divendres, 28 de desembre de 2007

Karate

Acabe d'empassar-me de nou la pel.lícula “Karate kid”. He d’admetre que és prou cutrona, però la veritat és que em quedava algun resquici del gran impacte que em va provocar la primera vegada que la vaig veure. Potser per això he decidit quedar-me davant la tele de principi a fi. I és que, quan la vaig veure per primera vegada, jo era una xiqueta. Clar, que no sols em va impressionar per la meua edat, segurament també influí el fet que jo practicava karate a eixa època.

De fet, vaig començar a fer karate quan només tenia sis anys. Vaig iniciar-me en la modalitat Shotokan, un dels principals estils de karate, fundat per Funakoshi Gighin a Okinawa, la més gran de les illes Ryukyu (Japó).

La gent corrent sol pensar que només hi ha una classe de karate, però allò ben cert és que hi ha de molts diversos tipus i procedències, cadascú amb les seues pròpies característiques. Per exemple, el karate shotokan, que és el que jo practicava, té com a característiques principals el predomini de la força i de les posicions baixes amb els peus separats; a més, s’utilitza molt la cadera i moltes kates, és a dir, una succesió de moviments encadenats d’atac i defensa, com si es tractara d’una lluita imaginària contra diversos atacants que s’acosten en vàries direccions.

No obstant, aquest no és el principal mite que envolta la disciplina del karate. El més comú, derivat de la ignorància total cap a aquest art marcial (i cap a la resta –com per exemple el taekwondo-), és el referent a la violència. Tothom creu que és tracta d’un esport violent pel simple fet de què en ell es combat. Però sincerament, hi ha disciplines occidentals molt més violentes que qualsevol art marcial, començant pel futbol i seguint per l’handbol o el hockey. El karate no només és contacte, també té una part de valors, que és des del meu punt de vista, la part fonamental. De fet, jo vaig practicar karate durant sis o set anys i mai de la vida vaig utilitzar els meus coneixements per agredir ningú. Ans al contrari, quan un individu practica un art marcial, no sol protagonitzar escenes de violència i açò no és casualitat. El karate entén la lluita només com a recurs front a una agressió violenta, cosa que exclou, evidentment i per lògica, la modalitat competitiva.

Des del meu punt de vista, el karate és una disciplina meravellosa per a què la practiquen els xiquets. Amb ella, es podrien evitar comportaments immobilistes i violents que tant afecten a la integritat dels menuts. M’explique: si en compte de pegar potades i punyades a distre i sinistre amb la Play Station, els xiquets aprengueren karate de veritat, amb la seua transmissió de valors inclosa, creixerien amb valors de no violència, de respecte i tolerància i a més, creixerien sans: aprendrien equilibri, el.lasticitat, rapidesa, concentració… Per suposat, el karate també és una disciplina fantàstica per a les xiquetes. Els valors esmentats també beneficiarien el sexe femení i, a més, certes qualitats físiques del karate, especialment l’el.lasticitat, les poden desenvolupar millor les xiques que els xics. Vull dir amb açò que s’hauria de trencar la divisió entre xiquets (karate) i xiquetes (gimnàstica rítmica, per exemple) doncs el karate no està basat en valors d’agressivitat, força i violència, com es creu popularment a Occident. Per tant, podem concloure que el karate no és una disciplina pròpiament mascul.lina, i que si a la postre resulta ser-ho és perquè no es compren absolutament la seua essència. A aquest respecte podeu llegir un article breu i molt interessant de Ricardo Díez Sanchís, titulat El camino del bienestar.

Efectivament fa anys que no el practique. Però molt a sovint tinc un sentiment de culpa molt fort per haver abandonat tan noble disciplina. Espere poder reenganxar-me alguna vegada i acabar el què hauria d’haver acabat: al cap i a la fi, sols em quedaven tres exàmens per arribar al primer dan; d’haver-los fet, avui en dia seria cinturó negre. Llàstima.

Sí, aquesta sóc jo de menuda, després de guanyar la meua primera medalla de plata...

1 comentari:

Marc Peris ha dit...

ei karateka! Jo, malaradament, crec que la meua carrera en el judo s'ha acabat, despré de la lesió del braç. El que olia era arribar a ser cinturó negre... Mangui, ahir no tocares després del concert.