Els socialistes valencians només fan que pensar en elefants
Després de la derrota de John Kerry a les eleccions nord-americanes del 2004 els demòcrates estaven completament perplexos. George W. Bush, el president de la guerra d'Iraq, havia revalidat el mandat. No hi havia hagut tanta implicació per part de la «societat civil» per fer caure un president en la història recent dels Estats Units. Neil Young, R.E.M. i el «Boss», Bruce Springsteen, entre molts d'altres no menys importants, recorrien el país demanant el canvi. Potser també es poden recordar els films i llibres de Michael Moore. I, tanmateix, res de res. Què és el que havia anat malament?
George Lakoff, un lingüista membre del Partit Demòcrata, feia temps que estudiava el discurs de l'arena política. I, el mateix novembre de 2004, en plena ressaca electoral, es va plantejar que ja n'hi havia prou: ja era hora de donar a conéixer al gran públic les seues teories i fer faena de valent. El llibre resumia i simplificava, però no perdia rigor i esdevenia punyent. La premissa era bàsica, la primera ordre que els donava als alumnes: «No pensis en un elefant» batejava el recull. I és que, qui pot resistir-s'hi? És prou que et diguen què no has de pensar perquè hi penses. I l'«elefant» és, ni més ni menys, que el símbol del Partit Republicà. La raó és que la informació s'estructura en «marcs» que donen forma a la nostra visió del món. Qui controla el marc, controla el debat, és a dir, posa les regles del combat democràtic. Sempre parlarem del que l'adversari vol que parlem. A casa nostra s'exemplifica molt clarament amb el que s'ha anomenat «la cultura del no»: una esquerra atordida només podia respondre «no», però sempre dins del marc que havia imposat la dreta: no a açò, no a allò, etc. Als Estats Units la solució ara com ara es diu Obama.
A Madrid aprengueren ben aviat la lliçó. L'editorial de la Universitat Complutense -de què n'és rector Carlos Berzosa Alonso-Martínez, afí als socialistes- publicava el llibre en el 2007. Començava l'any electoral en què Zapatero havia de tornar a passar per les urnes després d'una legislatura totalment marcada per la crispació que el Partit Popular exercia com a tàctica opositora. La dreta marcava el debat polític, tot i que a la contra. Fem-ne memòria: la «traïció» a les víctimes d'ETA, l'Espanya que es «trencava» en mil bocins, l'Estatut «malèfic» de Catalunya, la «teoria de la conspiració» sobre els atemptats de l'11-M, etc. En eixes circumstàncies no hi havia ànima dins del PSOE que no portara a la butxaca el llibre i que el llegira i el rellegira.
Hem dit «tot» el PSOE? Doncs no, com en les magnífiques historietes d'Astèrix i Obèlix, una aldea d'irreductibles socialistes s'hi resistia: el Partit Socialista del País Valencià. Cite les sigles senceres (i històriques) perquè ja els en queda poc, de vida. I aquest és el moll de l'os on volia arribar. A partir del proper congrés, la federació valenciana (si és que en sobreviu) passarà a dir-se Partit Socialista de la Comunitat Valenciana. Sintetitzem: no es tracta d'un problema de renúncia a cap visió de país; feia massa temps que els socialistes valencians havien oblidat el «PV» a l'andana de les sigles, que ni tan sols s'onejaven durant les eleccions on la marca PSOE era omnipresent. A més a més, en el llenguatge del dia a dia encara feia més temps que el canvi s'havia produït.
Així doncs, simplement es posa fi a una «esquizofrènia», com ha definit José Luis Ábalos, candidat a la secretaria general del nounat PSCV? No ben bé, ja que, llavors, com definiríem la O, d'«obrer», a les sigles PSOE? El problema és ben senzill: a can PSPV o PSCV ningú no ha llegit el llibre, ni en la traducció castellana de la Complutense ni en la catalana de Viena Edicions. El PSOE ni es planteja cap tipus d'«esquizofrènia» per les sigles, ja que són el patrimoni del partit, el nom, la identitat. Ras i curt, els socialistes valencians fa massa temps que no se n'ixen del marc de discussió que els populars han aconseguit establir. Però, ara, la deserció és absoluta. Podria fins i tot entrar als manuals d'història política: un cas absolutament extraordinari d'un partit que es deixa que el rival li canvie fins i tot el nom. Quina victòria més els quedarà ja per assolir al PP a casa nostra?
Si més no, des de Ferraz havien, tímidament, començat a mirar d'exportar la teoria a la pràctica a les terres valencianes. Si la discussió era sobre el transvasament de l'Ebre -que els populars havien matxucat fins a límits estratosfèrics-, des del govern estatal començaven campanyes publicitàries mostrant les mil i una meravelles de la dessalinització. Però el PSPV -encara PSPV- no tenia marge de maniobra. Si un partit ha de carregar amb el llast de l'acusació de «no tindre les idees clares», de «contradir-se», de no mostrar un «discurs unívoc», etc. hui en dia és impossible que guanye unes eleccions. Es tracta d'una circumstància francament lamentable -ja que demostra que els únics productes que ara per ara es vénen són els monolítics- però alhora és totalment irrefutable. No n'hi ha res a fer. Així doncs, què pot esperar de les urnes un partit que ni tan sols sap com es diu? O, més concretament encara: un partit que es diu com l'adversari li diu que s'ha de dir.
