dilluns, 4 de febrer de 2008

El drama de la lluita popular per la democràcia a Kenya

Davant la informació que la premsa occidental està donant del drama que actualment es viu a Kenya, crec que és necessari anar més enllà i contextualitzar el conflicte. Amb eixe objectiu us oferisc la traducció al català d'un interessant article d'Horace Campbell publicat a la Revista Pueblos el passat 18 de gener. Per altra banda, també podeu llegir l'article de James Amalemba "Kenya al borde del abismo", també publicat a Pueblos el passat 13 de gener.

"El drama de la lluita popular per la democràcia a Kenya"

A Kenya es van celebrar les eleccions presidencials el 27 de desembre del 2007 i els resultats es van anunciar tres dies més tard. Minuts després que Mwai Kibaki aparegués com el guanyador, van sorgir actes espontanis de protesta per tot el país. L'oposició va ser molt intensa especialment entre els joves sense ocupació que havien votat massivament pel canvi. Una camarilla en el poder que va robar milions de dòlars en un període de cinc anys havia robat també les eleccions. Aquest va ser el veredicte dels pobres. No obstant això, això s'enterbolia per l'afirmació ètnica i per la cantinela constant d'intel·lectuals, tant locals com estrangers, que la crisi i les matances sorgirien de profundes hostilitats "tribals".

Aquesta narrativa tribal es va intensificar després de la crema i la mort de civils innocents en una església, Eldoret, en la regió de la vall del Rift. Encara que aquestes massacres tenien totes les característiques de la violència genocida de Rwanda i Burundi, també, i això era el més important, feia evident que la societat de Kenya havia de sortir d'aquesta espiral bèl·lica. La violència i els assassinats amenaçaven fins i tot els líders polítics. En la nostra opinió, la cridada a la calma i a la reconciliació dels dirigents religiosos i polítics no s'escoltarà fins que no es facin esforços per a eradicar els processos on es recorre als linxaments, a les morts extrajudicials, a la violació de dones i el menyspreu per la vida en general. Amb aquest breu comentari sobre les eleccions i els seus resultats, m'agradaria exposar l'imprescindible que resulta alliberar-nos dels lligaments mecànics, competitius i individualistes de la filosofia occidental i reunificar als ciutadans de Kenya amb ells mateixos, amb la terra i amb l'espiritualitat. Aquesta anàlisi es regeix per la teoria fractal i situa en el centre els africans com a éssers humans. La teoria fractal es basa en alguns aspectes del sistema de coneixement africà i trenca amb les velles narratives tribals que consideren els africans com éssers infrahumans que necessiten la Civilització, el Cristianisme i el Comerç.

Aquells que condemnen la violència postelectoral a Kenya no condemnen el terrorisme econòmic al país. Ha de quedar clar que la utilització de dones i nens com a cobais per les farmacèutiques és tan repugnant i monstruós com cremar-los en les esglésies. La violació i els abusos a mans dels pobres i dels joves aturats s'han sobredimensionat per analistes i observadors, que s'han centrat en un dels molts components de la matriu d'explotació a Kenya: l'etnicitat.

Conjuntament amb aquest discurs de la teoria fractal, el nostre comentari es dirigeix als intel·lectuals progressistes de Kenya, cridant-los a una revolucionària transformació paradigmàtica: una que sigui intrínseca al sistema de coneixement africà i que pugui aplicar-se en la pràctica i en el dia a dia dels africans. Les transformacions revolucionàries són necessàries per a trencar els processos que s'han desencadenat a Kenya i a tota Àfrica de l'est des de la imposició del colonialisme i el Gulag britànic.

Aquesta ruptura requereix idees revolucionàries a Kenya, així com noves formes d'organització política. El capitalisme i les organitzacions democràtiques neoliberals han creat dirigents que organitzen el poder polític sense ni tan sols importar-los formar partits polítics sòlids. Kenya necessita una transformació profunda que vagi més enllà de guanyar les eleccions. No obstant això, fins que sorgeixin noves idees i nous capdavanters, els disturbis actuals serviran per a il·lustrar a la majoria empobrida sobre els límits de les aliances polítiques i ètniques que privilegien la classe capitalista del país.

Presentem la següent anàlisi com un drama en tres actes. El primer es va representar en la campanya electoral. El segon parla d'allò esdevingut després de l'anunci dels resultats, amb les reaccions violentes que va suscitar en la societat. El tercer tracta de la necessitat d'aquesta transformació revolucionària com a qüestió central per als objectius polítics a Kenya i a Àfrica de l'est.


