El poder contra els politòlegs

Els asidus a la blogosfera valenciana hem pogut escoltar, més d'una vegada, les crides desesperades per part d'alguns companys -periodistes- per tal de (re)dignificar l'ofici del periodista. Una tasca titànica, però cada vegada més necessària. És el cas, per exemple, d'en Félix Soria, Juan Enrique Tur o Sergi Pitarch. Doncs bé, avui sóc jo la que vol alçar la veu per a denunciar la situació en la que es troba el meu "gremi", el dels politòlegs.

Per a començar, els llicenciats en ciència política no som, com pensa gran part de la població, futurs polítics. No sé quantes vegades he hagut d'explicar, quan algú em preguntava què estudiava, que no tenia la intenció d'afiliar-me a cap partit polític i molt menys, de presentar-me a unes eleccions. Sembla mentida que s'haja de fer pedagogia amb una cosa tan òbvia: per a ser polític no s'ha d'estudiar. Basta pensar en Alfonso Rus per a adonar-se'n.

Els llicenciats en ciència política som analistes polítics. Tanmateix, així com sí existeix l'ofici del periodista, els politòlegs no en tenim, d'ofici. Pràcticament sols tenim dues eixides laborals: o bé seguir el camí de la investigació en la universitat (la qual cosa equival a dir que no hi ha futur), o bé estudiar unes oposicions i treballar en l'Administració Pública.

Considerem la segona opció, la de les administracions públiques. La principal tasca dels poders públics és actuar per tal de donar resposta a les demandes ciutadanes: siga en habitatge, en sanitat, en educació, en cohesió social, en treball, en seguretat, en infrastructures, etcètera. La manera d'actuar per tal de donar resposta a les demandes ciutadanes, o, dit d'una altra manera, l'acció pública, s'articula a través de polítiques públiques.
Des d'una perspectiva democràtica, dites polítiques públiques han de posar-se en marxa sota les ordres dels governants, que han estat triats democràticament; no obstant això, és en la manera de confeccionar i implementar, així com avaluar, les polítiques, on hauriem d'entrar en acció els politòlegs.

Res més lluny de la realitat. La ciència política no ha aconseguit trascendir de l'àmbit acadèmic. Almenys, en la realitat que jo conec.

Encara recorde el meu pas pel Servei d'Estudis i Planificació d'una Regidoria X d'un Ajuntament X. Una oficineta compartida per dos sociòlegs (un d'ells, el meu tutor de pràctiques, també politòleg) a la que el regidor de torn pràcticament no feia cas i inclús, arribava a torpedejar el seu treball. La simple existència d'aquest servei es considerava per part del personal que en ell treballava com un autèntic èxit, i si arribaven a fer coses era pel seu propi empeny. Jo em vaig adonar de la situació ja en els primers dies, i encara que vaig aprendre molt allà, el treball que vaig fer es quedà relegat en un calaix.

El per què és fàcil. Els polítics sols accepten: a) aconseguir resultats en el curt termini i b) eixir a la premsa. Ambdós factors els serveixen per a guanyar vots, que és el seu únic objectiu.
Penseu que avaluar una política municipal per a determinar si té vertadera incidència en els barris o si pel contrari, no és més que una convocatòria de subvencions, l'interessa al regidor de torn? Òbviament no, i més quan la realitat implica comoditat per al polític, doncs ja no es tracta que la política municipal s'haja convertit en una repartició de fons sinó que, a més, aquesta ve condicionada per criteris polítics. Dit d'una manera més planera: si a mi em serveix fer política clientelar, per a què vull un politòleg que m'avalue eixa política i em diga que no funciona correctament i que s'ha de canviar?

Però no sols s'ens està vetat el camp de les polítiques públiques. La resta de vessants de la ciència política també. Penseu per exemple, en el camp de l'opinió i la comunicació política. Des del 2004 almenys, la situació és realment exasperant. El nivell del debat polític ha arribat a ser insostenible. L'estratègia de la crispació, dissenyada per la dreta espanyola, i la de la manipulació i la demagògia, dissenyada per la dreta valenciana, ens porta a la deriva i arrastra a tots aquells que agafa al seu pas.

Us parlaré del cas autonòmic, que és l'altre que conec. Al País Valencià no hi ha Administració Pública. No. Hi ha un partit que se serveix de l'Administració Pública per a aconseguir els seus interessos. I la simbiosi és total. La qual cosa significa que qui treballa en l'administració pública valenciana, treballa per al Partit Popular. I si no, ahí estan tots els casos d'alts funcionaris que treballen com a "chico de los recados" de "asesores, asesorcillos y asesoritines", que hi ha a punta de pala, malauradament. I si no, ahí estan tots els casos d'alts funcionaris que mai emeten informes contraris als desigs del polític de torn. I si no, ahí estan tots els casos d'alts funcionaris que no saben dir "no" per la por al desterrament i a la marginació. I podríem seguir i seguir fins a fartar-nos.
De tots ells, però, ningú mai treballarà en un òrgan públic d'opinió pública. Mai hi haurà un CIS autonòmic perquè la societat valenciana no interessa al Partit Popular. Per al PP el que és bo per a ells, és "bo" per a la societat valenciana. Ja ho va dir Camps: "Todos los valencianos me deben mucho". Per tant, si ja tenen una empresa privada (Gabinete de Análisis Demoscópico, GAD, d'en Narciso Michavila, sí, sí, germà d'Ana i de José María) que els fa els sondejos electorals és suficient, perquè, repetiu amb mi: el que és bo per al partit és bo per a la societat.

Conclusió: els politòlegs som personal qualificat per tal de millorar la democràcia, però, precissament per això, no som ben rebuts pel poder. Nosaltres representem la transparència front a l'opacitat, el llarg termini front el curt termini, i la voluntat de construïr una societat millor front a la voluntat de treure rèdits electorals. Som politòlegs front a càrrecs polítics, la part més feble del sistema. Hauré d'anar buscant-me un ofici de veritat.