Des que va començar aquesta pandèmia de la Covid-19, amb la seua incidència brutal sobre el nostre sistema de salut, he escoltat repetidament el 'mantra' que tenim la millor sanitat pública del món. Ahir mateix, sense anar més lluny, ho van dir en un spot de TV. Malauradament però, estem lluny que siga així, doncs tots els indicadors existents mostren que tenim una sanitat pública mermada, o millor dit, esquilmada. I dic esquilmada perquè no trobe millor mot per a descriure el procés de desmantellament que hem patit els darrers anys. Un exemple: els hospitals alemanys tenen deu vegades més respiradors i llits dedicats a cures intensives.
El neoliberalisme, com a discurs hegemònic creat als think-thank del capital, i com a pràctica política 'única' i 'vertadera' dictada per les institucions europees, ha sigut la base i la punta de llança per a l'afebliment conscient i deliberat de l'Estat social. La seua lògica és molt senzilla: les polítiques socials, com la sanitat, l'educació o els serveis socials, són polítiques de "despesa", i com a tals, amb marge de reducció, sota el concepte màgic d'"eficiència".
Eficiència, en resum, vol dir alguna cosa així com "fer més amb menys". O en l'àmbit sanitari, per exemple, vol dir "mantindre la qualitat assistencial amb menys despesa". Això, que en molts àmbits de la vida pot ser molt útil i recomanable, en l'àmbit de les polítiques socials, i conseqüentment, en la sanitat pública, equival a dir externalitzacions (la qual cosa no vol dir, ni tant sols, menor despesa sanitària, com bé s'explica en aquest fil de twitter, equival a dir retallades en prestacions sanitàries i farmacològiques, i molt especialment, equival a dir menors costos laborals, via augment de la temporalitat i la precarietat.
És a dir, que el personal estatutari i laboral del sistema de salut, el fonamental factor humà -a qui aplaudim cada dia des dels seus balcons per la titànica tasca que estan portant a terme-, és qui ha pagat el pato i qui, a pesar de tot, està a hores d'ara doblegant torns, encadenant guàrdies i privant-se d'estar amb la seua família. Vaig a posar-vos un exemple i ho entendreu clar i ras: tinc dues amigues que són metgesses, una radiòloga i una altra pneumòloga. Tenen anys i anys d'experiència, una gran formació, un fort compromís amb la sanitat pública i amb els pacients; però a dia de hui no tenen plaça funcionarial ni gaudeixen d'estabilitat laboral. No és bal·ladí que els darrers anys, desenes i desenes d'interins hagen demandat a diverses administracions públiques per encadenar contractes temporals durant períodes de 15 o 20 anys, en una pràctica fraudulenta exercida a gran escala, i de manera molt assenyalada en l'àmbit sanitari.
No obstant tot l'anterior, podríem intentar resignificar el mot "eficiència", llevant-li la pàtina neoliberal i dotant-lo d'efectivitat des d'un punt de vista analític, acostant-lo al seu sentit originari tal i com es va concebir des de la ciència econòmica. Així, podríem descriure certs comportaments que hem vist aquests dies com a "poc desitjables" en l'àmbit de la gestió, i que és important que ens qüestionem també.
La centralització que està comportant l'estat d'alarma és, a moltes llums, ineficient. Ho hem vist descarnadament amb la compra sanitària de test ràpids centralitzada per part del Ministeri de Sanitat, que seria un assumpte digne de fer acudits si no fos per la gravetat de la situació, i ho hem pogut descobrir amb aquesta notícia sobre factures sanitàries en el calaix -és a dir, serveis i subministraments no pagats als proveïdors-, publicada hui en Valencia Plaza: "El Consell aflora 481 millones de euros de facturas 'en el cajón' de entre 2016 y 2019", que m'ha esperonat a fer aquesta reflexió. Si hi ha un discurs ideològic i una pràctica política que implica un comportament ineficient -en el sentit que he assenyalat-, antieconòmic i fins i tot, perillòs, com estem veient aquests dies, és el centralisme. Eixe discurs i eixa pràctica política sota el que es permet centrifugar el virus per tota la península abans que confinar la ciutat (la comunitat autònoma) més afectada -la del centre, per descomptat-. Eixe discurs demagògic que esgrimeix el risc de trencament d'Espanya fins i tot davant qualsevol intent de posar en l'agenda política el finançament adequat dels serveis essencials -transferits a les comunitats autònomes-, o una política fiscal justa i redistributiva. Perquè eixe discurs i eixa pràctica política anomenada "centralisme" suposa negar la possibilitat d'un finançament que ens permeta augmentar la despesa sanitària per càpita -que en realitat no és despesa sinó inversió- i afrontar en millors condicions la crisi de la Covid-19, tant ara com en passar l'estiu. Perquè si alguna cosa ens està ensenyant aquesta crisi sanitària és que el discurs i la pràctica del neoliberalisme, junt amb el discurs i la pràctica del centralisme, esdevenen un risc per a totes i tots nosaltres.
