dimecres, 28 d’octubre de 2009

Die Linke I

Amb el número d'octubre d'El Viejo Topo acaba la meua subscripció anual a la revista. Llàstima, ara que el tema s'estava posant interessant. I és que, sincerament, el dossier que han dedicat aquest número al partit alemany l'Esquerra és per a llevar-se el barret. Consta d'un article analític, dues entrevistes i el discurs que Oskar Lafontaine va pronunciar en l'acte de recolzament del partit de l'Esquerra a França.
Especialment interessant m'ha semblat el primer, signat per Àngel Ferrero, donat que no es tracta d'una anàlisi post-electoral (va ser escrit just abans de les eleccions al Bundestag, en les quals, per cert, Die Linke va treure uns resultats, si més no, esperançadors), sinó d'un recorregut pel passat, present i futur de la formació.

Sense més, us deixe a continuació la primera part (l'he dividit en diverses parts degut a la seua extensió). De veritat, paga la pena.

DIE LINKE. Un partit com mai no ha existit a Alemanya.

Portava 28 anys en peu i semblava que anava a durar sempre. El mur de Berlin, construït l'any 1961 pel govern estalinista de Walter Ulbricht amb l'objectiu de detenir la immigració dels seus ciutadans a l'Alemanya occidental, s'esquerdava finalment en novembre de 1989 i un mes després començava la seua demolició. El SED (Partit Socialista Unificat d'Alemanya) -fundat en 1946 en la zona d'ocupació soviètica com a fusió, sota l'ègida soviètica, de l'SPD (Partit Socialdemòcrata Alemany) i el KPD (Partit Comunista Alemany), després del fracàs de les negociacions d'unificació nacional-, havia perdut tota la seua legitimitat i recolzament popular després de quaranta anys governant a la manera del cèlebre poema de Brecht: "Després de la sublevació del 17 de juny / La Secretaria d'Unió d'Escriptors / Va fer repartir follets en Stalinallee / Indicant que el poble / Havia perdut la confiança del govern / I podia guanyar-la de nou solament / Amb esforços redoblats. No seria més ximple / En eixe cas per al govern / disoldre el poble / I triar un altre?" Finalment, en desembre de 1989 el SED es desplomava i a començaments de 1990 la majoria dels seus militants, veient que l'esperit del món hauria de cavalcar sobre lloms de molt altre color, es van donar de baixa del partit: fins un 95% dels seus 2,3 milions d'afiliats. Sobre les seues cendres, encara calentes, Gregor Gysi (Berlin, 1948), conegut advocat a la RDA per haver militat en el Neues Forum -l'àmplia organització ciutadana que exigia reformes democràtiques al règim- i defensat durant les dècades dels 70 i 80 a notables crítics d'esquerres del règim com Robert Havemann, Rudolf Bahro, Ulrike Poppe, Bärbel Bohley o Frank Castorf, va prendre les regnes del què quedava del vell SED i el va transformar gradualment en el PDS (Partit del Socialisme Democràtic), amb la finalitat de ressaltar clarament, des del nom mateix del partit, la seua proposta d'una via democràtica al socialisme. Quan més tard la premsa l'enfrontà al fals dilema entre llibertat i socialisme, Gysi contestà planament: "Llibertat i socialisme" (Freiheit und Sozialismus). Lafontaine va anar inclús més enllà: "Llibertat mitjançant el socialisme" (Freiheit durch Sozialismus).

