dimecres, 18 de novembre del 2009

El fenomen fan i jo

Objectivament, el fenomen fan és quelcom absurd i irracional, propi de la cultura de masses. Tanmateix, com no podia ser d'una altra manera, jo també hi he participat d'ell.

En la meua adolescència vaig ser fan -en el sentit pròpiament dit- d'un grup de música i, encara que avui m'ho mire amb certa distància, sempre tindran un lloc especial en la meu vida. Mai després d'aquesta experiència he sigut fan de cap altra banda, i supose que serà perquè: ú, seria com una traició i dos, en certa manera va ser una experiència un pèl traumàtica, per la que no estava disposada a tornar a passar.

Corria l'any 1995 i jo acabava de descobrir que hi havia vida més enllà del 'mainstream castizo'. Era qüestió d'investigar i trobar la meua banda sonora personalitzada. Ja l'any anterior, un amic de la meua germana, m'havia lliurat un parell de cassetes: l'Attack of the Killer dels Anthrax i i un altre que, crec recordar, era de Manowar. Efectivament, el xic era heavy.
Eixa música, fins el moment totalment desconeguda, va causar un gran impacte en mi. Tanmateix, conforme vaig anar escoltant coses noves i diferents, vaig començar a allunyar-me del heavy. Mai massa, però ho complementava -sobretot- amb el que arribava dels Estats Units i d'Anglaterra, que no és que fóra excessivament underground, perquè igual t'eixia el videoclip en Los 40 Principales, però almenys no era "Alejandro Sanz".

Així que, estant un dissabte de matí veient un programa d'actuacions musicals en la tele (que abans en feien!) van aparéixer. A l'Estat Espanyol eren una banda totalment desconeguda i venien a promocionar-se després de triomfar al seu país, Anglaterra. Eren tres xiques i un xic. Un element que, òbviament, no passava desapercebut i així ho va fer constar el presentador (que si no recorde mal era el capullo del Tony Aguilar), despertant la meua curiositat. I és que, com sabreu, si ja és poc habitual que una banda de pop o de rock tinga presència femenina, imagineu el fet de ser liderada per una dona. La banda en qüestió es deia Elastica i, tot i fer un fals directe (popularment conegut com a play-back) em va deixar eclipsada. El tema era Waking Up, o siga, aquest:


Vaig estalviar i vaig anar corrent a comprar-me el disc (que vaig aconseguir primer en cassete i, al cap del temps en CD) i vaig enamorar-me. Així tal qual. I com en els episodis d'amor passional, la història acabaria malament: Elastica sols van treure un disc més, sis (!) anys després i ja, la ruptura definitiva. Un llarg període entre ambdós discos en el qual em vaig dedicar a visitar periòdicament la tenda Amsterdam per a preguntar-li a Juan Vitoria quan eixiria el tant esperat producte. A més, aprofitava les visites per tal de cercar material inèdit.

Total, que vaig tenir molt mala sort en l'elecció de la banda a la qual idolatrar. Si almenys hagueren tret quatre o cinc discos... però no. Menys mal que vaig poder veure-les en directe aquell màgic 13 de desembre en la ja extinta Arena Auditorium...

Bé. Deixant la resignació de banda, us deixe la meua cançó favorita d'aquell mític disc que em va trastocar quan tenia catorze anys i que, encara avui, em produeix un plaer auditiu sense parangó:


It's a sign of devotion
You made everybody else seem insane
You filled my head with your notions
You made everybody else seem so tame
In your bed I lay reeling
You made everybody else seem a shame
I knew from the way I was feeling
Nothing could ever be quite the same
I moved straight into your shoes
I took up your cause and answered your phone
I couldn't really imagine
What life was like when I was alone
Then I started to worry ( then I started to worry )
I thought of our lives left on the shelf
Too much TV and curry
Too much time spent on ourselves.
We were sitting in waiting
And I told you my plan
You were far too busy writing
Words that didn't scan
And you lent me your records
And I leant you an ear
Funny how it seems to me now
That you were never here
Never really here.
In our bed I lay reeling
You made everybody else seem insane
I knew from the way I was feeling
Nothing could ever be quite the same
It's a sign of devotion
You made everybody else seem so tame
Then it felt like going through the motions
First impressions never remain
We were sitting in waiting
And you told me your plan
I was far too busy writing
Rhymes that'll never scan
Now I've sold all your records
'Cos they give me the fear
Funny how it seems to me now
That you were never here
Never really here
Never really here

5 comentaris:

Vicent Terol ha dit...

Elastica! Si no recorde malament, estaven inclosos dins el que es va anomenar aquells anys com "Brit Pop". No vaig tenir mai cap disc d'elles, però escoltava el programa del Juan Vitoria i m'agradava molt Connection.

Jo no sé si he sigut o si sóc fan d'algun grup. He escoltat compulsivament a Aute (quan tenia 15-16 anys no escoltava una altra cosa), La Polla Records i Los Planetas. També un poc els Beatles.

Crec que no em puc considerar fan perquè la meua obsessió no ha arribat a fer que col·lecione tot el seu material editat ni que em sàpiga totes les lletres de memòria.

Tanmateix, sent admiració per la sensibilitat d'Aute, per la capacitat de síntesi crítica i l'humor amb mala llet de La Polla i per les intel·ligents i adorables (per a mi) cançons de Los Planetas. D'aquests últims tinc tots els CDs normals (capítol a banda són col·lecions de rareses, singles, etc.).

aurora ha dit...

Doncs sí, en teoria formaven part del fenomen "brit pop", el que passa és que això mai deixà de ser una etiqueta periodística que "aglutinava" bandes que res tenien a veure entre elles. De fet, per influències, Elastica (influenciades per grups com ara Wire, The Stranglers, The Clash, Goldie, etc.) sonaven a anys llum d'Oasis i Blur, per dir els 'abanderats' del 'moviment', i especialment dels primers, que són una còpia descarada dels Beatles.

A mi també hi ha moltes altres bandes que em fan molt de tilín i que he seguit "religiosament", però ja et dic, res a veure amb l'idili que vaig tenir amb Elastica.

En fi...

Unknown ha dit...

Quan de temps, Elastica... al calaix tinc el seu primer álbum, però ja ni m'enrecordava. Peces curtes de molt bon resultat.

El brit-pop dels 90 no va ser tan roïn... Altra banda, encara que menor, però també a presència femenina en aquells temps, Catatonia.


salut!

aurora ha dit...

Gràcies per la recomanació Andrés, no la coneixia!

Marc Peris ha dit...

Doncs jo, des dels 12 anys em vaig tornar majara pel post punk. The Cure, DM, Siouxsie, Sisters of Mercy i pel punk a seques. Després vaig anar diversificant moltíssim el repertori i el gust, però encara em duu molts records escoltar aquells vinils a casa dels meus pares.