Vaig a contar-vos una història [i] que tingué lloc un any que commocionà al món. Un any en què es succeïren revoltes estudiantils anticapitalistes i primaveres de renovació anihilades per tancs russos; en què Mèxic s’alçà de nou insurgent i Guatemala declarà un cruent estat d’emergència per a intentar acabar amb les revoltes populars; en què Martin Luther King va caure assassinat i en què, a Vietnam, les tropes nord-americanes desplegaven una nova ofensiva. Sí, amigues, la història va tenir lloc el 1968. Concretament el 17 de maig.
Eixe dia, set homes i dues dones van irrompre en una oficina del servei de reclutament militar de Catonsville, comtat de Baltimore (Maryland, USA), buidaren el contingut d’alguns arxius en unes papereres de metall i van eixir corrent a l’aparcament que hi havia a l’exterior. Arruixaren amb napalm caser els expedients de mobilització militar que contenien els arxius, els van botar foc i després es van senyar i es posaren a resar mentre esperaven l’arribada de la policia. Fins eixe moment no hi hagué cap colp ni cap situació dramàtica, sols els expedients cremats i les xicotets destrosses anexes inevitables. Els nou activistes antibèlics mantenien creences religioses catòliques i alguns d’ells, no tots, havien sigut rectors o monges. Thomas Lewis era un artista de 27 anys que treballava com a professor a Baltimore; George Mische, de 30 anys, havia treballat com a cooperant internacional a l’Amèrica Llatina; John Hogan, Thomas Melville i Marjorie Belville havien abandonat les seues corresponents ordres religioses; Mary Moylan era una infermera de 32 anys que havia treballat a Uganda en una ordre catòlica. Per últim, Phillip Berrigan, era un jesuïta que havia destacat en el moviment de defensa dels drets civils i que llavors tenia 47 anys. Probablement era el més conegut de totes, doncs era membre de la prestigiosa Universitat de Cornell.
Aquests ‘elements perillosos’, alguns dels quals, a sobre, portaven vestits clericals durant l’acció, pretenien, probablement, deixar constància de l’enfrontament i distanciament entre la base eclesiàstica i la jerarquia catòlica. De fet, el seu màxim representant als Estats Units, el cardenal Francis Spellman, havia beneït la guerra d’anexió imperial contra el poble vietnamita.
El procès pels succesos del 17 de maig va tenir lloc a Baltimore, sota lapresidència del jutge Roszel Thomsen, entre el 8 i el 10 d’octubre de 1968. La defensa de les encausades va estar dirigida per William Kunstler, un lletrat radical que més tard es convertiria en l’advocat dels Panteres Negres. Se les va acusar de mutilar documents del govern, destruir propietat governamental i interferir en l’administració del sistema de reclutament. Els encausats van interpretar el judici des del primer moment com una altra fase de la resistència. Així ho va expressar el propi Phillip Berrigan en el seu diari: “En el tribunal oposem valors contra la legalitat, d’acord amb les regles legals i amb poca oportunitat d’èxit legal. No hem de fer-se il·lusions amb la justícia: no hem d’esperar més que un fòrum en el qual comunicar un ideal, una convicció i una angúnia.” I, òbviament, no anava desencaminat. Les nou acusades van ser trobades culpables dels càrrecs que se’ls imputaven. Quatre setmanes després del judici van tornar a la sala per a ser sentenciades: quatre d’ells a dos anys de presó; tres d’ells, a tres anys de presó i, finalment, Phillip Berrigan i Thomas Lewis a tres anys i mig. El recurs no va tenir èxit i la cort d’apel·lació confirmà, el 15 d’octubre de 1969, la sentència anterior amb arguments semblants als què l’acusació i el jutge van mantenir durant el procès. Que cada lector extrega la moralina d’aquesta història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada