dijous, 27 de març de 2008

Bad religion

Dimarts vaig quedar per fer una birra amb el meu bon amic Alfred Manfredi. El Marc Peris i la Laureta es van apuntar, doncs estaven passant uns dies a València.

La veritat és que m’ho vaig passar d’allò més bé en companyia d’aquests vells coneguts i grans conversadors, lligant temes i temes sense parar mentre les pintes anaven fent el seu efecte. El cas és que un dels nombrosos temes de conversa va ser la conversió de persones creients en ateus convençuts i militants anticlericals. Moment en què vaig relatar la meua pròpia experiència i que ara vull compartir ací amb tots vosaltres.

Jo vaig anar a una escola de monges. Els motius eren bàsicament que el nivell educatiu era superior al del col·legi públic d’al costat de ma casa (CP Verge del Rosari) o això era el què deien els meus pares i clar, com que ells no havien passat de la primària, volien que les seues filles tingueren la millor educació possible. Òbviament la millor educació dintre del què podien costejar, perquè el col·legi era concertat.

Realment el fet de què siga concertat tampoc té massa importància quant a l’educació rebuda, perquè el funcionament és bàsicament el d’una escola privada religiosa, amb la única excepció de què està subvencionada per l’Estat.

A l’escola vaig estar des dels 3 anys fins els 13 i no ha sigut fins fa poc que he entès com de diferent ha estat la meua educació de la de xiquetes i xiquets que han anat a l’escola pública.
La disciplina era un dels valors més importants per a les religioses. Recorde que amb només tres, quatre o cinc anys, Sor Nati era capaç de pegar-te una forta galtada perquè no tenies l’armari en ordre. A més durant la primària, arribàvem al pati i abans d’entrar a classe haviem de formar fileres per ordre de llista, com si d’un exèrcit es tractara, per pujar a classe de manera ordenada. Respecte als actes religiosos, evidentment els fèiem tots, sense excepció. A les 12 ressàvem l’Angelus, feiem ofrenes de flors a la Mare de Déu quan tocava, i quan s’acostava el dia que havíem d’anar a missa, enmig de classe de llengua o mates podria vindre la monja de cant a fer-nos assajar les cançons que havíem de cantar. Òbviament era obligatori anar a catequèsi i les xiquetes i xiquets de la meua escola ens comulgàven un dia diferent de la resta. I així podria continuar durant una estona, però crec que no cal.

Realment tot açò era normal per a mi. La meua quotidianitat respirava religiositat i jo, de fet, era catòlica practicant. No podíem fer una altra cosa que creure en Déu, perquè no vam aprendre una altra cosa, és més, no sabíem que hi havia altres coses, altres formes d’entendre la realitat, simplement ho vam mamar.

Per a mi allò normal era anar a catequèsi amb les meues amiguetes. Eren dos dies a la setmana. El dimarts no ens agradava gens, perquè ens tocava la senyora major, ja sabeu, eixes beates que ensenyen l’evangeli als xiquets. En canvi, el dissabte ens ho passàvem pipa amb el Pepe, que era el nostre catequista jove (calcule que tindría uns disset anys), amb el què jugàvem sense parar. Després passàvem als Juniors, que consistien en anar a missa el dissabte de vesprada i després fer activitats i jocs amb els monitors. He de dir-vos que jo anava encantada perquè per a mi era la possibilitat de juntar-me amb les amiguetes i jugar i passar-ho bé. Després passàvem a confirmació.

Jo vaig fer tot aquest camí de manera inquebrantable fins que em vaig confirmar. Llavors allò natural haguera sigut continuar per fer-me catequista, però vaig desistir perquè en aquella època ja anava a l’institut i ja s’havien obert certes escletxes dintre de la meua fe.
De fet, només deixar l’escola vaig fer-me unes amigues que tenien certes inquietuds musicals alternatives, similars a les meues, i que sí havien anat a la pública. Elles no creien en res, però realment no ho vam parlar mai. Fins que un dia, una d’elles (la Laura) em va llençar a la cara un “Dios no existe”. Jo em vaig quedar amb cara de pòquer i òbviament vaig defensar que sí existia, al cap i a la fi, déu formava part de la meua vida, jo parlava amb ell per les nits, hòstia, jo creia en ell!

