dimarts, 10 de març de 2009

Art i Política: una exposició que no et pots perdre

Article publicat en el número 149 de l'Accent.

Giangiacomo Spadari. Construccions, 1970.

Existeix l’art pur? L’art sense significat politicosocial no esdevé objecte de consum i decoració? L’artista no ha de promoure el canvi social que elimine l’explotació de l’home per l’home? L’avantguarda no ha de buscar noves formes d’expressió que vehiculen la reflexió de l’individu?
Aquestes i algunes preguntes més es van fer els setze artistes que composen l’exposició “Art i política”. Pintors europeus que durant la seua joventut van viure el període de postguerra a països que havien patit règims feixistes i que, al sentiment d’alliberament antifeixista que els va fer sentir el vent de la utopia en les ales de la seua joventut va seguir la debacle de l’ortodòxia comunista amb la desestalinització i finalment, amb la caiguda del mur de Berlin, l’afiançament d’un capitalisme descarnat i sense límits. Artistes socialment compromesos, afiliats o simpatitzants de partits polítics de l’esquerra europea, que ens mostren la seua mirada al voltant del feixisme, el capitalisme i el comunisme oficial del bloc comunista entre 1970 i 1995. Autors independents que s’expressen sense embuts amb estils que es mouen entre el realisme, l’expressionisme, l’abstracció, la figuració, el collage, la fotografia, el pop-art, el disseny tecnològic i els cartells anunciadors.
L’artista, com a intel·lectual, viu en una societat concreta; les seues accions naixen impregnades per alguna ideologia i la seua obra així ho reflecteix. Una gran obra d’art pot nàixer a partir d’un fet fortuït o casual per aconseguir, a les mans de l’artista, una dimensió universal. A l’exposició “Art i política” trobareu unes quantes.


La majoria dels pintors representats són d’Itàlia, país que va patir el feixisme i que plantejà a través del PCI un comunisme distint del promogut a l’extinta URSS. Tot això queda reflectit en l'obra de Giangiacomo Spadari, pertanyent al grup neofiguratiu milanés, que en la seua obra Construccions, presenta un brillant trencaclosques d’imatges inspirat en una fotografia soviètica apareguda en la portada de la revista L’URSS en construction. També al·ludeix al bloc soviètic en la seua obra Escala d'Odessa, pintura inspirada en la famosa pel·lícula d’Eisenstein. Per la seua banda, el seu compatriota Bruno Rinaldi fa una relectura del Guernica de Picasso, autèntica icona antibel·licista. Pel que fa l’alemany Wolf Vostell, utilitza la mitologia per a evocar les cambres de gas nazis, mentre que l’islandès Erró, en Els regals de Pequín, utilitza diversos cartells comunistes per a recrear visualment el mite de Mao Tse Tung, que emblemàticament pren possessió de la plaça de Sant Marc de Venècia com a símbol d’Occident.
En definitiva, una gran oportunitat per a reflexionar sobre la funció de l’art en la societat.


Aurora Mora, TORRENT.


ART I POLÍTICA
Del 19 de febrer al 21 de juny.
Sala Martínez Guerricabeitia de l’edifici de La Nau (C/Universitat, 2).
De dimarts a diumenge. Entrada lliure.

1 comentari:

LoveSick ha dit...

Doncs molt interessants aquestes reflexions. A la Guerricabeitia amb el 0,01% del pressupost de l'IVAM fan darrerament exposicions infinitament més interessants... Valencia is different.