dimarts, 2 de febrer de 2010

El primer relat de "núvol de tags"

Dídac López ha estat el primer blogger (o crack) a llançar-se a la piscina en açò del joc literari. A continuació us deixe el seu relat. No sense abans recomanar-vos que us passegeu pel seu magnífic blog, disponibilitat permanent.


"De l’obra dramatúrgica de Sergi Belbel destacaríem les peces que parlen de l’edat, de la cosa de fer-se gran (vell). Diu la saviesa popular que allò que importa és l’edat de l’esperit però, desenganyem-nos, hi ha una biologia de l’envelliment. A no tothom l’afecta per igual. És sorprenent el cas d’en Moisès Broggi que, a més de 100 anys, recorda perfectament l’època que, amb tot just 30 anys, havia d’atendre els ferits del paorós bombardeig del 1938. Setanta anys s’han escolat. I les potències que llavors ajudaven a Franco són actualment democràcies consolidades, com mostra l’exemplaritat del Bundestagwahl del 2009. Ens diuen que aquesta “consolidació democràtica” és el fruit de l’estabilització del capitalisme, i ens fan creure que són tècnics en la governança econòmica com el conseller Castells els que hi tenen la clau. O com Ramon Tremosa, l’eurodiputat natural d’un poble de la Ribagorça que no estic segur si és Castigaleu. Fa 70 anys, però, la democràcia clàssica semblava finiquitada. En la mitologia de la postguerra, el conservadorisme democràtic sempre admirà Churchill com el fautor del miracle. Fent una analogia entre Churchill i Flemming semblava que el primer havia descobert la penicil·lina per garantir la supervivència del parlamentarisme britànic en una era post-imperialista. Post-imperialista? Se n’han anat els imperis territorials, però queda l’imperialisme humanitari de la Clinton. Contra aquesta suposada democràcia mundial o “nou ordre mundial” s’aixequen els pobles que, senzillament, demanen exercir el seu dret d’autodeterminació a través d’una consulta, d’una participació activa. Com si es tractés d’un fatalisme, però, hi ha qui vol traslladar les nocions del darwinisme de la ciència biològica a la política. No els hi manquen raons, però precisament això els hauria de dur a traslladar-hi també el pòsit de dialèctica que té la teoria evolutiva de Darwin. És clar que ells entenen la dialèctica com una unió de contraris, com la recerca d’un “just punt intermig”, d’una economia mixta. Així com Fabra va normativitzar la llengua catalana, ells volen normativitzar l’esfera productiva. Després es traeixen, com Ferraro quan malparlava de l’Obama, o com Ferrusola quan carregava contra Montilla. Fins a cert punt, en aquests dos casos hi havia la prevenció lògica contra els forasters, per emprar el títol d’aquella peça de Belbel. Els hooligans, en sentir-les, és clar, s’embalen, i ja parlen de genocidi. Arrepleguen una atzarosa fotografia del fons “Getty Images” i confien en conscienciar-nos, qui sap si amb una vista d’un ignot castell alemany, com ara Gleiberg. No caricaturitzem, però, els economistes ortodoxos, perquè n’hi ha qui tenen mà esquerra, com en Greenspan. En canvi, els polítics de l’Administració Obama, quin paper més galdós han fet a Hondures. No caurem, però, en l’extrem de lligar l’imperialisme, l’olimpisme i la sinofòbia perquè, de tant en tant, facin un gest de condemnar els abusos que es cometen a la Xina. Però tampoc no diguem que ells han democratitzat l’Irac. És com si fossim intel•lectualment segrestats entre el keynesianisme i el laissez faire. Tot això és literatura! Per la gent és com si fos en llatí, en una llengua completament ignota! I no és la impermeabilitat del llenguatge científic, sinó la d’algú que parlés en mig dels deliris produïts per una febre de Marburg. És llavors quan convé sentir la veu dels poetes, com la Maria-Mercè Marçal, per exemple, per recarregar el metabolisme energètic, i qüestionar llavors en Montilla i l’Obama, però ja mai més des de l’onomàstica, sinó des del to irreverent d’aquell nebot de l’Oriol Casassas. L’oncle, en canvi, se sent més a gust amb la cosa mèdica que no pas amb la química, per bé que una i l’altra siguin indestriables, com mostren el paper que juguen enzims com la PEPCK. No divaguem, però, i tornem a la reflexió sobre el sistema, tal com fa en Petras, quan parla del petroli, o Pujol, quan parla del racisme, talment com un senador romà. Abans de sentir-lo, però, m’estimo més llegir un llibre de Salvador Balcells, tot passejant per Sant Feliu de Llobregat. Més instructiu és això que passar hores davant la televisió o pendent del telèfon, car això darrer ens distreu de les discussions sobre teodicea. O sobre el significat de la literatura, com faria Todorov. Però com no divagar, quan hem de suportar el tripartit. Sí, el tripartit de la Montserrat Tura, d’en Saura, el dirigent d’ICV. Calmem-nos, però, i esperem el proper film d’en Ventura Pons que potser parlarà de la xenofòbia."