Història de la cervesa

Primera entrega de la sèrie "La cervesa i jo".

Totes les civilitzacions han fabricat la seua pròpia cervesa. Els historiadors daten els inicis d’aquesta beguda entorn a l’any 10.000 a.C., a l’antiga Mesopotàmia i Sumèria. No obstant, el primer procediment d’el·laboració del qual es té constància és de l’any 6.000 a.C., correspon a una cervesa que s’el·laborava a Babilònia.
A Egipte, va tenir una gran importància. L’anomenaven buza o zythum, que significa vi d’ordi. També els xinesos l’el·laboraven (kiu), així com les civilitzacions precolombines d’Amèrica, les quals gastaven dacsa en compte d’ordi. De la mateixa manera, a l’antiga Britània utilitzaven blat maltejat, fins que els romans introduiren l’ordi.

La matèria primera principal en el procès d’el·laboració de cervesa és l’ordi, un cereal l’existència del qual es remunta almenys a l’any 3.000 a.C i que és perfecte per a climes freds, circumstància que va conduir a que països com Alemanya o Anglaterra afavoriren la seua producció front el vi i, per tant, que acabaren convertint-se en regions especialment importants pel que fa a la producció cervesera. Tant és així, que aquesta beguda va convertir-se en un dels components principals de la dieta dels europeus que colonitzaren el Nou Món.

La resta d’ingredients que la conformaven, a banda de l’ordi, era l’aigua i el llevat. A més s’afegia romer i farigola per a evitar que la cervesa es fera malbé i donar-li una miqueta de sabor. En conjunt es tractava d’una beguda tèrvola, molt nutritiva i especialment consumida pels camperols.
A partir del segle XV, els mercaders de Flandes introdueixen el llúpol, que aportava un regust amarg. Alguns atribueixen aquesta innovació a una dona, Hildegard de Bingen (1098 – 1179), cosa que de ser certa, li agraïm. Aquesta nova versió es bateja, per fi, com a ‘cervesa’, mentre que la que no portava aquest ingredient es coneixia com a ‘ale’. Però com que la primera es va fer sumament popular, a partir del segle XVIII totes les cerveses s’el·laboraven amb aquest component.

Tot i que serien els frares els qui refinaren el procès pràcticament fins a la perfecció i dotaren al llúpol d’un ús institucionalitzat, degut al seu sabor i, sobretot, a les seues propietats com a conservant. Tanmateix, hauríem d’esperar l’arribada de Louis Pasteur per a acabar d’arrodonir el cercle. Abans, els productors depenien del llevat natural que transportava l’aire per a què es produira la fermentació. En demostrar que el llevat és un microorganisme viu, el científic va fer possible el control precís de la transformació del sucre en alcohol.

-

Ací la teniu, en clau gràfica:

Mmmmm...