ACTE PRIMER. Les lluites pel vot i la campanya per a les presidencials.
L'escena: Kenya ha estat l'epicentre de la dominació imperial a Àfrica de l'est des de la colonització britànica. Caroline Elkins, en el seu llibre Britain’s Gulag, ha documentat per a la posteritat la violència extrema i els assassinats que va sofrir la cultura política de Kenya a mans del govern britànic. Després de la independència al desembre de 1963, el Regne Unit va deixar en el poder a persones que, bàsicament, estaven d'acord amb exercir de socis del capitalisme britànic a l'est i el centre d'Àfrica.

Aquest acord incloïa l'acceptació, per part de la classe dirigent de Kenya, de les formes europees de propietat de la terra, que imposaven una modernització de les maneres "tribales" i "primitives" dels africans. Durant quaranta anys, Kenya es va presentar com una història d'èxit, on una classe mitjana paràsita i un pròsper Nairobi Stock Exchange (composat per capital estranger) demostraven que el capitalisme podia arrelar-se a Àfrica.

La segona escena d'aquest primer acte comença amb la campanya per a les eleccions al Parlament. L'obra de la lluita pel canvi a Kenya es va representar amb una batalla electoral que va afectar a la societat durant molts mesos. Al final d'aquesta escena, un dels principals protagonistes, la premsa local, va informar que els resultats van ser "un bany de sang". El titular clamava: "Els actius votants van escombrar al vicepresident, als ministres i als polítics veterans com un vent de canvi que bufa a través del país". Però els periòdics encara no eren conscients de les implicacions d'utilitzar imatges com "bany de sang" en els seus titulars.

Tot el món esperava els resultats finals sobre qui seria el president, que es van retardar mentre arreglaven el recompte. Quan les notícies de la derrota parlamentària del president Kibaki i els seus aliats en el Partit d'Unitat Nacional (PNU) van aterrar en els carrers, en les pantalles i en els SMS, la població va començar les accions espontànies per a assegurar-se que no fossin silenciats per les mateixes autoritats que els havien col·locat en el cim del moviment pel canvi. Aquests actors i actrius principals (wananchi) havien participat amb entusiasme en la campanya electoral articulant les seves demandes de pau, reconstrucció i transformació social.

En la tercera escena, la colla de lladres de Kibaki i companyia va intentar silenciar a la premsa. Perquè es representés l'escena, els observadors internacionals i la premsa (tant nacional com estrangera) van ser expulsats del centre de la Comissió Electoral de Kenya (ECK), en el Kenyatta International Conference Centre. El responsable de l'ECK es va dirigir a una petita habitació i va anunciar els resultats de les eleccions, nomenant Mwai Kibaki com el guanyador de les eleccions. Tres dies més tard, el mateix responsable de la ECK va afirmar en la premsa que no estava segur de si Kibaki havia guanyat les eleccions.

D'altra banda, l'equip regional dels barons i aspirants a financers de Raila Odinga van assegurar que els veritables resultats de les eleccions mostraven que Odinga havia estat triat per la majoria perquè fos el líder. Si el seu partit, l'Orange Democratic Movement (ODM), va obtenir més de cent escons en el Parlament front els menys de trenta de la colla de lladres de Kibaki, com era possible perdre les presidencials? Els observadors locals i estrangers van posar el crit en el cel: les eleccions havien estat manipulades i els resultats anunciats no es corresponien amb la realitat.

Tot el procés va ser defectuós. Aquestes veus van ser ràpidament ofegades per la força dels què mantenen el control estratègic de les seccions militars i mediàtiques d'aquesta pantomima. La política neoliberal inclou la falsificació i la mentida, però els observadors internacionals utilitzen un llenguatge moderat de "irregularitats" i "anomalies" per a referir-se a la realitat. Raila Odinga va qualificar el procés com un "colp civil".

El jurament del president Kibaki
L'escena tercera d'aquesta obra es va representar en els murs segurs de la Casa de l'Estat, on únicament havien estat convidats els financers paraestatals, la majoria dels ministres i una petita secció de la premsa. En l'escena, Mwai Kibaki és condecorat com a tercer president de la República de Kenya. L'escenari resulta molt diferent de l'anterior, en el parc Uhuru de Nairobi, quan el 30 de desembre del 2002 un públic entusiasta el va ovacionar.

