Lectura i política

Vull reproduir ací l’article que l’editor Gonzalo Pontón va publicar ahir a la pàgina 41 de l’edició impressa de El País. Es tracta d’un article molt brillant entorn a la lectura, la política i, com no, les properes eleccions. Al meu parèixer, sobra la última part, que no compartisc, però el publicaré sencer, ja que, en línies generals, és un article força interessant.

Cautius i desarmats davant les eleccions

Abans de la cacera electoral, els falcons de la política necessiten saber on està la cornella, si a la dreta o a l’esquerra. Per això encarreguen enquestes que, una vegada interpretades o projectades, permeten als partits augurar una victòria amb les mateixes garanties que dóna el vol de l’au. Aquests dies, els editors hem pogut disposar també del nostre mostreig, el què ens facilita la Federació de Gremis d’Editors i que ens informa anualment sobre la lectura a Espanya, és a dir, sobre la caiguda a plom de la cornella, ferida de mort. És una enquesta tant poc fiable com les d’intenció de vot, però en un món de ciència borrosa no veig per què no pot tenir una lectura d’aproximació política.

Les conclusions de l’informe són les de sempre: sols llegeixen llibres de manera permanent 15 milions d’espanyols, i llegeixen més les dones, els universitaris, els que tenen feina i els que viuen en ciutats de més d’un milió d’habitants. Què deu votar aquesta població lectora? No ho sabem, però una part del vot deu de ser progressista, una altra conservadora, i una altra abstencionista. Els 23 milions que no llegeixen (l’informe cobreix un univers de 38 milions d’espanyols majors de 10 anys) són persones per damunt dels 55 anys, ames de casa, jubilats, parats, gent amb estudis primaris i que viuen a poblacions que no sobrepassen els 10.000 habitants. Què voten? Tampoc ho sabem, però aquestes categories coincideixen amb el perfil històric dels votants conservadors.
L’informe permet, com els sondeigs polítics, tot tipus de càbales, això sí, quasi totes inútils, perquè la pregunta bàsica exigeix una resposta unívoca. “Li agraden a vostè els llibres?” és com preguntar “li agrada a vostè pegar a la seua parella?”. Dóna molta vergonya dir la veritat. Tanmateix és segur que alguns maltracten i altres llegeixen. Sembla que uns 13 milions de persones ho fan (llegir, dic) per pur entreteniment, mentre que un milió i mig llarg llegeix per a millorar el seu nivell cultural. Dels 13 milions que llegeixen per oci, 11,5 llegeixen novel·les i contes i del milió i mig que llegeixen per a millorar-se, sols eixe mig llegeix assaig.

Entre els 25 llibres més llegits de 2007 no hi ha ni una sola novel·la de vertadera qualitat literària. La major lectura es concentra en un grapat de títols, que són els més venuts amb diferència: La catedral del mar, Los pilares de la tierra, El código da Vinci, La sombra del viento, Ángeles y demonios, Harry Potter (“eixa horrible porqueria”, que digué Harold Bloom) i semblants (El Quijote i la Bíblia apareixen a la llista com el setè i l’onzè més llegits, però tots sabem que es tracta d’un biaix estadístic, és a dir, és una mentida vergonyant. Per la mateixa raó, però en sentit contrari, no apareix Mortadelo y Filemón). Entre eixos 25 llibres no hi ha cap livre de savoir, és a dir, de filosofia, ciència, història o crítica.

Aquestes dades són compatibles amb les què ens ve oferint l’informe PISA: en matemàtiques, ciència i comprensió lectora, Espanya ocupa el lloc 38 de 55 països auditats, per darrere de Polònia, Bulgària o Grècia. I, després de Malta i Portugal, és medalla de bronze en abandó escolar. Clar que l’informe PISA també podria estar manipulat, per la qual cosa és recomanable desenvolupar un treball de camp: els propose que seguisquen els programes de concursos televisius en els què es posa a prova la formació cultural d’alguns ciutadans. Vegen vostès, per exemple, el concurs anomenat Pasapalabra. Es tracta, per a guanyar diners, de dir les paraules que corresponen a definicions que dóna el conductor del programa, des de l’A a la Z. Si el concursant primer no la sap diu: “Pasapalabra” i canvia el torn al segon. Doncs bé, si deixem de banda molt rares excepcions, el règim normal del concurs és així: el conductor diu, per exemple, “comença per A: beguda espirituosa que es treu del vi”; resposta: “aiguardent”. Segueix el conductor passat un torn: “comença per B: dramaturg espanyol llorejat amb el Nobel el 1922”; resposta: “Pasapalabra”. Un torn després, “comença per C: nom de pila de la dona de Sarkozy”; resposta: “Carla”. Un torn després: “comença per D: reducció de la circulació fiduciària”; resposta: Pasapalabra. I així fins la Z.