Un perill de mort pitjor que el propi virus.
El neoliberalisme, com a discurs hegemònic creat als think-thank del capital, i com a pràctica política 'única' i 'vertadera' dictada per les institucions europees, ha sigut la base i la punta de llança per a l'afebliment conscient i deliberat de l'Estat social. La seua lògica és molt senzilla: les polítiques socials, com la sanitat, l'educació o els serveis socials, són polítiques de "despesa", i com a tals, amb marge de reducció, sota el concepte màgic d'"eficiència".
Eficiència, en resum, vol dir alguna cosa així com "fer més amb menys". O en l'àmbit sanitari, per exemple, vol dir "mantindre la qualitat assistencial amb menys despesa". Això, que en molts àmbits de la vida pot ser molt útil i recomanable, en l'àmbit de les polítiques socials, i conseqüentment, en la sanitat pública, equival a dir externalitzacions (la qual cosa no vol dir, ni tant sols, menor despesa sanitària, com bé s'explica en aquest fil de twitter, equival a dir retallades en prestacions sanitàries i farmacològiques, i molt especialment, equival a dir menors costos laborals, via augment de la temporalitat i la precarietat.
És a dir, que el personal estatutari i laboral del sistema de salut, el fonamental factor humà -a qui aplaudim cada dia des dels seus balcons per la titànica tasca que estan portant a terme-, és qui ha pagat el pato i qui, a pesar de tot, està a hores d'ara doblegant torns, encadenant guàrdies i privant-se d'estar amb la seua família. Vaig a posar-vos un exemple i ho entendreu clar i ras: tinc dues amigues que són metgesses, una radiòloga i una altra pneumòloga. Tenen anys i anys d'experiència, una gran formació, un fort compromís amb la sanitat pública i amb els pacients; però a dia de hui no tenen plaça funcionarial ni gaudeixen d'estabilitat laboral. No és bal·ladí que els darrers anys, desenes i desenes d'interins hagen demandat a diverses administracions públiques per encadenar contractes temporals durant períodes de 15 o 20 anys, en una pràctica fraudulenta exercida a gran escala, i de manera molt assenyalada en l'àmbit sanitari. No obstant tot l'anterior, podríem intentar resignificar el mot "eficiència", llevant-li la pàtina neoliberal i dotant-lo d'efectivitat des d'un punt de vista analític, acostant-lo al seu sentit originari tal i com es va concebir des de la ciència econòmica. Així, podríem descriure certs comportaments que hem vist aquests dies com a "poc desitjables" en l'àmbit de la gestió, i que és important que ens qüestionem també.
La centralització que està comportant l'estat d'alarma és, a moltes llums, ineficient. Ho hem vist descarnadament amb la compra sanitària de test ràpids centralitzada per part del Ministeri de Sanitat, que seria un assumpte digne de fer acudits si no fos per la gravetat de la situació, i ho hem pogut descobrir amb aquesta notícia sobre factures sanitàries en el calaix -és a dir, serveis i subministraments no pagats als proveïdors-, publicada hui en Valencia Plaza: "El Consell aflora 481 millones de euros de facturas 'en el cajón' de entre 2016 y 2019", que m'ha esperonat a fer aquesta reflexió. Si hi ha un discurs ideològic i una pràctica política que implica un comportament ineficient -en el sentit que he assenyalat-, antieconòmic i fins i tot, perillòs, com estem veient aquests dies, és el centralisme. Eixe discurs i eixa pràctica política sota el que es permet centrifugar el virus per tota la península abans que confinar la ciutat (la comunitat autònoma) més afectada -la del centre, per descomptat-. Eixe discurs demagògic que esgrimeix el risc de trencament d'Espanya fins i tot davant qualsevol intent de posar en l'agenda política el finançament adequat dels serveis essencials -transferits a les comunitats autònomes-, o una política fiscal justa i redistributiva. Perquè eixe discurs i eixa pràctica política anomenada "centralisme" suposa negar la possibilitat d'un finançament que ens permeta augmentar la despesa sanitària per càpita -que en realitat no és despesa sinó inversió- i afrontar en millors condicions la crisi de la Covid-19, tant ara com en passar l'estiu. Perquè si alguna cosa ens està ensenyant aquesta crisi sanitària és que el discurs i la pràctica del neoliberalisme, junt amb el discurs i la pràctica del centralisme, esdevenen un risc per a totes i tots nosaltres.
Un perill de mort pitjor que el propi virus.
