dimecres, 2 de gener del 2008

Vicis incomfesables

Ho comfese: aquest títol li l'he agafat prestat a Marc. És una bona manera d'introduïr el tema del què avui us vull parlar: acabe d'acabar una novel.la de Lucía Etxebarría. Ja està. Ja ho he dit. El vici ha estat comfesat. No podia amagar-ho més: m'agrada com escriu aquesta dona.
Tampoc és que m'haja llegit tot el què ha escrit, però el què he llegit d'ella m'agrada, no puc evitar-ho. Quan l'he vista per televisió, m'ha donat fastic, però les seues novel.les... no sé, és com una espècie de relació amor-odi, m'agrada la seua literatura però el personatge em dóna angúnia. I fixeu-vos bé que dic personatge i no persona, ja que com ella mateixa sosté a la novel.la que m'acabe d'empassar:
" (...) como ya he dicho, vivimos en la sociedad del espectáculo, esa que confunde realidad con representación y personaje con persona. Bien que finalmente persona, en griego, quiere decir, al fin y al cabo, máscara, así que siempre, irremediablemente, media un abismo entre la percepción propia y la ajena.
Pero yo no he hablado de personas. De lo que yo he hablado en estas páginas ha sido de iconos, de representaciones, de mitos. Y es por eso por lo que intencionadamente les he propuesto un juego y les he hecho llegar hasta aquí de la mano de un personaje que en su día vestía pantalones de Zara y una camiseta Psychobitch. Que ese personaje tenga o no tenga que ver con la autora de estas letras o que ella haya confeccionado un alter ego es irrelevante si, al fin y al cabo, de lo que hemos estado hablando es de un laberinto de espejos en el que, parafraseando a Debord, la eliminación de los límites entre el yo y el mundo equivale a la eliminación de los límites entre lo verdadero y lo falso. Toda verdad vivida bajo la presencia "real" de la falsedad asegura la organización de la apariencia: lo que se ve no es precisamente lo que es, y lo que se lee no tiene por qué ser lo que sucedió.
El espectáculo es el guardián de este sueño."
I és que, efectivament, a Courtney y yo (ed. Espasa Calpe, 2004), l'autora realitza un recorregut per la seua pròpia vida des què va escriure "Kurt y Courtney: Aguanta esto!" per encàrrec l'any 1994 fins aquesta segona part, que va coincidir amb el 10è aniversari de la mort de Kurt Cobain. Jo, al seu moment, em vaig llegir aquell llibre i aquest, que em vaig comprar per 2.95 euros a París-València, tot i ser molt més llunyà als meus gustos musicals (ha plogut molt d'aleshores ençà), s'ha acostat més als meus gustos literaris.
No tinc la intenció de recomanar-lo a ningú, com tampoc tinc la intenció de desfer-me en elogis cap a Lucía Etxebarría. Sols volia lliurar-me d'una càrrega que em pesava ja feia molt de temps: i és que comfesar que m'agraden les obres que he llegit d'aquesta escriptora era tot un repte. Poseu-me a caldo si voleu, però jo m'he quedat més tranquila.

5 comentaris:

Marta ha dit...

És curíós, jo em vaig llegir un parell de llibres d'ella (Beatriz y los cuerpos celestes i després Amor, curiosidad, prozac y dudas), i quan vaig anar a llegir el tercer (De todo lo visible y lo invisible), me'n vaig adonar que creuava els arguments -i això que estic acostumada a combinar les lectures de tres o quatre llibres diferents al mateix temps-. I la vaig deixar, la vaib abandonar. I li vaig regalar el llibre a una amiga meua anglesa que n'està enamorada, d'ella. Però si et serveix de consol, jo també tinc un vici incomfessable (musical): m'agrada estopa.

Anna ha dit...

A mi em va agradar mooolt "Ya no sufro por amor", i força la del prozac. Però la dels visibles i invisibles no la vaig poder acabar.

I com que estem en tema confessions, jo també confessaré: a mi em mola Ventdelplà!
Uix, quin pes m'he tret de sobre...

aurora ha dit...

vaja, vaja...

sembla que tothom té un vici incomfesable que es vol treure de sobre. Benvingudes al club xiques! i gràcies per la vostra comprensió...

Marc Peris ha dit...

La relació entre personatge literari i la seua literatura és una qüestió recurrent, que erròniament els dogmes miltants barregen sense pietat. I si, l'art està per damunt, o apart, dels personatges que l'han parit. Adore a Vargas Llosa, a Borges, a Josep Pla, A John Ford, a Dalí, a Picasso... el seu material creatiu, encara que eren personatges prou horribles. Crec que el creador, sovint fa de mèdium d'una vibració que el sobrepassa. Les seues boutades personals, no m'interessen. Valorar la seua obra des d'una perspectiva biogràfica és una posició intel·lectualment infantil.

Xavier Martínez ha dit...

Hei Marc, m'ha encantat el teu comentari, potser siga la pre-crisi dels 30, però cada vegada m'interessa menys la biografia del creador i cada cop més la seua obra. Malaurademnt el mainstream necessita humanitzar els autors i apropar-nos-els des d'una vesant humana. Òbviament els creadors son igual que la resta, amb els seus defectes i les seues virtuts. Que algú sàpiga escriure, pintar o tocar el piano no el fa millor persona, tan sols el fa bon creador.