dissabte, 15 de setembre de 2007

¡Viva el mal, viva el capital!

(Entrada publicada originàriament el 8 de juny de 2007 al bloc cat.bloctum.com/diferenciairepeticio)

Sí, ja ho sé. Deuria estar estudiant.

Deuria, però no m’abelleix. L’ensenyament universitari sempre m’ha produit una espècie de claustrofòbia que s’intensifica en períodes d’exàmens. Sobretot quan em toca empassar-me textos que, en nom d’una suposada neutralitat axiològica, oculten autèntics corrents reaccionaris.

Tots els politòlegs, sociòlegs, filòsofs i economistes que m’han fet llegir i analitzar al llarg de la carrera (sóc estudiant de ciències polítiques) són, en la seua gran majoria, liberals clàssics o neoliberals. De fet, en algunes assignatures, arribava a ser prou escandalòs, com és el cas de Teoria de la democràcia, on el programa només comptava amb autors contractualistes o neo-contractualistes. Els autors crítics ni s’esmenten. Marx, de fet, és com si no hagués existit (senyal molt greu del nivell de reacció existent a les universitats i a tots els àmbits en general).

Us contaré un parell d’anècdotes que il.lustren perfectament aquesta qüestió. La primera d’elles tingué lloc en classe de Cultura Política i Comportament Polític. Resulta que l’Oñate, el meu profe, va llegir l’inici d’un text de no recorde quins autors que començava exactament igual que el Manifest Comunista (Un fantasma recorre Europa. És el fantasma… i en compte de dir del comunisme deia alguna cosa així com del desafecte partidista, de l’escasa participació electoral… no ho recorde bé. El cas és que jo la vaig flipar tant que el tipo, quan va acabar de llegir el paràgraf, adonant-se de la meua actitud va dir: “Creo que, menos Aurora, los demás no sabéis qué particularidad tiene el comienzo de este párrafo”. Evidentment, amb açò no vull tirar-me floretes, la única cosa que vull demostrar és el nivell d’ignorància teòrica dels estudiants de cinqué curs de ciències polítiques. Com és possible que no reconeguen l’inici del Manifest? O, el què és pitjor encara, com és possible que no sàpiguen ni de la seua existència? Deuria ser lectura obligatòria a Història del Pensament Modern! Per a bé o per a mal s’hauria d’analitzar!

La segona anècodta fa referència a un fet que, desgraciadament, és molt comú en molts professors. El seu passat roig els fa mantenir un odi visceral, inclús, sagnant, cap al marxisme. L’exemple més paradigmàtic en aquest sentit el trobem en la figura de Vicent Franch, coordinador de la carrera i personatge amb el què m’esplaiaré en una altra ocasió (perquè no té desperdici). Però hi ha d’altres professors que, siguent rojos en la seua joventut, ara es penedeixen del seu passat. El cas del meu profe de pràctiques de Sistema Polític Espanyol és clarificador al respecte.

El seu mètode era prou bo, perquè ens feia llegir uns textos curts cada setmana i fer un comentari. El problema residia en allò que havíem de llegir: Raymond Aron i Samuel P. Huntington entre els més dretans i Norberto Bobbio i Robert A. Dahl entre els més “esquerrans”. Podreu imaginar, doncs, com d’incendiaris eren els meus comentaris de text.

En el primer, referent al Ensayo por las libertades d’Aron, dic textualment:

Aron sostiene que las utopías dejan de existir, que los sistemas globales de interpretación del mundo histórico ya no nos sirven (en clara referencia al materialismo histórico de Marx).
Esta interpretación coincide, al menos, desde mi punto de vista, con la filosofía de la posmodernidad, que tiene como principal fin atacar a la modernidad y realizar una crítica a los relatos omnicomprensivos. Sea por lo que fuere, los filósofos posmodernos y los politólogos anticomunistas parece que se cogen de la mano para lapidar a Marx, y parece que lo han conseguido, pues poco o nada se estudia del filósofo alemán en los currículos académicos y cuando se hace, se lleva a cabo de manera sesgada y parcial.
Por poner un ejemplo de cuál es el tratamiento de Marx por parte de la mayoría de profesores de Ciencias Políticas, utilizaré un párrafo de Emir Sader de un artículo publicado, en enero de 2007, con el nombre “Guía para ser ex izquierdista”: “Otro modo es criticar vehementemente a Stalin, después de decir que fue igual que Hitler – “los dos totalitarismos” –, afirmar que apenas aplicó las ideas de Lenin, para decir finalmente que los orígenes del “totalitarismo” ya estaban en la obra de Marx. Decir que Weber tiene mayor capacidad explicativa que Marx, que Raymond Aron tenía razón frente a Sartre. Que el marxismo es reductor, que sólo tiene en contra la economía, que su reduccionismo es la base del “totalitarismo” soviético. Que no ha lugar para “subjetividad”, que redujo todo a una contradicción capital ­– trabajo sin tener en cuenta las “nuevas subjetividades”, advenidas de las contradicciones del género, de la etnia, del medio ambiente, etc”.

La veritat és que el profe, en corregir el meu comentari, el va deixar com si fós un camp de mines, amb tots els marges plens d’observacions i comentaris en roig i per suposat, va tenir una xerradeta amb mi: sembla que les paraules de Sader li van fer una miqueta de mal.
Però és que és veritat, és tan comú!

Així que, entre uns que intenten criticar i ridiculitzar el marxisme pel seu propi passat i altres que, d’entrada ja són “bons demòcrates”, la universitat va en una sola direcció: en el cas de polítiques, es tracta de formar tecnòcrates purs i durs.