La freqüentació de les categories buides en l’informe dels editors i la de les categories plenes en l’Informe PISA, implica pensar, un esforç que, com va advertir Marc Bloch, repugna a la peresa espiritual de la majoria dels homes. Per això, des d’antic, una minoria espavilada, conscient de l’avantatge que li donava eixa peresa, la condonà en nom de la religió i la política i dedicà la seua vida a clavar dins el cap dels demés, molt a sovint per l’eficaç procediment de trencar-se-la, que devien abandonar la funesta mania de pensar, perquè ells ja pensaven per tothom. Així van nàixer els polítics i els sacerdots, açò és els clergues, que pensaren pels seglars i els profans, açò és, els llecs, que no van advertir que la ignorància és un mal.

Ara els clergues ens convoquen a les urnes per a la litúrgia quatrienal, però cautius i desarmats intel·lectualment com estem, què podem fer? Creuen els clergues que els llecs som analfabets funcionals, i així ens tracten. Però clergues analfabets els hi ha a dotzenes en els Parlaments i en els Sínodes, en les Acadèmies i en les Universitats. També ens solen prendre per tontos, però com estableix la Segona Llei Fonamental de l’Estupidesa, de Cipolla, “la probabilitat de què una persona siga estúpida és independent de qualsevol altra característica seua”; és a dir, que l’estupidesa està uniformement distribuïda segons una proporció constant. Per això s’aplica per igual als clergues. Entre els ministres, diputats, jutges i prelats es troba el més exquisit percentatge d’individus estúpids la capacitat dels quals per fer mal al pròxim és infinitament major que la dels estúpids llecs.

Votem el què votem, les eleccions generals del 9 de març enllumenaran una proporció constant d’estúpids entre els polítics d’un i altre signe. Això no té remei. Com no ho té la seua indigència intel·lectual, que despleguen en declaracions, debats i entrevistes. Quan Zapatero i Rajoy són entrevistats, pareixen estudiants dolents que acaben de memoritzar els temes per a capejar l’examen. Van a pinyó fixe, sense eixir-se del guió per a no enganyar-se. No són capaços, al fil de les preguntes, de fer un esquivament a l’empar d’una cita literària, una referència científica, una dada econòmica aliena a les què els han fet memoritzar. Com tots vam veure en el primer dels debats, el seu discurs adopta les quatre formes que, segons Ferrater Mora, revesteix la tonteria: “la flagrant contradicció, l’odiosa retòrica, la terca incomprensió i la omnipresent trivialitat”. Carents de recursos, no cap en ells la facècia enginyosa o el joc de paraules xocant. Els han sentit alguna vegada citar a un clàssic amb solvència? Tal vegada ho facen en reunions internacionals en desplegar la seua fabulosa capacitat per a les llengües i les cultures estrangeres.

Així estan les coses. Agafades amb pinces de la nostra venerable indigència i de la seua fatal simplesa. És comprensible que estiguem temptats de demanar la liquidació. Però ens equivocaríem. Perquè el nou de març sí hi ha alguna cosa que podem fer els llecs i que té tot el sentit: impedir que als estúpids se’ls associen els malvats, aquells que, amb enganys i magarrufes, busquen un benefici per a ells a costa del perjudici de molts altres. Com Aznar, que ens va dur a la guerra sense nosaltres voler-ho; com Acebes, que no ens va saber protegir del terrorisme islàmic i que va voler enganyar-nos endossant-se’l a ETA; com Cañete, que culpa els immigrants del col·lapse de la sanitat pública; com Rouco, que clama contra el matrimoni civil dels homosexuals però calla davant els seus sicaris pedòfils; com Rajoy, que es presenta sense vergonya com el defensor dels “currants”...

Aquesta vegada, votem contra. Encara que siga per defensar la nostra intel·ligència insultada, per a què no tinguem que dir-nos mai, com els llauradors de la meua segona pàtria, “Mexan enriba de nós e hai que dicir que chove” [Ens pixen damunt i s’ha de dir que plou].