En la d'ara, l'escena es va representar sense públic perquè els actors i actrius principals no ratifiquen aquest nou acte. Minuts després de l'anunci de la victòria de Kibaki, hi van haver manifestacions espontànies en tot el país, especialment a les zones urbanes. El descontent popular pel robatori de les eleccions va comportar violència i l'assassinat d'innocents a Kakamega, Kisumu, Mombassa, Nairobi, Nakuru i altres ciutats. La policia va assassinar manifestants mentre la premsa estrangera parlava de les protestes en termes ètnics. Les dimensions de classe, de gènere i d'ètnia de l'oposició a Kibaki van començar a manifestar-se en les comunitats pobres, anomenades slums, però els mitjans es van centrar en una de les dimensions: l'alienació ètnica de les pobres i explotats.

Centenars de morts van portar a casa la realitat que les eleccions i el recompte de vots eren, simplement, peces en la lluita per trencar amb la vella política d'explotació i deshumanització a Kenya. No obstant això, com aquesta política d'explotació ha estat emmascarada pels polítics com a etnicitat, els membres pobres de nacionalitat kikuyu van ser els objectius en algunes comunitats, amb la massacre d'Eldoret recordant-nos la llarga tradició de neteges ètniques que van succeir en aquesta regió durant el règim d'Arap Moi. La mateixa premsa es va negar a informar que els pobres kalenjin també van ser els qui van pegar foc a la casa de l'expresident Moi. És possible eradicar el recurs a la massacre de pobres? Odinga i el seu equip van condemnar les morts d'un grup ètnic en particular, però l'odi era massa profund entre els joves perquè els escoltessin. Desgraciadament, l'Orange Democratic Movement de Raila Odinga no disposava de l'estructura suficient perquè aquests joves aparquessin la violència.

Raila Odinga i l'Orange Democratic Movement
Per a impedir la possible guerra que podia sortir d'aquest nou acte, són imprescindibles idees noves, si no revolucionàries, que tregui partit de les ànsies que té la població pel canvi. La radicalització de la política de Kenya havia sorgit amb les forces altermundistes internacionals, fins al punt que en el mateix 2007 Kenya va albergar el Fòrum Social Mundial. Les peticions radicals del Manifest de Bamako, en el Fòrum Social Africà, per a una transformació profunda a nivell econòmic, social i de gènere a Àfrica, no podien portar-se a terme per les arcaïques ONG aliades amb ONG occidentals. El Fòrum Social Mundial va demostrar que es necessiten idees revolucionàries amb noves formes d'organització per a aconseguir els objectius i les aspiracions del fòrum social africà. Raila Odinga i el seu grup de barons del mateix origen regional i ètnic s'havien centrat en els sentiments radicals dels joves més enllà de les divisions ètniques. Odinga va anomenar al seu equip "Pentàgon" i va mobilitzar els discursos populars sobre la joventut, la dona i els desfavorits per a parlar de "eradicació de la pobresa" i "corrupció". Però en la plataforma de l'Orange Democratic Movement no hi havia un programa clar de reconstrucció i transformació.

Raila Odinga és un actor polític clau des de fa quatre dècades. Havia participat en gairebé tots els partits polítics importants i el seu pare, Odinga Odinga, és un conegut opositor al neocolonialisme. Desgraciadament, les eleccions del 2007 van mostrar la realitat: no existeixen partits polítics reals a Kenya. Els dirigents de tots els bàndols no estan interessats a construir un moviment sòlid per al canvi, sinó que consideren els partits com vehicles per a arribar al poder. Existeixen més de 300 partits enregistrats a Kenya i uns 117 van participar en aquestes eleccions.

Els escriptors locals i estrangers, que antany havien estat les veus dels pobres, van donar amb entusiasme la representació de la primera escena: les eleccions. Alguns d'aquests intel·lectuals es van queixar que el guió havia canviat quan aquells que controlen la maquinària d'estat van encetar la violència contra els pobres. Perquè aquesta violència d'estat contra les masses empobrides funcionés, el ministre de l'Interior va prohibir la difusió d'imatges en directe. L'estat també va manejar la idea de prohibir els SMS a tota Kenya. Però, senzillament, la població es va dirigir a la premsa internacional per a confirmar el que ja sabien: el recurs a les matances i a les represàlies són un espiral incontrolable.

