“En certa ocasió a Berlín, va caure a terra un cavall queixat d’inanició i, al moment, va sorgir dels apartaments una horda de dones armada amb ganivets de cuina que, a crits i espentes, deixaren a l’animal en l’esquelet i encara replegaren amb tasses la sang que vessava”. Aquest succés, explicat a La gran guerra per John H. Morrow, retracta fidelment el patiment de la població alemanya durant la I Guerra Mundial.
L’inici de la contesa bèl·lica, el 1914, suposà un estat d’eufòria sense precedents a Alemanya. Fins i tot les fileres de l’SPD, traïnt els seus principis internacionalistes i de classe, es van unir ardentment al patriotisme que regnava en el país. El 4 d’agost va ser una de les dates més negres que es recorden en la història del moviment socialista internacional: quan els exèrcits d’Alemanya, Àustria i França i els tsaristes ja estaven en marxa, el Reichstag es reuní per a discutir i aprovar els fons necessaris per a la guerra del Kaiser. Amb frasses enceses de condemna, no del capitalisme alemà i del militarisme prussià, sinó de l’enemic tsarista, el conjunt del bloc socialdemòcrata del Parlament, de més de cent diputats, votà a favor del pressupost de guerra i la “defensa de la pàtria”.
Un mes després, dos diaris suïssos publicaven la noticia de què a Alemanya hi havia socialdemòcrates que s’oposaven a la política oficial al partit. Els signants del comunicat eren Karl Liebknecht, Franz Mehring, Clara Zetkin i Rosa Luxemburg. Tots quatre es posaren mans a l’obra per a organitzar una tendencia sòlida i coherent, però els fruits del seu treball tardarien molt a arribar. Sobretot perquè havien de sortejar la presó i la censura. Va ser la primavera de 1915 quan apareix el primer número de Die Internationale, que seria l’òrgan de propaganda del Gruppe Internationale, constituït el 1916 i rebatejat amb el nom de Spartakusbund (Lliga Espartaquista) dos anys després. Paral·lelament, les coses en el front no podien anar pitjor. L’estiu de 1916, en plena guerra de trinxeres, comencen les primeres revoltes exigint pà i pau. Serà l’inici de tot: quan ja és evident que Alemanya serà derrotada, es produeix un motí naval que es transforma en mobilització revolucionària. El 8 de novembre de 1918 es proclama la República Socialista Bàvara en Múnich, mentre que a Berlín sorgeixen soviets d’obrers i soldats. Cau l’imperi. Guillem II abdica i s’instaura un govern provisional, que serà l’encarregat d’impedir que triomfe la revolució social. Sota les ordres del canciller Ebert, remanents de l’exèrcit i grups paramilitars d’extrema dreta, anomenats Freikorps, imposaran un règim de terror.
Enguany es complien noranta anys de l’alçament espartaquista, al gener, que acabà amb l’assassinat dels il·lustres camarades Liebknecht i Luxemburg, massacrats pels Freikorps, i amb l’execució de centenars d’espartaquistes en les setmanes que seguiren a la sublevació. Esperem que el record d’aquest aniversari servisca als lectors per a endinsar-se en l’obra dels dirigents espartaquistes i, en el context en què esta es va produïr.
Aurora Mora, TORRENT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada