El temps s’agita, corre insolent i se’ns escapa. Passa davant els nostres ulls, travessa els nostres cossos i sols ens deixa el seu record.
Quan som menudes no som conscients d’aquesta realitat. En canvi, quan ens acostem a la maduresa, ens aturem i ens adonem, amb sorpresa, de la situació. Llavors entenem la fugacitat (i la banalitat?) de les nostres vides.
Avui fa tres anys que tinc al Jose com a company, i pràcticament ni m’he adonat. Encara ens estem coneixent, aprenent l’un de l’altre. A nosaltres ens agrada anar a poc a poc. El temps, en canvi, continua veloç el seu recorregut.
I com que jo avui m’he aturat un moment per mirar enrere, no deixa de sorprendre’m el fet de tenir una relació durant tres anys (tres anys!) i sentir que fos ahir quan tots dos ens vam trobar per primera vegada.
Em sorprèn i m’agrada. És una agradable sensació descobrir a l’altre pas a pas i aprendre a estimar-lo i a compartir mentre el temps fa el què ha de fer: recórrer el seu etern moviment volent fer-nos burla. Nosaltres, però, anem al nostre aire.
Quan som menudes no som conscients d’aquesta realitat. En canvi, quan ens acostem a la maduresa, ens aturem i ens adonem, amb sorpresa, de la situació. Llavors entenem la fugacitat (i la banalitat?) de les nostres vides.
Avui fa tres anys que tinc al Jose com a company, i pràcticament ni m’he adonat. Encara ens estem coneixent, aprenent l’un de l’altre. A nosaltres ens agrada anar a poc a poc. El temps, en canvi, continua veloç el seu recorregut.
I com que jo avui m’he aturat un moment per mirar enrere, no deixa de sorprendre’m el fet de tenir una relació durant tres anys (tres anys!) i sentir que fos ahir quan tots dos ens vam trobar per primera vegada.
Em sorprèn i m’agrada. És una agradable sensació descobrir a l’altre pas a pas i aprendre a estimar-lo i a compartir mentre el temps fa el què ha de fer: recórrer el seu etern moviment volent fer-nos burla. Nosaltres, però, anem al nostre aire.
2 comentaris:
l'agradable sensació de tenir un company del temps
revisando revisando he encontrado la canción de antònia font, y ha sido la gota que ha colmado la decisión de insertar un comentario en tu blog. desde hace unos meses lo sigo -intermitentemente- como una referencia de alguien que sigue la cultura en valencia.
Publica un comentari a l'entrada