Acaba de finalitzar la primera jornada del Debat de Política General i per suposat, no han hagut gaire sorpresses. La primera impressió que he tingut aquest matí, quan el seguia a Internet, ha sigut la d'un President visiblement nerviós, que volia evitar a tota costa qualsevol rastre de la trama Gürtel i, especialment, qualsevol referència al famós informe policial que va aparèixer dijous a la nit en la premsa i que parlava, ni més ni menys, que de finançament irregular del Partit Popular. Per a aconseguir el seu objectiu, Camps ha fet el que més li agrada: ha tret el seu discurs triomfalista, eixe que està basat en paraules buides com futur, confiança, oportunitats, lideratge, progrés, etcètera, acompanyat d'una retafila de dades oportunament triades.
Després ha vingut la intervenció de Luna i 'el curita' ha pres una patètica postura, que ha continuat al llarg de tota la vesprada: la de la prepotència, la de riure's absolutament de tots els portaveus, arribant a l'extrem d'identificar el poble valencià no ja amb el seu govern, sinó directament amb la seua persona. Un moment, per cert, que ha sigut mític per a entendre la política que es segueix al País Valencià i la deriva totalitària de les institucions valencianes.
El problema és que això, segons Max Weber, és el CARISMA. I sociològicament això és el que compta a l'hora d'articular el vot de molts ciutadans, de fet, diria que de la majoria. Què li anem a fer, és una perversió de tot sistema polític. I si volem canviar-ho, haurem de tindre-ho en compte.
Després ha vingut la intervenció de Luna i 'el curita' ha pres una patètica postura, que ha continuat al llarg de tota la vesprada: la de la prepotència, la de riure's absolutament de tots els portaveus, arribant a l'extrem d'identificar el poble valencià no ja amb el seu govern, sinó directament amb la seua persona. Un moment, per cert, que ha sigut mític per a entendre la política que es segueix al País Valencià i la deriva totalitària de les institucions valencianes.
El problema és que això, segons Max Weber, és el CARISMA. I sociològicament això és el que compta a l'hora d'articular el vot de molts ciutadans, de fet, diria que de la majoria. Què li anem a fer, és una perversió de tot sistema polític. I si volem canviar-ho, haurem de tindre-ho en compte.
2 comentaris:
Vull discrepar, Aurora. Els governants que ens governen poden tindre moltes coses (sobre tot diners) però.... Carisma!!!! Ni carisma weberià, ni carisma diví. Simplement han conectat amb una banda de població molt ampla i l'esquerra, preocupada bàsicament en questions identitàries, no s'entera. Per cert, no m'has dit res del comentari que et vaig deixar a l'entrada "proletariat". No me escribes, no me llamas...snif!
Bé Jesús, tens raó. M'he explicat malament o, millor, m'he enganyat. En sentit estrictament weberià, Camps no és una "autoritat carismàtica". El que pensava quan he escrit el post i continue pensant és que sí gaudeix de carisma en l'acepció d'Angello Panebianco ("Modelos de partidos"), que distingeix entre el líder carismàtic pur i el líder carismàtic de situació, entenent que aquest últim pot resultar el representant dels interessos del moment i s'allunya del mesianisme característic del model pur.
Concretant, al meu parer Camps és un líder carismàtic de situació. I sens dubte, moltes gràcies per les teues observacions perquè m'ajuden a filar més prim.
De la discussió sobre "el proletariat", dir-te que sí, que en això estem d'acord. De fet, en sentit etimològic vol dir precisament això. Una cosa que, per cert, vaig dir en la discussió però no es va tenir en compte... En fi... Ets un comentarista de primera!
Publica un comentari a l'entrada