Sense decretar l'estat d'emergència (per por a perjudicar la indústria del turisme), la majoria de pobres van viure sota l'aparent toc de queda mentre els militars, la policia i les unitats de serveis generals es desplaçaven per tot el país i s'implementaven noves formes de censura. Kibaki, el líder que havia robat les eleccions, havia d'anar amb compte amb el tractament a la policia, a l'exèrcit i als serveis d'intel·ligència perquè les divisions internes en les forces de seguretat no canviessin l'autoritat de qui havia robat les eleccions. Raila Odinga va intentar incidir en aquestes divisions de les forces repressives cridant a la manifestació d'un milió de ciutadans per a expressar el seu rebuig als resultats manipulats.

La premsa i el capital internacional
La British Broadcasting Corporation (BBC) i altres veus de l'imperi també van ser un dels protagonistes d'aquesta representació des del principi. Els britànics van estar particularment actius a causa dels seus interessos econòmics: el capitalisme britànic és una part molt important en la narració d'aquest drama. En les escenes dues i tres de l'acte primer, els protagonistes estrangers havien condemnat les "irregularitats", enviant els observadors de la Unió Europea i de la Commonwealth. El responsable de la missió dels observadors de la UE va declarar que "les eleccions tenen una falta de credibilitat, així que és necessari un recompte independent per a rectificar les coses".

Aquesta declaració va dur a què el govern dels Estats Units invalidés el seu anterior reconeixement a Mwai Kibaki com a guanyador de les presidencials. A Washington estan preocupats pel futur de Kenya, doncs el país juga un paper important en la seva guerra global contra el terrorisme. Durant el període de Kibaki, alguns ciutadans de Kenya van ser trets del país i tractats com a terroristes sota la política de segrest nord-americà. L'Orange Democratic Movement va signar una declaració d'enteniment amb la comunitat musulmana durant la campanya electoral, i membres de l'ODM van condemnar el lliurament de ciutadans de Kenya per part del govern. El seu argument era que si aquestes persones havien infringit les lleis de Kenya, havien de ser jutjats segons aquestes mateixes lleis.

No obstant això, després dels esdeveniments i les massacres, estaven tant el govern com l'oposició més preocupats per les vides dels pobres que pel poder? Enfront de l'absència d'un lideratge moral per a condemnar les massacres, els mitjans internacionals van titllar les lluites per la democràcia a Kenya de violència "tribal".

ACTE SEGON. Estancament i abisme
Raila Odinga i el seu equip (anomenat Pentàgon) van entrar en el drama amb el guió dels quals havien mantingut el poder des de la colonització. Anomenar el seu equip "Pentàgon" ens mostra la falta de sensibilitat al rebuig internacional contra els símbols militars. Els cinc líders del Pentàgon són: (i) M Mudavadi, (ii) Charity Ngilu, (iii) William Ruto, (iv) Bilal Najib i (v) Joseph Nyagah. Aquest grup de barons del mateix origen regional i ètnic tenen experiència en diverses formacions polítiques i molts conserven vincles familiars i econòmics amb financers de dintre i de fora del govern de Kibaki. Durant la campanya, aquest grup va prometre delegar el poder del govern central. Els pobres creien que això comportaria l'acostament del govern als pobles i comunitats. D'aquesta manera, rebrien assistència sanitària, proveïment d'aigua, pavimentació dels carrers i carreteres, educació i altres serveis bàsics i, per tant, millorarien les seves condicions de vida. Així mateix, suposaria oportunitats d'ocupació per als joves. No obstant això, per als barons regionals la promesa sobre la delegació pretén assegurar-se un accés més fàcil al tresor de l'estat.

A l'equip de Kibaki -entrant en l'obra sense un partit polític real i sense un òrgan que situï a la majoria d'actors i actrius en l'epicentre- li resultava fàcil apoderar-se del malestar espontani. Per tot el país, els joves havien transcendit la identificació ètnica i desitjaven un canvi real en la qualitat de vida. Havia après l'ODM la lliçó del poder popular en els carrers de la "revolució taronja" d'Ucraïna? Podria enderrocar les velles estructures de poder oferint una alternativa?

En el pols entre les forces taronges i les del poder, Kibaki apareixia com un capdavanter condemnat, envoltat per polítics i financers que asseguraven que havia de negociar des d'una posició forta. Odinga va afirmar que les negociacions només podien començar si Kibaki acceptava que les eleccions havien estat amanyades. En aquest bloqueig, països veïns com Uganda, Rwanda i el sud de Sudan van començar a notar els efectes del bloqueig del sistema d'exportació de Kenya.

