El graffiti i jo

Quan era joveneta, amb 15 o 16 anys, vaig tenir un novio. El tipo era un capullo integral (supose que per això m’agradava, mea culpa) que em va tractar fatal. Tanmateix, em va aportar una cosa molt important i que certament li he d’agrair: em va ensenyar algunes lliçons per a pintar graffiti. Ell tenia certa gràcia, tot i que no era cap celebritat en el mundillo, i em va regalar un graffiti. Jo estava encantadíssima perquè pensava que el faria amb el meu nom, però quan va ensenyar-me l’esboç que havia fet, vaig veure quatre lletres que no tenien res a veure amb la paraula amb què els meus pares van decidir que el món em coneixeria. Exactament: BAIR. Jo el vaig preguntar què cony volia dir això i ell em va explicar que era un “nick” que m’havia buscat perquè no podia fer una peça amb el meu nom propi. Llavors jo li vaig preguntar perquè havia triat eixe “Bair” que a mi em semblava horroròs, i ell em va dir que cada lletra significava una cosa, tot i que no em va voler dir què. Així que no em quedà més remei que aguantar-me amb el nick que havia triat i acostumar-me a ell.

Vaig acompanyar-lo a Herval, la única tenda de pintures a València que distribuïa els sprays “Montana” per aquelles dates, per a que triara els colors que volia que tinguera “el meu graffiti”, dels què finalment no vaig triar cap, perquè ell s’encarregà de fer la selecció. Encara els recorde: Cherry, Taronja, Roig i Negre. La veritat és que la combinació estava molt guapa, sobretot el cirera, que encara avui m’encanta. Abans de pintar la peça, vam estar patejant els carrers i ell anava pintant tags per les parets. El graffiti, finalment, va quedar preciós. El va fer al pati de l’institut. Jo estava il·lusionadíssima.

Al poc de temps, la nostra història va acabar. Però a mi em va quedar un cuquet a dins: jo volia pintar i a més podia, perquè havia estat aprenent del seu disseny, de la seua manera d’escriure i, mentre observava com es pintava un graffiti amb el nick “Bair” per primera vegada, em vaig fixar atentament en el seu traç, en la distància que mantenia entre el pot i la paret, en els seus trucs i en moltes minúcies que poden passar inadvertides si una no es concentra bé. Així doncs, un bon dia, vaig decidir que passaria per una tenda de pintures de prop de ma casa i comprari un pot per anar provant. Vaig entrar i vaig preguntar a la dependenta. La selecció era molt reduïda i em vaig haver de conformar amb un blau fosc, marca no sè què. No era una gran compra, sobretot tenint en compte que em va costar una mica car en comparació amb els preus de Montana, però em servia. Vaig començar a fer tags sense parar amb el meu nick, “Bair”, al què ja m’havia acostumat i que, de fet, havia arribat a agradar-me. Encara que la decisió final de quedar-me amb eixe nom va recaure sobretot en el fet de què me l’havia posat un graffitero, i això, en aquell moment, era com la porta d’entrada de qualsevol iniciat al món del graffiti.

He de reconéixer que la traçada inicial dels meus tags era prou rudimentària: lletres molt grans, amb una B o una R totalment desproporcionades respecte al conjunt i una bellesa prou discutible. Tanmateix vaig perseverar i vaig acabar aconseguint un tag més que acceptable. Passada aquesta fase, vaig decidir donar un pas endavant: faria el meu primer graffiti. L’institut tenia una política favorable a què els seus alumnes donaren vida als tristos murs del pati i l’iniciador havia estat precisament el meu ex, que havia demanat permís al mateix director per pintar feia algun temps. Així que el lloc estava clar.

Vaig triar el dia, un divendres de vesprada, i les meues colegues em van acompanyar en la cèlebre data. Va ser molt divertit i la veritat és que, per a ser la primera vegada que feia una peça no va quedar gens malament. Fins i tot la meua professora de llatí em va felicitar. Això em va animar a continuar i durant algun temps vaig estar fent diverses peces als murs de l’institut, per a la qual cosa, evidentment, ja no em valia una tendeta de barri, sinó que em desplaçava a propòsit a Patraix, on estava ubicada la tenda Herval. Paral·lelament a la realització de graffitis, vaig intensificar la meua campanya de tags per tot el meu poble i més enllà i prompte vaig aconseguir que el meu nick estiguera presents a nombrosos llocs.

Tanmateix, l’entrada a la Universitat em va suposar, entre altres coses, l’entrada a la militància estudiantil activa i vaig començar a afluixar una mica la meua esquizofrènica activitat com a tacker, precisament en un moment on la moguda graffiti estava iniciant-se amb força a Torrent. Un dia, tornant de classe, un tipo va eixir al meu pas i em va preguntar: “¿Tú eres Bair?”. Em vaig quedar atònita. No sabia què respondre i llavors ell va contestar: “Yo soy Coke”. Coke. Per a mi era tota una celebritat, des de feia anys el seu tag estava per tot arreu i ara s’interessava per mi! Vam estar xerrant força estona i vam quedar per al dia següent: em presentaria a la resta de pintors amb els què anava. Jo estava encantada i vaig assistir a la cita. Però em vaig dur una sorpressa: es tractava d’una colla de xiquets del barri Xenillet dels què els més major tenia quinze anys. Sabien molt poca cosa de graffiti, però em van demostrar tal admiració que em vaig trobar molt a gust entre ells. Els vaig ensenyar el què vaig poder, però l’experiència va resultar més bé efímera. Com ja he dit abans, la militància va influenciar molt en què jo em despengés de la història i després de la meua marxa, i posteriorment la de Coke, el col·lectiu, que per cert es deia JPN CREW, va desaparéixer.

Poques coses he fet després. Bàsicament vaig reduïr el meu “art” a la realització de centenars de pancartes durant la meua vida militant, tot i que alguna peça solta és d’anys posteriors: la de la foto és del 16 de març de 2003 i, com podeu comprovar, encara em faltava una mica de rodatge. Tanmateix, el graffiti ha estat una bonica experiència a la meua vida, que avui he volgut compartir amb vosaltres.