Tot i que la majoria d'analistes polítics, clavats a futuròlegs avalats per la suposada fi hegeliana de la història, van vaticinar al PDS una vida d'ostracisme electoral, quan no la seua ràpida defunció, el PDS aconseguí resistir i fer-se fort en l'antiga Alemanya oriental, on una Reunificació malament planificada i pitjor executada per l'administració Kohl va portar a la desocupació massiva i un desencant polític que llançà centenars de joves en els braços d'una renascuda extrema dreta neonazi. Paga la pena detenir-se a recordar breument aquest període en el qual més dolorosament visible va ser la derrota de l'esquerra de la "guerra ideològica dels Trenta Anys", doncs aquest estat de coses hauria de ser rellevant en el futur pròxim en la creació de Die Linke. Suggereix Ingar Solty que "la importància del partit de l'Esquerra alemanya pot solament aclarir-se a travès de la lent de la teoria de l'hegemonia, i precisa ser analitzat en el context d'una incipient crisi del neoliberalisme. En aquest context poden establir-se alguns paral·lelismes entre l'impacte dels esdeveniments de 1968 i el període que va seguir a 1848. Ambdós períodes històrics es caracteritzen per revolucions fracassades, la cooptació de certs elements revolucionaris compatibles amb el nou sistema de govern i la marginació d'uns altres elements, més radicals, que són incompatibles amb ell. En el cas post-68 es tracta de la cooptació parcial de la "vella" Nova Esquerra i la seua absorció en el neoliberalisme, amb el conseqüent creixement d'un nou partit d'esquerres, Die Linke. Mirant al període posterior a 1848, hem de considerar les relacions que van tenir lloc entre els revolucionaris burgesos-democràtics, el fracàs de les revolcuions de 1848 com a resultat del gir conservador de la burgesia liberal i el boom subsegüent, resultat, parcialment, del compromís de 1848 entre les velles elits feudals i la burgesia ascendent, i finalment la crisi hegemònica del capitalisme manchesterià després de 1873 que marcaria l'ascens del moviment obrer socialista així com del que Robert Cox ha analitzat sota el nom de "període d'imperialismes rivals". El que aquest paral·lelisme suggereix és que el moviment obrer socialista diferia del projecte emancipatori burgés-democràtic de la mateixa manera en que la nova esquerra necessàriament haurà de diferenciar-se política i culturalment de la vella esquerra i de la vella "Nova Esquerra".

En les primeres eleccions lliures al Parlament de la RDA (Volkskammer) el 18 de març de 1990, el PDS aconseguí el 16,4% dels vots, però en les primeres eleccions al Bundestag reunificat sols aconseguí el 2,4% i 17 diputats, tot i que en una tendència que hauria de consolidar-se en els anys vinents, en els antics estats federats de l'Est aconseguí més del 10% dels vots. En les eleccions federals de 1994, en les que Lothar Bisky (Korzybie, Polònia, 1941) -qui després d'una joventut plena de penalitats a Alemanya noroccidental va creuar per voluntat pròpia la frontera germanoriental als 18 anys, es doctorà en ciències de la comunicació a Leipzig i acabà com a rector de la Universitat tècnica de cine i televisió de Postdam de 1986 a 1990- va remplaçar Gysi com a cap de llista, el PDS sols va aconseguir el 4,4% dels vots, i quatre anys després aconseguí rebassar el sostre del 5%, aconseguint formar grup parlamentari en el Bundestag, per a estancar-se en eixe percentatge durant sis anys marcats per diverses crisis internes, el trasvassament d'alguns militants cap a l'SPD i una agressiva campanya mediàtica de desprestigi en la qual es presentà el PDS com un partit ingenuament populista i s'acusà a diversos dels seus membres de pertinença o col·laboració amb l'Stasi (abreviatura d'Staatssicherheitsdienst, els serveis de seguretat de l'estat de la RDA), fins que les protestes contra el programa Hartz IV galvanitzaren el seu electorat, fent-li aconseguir els seus millors resultats en el Superwahljahr de 2004.

El PDS es converteix l'any següent en el Linkspartei.PDS (Partit de l'Esquerra.PDS), nom amb el qual concorrerà a les eleccions d'eixe mateix any en coalició amb la WASG, quan, en el seu periple polític, es creuà amb un home que ha protagonitzat, en el bon dir de Xosé Manuel Beiras, "un procés de radicalització segons avançava en edat, inversament al dels "jeunes loups" del maig francés paulatinament reconvertits a una morigerada acomodació al sistema" (...)


El cor batega a l'esquerra
Oskar Lafontaine (Saarlouis-Roden, 1943) era, junt amb Björn Engholm, Hans Eichel, Uli Maurer, Herta Däubler-Gmelin, Karl-Heinz Hiersemann, Klaus Matthiesen, Heide Simonis, Hediemarie Wieczorek-Zeul, Rudolf Scharping i Gerhard Schröeder, un dels "néts de Willy Brandt", terme amb el qual Brandt passava per alt "la generació dels fills" amb la finalitat d'introduir un recanvi generacional en la cúpula de l'SPD per a comprometre'l en un programa social construït sobre tres eixos: la igualació de les condicions de la dona en el treball i la societat, la modernització ecològica de l'economia i una reforma estructural de les relacions laborals que passara inexcusablement per una reducció de la jornada laboral sense reajustament de salaris. De la trajectòria de Lafontaine pot col·legir-se que ens trobem amb un polític de raça: nascut al si d'una família catòlica, fill d'un forner mort en la Segona Guerra Mundial a qui mai arribà a conéixer, Oskar Lafontaine començà la seua militància després d'una infantesa marcada per la pobresa, en els Jusos, les joventuts socialdemòcrates, en 1966. Orador brillant, prompte cridà l'atenció de Willy Brandt, i sent un conspicu representant de la seua ala esquerra arribà a l'alcaldia de Saarbrücken amb 31 anys i, més tard, a la presidència de l'SPD en 1979 i a la presidència del Sarre en 1985, càrrecs des dels quals es va oposar al recolzament del canceller socialdemòcrata Helmut Schmidt a l'OTAN i als seus plans de desplegament de míssils de creuer AGM-86 i Pershing-II (equipats amb caps nuclears) com a resposta als SS20 soviètics -arribant a participar en el bloqueig de tres dies de la base militar de Mutlangen- i a la deslocalització de la indústria minera i acerera del Sarre.