Mwai Kibaki i el règim neoliberal
Kibaki pertany a la classe dominant de Kenya des de fa cinquanta anys. Va començar la seva carrera com representant de la petroliera Shell a Kampala (Uganda) i va passar d'ocupar una plaça en la Universitat de Makerere al més alt nivell del recent govern independent. En el llibre The Reds and the Blacks, William Atwood, per aquell temps ambaixador d'Estats Units, qualifica Kibaki com un dels principals "reformadors" que garantiria els interessos del capital estranger. Kibaki va emergir com una força estable en els cercles de poder que van envoltar tant a Jomo Kenyatta com a Daniel Arap Moi com a ministre d'Economia. Precisament va ser durant els governs de Kenyatta i Moi que es va redefinir la corrupció per la classe dominant. Els assassinats extrajudicials i les morts accidentals de destacats líders sindicals i opositors van ser silenciats per la premsa estrangera, que qualificava a Kenya com una democràcia "estable".

Arap Moi i el capital internacional
Després de la mort de Kenyatta en 1978, Daniel Arap Moi cimentà una aliança de financers estrangers i polítics locals per a saquejar la societat i fomentar les divisions i l'odi ètnic entre els més pobres i oprimits. Les inversions britàniques dominaven el país amb empreses com Unilever, Finlays, GSK, Vodafone, Barclays i Standard Bank convertint-se en els principals noms del Nairobi Stock Exchange. El Regne Unit va arribar a un tracte amb els líders de la independència i els va premiar amb una petita suma perquè aquesta nova classe de grangers i terratinents africans s'unís als colons britànics en l'explotació de Kenya i, per tant, d'Àfrica de l'est. Molo, a la vall del Rift (un dels districtes en el centre de la contesa de les eleccions amanyades), va ser un dels llocs on es van reinstal·lar alguns kikuyus després de la independència.

Durant el seu mandat, Moi va romandre en el centre d'aquesta aliança amb les finances britàniques, els inversors asiàtics i els empresaris kikuyus de la Província Central. Quan Moi va perdre les eleccions al desembre del 2002, la seva família i al·legats del seu partit, el Kenya African National Union (KANU), van continuar en el joc de l'explotació. Va ser sota el govern de Moi que l'imperialisme va utilitzar Kenya com base per a subvertir i atacar les independències de molts països africans.

Un informe encarregat per l'administració de Kibaki (anomenat Kroll Report), denunciava Moi i els seus fills com a multimilionaris amb comptes en bancs de Gran Bretanya, Suïssa, Sud-àfrica, Namíbia, les Illes Caiman i Brunei. Aquest informe al·lega que els parents i socis de l'expresident Moi van robar més de 1 bilió de lliures de les arques de l'estat. El document col·loca els Moi en el bàndol dels grans presidents-lladres d'Àfrica com Mobutu Sese Seko del Zaire (l'actual República Democràtica del Congo) i Sani Abacha (Nigèria). L'afinitat entre Moi i Kibaki quedà reflectida clarament durant l'última campanya electoral, quan Moi i els seus fills van defensar encaridament la reelecció del president Kibaki.

La documentació del tamany del robatori de Moi va sortir a la llum en el que es va conèixer com l'escàndol Goldenberg. Aquest va destapar l'aliança entre Moi, el KANU i els financers asiàtics: havien esquilmat el país amb tanta impunitat que Kamlesh Mdami Pattni, un financer asiàtic citat en l'escàndol Goldenberg, va formar un partit per a participar en les eleccions del 2007.

Abans de les revoltes multipartidistes de 1992, Kibaki va voler distanciar-se d'aquest grup de financers involucrats en projectes agrícoles, transports, serveis, assegurances, construcció, enginyeria, així com en els sectors de salut i educació. Aquests financers, de dintre i fora de la sorra política, també donaven el seu suport als saquejos que es realitzaven a tot l'est del continent.

En l'economia de Kenya, els diners del petroli de Sudan (especialment del sud), els interessos comercials a Somàlia o el negoci de l'or o diamants a Rwanda, Burundi i l'est del Congo ha funcionat a costa de la classe treballadora i empobrida de Kenya. Com a conseqüència, des de la passada dècada existeix un creixement de l'economia nacional. Felicia Kabunga, buscada pel tribunal Penal Internacional de Rwanda per crims de genocidi a Rwanda, va ser la classe de saquejadora que va trobar refugi entre els apoderats de Kenya.
Kibaki i l'emergència dels nous financers
Encara que Mwai Kbaki va fer campanya contra la corrupció en el 2002, la seva presidència està marcada per una explosió de nous esquemes d'acumulació. L'auge de les telecomunicacions, la tecnologia de la informació i del sector bancari va florir amb noves empreses com l'Equity Bank i nombroses empreses de telecomunicació (Safaricom, Flashcom, Telecom, etc.) que rivalitzaven amb els inversors ja existents. El llançament de noves accions sota una Oferta Pública Inicial per Safaricom es va convertir en tema central de la campanya electoral, doncs aquells que tinguessin accés a les accions quan sortís l'oferta es convertirien immediatament en milionaris.