George Lakoff, un lingüista membre del Partit Demòcrata, feia temps que estudiava el discurs de l'arena política. I, el mateix novembre de 2004, en plena ressaca electoral, es va plantejar que ja n'hi havia prou: ja era hora de donar a conéixer al gran públic les seues teories i fer faena de valent. El llibre resumia i simplificava, però no perdia rigor i esdevenia punyent. La premissa era bàsica, la primera ordre que els donava als alumnes: «No pensis en un elefant» batejava el recull. I és que, qui pot resistir-s'hi? És prou que et diguen què no has de pensar perquè hi penses. I l'«elefant» és, ni més ni menys, que el símbol del Partit Republicà. La raó és que la informació s'estructura en «marcs» que donen forma a la nostra visió del món. Qui controla el marc, controla el debat, és a dir, posa les regles del combat democràtic. Sempre parlarem del que l'adversari vol que parlem. A casa nostra s'exemplifica molt clarament amb el que s'ha anomenat «la cultura del no»: una esquerra atordida només podia respondre «no», però sempre dins del marc que havia imposat la dreta: no a açò, no a allò, etc. Als Estats Units la solució ara com ara es diu Obama.
A Madrid aprengueren ben aviat la lliçó. L'editorial de la Universitat Complutense -de què n'és rector Carlos Berzosa Alonso-Martínez, afí als socialistes- publicava el llibre en el 2007. Començava l'any electoral en què Zapatero havia de tornar a passar per les urnes després d'una legislatura totalment marcada per la crispació que el Partit Popular exercia com a tàctica opositora. La dreta marcava el debat polític, tot i que a la contra. Fem-ne memòria: la «traïció» a les víctimes d'ETA, l'Espanya que es «trencava» en mil bocins, l'Estatut «malèfic» de Catalunya, la «teoria de la conspiració» sobre els atemptats de l'11-M, etc. En eixes circumstàncies no hi havia ànima dins del PSOE que no portara a la butxaca el llibre i que el llegira i el rellegira.
Hem dit «tot» el PSOE? Doncs no, com en les magnífiques historietes d'Astèrix i Obèlix, una aldea d'irreductibles socialistes s'hi resistia: el Partit Socialista del País Valencià. Cite les sigles senceres (i històriques) perquè ja els en queda poc, de vida. I aquest és el moll de l'os on volia arribar. A partir del proper congrés, la federació valenciana (si és que en sobreviu) passarà a dir-se Partit Socialista de la Comunitat Valenciana. Sintetitzem: no es tracta d'un problema de renúncia a cap visió de país; feia massa temps que els socialistes valencians havien oblidat el «PV» a l'andana de les sigles, que ni tan sols s'onejaven durant les eleccions on la marca PSOE era omnipresent. A més a més, en el llenguatge del dia a dia encara feia més temps que el canvi s'havia produït.
Així doncs, simplement es posa fi a una «esquizofrènia», com ha definit José Luis Ábalos, candidat a la secretaria general del nounat PSCV? No ben bé, ja que, llavors, com definiríem la O, d'«obrer», a les sigles PSOE? El problema és ben senzill: a can PSPV o PSCV ningú no ha llegit el llibre, ni en la traducció castellana de la Complutense ni en la catalana de Viena Edicions. El PSOE ni es planteja cap tipus d'«esquizofrènia» per les sigles, ja que són el patrimoni del partit, el nom, la identitat. Ras i curt, els socialistes valencians fa massa temps que no se n'ixen del marc de discussió que els populars han aconseguit establir. Però, ara, la deserció és absoluta. Podria fins i tot entrar als manuals d'història política: un cas absolutament extraordinari d'un partit que es deixa que el rival li canvie fins i tot el nom. Quina victòria més els quedarà ja per assolir al PP a casa nostra?
Si més no, des de Ferraz havien, tímidament, començat a mirar d'exportar la teoria a la pràctica a les terres valencianes. Si la discussió era sobre el transvasament de l'Ebre -que els populars havien matxucat fins a límits estratosfèrics-, des del govern estatal començaven campanyes publicitàries mostrant les mil i una meravelles de la dessalinització. Però el PSPV -encara PSPV- no tenia marge de maniobra. Si un partit ha de carregar amb el llast de l'acusació de «no tindre les idees clares», de «contradir-se», de no mostrar un «discurs unívoc», etc. hui en dia és impossible que guanye unes eleccions. Es tracta d'una circumstància francament lamentable -ja que demostra que els únics productes que ara per ara es vénen són els monolítics- però alhora és totalment irrefutable. No n'hi ha res a fer. Així doncs, què pot esperar de les urnes un partit que ni tan sols sap com es diu? O, més concretament encara: un partit que es diu com l'adversari li diu que s'ha de dir.
6 comentaris:
hola!
Molt bo l´article
Si ja no tenen el 'PV' seran una miqueta menys mentiders.
i si es lleven la 'o' una mica menys i si es lleven la 'S' ....espera si es lleven la 'S', que els quedara? el talante? jajajaj
que tal l´estiu¿
i el principi de curs? si estudies clar
adeu:D
Felicita el seu autor, crec que ha encertat de ple.
L'estiu molt bé, gàcies, i el principi de curs, també. Estrene curro. I tu què tal?
Ei Aurora. Així que estrenes curro?
Per ací, al contrari que allà, els del PP les passen putes: Todos a la Cárcel!
És la diferència entre no tindre oposició i estar en l'oposició.
Ei, perdona, encara no havia vist que m'havies "furtat" el text, hehe. No cal dir que em sembla de categoria i que estic molt pagat que t'haja agradat (massa afalacs, em pose roig, hehe). Ara, que ho hages arrodonit amb la cançó de Syd Barret és ja de matrícula d'honor! Grandiós! XD. Muito obrigado ;)
Estrenes curro i tot!
que afortunada que amb això de la crisi esta fotut jaja.
jo lo contrari me pire del curro per voluntat propia, així tindre temps per mi.
i les clases de pm
vinga dw
Publica un comentari a l'entrada