Mèxic 1968: No hi ha oblit

Aquest article ha estat publicat avui al diari Público.

Al llarg de 1968, estudiants d'una bona part del món occidental van plantar cara al sistema educatiu i es van revoltar davant els valors i pràctiques de la societat dominant. Sempre des de les universitats, els estudiants van agitar la moral de països adormits i van deixar clar que el conflicte social i generacional ja era inevitable. Tot estava canviant. En Mèxic, els estudiants de les universitats UNAM i IPN no pretenien una guerra, "ni tampoc els interessava el poder polític", segons recorda l'escriptor Carlos Fuentes en Los 68: París, Praga, México (Debate). Igual que a França, reclamaven drets civils, llibertat sexual i més democràcia. Eixe any, les facultats van entrar en vaga i el rector de la UNAM, Javier Barros Sierra, va exigir la llibertat dels centenars d'estudiants que havien estat detinguts en les primeres manifestacions. A l'agost, els estudiants van arremetre per primera vegada contra el president mexicà, Gustavo Díaz Ordaz (líder de la fracció conservadora del PRI). "El meu nom, ofès. El meu cognom, humiliat. El meu estat, la rebel·lia!", era la consigna oficial. En les aules, una pancarta resava: "En cada estudiant dorm un monstre, El problema és deslligar-lo". Al setembre, en la denominada Marxa del silenci, van protestar amb mocadors en la boca i l'exèrcit va acabar envaint els campus mexicans.

2 d'octubre de 1968.

Edifici Chihuaha, Plaça de les Tres Cultures, Ciutat de Mèxic, fa avui 40 anys, dies abans de l'inici dels JJOO que es van celebrar en la capital mexicana. Poc després que l'Exèrcit es retirés de les universitats, milers de persones es reuneixen per a clamar per l'obertura democràtica i rebutjar l'autoritarisme. Per ordre de Luis Gutiérrez Oropeza, cap d'Estat Major, deu franctiradors obren foc des de la torre de Tlatelolco. El foc tancat i el tableteig de les metralladores van convertir la plaça en un infern. Després, uns 50.000 estudiants són detinguts i apallissats, indefensos, nus i envoltats pels soldats que han pres la plaça. Encara no se sap quanta gent va morir aquella vesprada. El Govern va defensar que van morir unes 20 persones, però es va encarregar d'ocultar totes les proves. Segons el Departament d'Estat d'Estats Units, la seua ambaixada va estimar entre 150 i 200 el nombre de morts. Després de la massacre, es va instal·lar una morgue en la tercera delegació del Govern, on anaven arribant els morts amuntegats, cossos en mal aspecte, rematats amb ferotgia, amb les camises aixecades, els pantalons baixats i les cares ensangonades. Així ho van reflectir, a pesar de la confusió, les fotografies publicades en periòdics crítics com El Universal.

Qui va organitzar la massacre?

Al capdavant de Mèxic es trobaven Díaz Orgaz i el seu secretari de Governació, Luis Echeverría. Temerosos d'una revolució que acabés amb el seu mandat, van culpar els estudiants de provocar l'enfrontament i els cadàvers van desaparèixer en una fossa comuna. Unes 1.500 persones van ser empresonades fins a l'amnistia de 1971 i, durant anys, el poder judicial va rebutjar jutjar-los. En 2006, es va desestimar una demanda al·legant que els delictes havien prescrit. Luis Echeverría, únic imputat viu, va dir recentment: "No tinc res de què demanar perdó o ser perdonat". Els successos van deixar una ferida que encara avui continua oberta. Molts analistes coincideixen que el país va quedar dividit i cataloguen els successos com detonadors de la transició democràtica. Mèxic no oblida: durant una setmana, tres deixants dissenyades per l'artista Ximena Labra homenatjaran les víctimes en la Plaça de les Tres Cultures.