Literatura

Per fi m’he reconciliat amb la literatura. Portava mesos llegint exclusivament assaig i gràcies a Los detectives salvajes de Roberto Bolaño, he tornat a gaudir amb la prosa literària, doncs és aquesta una novel·la magnífica, construïda a peces, que s'han d’anar encaixant com si es tractés d’un trencaclosques.
Però Bolaño és un escriptor de pura raça no només per la manera elegant que té de construir uns textos brillants i desconcertants alhora, o pel seu llenguatge viu, sinó perquè teixeix una història grandiosa, els escenaris de la qual són Mèxic, Nicaragua, Estats Units, França, Israel, Àustria, l’Estat Espanyol i Àfrica, al llarg de 20 anys (1975-1995).

Val a dir què no havia llegit res de Bolaño fins a aquesta novel·la, però això canviarà a partir d’ara. O, millor dit, a partir d’un parell de mesos, perquè m’he matriculat a l’examen de grau superior de coneixements del valencià de la junta qualificadora i fins a la data de l’examen, 21 de juny, m’he prescrit llegir exclusivament en català.
Amb eixe objectiu vaig acostar-me ahir a la biblioteca de Torrent a pegar una ullada a les obres publicades en la nostra llengua i vaig agafar tres exemplars: Tractat de les maduixes, de Vicent Andrés Estellés, Joc brut de Manuel de Pedrolo i Aquells cels de Bernardo Atxaga. La tria va obeïr a raonaments no massa el·laborats, però crec que ha estat una bona sel·lecció.

Vaig decidir-me per l'obreta en prosa del fill de Burjassot i insigne poeta de les lletres catalanes, perquè no havia tornat a llegir res d’Estellés des què tenia 17 anys. Al pròleg, l’autor adverteix a l’ociós lector de què a pesar del nom, Tractat de les maduixes no és un volum d’hortofructicultura o de fructicultura, sinó que es tracta d’una crònica personal, d’una sèrie capriciosa, vària, de les seues memòries, les seues amistats, açò i allò, tot barrejat d’una manera que voldria ser amena. I la veritat és que ho aconsegueix, això de l’amenitat. De fet, ja l’he devorat.

El perquè de triar Joc brut de Manuel de Pedrolo es deu a raons més elementals. He de confessar que és la primera vegada que llegisc a aquest autor, així que em vaig decantar per ell perquè era la tretzena edició en la col·lecció El Cangur d’Edicions 62, i un llibre que està editat tretze vegades en català, pot ser dolent? També em va agradar la portada, i la impressió, i l’olor del paper, però sobretot tenia el “deure” de llegir alguna cosa de Pedrolo.

Per altra banda, els motius que em van conduïr a treure Aquells cels de Bernardo Atxaga, són ben diferents. Tot i que tampoc havia llegit res de l’escriptor euskaldun, tenia moltes ganes de conéixer part de la seua obra, gràcies al gran Julio Medem, que obria i tancava la seua pel·lícula-documental La pilota basca amb ell. Allà, qualsevol podia intuïr que Atxaga és un home que estima amb totes les seues forces la seua llengua i el seu país. Però no només això: si escrivint en euskera ha rebut tants premis i ha estat traduït a altres llengües, entre les quals s’hi troba la nostra, deu ser perquè és un gran escriptor, no?

Bé, us aniré informant.