diumenge, 2 d’agost de 2009

Manifest anticorrupció (per M. Vázquez Montalbán)

Publicat a El País el 31 de maig de 1990.

Quaranta anys de franquisme no van passar debades i, al costat d'herències estructurals implicades per la lògica de la transició, han quedat seqüeles de cultura política reaccionària que descansen en l'afirmació bàsica: Tots els polítics són iguals, i en la seua complementària: La política per a qui viu d'ella. A un substrat apoliticista anarquitzant es va sumar la interessant despolitització antidemocràtica practicada pel franquisme, i ara sembla com si la democràcia recuperada en 1978 volguera aportar la seua pròpia dosi de nihilisme. Condeix la sospita que vivim en ple estat de corrupció, com en el passat vam viure freqüentment estats de lloc o d'excepció, i que aqueix estat de corrupció és connatural amb la política democràtica i amb lels seus privilegiats intermediaris: els polítics professionals. Ajudar a instal·lar la consciència social espanyola en la fatalitat que la corrupció ni es crea ni es destrueix, simplement es transforma, obri una caixa de Pandora de la qual poden eixir o feixisme o cinisme; el primer com expressió política final de l'apoliticisme i el segon com estat ètic col·lectiu que contempla la corrupció com una segona pell de la relació política-economia-societat.

Des de fa mig any la vida política espanyola gira entorn d'escàndols econòmics en la seua major part referits a possibles suborns i suborns habituals en la relació entre empresaris, gestors polítics i intermediaris que relacionen als primers amb els segons. Les mossegades obtingudes en aqueixa relació pel que sembla tracten d'ajudar a finançar els partits, encara que és evident que algunes engrunes deixen als intermediaris perquè hagen pogut acumular fortunes miraculoses de la nit al dia o per a engreixar fortunes que vénen des de lluny, repetidament amnistiades per la història.

Només des d'una posició interessadament involucionista o torpement carronyera es pot sostenir que l'estat de corrupció ha estat conseqüència de l'hegemonia socialista a partir de 1982. Però és evident que afirmacions i gestos que massa freqüentment emet el poder han ajudat a crear una impressió col·lectiva de zafarrancho d'enriquiment. Se'ns ha dit tentadorament que Espanya permetia ràpides riqueses i que un lloguer de 400.000 pessetes mensuals per un apartament era comprensible; i si les afirmacions han estat difícils de comprendre venint del patrimoni ideològic d'on venien, molt més escandalosos han estat els gestos: foment d'una nova classe rica intermediària del poder, protagonisme dels herois de les opes agressives per damunt fins i tot dels herois del futbol o del rock, fascinació dels gestors públics davant el poder bancari, tota classe de foscors en la reprivatització de Rumasa, el mal exemple d'una nova mesocràcia funcionarial amb rebost i clau en el rober i cotxe oficial, amistats perilloses amb tahúres internacionals, incomprensió davant les reivindicacions dels treballadors i pont de plata als profetes de tota sort de trens d'alta velocitat... De la categoria a l'anècdota, part del brou de cultiu de l'estat de corrupció s'ha fomentat des del poder, per més que de tant en tant s'haja recomanat als seus servidors que anaren de vacances amb el càntir, la sogra i un mocador amb quatre nusos en el cap, a tall de jipi-japa postmodern.

Casos com el de Juan Guerra, Naseiro, Prenafeta o el que afecta a les concessions del joc al País Basc han estat puntes d'un iceberg que no té per quin circumscriure's a Andalusia, València, Catalunya o el País Basc. Aquestes quatre puntes de l'iceberg s'han vist o s'han detectat per telèfon, però res convida a pensar que en altres punts de la geografia espanyola el saqueig, fins i tot legal, no s'haja comès. Perquè de saqueig cal parlar quan concessions polítiques, que havien de tenir en compte abans de res l'interès públic, hagen pogut fer-se tenint en compte qui donava la millor comissió. Quantes concessions no queden ara sota la sospita d'aquest interès particular no necessàriament concertat amb el general? El que va ser remor, malquerència, suspicàcia fins a fins de 1989, es va convertir al començament de 1990 en evidència. Era el moment per a una reacció depuradora a iniciar pel propi Govern i per la institució que posseeix en primera instància la delegació de la sobirania popular: el Congrés dels Diputats. Al contrari. Tant el Govern com un sector sorprenentment majoritari de les seues senyories es van tancar en banda, van decretar un particular estat de socors mutus al que algú va arribar a anomenar bloc constitucional, contribuint així a la sospita antiga i moderna que Déu els crea i ells s'ajunten. Pressionats per bona part dels mitjans de comunicació, van engegar un quec procés d'investigacions moroses i gasives que encara avui pertanyen al secret del sumari de l'argot parlamentari. El que era una greu crisi de credibilitat democràtica col·lectiva es va convertir en estricta lluita per la conservació del poder, inculcant des del mateix la prevenció que tot l'escàndol era fruit de mitjans de comunicació fugits de mercaderies escandaloses i de l'oposició de fons que no es resignava davant les successives estomacades electorals.

