dimecres, 6 de febrer de 2008

El somni de la raó produeix monstres

La setmana passada vaig llegir “Filosofías del underground” de Luis Racionero. Un llibre en el què ja m’havia fixat temps enrere, però no havia tingut oportunitat de comprar fins fa dues setmanes. A més, com que el nom de l’autor em sonava molt però no acabava d’ubicar-lo, abans de fer-me amb ell, vaig preguntar qui era i el Xavi em va donar algunes dades interessants. Com per exemple, que procedia de la fundació Ajoblanco, que va participar a El Viejo Topo i que durant els 60 va viure a Califòrnia, on va experimentar amb LSD, però que amb el "desencant" dels 80 s'enfundà en tratje i corbata i es passà a escriure a l'ABC, a El Mundo, etc. convertint-se en una mena de fatxa modern i pedant, del tipus Sánchez Dragó, Gabriel Albiac o Fernando Savater. Un plasta, en definitiva.
Em sembla convenient assenyalar aquests aspectes abans d’endinsar-me en el llibre, perquè efectivament “Filosofias de l’underground” és de l’any 1977, o siga, després de què Racionero tornara dels USA amb les seues vivències contraculturals a la maleta. Com podreu imaginar, la seua última etapa no m’importa el més mínim.

Aquest llibre, dedicat “a los que no tienen uso de razón”, no és un llibre contra el racionalisme, sinó contra el monopoli racionalista de les formes de coneixement, que radicalitza el racionalisme fins a convertir-lo en una manera d’autoritarisme mental. I és que, efectivament, com ja assenyalara el sociòleg portuguès Boaventura de Sousa Santos en el seu magnífic llibre “El milenio Huérfano” (ed. Trotta, 2004), el racionalisme ha produit un autèntic epistemicidi o assassinat de les formes de coneixement alternatives. No obstant, aquest epistemicidi no pot haver sigut total, perquè sinó la proposta que fa De Sousa d’una teoria de la traducció no tindria sentit.

Tampoc l’epistemicidi és total des de la perspectiva de Racionero, que considera que hi ha una tradició de pensament heterodox que córre paral·lela i subterrània al llarg de tota la història del propi Occident, una gran tradició que, al·liada amb altres filosofies irracionals, bàsicament orientals, va donar lloc a un moviment d’ampla repercusió cultural que esclatà als anys 60 i que s’ha vingut a anomenar “underground”. El lligam que uneix aquestes filosofies irracionals no és la recerca de la veritat, sinó paraules com energia, goig, vitalitat o plaer. I és que, tal i com assenyala Racionero a la introducció: “tanto las filosofías individualistas como las orientales y las psicodélicas coinciden en negar al racionalismo el monopolio de las formas de conocimiento que le ha otorgado la cultura burguesa. Sin rechazar el racionalismo en sus aplicaciones a la ciencia y a la tecnología, ni negar su utilidad como uso sistemático de la mente, las corrientes del underground se rebelan contra el dogma de considerar el modo racional como la única forma correcta y válida de usar el cerebro. El underground propone y practica, contra este autoritarismo mental, unas filosofías irracionales, que son otro modo de conocimiento e hipótesis sobre la realidad, marginadas desde hace siglos por el método de conocimiento dominante. Lo mismo que en política una élite puede imponer su autoridad y marginar a los disidentes, y en economía una clase dominante puede imponer sus relaciones de producción marginando otras formas de organización, en el terreno mental una élite dominante puede imponer su visión del mundo y su método de conocimiento, desplazando otras filosofías alternativas que no se ajusten a sus axiomas básicos.”

El llibre consta de tres parts. Una primera part dedicada a les filosofies individualistes i on l’autor té en consideració a William Blake, Lord Byron, Herman Hesse i l’anarquisme.

A la poesia de Blake, la imaginació és un concepte bàsic. Tanmateix, el racionalisme la margina. Aquest és un dels fronts on els romàntics situaven la seua acció: front a l’opressió mental del racionalisme, proposaven la imaginació com a forma d’alliberar l’individu. L’altre front, i no menys important, era l’explotació material de l’home per l’home, essència del capitalisme. Aquí la seua proposta era la descentralització de les fàbriques en tallers menuts.
Byron va ser, entre tots els personatges del s.XIX, qui va dur més lluny el poder de la seua imaginació, qui més va realitzar en vida les idees que concebia a la seua poesia.
Per altra banda, Hesse es llegeix a l’underground perquè actualitza una qüestió de fons plantejada per Dostoievsky i més tard per Nietzsche: la necessitat d’una nova ètica. Una ètica personalista que permeta a l’èsser humà els graus de llibertat moral proporcionats a les possibilitats vitals que li obri la tecnologia, i a la desmitificació mental causada per la ciència.
Per últim, l’anarquisme és la formulació política més afí a l’underground en tant en quant aquest és antiautoritari, individualista, descentralitzant i comunitari.

