Weeds

Sé que, des que vaig escriure el meu post sobre Hospital Central, dubtareu del meu bon gust a l’hora de parlar-vos de sèries. Però tenint en compte que ja m’he desintoxicat de l’infame producte de Telecinco, us demane una nova oportunitat. Vull parlar-vos de la sèrie que estic engolint (literalment) en l’actualitat.
Weeds no és sols la paraula que s’utilitza en la llengua anglesa per a denominar les “males herbes”, també és el pilar central sobre el què construeix aquesta hilarant comèdia. Partint d’un argument estrafolari (Nancy és una dona que viu a una ciutat dels suburbis. Queda vídua i amb dos fills i, com que no vol renunciar al seu tren de vida, es fa traficant de marihuana), es concatenen unes situacions que, de vegades ratllen l’absurd, però ho fan de manera trepidant i divertida. Amb un transfons liberal, i sovint crític amb la hipocresia de la societat nord-americana benestant, Weeds també retracta de manera curiosa la relació que Nancy estableix amb els seus proveïdors. En aquest cas, la mirada cap a la població negra del gueto ens mostra una honradesa que brilla per la seua absència en els veïns de la nostra mare traficant, sense caure, això sí, en el parany de l’ idealisme.
Weeds és un producte que s’ha d’entendre en el seu context, òbviament. En primer lloc, territorial, doncs està centrada en l’estat de Califòrnia i en segon, i molt més important, molts dels seus diàlegs estan influenciats per la dolenta gestió del president George Bush, no sols en clau exterior (guerra d’Iraq principalment) sinó també en clau interna (pèrdua adquisitiva de les classes mitjanes i empobriment de les classes populars).
Vaig començar a veure-la perquè n’havia sentit parlar molt bé en Internet. També algun amic me l’havia recomanada. He de confessar, no obstant, que els primers capítols em van decebre una miqueta. Així i tot, vaig decidir continuar i ja vaig per la tercera temporada. La recomane ferventment. Feu-me cas aquesta vegada. No us penedireu.