novel·lista, assatgista, poeta, periodista i corresponsal, soldat, diputat, activista per la pau… Un fill de la Il·lustració que estava enamorat de París, ciutat on va residir durant molts anys i on va conrear grans amistats. També amava profundament Espanya i les seues gents, un sentiment que afloreix al llarg dels passatges sobre la guerra civil, que en la meua opinió són dels millors de tota l’obra.

Ehrenburg era un artista de la paraula a qui li va tocar viure un segle tràgic: dues guerres mundials i posteriorment una guerra freda, però mai va defugir el seu compromís amb la justícia i amb la pau. Com ell mateix explica: “He visto aparecer a grandes escritores y pintores, no puedo quejarme de haber vivido en un período de decadencia en el arte. No, lo arduo ha sido otra cosa: he vivido en una época de un insólito impulso humano y de una caída no menos extraordinaria del hombre, en una época de divorcio entre el rápido avance de las ciencias naturales, el desarrollo de la técnica, las victorias de las justas ideas socialistas y la decadencia moral de millones de seres humanos.”

Apunts ràpids sobre la mort i la resurrecció polítiques. Una lectura dels resultats del 26M des del dogma de la fe.

El mataren. L’assassinat en el Comité Federal es va perpetrar un 1 d'octubre de 2016. Moltes vegades abans havia escoltat de la boca de dirigents socialistes que ells no generaven morts, com els comunistes, sinó ferits. Sempre hi ha una primera vegada, clar. I en aquest cas, va ser ‘a lo grande’. Però els morts en política, de vegades, ressusciten. Pedro Sánchez no és l’únic Lázaro de l’escena política espanyola, encara que sí el més recent. En 2013, quan encara era una aprenent en la vida interna de la meua organització, vaig escoltar de la boca d’una persona molt destacada que “havia produït moltes morts (polítiques) al llarg de la seua vida política… però que tots ells ho mereixien”. Així ho va sentenciar, sense anestèsia. El cert és que algú d’ells va ressuscitar i es manté a la primera filera. Per això, en política, sóc creient. Crec en la mort i en la resurrecció, i fins i tot en la vida eterna. En aquest àmbit no sols poden desaparéixer les persones físiques, també les persones jurídiques; és a dir, els partits. Exemples hi ha molts: de més antics (UCD, Unió Valenciana) a més recents (UPyD). Però també poden reaparéixer. Fa poc, de fet, el PSOE tenia un diagnòstic molt greu, fins el punt que s’arribà a parlar de ‘pasokització’ i restava a la UCI. Però els pacients, de vegades, mantenen una fortalesa extraordinària i acaben responent bé als tractaments fins que es curen i deixen enrere una etapa on van mirar a la mort als ulls. 

Jo mateixa vaig mirar a l’abisme en 2015. La nit del 24 de maig de 2015 va ser una de les pitjors de la meua vida. Contràriament a la majoria dels valencians d’esquerres -doncs després de 20 anys, l’esquerra guanyava el País Valencià-, estava dessolada. Eixia de Borrull, la seu d’Esquerra Unida, amb l’ànima trencada perquè no havíem pogut ser partíceps del canvi que tant havíem acaronat en els nostres pensaments. Vam anar a emborratxar-nos al “Inmortal”. Llevat del cap-i-casal, la meua organització havia tret els millors resultats municipals de la seua trajectòria; però sense presència a Les Corts, entrava a debatre’s entre la vida i la mort. Un període de quatre anys que començà a donar senyals de recuperació un 28 d’abril de 2018 i que va patir un certa milloria el passat 28 d’abril de 2019. Encara que els resultats del 26M no ens permeten celebrar que tornem al món dels vius per a sempre, no podem perdre de vista quin era (i és) el nostre estat de salut. Per això, no hem de perdre l’esperança.