Fi de la utopia?
La paraula utopia va ser acunyada per Thomas Moro. Significa no lloc: explícitament, fóra de l’espai; implícitament, fóra del temps. La utopia és un gènere literari que emergeix en un moment i lloc determinats: Europa en la transició del feudalisme al capitalisme. Louis Marin (Utópicas. Juegos de espacio. Siglo XXI, 1975) ha analitzat aquest gènere literari. La utopia constitueix una crítica ideològica de la ideologia. La ideologia dissimula la contradicció, la utopia la manifesta. La utopia és una figura, produïda per un discurs, que representa allò altre de la realitat present. Una figura fictícia, no la representació de la realitat. No significa la realitat, la indica exclusivament. Té el poder anticipatori dels somnis, una anticipació d’allò desitjable no realitzable. El discurs utòpic apareix amb el moment de constitució del mode de producció capitalista. I designa, en buit, una concepció científica de la societat. Quan aquesta concepció ha emergit, la utopia perd -segons Marin- la seua raó de ser. Des d’aleshores serà pur somni.
Ha acabat el primer acte (utopia no realitzable). Queden altres dos. En el segon s’enfrontaran els socialistes utòpics (utopia realitzable) amb els socialistes científics. En el tercer s’enfrontaran amb els socialistes científics els neollibertaris (utopia en vies de realització).
Marx va creure haver construit un projecte de socialisme científic que cancel·laria el somni utòpic. La seua polèmica amb Cabet il·lustra el seu posicionament. L’exposa en “El projecte d’emigració del ciutadà Cabet” (en La Revue Communiste, número 1, 1858). Com a resposta a la repressió que pateixen, Cabet convida els comunistes a viatjar a Icària. Icària és una figura utòpica dissenyada per Cabet (Viatge a Icària, 1840). Al contrari que Moro, Cabet asigna temps i lloc a la utopia (Califòrnia, aleshores). L’intent de realitzar la utopia la destrueix. Marx se n’adona. A mitjans del segle XIX -diu- és el moment en què pot realitzar-se el comunisme en un lloc determinat (Europa). Sols allà i aleshores. Abandonar aquest lloc i aquest moment reals per a fugir en pos d’un lloc i un moment imaginaris seria “deixar el camp lliure als oscurantistes i als pillos”.
Una expressió el referent de la qual és un succés passat pot ser vertadera o falsa. I una expressió sobre un succés futur? Segons. Si el succés es realitza, serà vertadera; si no, falsa. Spencer-Brown (Laws of form, E.P. Durron, 1974) afegeix als valors “vertader” i “fals” el valor “imaginari”. Imaginari, diu, perquè no està en l’espai, sinó en el temps, en un dels futurs possibles. La utopia, que primer es situà en l’imaginari i desprès en el real, podrà situar-se en l’imaginari realitzable.
El socialisme científic s’ossificà. Estar ossificat és, segons Lardreau (Le signe d’or, Mercure de France, 1973), “estar totalment fixat a l’etapa precedent, veure sols a través de la seua coherència pròpia”. Tenia raó: Lenin quan parlava de “l’esquerranisme com a malaltia infantil del comunisme” i Cohn-Bendit quan parlava de “l’esquerranisme com a remei de la malaltia senil del comunisme”. Cadascun en el seu moment i lloc. D’aquí un tercer concepte d’utopia, sostingut per Marcuse i Bloch.
Marcuse (Eros y civilización, Joaquín Mortiz, 1965) fa conversar a Marx (analista d’allò objectiu) amb Freud (analista d’allò subjectiu). Situa la utopia en la distància que va del principi de plaer al principi de realitat. El principi de realitat, que Freud plantejà en termes biològics, s’ha de plantejar en termes sociològics. Acunya dos nous conceptes. Repressió excedent: restriccions operades per la forma de dominació imperant. Principi d’actuació: forma històrica concreta del principi de realitat (biològicament necessari) i el principi d’actuació (socialment contingent). Abolir la repressió excedent. L’operador serà la imaginació artística: “Que fa retornar la memòria de l’alliberament que fracassà, de la promesa que va ser traïda”. La revolució conjuga la ciència (objectiva) amb l’art (subjectiu).
Bloch (El principio esperanza, Aguilar, 1975) distingeix entre utopia abstracta (purament subjectiva) i concreta (que té en compte allò objectiu). Aquesta última té en compte les mediacions necessàries per a passar de la societat patida a la societat desitjada. Els anarquistes, s’ha dit, no tenen en compte les mediacions. La utopia, diu amb Marcuse, és producte de la fantasia, impulsada per un afecte, l’esperança. És el punt de contacte entre el somni i la vida. Carents del qual el somni produeix utopies abstractes, la vida sols produeix trivialitat.
Tot i que no siga ni la de Moro ni la de Cabet, la utopia viu. Bé ho sabia Ellacuria. “Sigues realista, demana allò impossible”, diuen els utòpics. Quan una cosa és necessària i impossible (amb les regles actuals del joc), s’han de canviar les regles del joc. Així allò impossible pot esdevenir possible. Sense utopia, allò real es tanca en allò positiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada