dimecres, 3 de febrer de 2010

Davos i les pensions

Magnífic article de Juan Francisco Martín Seco, hui en Público.

Va ser precisament en Davos, fa més d'una dècada, quan Tietmeyer, llavors governador del poderós Bundesbank, va decretar la fi de la sobirania popular. “Els mercats seran els gendarmes dels poders polítics”, va dir. Era el crit de guerra d'un nou capitalisme triomfant que, fonamentat en la lliure circulació de capitals, es postulava sense límits ni barreres i que exigia que tot es rendís a la lògica del mercat. S'ha vist a on ens ha conduït tal sistema: a la vora de l'abisme. L'any passat, al febrer, les forces econòmiques i els seus satèl·lits van acudir també a Davos, encara que en aquesta ocasió van anar humilment, recoberts tots ells amb el saial de penitent i amatents a implorar al sector públic que els protegís del caos. Però ha bastat un any, només un any, perquè tornen a ballar-la i, una vegada salvats, sense importar-los ni una miqueta els cadàvers que deixen enrere, han regressat desafiadors a la ciutat dels Alps amatents a plantar cara als governs, a imposar-los les seues condicions i a impedir qualsevol regulació.

Com a manifestació del seu poder, han assegut en el banc dels acusats a tres països, no del Tercer Món sinó de la Unió Europea –Espanya, Grècia i Lituània–, escollint com a fiscal al president del Banc Central Europeu i com a jutges, a les agències de qualificació, les mateixes que van contribuir a la crisi donant la màxima valoració al paper escombraria que va infectar l'economia internacional. I el pitjor és que, almenys en el cas Espanya, la seua estratègia ha tingut èxit, perquè el Govern –després de caure innocentment en el parany de comparèixer en tal fòrum– s'ha apressat a donar un gir a la dreta i a assumir les tesis de les forces més conservadores.

El Govern presenta un pla per a realitzar fortes retallades de la despesa en un pressupost que tot just duu un mes en vigor. Poc importa que l'economia espanyola es trobe encara lluny de sortir de la crisi i que aquestes mesures contradiguen els plans d'estímul i obstaculitzen la recuperació. De res val que l'estoc de deute públic siga dels més baixos de la Unió Europea i que les nostres dificultats provinguen de l'endeutament privat i no del públic. No conta que el nostre dèficit s'haja originat fonamentalment per la contracció de la recaptació, causada en part per la baixa activitat i en part per una política fiscal que durant aquests últims 12 anys ha desarmat els tributs progressius. Què més dóna que la congelació de l'oferta pública d'ocupació l'única cosa que aconseguisca siga incrementar l'enorme atur existent. És igual, els mercats han parlat i cal obeir.

El Govern ha assumit la tesi de la dreta que el sistema públic de pensions és inviable i cal reduir, per tant, les prestacions. Resulta el mateix que les projeccions demogràfiques siguen totes qüestionables. De res val afirmar que enlloc estiga dit que siguen únicament els treballadors els qui hagen de sostenir amb les seues cotitzacions les pensions, com si els altres impostos no contaren, principalment els que es giren sobre les societats i les rendes de capital. És igual, els mercats s'han manifestat i cal inclinar-se davant d'ells.

4 comentaris:

Marc Peris ha dit...

En una paraula:
Capitalisme.

Dídac López ha dit...

Jo encara diria més, capitalisme monopolista-financer.

Marià ha dit...

Lamentablement: el capitalisme és el sistema més perfecte que existeix, és mutant, quan comença a estar obsolet, muta en una altra forma de capitalisme, és com el virus de la grip, cada any és distint. I el gobern "d'esquerres que tenim torna a caure al parany: vol prendre mesures que li estalviarà prendre a la dreta quan governe.

Aurora Mora ha dit...

Marià, sí, el relat schumpeterià és aquell que parla de la renovació del capitalisme d'una o d'altra forma, però, què passaria si consideràrem la hipòtesi de l'estat estacionari?
M'explique: d'Adam Smith a John Stuart Mill, els primers teòrics de la riquesa de les nacions es van mostrar pessimistes sobre les perspectives de creixement a llarg termini de les societats i van assumir que els guanys de productivitat derivats de l'especialització i de la divisió del treball es frustrarien per l'esgotament del sòl i el creixement de la població.
D'aquesta hipòtesi parteix Gopal Balakrishan en el seu magnífic article "Especulaciones sobre el estado estacionario" (New Left Review 59, nov-des 2009), que és l'article sobre la crisi i els escenaris que es plantegen, més lúcid, original, profund i interessant que he llegit darrerament. Te'l recomane fervorosament!