dilluns, 28 de setembre de 2009

Louise Michel

"La revolució social és el més viu dels meus desigs,
més encara, m'honore a ser
un dels promotors de la Comuna".

Louise Michel.


Lousie Michel va ser una lluitadora francesa, que no sols va defensar la causa de la Comuna de París, amb encesos discursos i desbordant passió, sinó també amb les armes a la mà. Va cursar estudis secundaris a Chaumont, obtenint el títol de mestra. Ja en la cerimònia de graduació, evidencià la seua personalitat desafiant i temerària negant-se a jurar fidelitat a l'Imperi napoleònic, la qual cosa la va obligar a fundar una escola lliure -inspirada en idees radicals, republicanes i anti-eclesiàstiques- per a poder exercir la seua professió. El gran poeta Victor Hugo va ser el seu mestre i conseller, exercint gran influència sobre ella.

La seua vida va ser molt activa: mentre col·laborava en periòdics opositors, seguia cursos nocturns, freqüentava reunions en els centres clandestins dels anarquistes i, a més, era poeta. Un dels seus més eloqüents poemes, escrit aquell 1871 de la Comuna de París, diu així:

Quan la multitud avui muda,
rugisca com l'oceà,
disposada a morir,
la Comuna sorgirà.

Tornarem, multitud sense nombre,
vindrem per tots els camins,
espectres venjadors eixint de l'ombra,
vindrem estrenint-nos les mans.


La mort portarà el pendó;
la bandera negra riçada per la sang;
i, púrpura, florirà la terra,
lliure sota el cel flamant.


En els mesos de març a maig de 1871, la classe obrera conquerí el seu primer òrgan de poder en la història. Aquesta acció de les masses, que sols va poder ser anul·lada amb una forta repressió que durà setmanes deixant més de deu mil morts, va quedar immortalitzada com el primer gran intent dels treballadors de prendre el cel per assalt i construïr un nou ordre social, just i equitatiu.

El 18 de març de 1871, quan els obrers issen la bandera roja en l'ajuntament de París, Louise Michel, amb el seu temperament i entusiasme subversius, adquireix imponents forces, encapçalant la insurrecció. Durant els dos mesos que va durar la Comuna portà una vida ardent de lluita, com a soldat. Incansable, estava en la primera filera o en la rereguarda, contenint aquells que fugien. Va combatre sense cesar; quan descansa el seu batalló, ella s'incorpora a un altre per no voler allunyar-se de la lluita de cap manera. El diari oficial de la Comuna esmenta així la seua acció: "en les fileres del batalló 61 combatia una dona enèrgica; matà a diversos gendarmes i guardians de l'ordre". Animà el Club de la Revolució, les sessions del qual presidí sovint. Conforme a les seues conviccions, abogà per l'ensenyament professional i la creació d'orfelinats laics, cosa que en aquella època resultà una innovació difícil d'acceptar. Com a militant, participà en la I Internacional, fundant la Unió de Dones per a la Defensa de París i l'Ajuda als Ferits.

El 16 de desembre de 1871, Louise apareix davant els jutges demanant la mort. A l'igual que els seus germans de classe, reivindica morir en el camp de Satory on, la nit del 27 de maig, millars van ser massacrats per les tropes de Versalles. Manté una actitud heroica davant el tribunal, exemple de fermesa i convicció revolucionària, rebutjant els advocats designats i presentant la seua defensa personalment: "Pertany sencerament a la Revolució Social. Declare acceptar la responsabilitat dels meus actes (...). El Comisari de la República té raó, ja que, segons sembla, tot cor que bat per la llibertat sols té dret a un poc de plom, exigisc la meua part! Si em deixeu viure, no cessaré de clamar venjança dels meus germans, als assassins de la Comissió de les Gràcies."

Finalment va ser deportada per nou anys a Nova Caledònia, on va ensenyar als natius canaca a pensar la seua llibertat, acompanyant-los en la seua rebel·lió contra el iug colonial francés. Quan torna a París, és penada amb sis anys de presó per encapçalar una manifestació de desocupats que acabà amb amb el trencament de finestres de panaderies i carnisseries. En eixa ocasió portava una bandera negra, que més tard va ser pressa com a símbol de lluita pels anarquistes. Reprèn la seua militància: dóna conferències predicant la idea de l'alliberament per mitjà de la revolució social, en contra de la pena de mort i a favor de la vaga general. Entre 1890 i 1895 va viure a Londres, on va escriure algunes de les seues poesies i novel·les: La Misèria, Els Maleïts, La Filla del Poble, Els Microbis Humans, El nou món i les seues Memòries sobre la Comuna.

Va morir a Marsella en 1905, mentre dictava una conferència davant un auditori obrer. Una multitud va integrar el seguici fúnebre de qui va ser anomenada "la verge roja" i la "Joana d'Arc revolucionària".


* A la primera fotografia d'aquest article va vestida de Guàrdia Nacional. En el judici de desembre de 1871, va declarar, a preguntes de si va vestir com un home, "sols una vegada, el 18 de març; anava vestida de Guàrdia Nacional per a no cridar l'atenció".