Però eixa afirmació va anar fent mella en mi, vaig mascar-la cent vegades, vaig reflexionar molt, però que molt sobre eixa simple “Dios no existe” i finalment vaig assumir-la com a pròpia. I resultà ser alliberador deixar de ser creient. A més el tall va ser radical: d’haver fet una gran part del trajecte per ser una bona cristiana de base, vaig parar en sec. Em vaig confirmar sí, però mai més vaig tornar a l’Esglèsia ni vaig estudiar religió: a tercer de BUP vaig decidir passar-me a ètica.

L’any passat, a classe de Cultura Política i Comportament Polític, el professor estava intentant explicar, amb una sèrie d’exemples, la importància de la socialització temprana per als valors i actituds individuals front a un objecte. Jo vaig alçar la mà i vaig explicar el supòsit d’una dona que ha anat a una escola religiosa i acaba sent atea, la qual cosa implicava que eixa socialització no havia estat tant profunda o havia estat fallida. Tanmateix, la resposta del professor em va fer pensar i em va fer entendre que jo no tenia raó i això que simplement em va dir “sí, però l’actitud d’eixa persona que ha acudit a una escola de monges cap a la institució eclesial serà molt més visceral que la d’una persona que no ho ha fet”. I tant que ens ha afectat eixa socialització! La realitat és que molta gent educada en col·legis religiosos ha acabat rebelant-se, cadascú a la seua manera, però rebelant-se al cap i a la fi. El meu cas és sols un entre tants i simplement volia compartir-lo amb vosaltres, ara que ja no em fa vergonya dir-ho.

4 comentaris:

xesk ha dit...

Aurora!!!!

jo també he tingut el mateix (més o menys) recorregut que tu, això si, vaig deixar de ser creient i pràcticant un poc abans de la confirmació... encara que em vaig mantindre en l'escola concertada (religiosa) fins COU, que me pirí al Sorolla i ahí vaig vore que com tu dius, existien altres persones, pensaments i possibilitats que no en les que havia estat educat...


en fin, que molt xulo l'article, m'he sentit identificat, jeje


ahhh el divendres anàrem a Pego a vore a la Gossa i a Pirats!!! Sempre m'enrecorde de tu quan els veig,.. pq serà xè??

besets!!!!

pakitu-xesk

Marc Peris ha dit...

Més penya de la que penses, sobretot en l'esquerra progre i radical. La Maria Mercè Marçal també començà en l'esglèsia.
Per cert, em molà molt la xarrada torrentina. Una abraçada, perla.

Aurora Mora ha dit...

Paquito!
No sabia que formaves part del "club dels renegats", de fet, mai ho haguera dit. Supose que tu tampoc ho havies pensat de mi, perquè enganye, no?
Jo encara vaig tenir sort, perquè la meua escola no tenia BUP, i ens havíem de pirar a l'institut. Hi havia gent de la meua classe que va pirar cap a Monte Sión, que era de frares. Però jo eixa possibilitat, uff! ja començava a veure-la molt xunga, i com que totes les meues amigues piraren cap al públic, doncs mira... i menys mal!!

Allò del concert de Pego ho vaig veure al bloc de Felip Pineda, i la veritat és que no m'haguera importat anar, encara que ja no tinc relació amb el Rodri, és una llàstima però mira, passa el temps i és el que passa.

En fi, m'alegre que et deixes caure per ací de quan en quan... a veure quan ens veiem físicament i podem xerrar i riure una estona.
Besets!!

Aurora Mora ha dit...

Marc, per a mi quedar amb tu és un plaer i si a això li sumem un gelat de La Jijonenca, doncs millor encara, jeje!

Per cert, no sabia lo de Maria Mercè Marçal... sembla que som legió.

Un beset!