dijous, 21 de maig de 2009

Omertà catòlica

Interessant reflexió, la que ens proporciona Ernesto, i que rubrique en la seua totalitat. Com a ell, el cas m'ha produit calfreds i sobretot, m'ha fet ràbia que haja passat de puntetes enmig de la voràgine en la que ens trobem, amb eixe grapat de cabrons que proclamen "defensar la vida" i que ara callen. Hipòcrites! Sent no poder oferir-vos una reflexió assossegada de collita pròpia.

Ahir per la vesprada va fer-se públic a Dublín un esgarrifós informe oficial, elaborat per la Comissió per a la Investigació d'Abusos a Menors després de quasi deu anys d'investigació, que revela que milers de menors van ser objecte d'abusos sexuals i tortures físiques i psicològiques durant 60 anys en orfanats, escoles i reformatoris dirigits per l'Església Catòlica.

Segons assenyala el citat informe, “les autoritats religioses sabien que els abusos sexuals eren un problema persistent en organitzacions religioses masculines”, afegint que “Quan es presentaven evidències d'abús sexual, la resposta de les autoritats religioses era transferir a l'infractor a altre lloc on, en molts casos, era lliure per a cometre nous abusos”.

Aquesta postura davant aquests fets de pederastia i altres delictes comesos per sacerdots no és nova. Ja en l'escàndol sorgit en EUA el cardenal Law, màxim responsable de l'Església Catòlica en aquest país, va permetre durant anys que els pederastes es traslladaren de parròquia en parròquia. Aquesta política de silenci de la jerarquia catòlica ha estat la tònica general en tots els casos.

I a tot açò, al marge de la gravetat i delictiva qualificació dels monstruosos fets, és sorprenent la (no)reacció de les jerarquies catòliques. Des de Benet XVI, tan preocupat per salvaguardar la seua moral i, que en nom d'ella, recepta als desposseïts africans la “castedat” com únic remei, no la hi exigeix als seus subordinats? Ell, que tantes opinions i judicis emet sense continència verbal alguna, què va a dir al món sobre aquest últim cas? Esperem amb ansietat les seues paraules de condemna, o de reflexió sobre els fets, però mai el silenci còmplice. Igualment espere les declaracions de la Conferencia Episcopal Española, sempre tan presta a acusar a uns altres; veurem què ens diuen Antonio Rouco Varela, Antonio Cañizares Llovera i altres dels seus membres sobre el respecte a la vida i a la infància, ells que tant es preocupen pel seu benestar moral. I parlant del respecte a la vida, estic summament atent a les manifestacions de la nostra dreta, portadora de valors morals, als grups Pro-vida (així s'autodenominen ells mateixos), als membres de l'Opus Dei, dels Legionarios de Cristo i altres, tan preocupats pel malèfic i diabòlic influx sobre la infància de l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania, per la píndola del dia després i per altres assumptes.
Em tem que em quedaré amb les ganes d'escoltar-los. O tal vegada li tiren la culpa a Zapatero.

Per cert, m'ha sorprès el tractament donat a la notícia pels grans mitjans de comunicació que no han considerat la informació mereixedora d'anar en portada, amb l'única excepció de PÚBLICO i EL MUNDO, que inclouen una menuda nota lateral remetent a les pàgines interiors. Per què serà?