Així estan les coses. L'anomenat cas Naseiro no ha merescut altre gest per part del Govern que la proposta del senyor president que don José María Aznar, si entra en raó, podria sumar-se al club de socors mutus, accentuant així el sospitós caràcter de tan interessada aliança. Enfront d'aqueixes tàctiques filibusteres del Parlament es corre el perill que tot el treball de conscienciació crítica assumida pels mitjans de comunicació no amarillistes es convertisca progressivament en una setmanal litúrgia de la sospita, sense el menor caràcter moralitzador social. És més. Si alguna cosa caracteritza el to moral social és l'augment del sarcasme i del cinisme, concretat en l'expressió: Si jo poguera també ho faria. Testimoniatges i denúncies dels mitjans hagueren ultimat la seua eficàcia d'haver estat assumits pels polítics, que podien convertir-los en mesures legislatives, operatives i culturals de canvi ètic. Encara s'està a temps perquè el Govern i el Parlament es desbloquegen i prenguen la iniciativa en un procés clarificador que, sens dubte, passa pel sacrifici dels responsables dels desaguisats però que restituiria el poder i la glòria a una sana majoria de gestors polítics.

Àdhuc sent el nostre problema, és fonamentalment el seu problema. Com representants de la societat civil no podem pretendre altra cosa que ells actuen i autorreglamenten el gir ètic, que difícilment pot defugir comissions d'investigació sobre el fet, no només a escala Congrés dels Diputats i Senat, sinó també en les dimensions de poder autonòmic i municipal. Urgeix una complementària xarxa d'auditories, de caràcter administratiu o privat, però sempre prou tècniques perquè no es convertisquen en simples batalles de descrèdit preelectoral. Perquè és important ressaltar que no és temps de sermons, però tampoc de jugar a veure la palla en l'ull aliè, a l'espera que nous escàndols vagen reduint el club dels virtuosos i augmentant el club constitucional. El que està en joc no és l'hegemonia del partit en el poder o la capacitat d'alternativa de l'oposició majoritària, sinó la confiança social davant la majoria democràtica i davant la democràcia mateixa. Si aqueixa confiança s'extingeix, queden afectats per igual virtuosos i viciosos, dins i fora del poder.

Però la societat civil no ha de desentendre's, a pesar que la política professional haja fet tot el possible perquè es desentenguera, arrasant la ja escassa disposició associativa del poble espanyol, arrasament que va estar a punt de dur-se per davant fins i tot als sindicats. Si les associacions de veïns no estigueren tan delmades i escèptiques o tan colonitzades, molts dels tripijocs realitzats hagueren estat impossibles. Si els professionals que intervenen en la relació política-economia-societat disposaren de mitjans col·lectius de pressió critica no corporativista, aqueixa relació no haguera quedat de vegades en mans de saltejadors de sobretaula o de telèfon. Si la societat civil espanyola estiguera articulada i disposara de sabers capaços de forcejar dialècticament amb els del poder, les garanties socials de les decisions arribarien a un punt òptim. Per això convoquem a formacions polítiques, moviments socials o simples persones que alguna cosa vulguen fer per a recuperar un clima de confiança democràtica que és impossible recuperar a força de controls telefònics. Una situació en la qual la barbàrie del cinisme generalitzat només poguera contrarestar-se mitjançant un control policíac en la frontera del legal arruïnaria la lògica del mateix Estat de dret.

Tot abans que acceptar la corrupció com una malaltia crònica que arribaria a ser part del sistema, com poder mateix en les repúbliques bananeres i com poder paral·lel en repúbliques tan sofisticades i europees com la italiana. Dotze anys de democràcia no ens donen dret a tanta apatia, i bastaria un esforç coaligat de Govern, partits, moviments socials i ciutadans, perquè l'exigència ètica es fera cultura i no enunciat, regla i no excepció. Facen el que facen Govern i parlamentaris, àdhuc sent fonamental, no exclou que proposem un treball de debat sobre la situació i la seua possible eixida, en una campanya estatal de conscienciació sobre la relació democràcia-ètica-política, és a dir, sobre l'honradesa intrínseca de la democràcia. Debat al que convoquem en primer lloc als sindicats, perquè, segons sembla el 14 de desembre, van saber vertebrar un desassossec civil amorf. A tot l'associacionisme supervivent, a tots els col·lectius existents o per crear, a tots els mitjans de comunicació, a tots els professionals que intervenen en la creació de saber i opinió. No es tracta de substituir als polítics, sinó d'ajudar-los a eixir del Laberint de les Sirenes.