En 1990, allunyat ja de Brandt, Oskar Lafonatine va ser nomenat candidat a la cancelleria, però Helmut Kohl va saber explotar l'entusiasme per la Reunificació, que Lafontaine havia criticat per la seua dolenta planificació, en la qual les motivacions ideològiques van pesar sobre les econòmiques, de manera que la precipitada unió monetària -1M (marc de l'Est): 1DM (marc de l'Oest)-, que es malinterpretà com una oposició antipatriòtica a la Reunificació mateixa, es traduí prompte en una desocupació massiva en els territoris de l'antiga RDA i l'obligació per a l'antiga RFA de pagar milers de milions durant anys per tal de finançar la reconstrucció econòmica d'aquella, tal i com Lafontaine havia pronosticat. Però no solament van ser polítics i econòmics els motius que determinaren la seua derrota electoral: en acabar un acte de campanya a Colònia, Adelheid Streidel, una esquizofrènica amb deliris paranoics, s'acostà a ell i va clavar un ganivet en la gola, abastint-li l'artèria caròtida i provocant-li una forta hemorràgia que a punt va estar de provocar-li la mort.

Retirat a un discret segon plànol per les seqüeles provocades per l'atemptat, Lafontaine retornà a la palestra en el Congrès de Mannheim de 1995, en el qual va ser triat novament president de l'SPD amb una ampla majoria -321 a 190 vots-, remplaçant Rudolf Scharping amb un programa i una campanya electoral modernitzades, que apostaven decididament per la defensa de l'Estat social i la creació d'ocupació front el dumping social i salarial, i que va obtindre la seua recompensa amb la victòria electoral de la coalició roig-i-verda en setembre de 1998 -que el propi Lafontaine havia ajudat a forjar desde meitat dels noranta, en contra de l'opinió de bona part dels seus propis companys de partit, dels mitjans de comunicació i de la patronal alemanya, el president de la qual concedia entrevistes amb el títol: "Amb els roig-i-verds a l'Edat de Pedra"- sent nomenat per Gerhard Schröeder ministre de Finances.

Com era d'esperar, els spin doctors dels ministeris dominats pels seus colegues social-liberals no tardaren en socavar el seu treball, pero la gota que colmà el got va ser la proposta de Lafontaine d'embridar els mercats financers i restringir l'especulació fixant, a través d'acords internacionals, els límits canviaris (especialment entre dòlar, euro i yen) amb la finalitat d'estabilitzar els tipus de canvi. The Sun, el mundialment infame tabloide anglès, arribà a parlar de Lafontaine com "del home més perillós d'Europa" i el Daily Telegraph li va seguir l'endemà amb l'afegit de "l'amenaça alemanya", i ningú, ni el New Labour, ni tant sols el seu propi govern, va eixir en la seua defensa. La deslleialtat passà d'excepció a norma: Schröeder començava ja aleshores a vetllar més pels interessos de les empreses -i assenyaladament del sector energètic- que dels ciutadans, Fischer es deixava corrompir per la seua ambició política i la manca de diplomàcia i capacitat negociadora de Jürgen Trittin, ministre de Medi Ambient pels Verds, li van posar el treball fàcil a la premsa, que no tardà en obsequiar-lo amb els malnoms de "Ökostalinist" (eco-estalinista) i "tritt-ihn" (tritura'l), espentant-lo a l'autisme polític. Lafontaine, fent-se-li l'ambient irrespirable, va dimitir el 10 de març, després d'una tensa reunió del gabinet, de tots els seus càrrecs en el govern i en el partit, al·legant "manca de joc d'equip". Sols havien passat sis mesos de l'entrada en el govern de la coalició roig-i-verda. Les borses europees registraren guanys. Lafontaine explicà la seua decisió en la cadena de televisió ARD uns dies després i acabà la seua declaració amb les següents paraules: "el partit no deu oblidar una cosa: que el cor encara no cotitza en borsa, però sí té un lloc. Batega a l'esquerra". Ho va oblidar.