dimecres, 28 de novembre de 2007

Violència i Mass Media

En primer lloc, volia demanar disculpes a les meues lectores i als meus lectors (si és que en tinc, d'això) pel temps que ha transcorregut sense escriure res. La veritat és que ahir tenia un examen, cosa que em complicava el poc temps lliure que tinc, perquè l'havia d'utilitzar per a estudiar i no per a escriure al bloc, tal i com m'haguera agradat. De fet, si us sóc sincera, em tocà prou els ovaris no poder escriure res de res el passat diumenge, 25-N, dia internacional contra la violència de gènere, com ja sabreu.

Tanmateix, reflexionant, he arribat a la conclusió de què realment el dia és el que menys importa. Al cap i a la fi, la lluita ha de ser constant i diària, qüestió que sempre he recalcat des d'un esperit militant. Així que no veig per què no puc parlar avui del què volia parlar el diumenge. Potser inclós, ara siga més important, perquè com el dia ha passat, els mitjans de comunicació i les institucions passen de llarg també fins... l'any que ve.

L'assassinat d'Svetlana (la dona que va morir a mans de la seua ex-parella després de què aquest li demanara una nova oportunitat a El diario de Patricia) ha estat mediàtic i mediatitzat. Aquesta qüestió no és nova als mass media, de fet, tal i com ens recorden C. Vega i B. Marugán, la violència física contra les dones va començar visibilitzant-se precissament així:

(...) A partir de desembre de 1997, els mitjans de comunicació van començar a jugar un paper fonamental en la dramatització de la violència en aconseguir conformar un públic per a la mateixa. En la batalla per les audiències i el nombre de tirades que sostenen els poders econòmics que sustenten als grans mitjans, va agarrar la purna que va fer saltar a l'escena pública el patiment que tantes i tantes dones estaven experimentant en allò privat. La indústria de la notícia, en aquesta com en altres qüestions, precsa de gestos excepcionals i de la publicitat (Eco, 1997). L'assassinat d'Ana Orantes, el 4 de desembre de 1997 a mans del seu ex-marit, després de parlar en un programa televisiu sobre el maltractament que havia rebut, constitueix potser, un dels primers i més clars exemples d'aquest procés.

(...) el discurs dels mitjans de comunicació i de les pròpies institucions públiques és fonamentalment autorreferencial (APDH 1999) i lluny de qüestionar el paper que juga la violència en el patriarcat, ho legitima i reforça. En el pervers joc de les aparences, els mitjans de comunicació pareixen "haver tret a la llum" el problema de la violència familiar contra les dones, no obstant, es limiten a parlar de l'assassinat i dels casos d'agressions més brutals, en els què les dones es converteixen exclusivament en víctimes sense veu. En els mitjans, les dones maltractades tornen a aparéixer únicament com a cossos inerts, magolats, apallissats, moradencs, sense capacitat de decisió, cossos pacients privats de la capacitat de ser (...)

Subscric de dalt a baix el què diuen aquestes autores. Només vull incidir en que, aquesta vegada, amb el cas d'Svetlana, s'ha anat més enllà: el programa de Patricia Gaztañaga ha provocat que l'agressor portara la víctima a la televisió per declarar-li el seu "amor" en públic i demanar-li matrimoni. La xica va assistir sense saber amb què o qui es trobaria. Una vegada en plató, va haver de suportar que la presentadora i el públic l'animaren constantment a dir-li que sí al seu agressor. Jo crec que això és augmentar en un grau molt alt la (ir)responsabilitat dels mass-media quant a la violència de gènere.

I jo em pregunte: per a quan alguna actuació concreta, real i eficaç contra la violència que dia a dia legitimen els mitjans? Perquè en el cas d'Svetlana, tractant-se d'un assassinat, no crec que siga suficient amb que la presentadora de El diario isca dient unes paraules abans de conduir el programa: "Ay, sí, es una pena, ¿verdad? Vamos a dar paso a nuestra primera invitada". Senzillament escandalós. El problema és que, com deia Simone de Beauvoir, lo más escandaloso que tiene el escándalo es que uno se acostumbra. I, malauradament, ens estem acostumant a veure dones assassinades cada dia, igual que ens hem acostumat a veure xiquets africans famolencs i plens de mosques. Ambdues coses són crims, però ens hem fet immunes.

En el cas de la violència contra les dones, no deixa de ser cridaner el que assenyalen Marugán i Vega:

(...) No hi ha després d'aquestes notícies fragmentades més que una nova reproducció d'altres modalitats de violència sobre les quals se sustenta la física, com l'ocupació de la violència com a arma de guerra, la que comporta la vulnerabilitat econòmica de les dones, sobretot d'aquelles que, com les immigrants, no tenen drets, o la simbòlica que redueix les dones a cossos objectualtzats, bells per al consum morbós convertit en espectacle de masses.

Un exemple d'aquest últim el trobem al concurs Supermodelo, del qual escriu David Stoneman a "Todos tenemos la culpa de ser tan..." (http://www.mujeresenred.net/article.php3?id_article=1212):

(...) Supermodelo no es más que humillación y degradación, sexismo y machismo, en estado puro. Maltrato. Un sofisticado tipo de maltrato. Una mala siembra en cualquier caso, en especial para el público al que parece ir dirigido: las más jóvenes. Por si no saben de qué les hablo, algo probable, les diré que se trata de un grupo de bellacos y bellacas que, delante y detrás de las cámaras, parecen tener carta blanca para someter y vejar a veinte mujercitas, a veinte niñas, tal vez, con la maléfica excusa de convertirlas en top models. Ese es el necio pretexto que lo justifica todo, el caramelito envenenado que embelesa a las chicas, incitándolas, llevándolas (con su beneplácito o el de sus padres) a dejarse ultrajar en público, a someterse a la insaciable crueldad de unos viles “profesores”, una y otra vez. Lo peor es que seis de las veinte chicas que empezaron son menores.
No alcanzo a comprender como una cadena de televisión que nació con la pretensión de ser digna, progresista, moderna, seria, que emite unos magníficos informativos y uno de los más brillantes late-night de la televisión mundial, puede llegar a programar sin sonrojo un engendro tan siniestro, tan tosco, tan dañino, tan degradante para la mujer y para toda la especie humana
(...)


Aprofundiu més sobre aquesta qüestió i sobre violència de gènere a:

- Pescador, E. "La responsabilidad de los medios" (http://www.publico.es/opinion/dominiopublico)

- Marugán, B. i Vega, C. "Gobernar la violencia. Apuntes para un análisis de la rearticulación del patriarcado" (http://www.sindominio.net/karakola/textos/html)

- Marugán, B. i Vega, C. "Acción feminista y gubernamentalidad. La emergencia pública de la violencia contra las mujeres" (http://www.sindominio.net/karakola/textos/html)

- Marugán, B. i Vega, C. "El cuerpo contra-puesto. Discursos feministas sobre la violencia contra las mujeres" (http://www.sindominio.net/karakola/textos/html)

- Marugán, B. i Vega, C. "La violencia contra las mujeres como cuestión de estado. Unos apuntes críticos" (http://www.sindominio.net/karakola/textos/html)