A la segona part, Racionero ens explica certes filosofies orientals, tals com el zen, el ioga, el taoisme, el tantra i els sufis, a més d’incloure un capítol de connexions i relació entre el misticisme oriental i la física moderna.

La tercera i última part és la que fa referència a les filosofies psicodèliques, o millor dit, a aquelles experiències relacionades amb la ingestió d’LSD, mescalina i psilocibe. El capítol més interessant, però, és el dedicat al shamanisme i a les experiències viscudes per Carlos Castaneda, un antropòleg de la Universitat de Califòrnia a Los Ángeles que va viure experiències amb peiot de la mà de Don Juan, un bruixot mexicà.

A través d’aquest interessant recorregut per les filosofies irracionals, Racionero vol demostrar que el nostre cervell no pot pensar exclusivament en termes racionals, sinó que és necessari obrir la ment i experimentar el tercer estadi de desenvolupament de la ment: el mètode energètic.

Jo, òbviament, encara sóc una racionalista ortodoxa, però aquesta obra ha vingut a posar un granet de sorra més en la concepció que tinc (cada vegada més forta) de què el somni de la raó produeix monstres. Com deia Fromm a “El arte de amar” (1956): “la consideración aristotélica condujo al dogma y a la ciencia, a la Iglesia Católica y al descubrimiento de la energía atómica”.

3 comentaris:

Joan Vecord ha dit...

M'espanta pensar que participo d'una cultura que porta implícita la destrucció, però no deixa de fascinar-me això de què els bonics somnis de la raó produeixin monstres. Sempre m'ha interessat molt la línia filosòfica en la línia de l'Escola de Frankfurt, i la seva famosa denúncia de què Auschwitz no és una aberració de la racionalitat moderna sinó la manifestació més terrible del seu acompliment sota les directrius de la tècnica i del cientificisme. Oposar-se a la raó sovint sembla un contrasentit (més que res perquè tots ho som, oi?), però sempre podem dirigir les nostres esperances (i armes) contra la seva manifestació en l'àmbit econòmic, és a dir, contra el capitalisme i el seu càlcul.

D'altra banda, i respecte del Carlos Castaneda, recordo haver llegit alguna cosa que el desacreditava i que assegurava que tot era un muntatge i que mai no havia participat en el ritual del "peyote" ni en la meitat de les coses que explica. A l'entrada que li dedica a la Wikipedia se'n parla (en castellà a la part "polémica", i en anglès a "criticism"). Vaja, que seria algú a l'altura de la majoria dels seus acòlits (Jiménez Losantos, Racionero, etc)!

Aurora Mora ha dit...

Bo, Joan,
moltes gràcies per les teues apreciacions sobre Castaneda, la veritat és que no tenia ni idea. Però deixant de banda al tipo en qüestió, hem de reconèixer que sí han existit experiències similars i a mi, què et vols que et diga, no em desagrairïa el més mínim experimentar amb peiot, però això és una altra història.

Respecte al què dius sobre el racionalisme, bo és un tema complicat, i jo no tinc la talla intelectual com per a rebatre massa, però si has llegit el llibre t'adonaràs (a més és la primera cosa que dic a la ressenya) que Racionero no està contra el racionalisme, sinó contra aquest mètode com a única forma de coneixement. Jo estic d'acord amb açò al 100% i tots no en som, de racionalistes. És clar que sí els occidentals, però hi ha molts pobles al món que no coneixen el racionalisme. I tampoc estic tan segura d'això de què hem de dirigir les nostres armes exclusivament contra el capitalisme. Hanna Arendt, per exemple, s'oposava a latècnica perquè implica una capacitat destructiva cada cop major. I cada vegada se senten més veus pel decreixement. En fi, potser estiguem barrejant massa coses, però reduïr els aspectes negatius del racionalisme a l'àmbit econòmic em sembla una mica ingenu, sobretot perquè els països del socialisme realment existent han demostrat que es pot deixar de ser "capitalista" i ser un autèntic monstre (aplicant el racionalisme).

Una abraçada i...continua donant-me canya, que açò mola!

Joan Vecord ha dit...

Ei, cap intenció de donar canya, eh? ;-)

I subscric plenament tot el que dius en aquest comentari (inclòs lo de tastar el peiot).

Una abraçada!