El govern de Kibaki estava dominat per persones que van formar una empresa anomenada MEGA, i mitjançant Transcentury Corporation s'havien situat entre els principals financers del país. Aquest grup va presentar un programa anomenat Vision 2030 perquè Kenya es convertís en el capdavanter capitalista d'Àfrica, el Singapur africà. El control de l'aparell d'estat era crucial per als objectius de Vision 2030.

No tenim suficient espai per a una descripció dels membres d'aquesta colla de lladres i el lloc que ocupaven en el Nairobi Stock Exchange. El que és significatiu és que els noms de financers i polítics de Transcentury figuren en l'escàndol de corrupció que va sacsejar el govern de Kibaki. Es va anomenar l'escàndol "Anglo-leasing" i va implicar contractes governamentals amb empreses falses. Un dels implicats, John Githongo, exposà l'escàndol i es va traslladar a Gran Bretanya.

Els diners d'aquest escàndol no han aparegut, i encara que els governs europeus i Estats Units s'escandalitzen sobre la corrupció, ningú fa res per a retornar els diners a Kenya. Aquests escàndols van estar molt presents en la campanya electoral. Tres dels quatre ministres que van dimitir per l'escàndol "Anglo-leasing" van ser readmesos per Kibaki. Aquests ministres, al costat d'altres vint, van perdre els seus escons en les eleccions de desembre del 2007.

La majoria pobra de Kenya ha utilitzat el vot per a enviar un missatge als financers.

La prova real en la política de Kenya és si l'equip anomenat "Pentàgon" de l'ODM podia canviar aquesta corrupció. La població va votar pel canvi. L'Orange Democratic Movement és un moviment que desitja el canvi o únicament el poder? Aquesta és la qüestió principal.

ACTE TERCER. Una situació revolucionària sense idees revolucionàries
Com l'obra s'està representant encara, no és possible concloure-la. En aquest acte, la població de Kenya està estripada entre dues tradicions: la dels combatents per la independència i la de la violència, saqueig i menyspreu per la vida. Els joves han crescut després de la fi de l'apartheid i la derrota de Mobutu. Aquesta generació ha superat la politització de la nacionalitat ètnica i, al costat de les dones progressistes, desitgen finalitzar amb la violència, especialment amb les violacions. Per a aquests joves, Kenya es troba enmig d'una guerra per la llibertat.

Encara que la consciència de la joventut pot augmentar a llarg termini, existeixen escassos líders revolucionaris i una pobresa d'idees innovadores. Els joves pobres han estat mobilitzats per a desencadenar la violència contrarrevolucionària, on els oprimits es cremen i assassinen uns a altres. Aquesta és la lliçó dels assassinats i massacres de la vall del Rift.

La violència contrarrevolucionària del genocidi de Rwanda sura en l'ambient. Els mateixos polítics que van donar refugi als genocides ruandesos fomenten la violència genocida entre els pobres. Les imatges de joves patrullant amb matxets proporcionen l'imaginari necessari per a presentar al món al salvatge africà. Aquesta mateixa premsa no destacarà que els camperols empobrits de la zona residencial d'Arap Moi van cremar la seva casa. El panorama d'una guerra de classes a Kenya aterra tant al govern com a l'oposició. Per tant, posen molta cura a gestionar la crisi i que l'acumulació del capital pugui tornar a les pàgines d'economia i sortir de les portades.

Raila Odinga i l'Orange Democratic Movement es troben entre l'espasa i la paret, entre les aspiracions dels financers i la petició d'un canvi real en tot el país. Després de les eleccions queda clar que l'ODM no va poder convèncer suficientment els seus seguidors amb noves idees que transcendeixin l'etnicitat i la societat patriarcal. Aquesta petició d'un canvi democràtic a Kenya necessita noves formes d'organització que transcendeixin l'electoralisme. Per a això és imprescindible trencar amb els idearis occidentals que promouen el capitalisme com a democràcia i el genocidi com a progrés.