diumenge, 7 de setembre de 2008

Les partícules elementals



La primera vegada que vaig trobar-me el nom de Michel Houellebecq va ser al llibret del disc recopilatori Benicàssim 2000. Allà, en la pàgina 36, hi havia una crítica anònima que començava amb la pregunta: “Que té el francès Michel Houellebecq que agraden tant els seus llibres i cau tan malament en persona?” I continuava: “Després de la seua visita a Espanya de fa uns mesos amb motiu de l’edició de la fabulosa i políticament incorrecta segona novel·la, Las partículas elementales, els mitjans van destacar que era un escriptor esquerp, monosil·làbic, i que quan un periodista li va dir “fins a la vista” en concloure la seua entrevista, Houellebecq li va engegar “mire, vostè i jo sabem que no tornarem a veure’ns mai més”.
Han passat molts anys des què vaig llegir aquestes línies, però fins ara no havia tingut l’oportunitat de llegir cap de les seues obres. Fins que l’altre dia, estant a casa d’una amiga, vaig descobrir a la seua biblioteca un exemplar de Las partículas elementales (publicat per Anagrama) i li’l vaig demanar per llegir-lo junt a Secretos de alcoba de los grandes chefs, del meu estimat Irvine Welsh.
Tot i que la meua amiga em va dir que no li havia agradat massa, a mi m’ha fascinat. Houellebecq és un cabró i a mi m’agrada com escriuen els cabrons. És així de simple. És un autor ambigu pel que fa a idees polítiques, però la seua ploma és decidida, directa, àgil, incissiva, vital. Alguns necessiten etiquetar els autors com a reaccionaris o com a revolucionaris (com molts fan de Nietzsche o de Plató) però la vida i l’obra de les persones no pot jutjar-se des de paràmetres tan simples. Si fos així hauria de vetar-me les lectures de Bukowski o del ja esmentat Welsh, però, sincerament, no tinc la intenció de perdre’m el seu talent. Seria una estupidesa.
Houellebecq es mulla i és valent. Encara que siga idolatrat per crítics de Le Monde o l’ABC, el cert és que ell va molt més enllà. Critica el maig del 68, sí, però també el capitalisme neoliberal i el totalitarisme individualista. I per cert, per a més inri, compartisc la gran crítica que fa al suposat “alliberament sexual” dels 60.
A Las partículas elementales, Houellebecq disecciona la França contemporània (i en conseqüència, l’Europa Occidental) i ens mostra la més absoluta decadència en què les anomenades societats post-industrials estan sumides després d’haver fet saltar pels aires tots els valors comunitaris que havien existit adés. De fet, com molt bé diu la contraportada: En Las partículas elementales Houellebecq lleva a sus últimas consecuencias su frase: “Toda sociedad tiene sus puntos débiles, sus llagas. Meted el dedo en la llaga y apretad bien fuerte”.
Molts crítics el cataloguen de nihilista, de virtuós del no future; res més lluny de la realitat. Las partículas elementales és una novel·la profundament filosòfica i crítica, conformada per les partícules elementals de la vida dels individus i del medi social: sexe, mort, ciència, política, amor, soledat, religió, desig, literatura.
En definitiva, un gran descobriment. Una invitació a la reflexió per part d’un novel·lista del què han dit que és “la primera star literària des de Sartre”.
Feta la recomanació literària d’avui, és l’hora de contestar a la pregunta que us estareu fent tota l’estona: I què pinta un poeta, assagista i novel·lista en un disc del FIB? Doncs resulta que l’home també canta. I canta bé. “Vaig estar buscant algú que cantara les meues lletres, però no vaig trobar ningú, així que finalment vaig haver de fer-ho jo”. I després del seu debut amb un tema en el recopilatori de Tricatel “Au coeur de Tricatel!”, va llançar un àlbum (“Présence humain”) en el què va treballar colze a colze amb Bertrand Burgalat, cap del segell i encarregat de la música, els arranjaments i els tocs electrònics de la meitat del disc. En ell, podreu trobar el tema que ha servit per a il·lustrar aquest post. Quasi res.

1 comentari:

Antònia & Sacks ha dit...

Ei, que tio més bó jo em vaig llegir "La possibilitat d'una illa" (Empuries 2005) només eixir i la veritat és que em va captivar. I sí, també vaig tindre la mateixa sensació: qualificar-lo de dretós (Com molts han fet) em va semblar d'un simplisme insultant. Va molt més enllà, a voltes arriba fins a donar por pel mode en que despulla la naturalesa humana, però són obres que una volta te'ls lliges, alguna cosa en la teua percepció de la realitat canvia. I això és impagable.