Diu Remo Delabocca (Fuerza Bolivariana de Trabajadores Desempleados) que tota dominació política necessita d’una construcció ideològica que justifique la seua existència i legitime el seu exercici. Jo afegisc que tota dominació econòmica és concomitant a una dominació política i ambdues es serveixen d’una construcció ideològica.

Els think-tanks són els encarregats d’el.laborar el discurs polític, l’arma principal del poder, i des d’aquests centres passa, automàticament a les universitats, als centres acadèmics. De fet, a la carrera de Ciències Polítiques, aquest moviment és clar i evident. Es construeix el discurs als think-tanks dels Estats Units, i passen directament als departaments de les Universitats elitistes (tot i que, en realitat, aquests dos elements es confonen entre ells) i d’aquí salten a Europa, on els paradigmes de Ciència Política nord-americans (anglosaxons, en general) es consideren, sempre, els autèntics.

I és que, Bourdieu tenia raó. Al seu Contrafuegos (pàg 19) diu:
“La reacción de pánico retrospectivo que determinó la crisis del 68 (…) creó las condiciones favorables para la restauración cultural al final de la cual la ideología “ciencias políticas” sustituyó a la ideología Mao. El mundo intelectual es actualmente el escenario de una lucha que tiende a producir y a imponer “nuevos intelectuales” y, por tanto, una nueva definición del intelectual y su papel político, una nueva definición de la filosofía y el filósofo, comprometidos a partir de ahora en las vagas polémicas de una filosofía política carente de sutileza, de una ciencia social reducida a una politología de velada electoral y a un comentario descuidado de sondeos comerciales sin método. Platón tenía un término magnífico para designar a esas personas, el de doxósofo: este “técnico de la opinión que se cree sabio” (traduzco el triple sentido de la palabra) plantea los problemas de la política en términos idénticos a aquellos en que se los plantean los hombres de negocios, los políticos y los periodistas políticos (o sea, hablando en plata, los que pueden pagarse esos sondeos…).

Jo, per tant, mantinc una autèntica lluita ideològica constant amb el món universitari. Per això estudiar em crea certa claustrofòbia, cert esgotament mental i, a més, cert temor de ser “contaminada” pel discurs dominant.

Abans deia que tota dominació econòmica és concomitant a una dominació política i ambdues es serveixen d’una construcció ideològica. Des del Congrés per la Llibertat de la Cultura (finançat per la CIA) s’ha substituit la política per la ciència i la tècnica -sempre en nom d’una suposada neutralitat axiològica-, és a dir, s’ha tret la política del mapa i s’ha imposat la simple gestió.
No obstant, és evident que la fi de les ideologies és una construcció teòrica que legitima una dominació econòmica i una dominació política; per altra banda, tant visible aquests dies als mitjans de comunicació que cobreixen la cimera del G-8 a Alemanya.

Coincidisc parcialment amb les opinions vertides per Lluís Bassets a l’article d’ahir (set de juny de 2007) de El País, titulat “La Feria del Poder”. Diu Bassets:
“África, el cambio climático o el escudo antimisiles son la excusa. Estas reuniones tratan de otra cosa, quizás la única importante. Es el poder. El negocio que llevan entre manos los máximos dirigentes del planeta que se reúnen una vez al año de forma tan escandalosa no es otro que la exhibición y la demostración del poder de cada uno. Un poder que se mantiene oculto no sirve, es sólo potencial, virtual o hipotético. El poder necesita exhibirse para ser. De ahí que esas reuniones internacionales aparentemente sin sustancia, sin conclusiones vinculantes ni decisiones, sean tan importantes”.

Interessants aquestes reflexions sobre el poder vertides per Bassets, tanmateix és una llàstima que s’haja de ser “políticament correcte” en diaris com El País on, evidentment, no podien faltar les condemnes morals als manifestants “violents” i els atacs del.liberats contra el Bloc Negre: junt a les opinions de Bassets o les informacions dels enviats especials a Heiligendamm que parlen d’una fortalesa amb mesures de seguretat pròpies d’una zona de guerra, hi trobem la típica columna, que s’escriu com una espècie d’apunt a la redacció de Madrid, parlant del moviment altermundista amb el títol Un movimiento muy heterogéneo, que, en el seu últim paràgraf diu: “El movimiento es tan dispar que muchos sólo se encuentran en las contracumbres. Tienen en común la reticencia al capitalismo, pero algunos aspiran a reformarlo y otros a destruirlo. Están desde las ONGs a los partidos políticos de la izquierda parlamentaria, pero también grupos misteriosos como el Bloque Negro, abanderado de la acción directa, que en cada cumbre llevan de cabeza tanto a la policía como a la gran mayoría de manifestantes pacíficos.”

Jo diria que la columna l’ha escrit un becari (sembla un dictat d’ortografia) i il.lustra a la perfecció que la desinformació i la manipulació no és sempre conscient, perquè és evident que el seudoperiodista no s’entera de la misa la mitad i que ha escrit un batiburrilo de topicazos a més de descriure al Black Bloc com una espècie de grup extraterrestre.

En tot cas, les afirmacions sobre la violència dels manifestants són, moltes vegades, gratuïtes, mentre que no és així quant a la violència dels cossos de seguretat (la qual o no es fa pública o es legitima de qualsevol manera).
Jo, per això, recomane a tothom que vullga tractar el tema de la violència que primer llegisca Sobre la violencia de Hanna Arendt i, després, que parle.

Us deixe amb una xicoteta sel.lecció de clips VS la cimera del G-8!