Poeta de l'amor i de la vida

Un article de Luis Arias Argüelles-Meres publicat en La Nueva España el passat 23 de febrer.

«Yo no quiero más luz que tu sombra dorada/ donde brotan anillos de una hierba sombría./ En mi sangre, fielmente por tu cuerpo abrasada, / para siempre es de noche: para siempre es de día». (Miguel Hernández)

«No me conformo, no: me desespero/ como si fuera un huracán de lava/ en el presidio de una almendra esclava/ o en el penal colgante de un jilguero». (Miguel Hernández)

En aquest país nostre de nunca jamás, es compleix, en el present any, una altra efemèride de primera magnitud, la de Miguel Hernández, la del poeta que va acabar els seus dies en les presons franquistes. La del poeta autodidacta per excel·lència que va donar el segle XX en les lletres espanyoles, la del poeta que va escriure una de les triaries més grandioses de la nostra literatura, la del poeta la veu del qual segueix viva si es tracta d'amor, si es tracta de llibertat, capaç de commoure fins i tot als més insensibles.

Poeta de l'amor i de la vida, l'erotisme de la qual aconsegueix en determinats poemes una força que, si no sobrepassa l'insuperable, sí està molt prop d'això. Poeta de l'amor i de la vida, que, a força de tant estimar, arriba al tràgic sense donar possibilitat alguna al cursi i al melodramàtic. Poeta, abans de res, de sotracs.

I no deixa de ser desquiciant que, en un any com aquest, marcat, més que per cap altra cosa, per una insultant mediocritat en la vida pública, se celebre el centenari d'un poeta de l'envergadura de Miguel Hernández. I que hagen hagut de transcórrer més de trenta anys de la suposada democràcia que gaudim perquè, oficialment, hi haja un compromís de declarar nul el judici que en 1940 el va condemnar a mort.

Si precoç va ser com a poeta, la seua mort, als 31 anys, no li va impedir, no obstant això, haver escrit una obra d'una qualitat tan enlluernadora que li farà sempre figurar entre els grans poetes en llengua castellana de la nostra literatura contemporània.

I, abans de res i sobretot, més enllà dels fastos que vagen a celebrar-se, més enllà dels reconeixements oficials, el que cal preguntar-se és en quines condicions pot rebre l'Espanya d'avui el llegat d'aquesta obra poètica de primera magnitud. Miguel Hernández no és d'eixos poetes dels quals es puga fer una lectura asèptica*. Miguel Hernández no és d'eixos poetes que faciliten lectures nyonyes.

El seu dolor, com el seu amor, són de tal intensitat que, com diria Unamuno, retremolaran en les mans dels seus lectors, bé siga en veu baixa, bé siga en lectura pública per a l'ocasió com és de preveure que succeïsca durant els molts actes que s'organitzaran en ocasió del seu centenari.

L'Espanya de 2010, que encara té molts problemes pendents amb el que és la seua memòria col·lectiva, es veurà obligada a acollir i a celebrar el centenari d'un poeta que la seua obra no l'hi posa gens fàcil a tots aquells que són decidits i entusiastes partidaris de l'amnèsia envers una dictadura que és responsable de la mort d'aquest home en les seues presons, en 1942, tres anys després de la victòria del bàndol franquista en la Guerra Civil.

Ací no cap parlar d'incontrolats, ací no cap al·legar ignorància del que ocorria, ací no és possible argumentar que aquell règim, que deia ser la salvaguarda de la reserva espiritual d'Occident, tinguera el més mínim resquici de generositat amb un poeta que s'havia compromès a fons amb la República, posant la seua poesia en primera línia de combat.

La mort de Miguel Hernández, en les condicions que es va produir, és un episodi més no només de la història universal de la infàmia, sinó també de la crueltat d'un règim totalitari que va durar quasi quatre dècades, i, al que segons sembla, resulta molt complicat jutjar. Dit açò, no cal perdre de vista en cap moment que és tant l'amor que hi ha en la poesia d'Hernández, amor no només a la qual va ser la seua companya, amor no només al seu fill en aquell inoblidable poema, sinó també amor a la bellesa i a la vida, que sembla impossible, a l'evocar la seua vida i obra, no recordar aquell sonet de Quevedo titulat «Amor constante más allá de la muerte», que, segons Dámaso Alonso, és probablement el millor de la poesia espanyola.

En efecte, medul·les que van cremar, venes que van donar foc incandescent a tant d'amor. Poemes els de Miguel Hernández que, com l'amor, segons Quevedo, van molt més enllà de la mort.

Poeta que va cantar a les explosions primaverals, que es va rebel·lar contra les condicions de vida d'un xiquet yuntero, que, davant la mort d'una persona molt benvolguda, va expressar que li dolia fins a l'alè. Poeta que va bolcar el seu amor cap al seu fill d'una forma tan esquinçadorament profunda.

Poeta que va captar la bellesa del paisatge al que va treure el cap de xiquet. Poeta que va transitar el millor de la nostra tradició lírica. Poeta al que no li va ser aliena la tragèdia que va viure el seu poble en la Guerra Civil. Poeta gegantesc d'un temps i un país que va sorprendre al món.

Poeta de l'amor i de la vida, l'obra de la qual és una revenja no només davant les injustes i cruels circumstàncies en què la seua mort es va produir, sinó també, i abans de res, davant la injustícia, davant la tragèdia, davant totes les misèries de la vida humana. Poeta de l'amor i de la vida els clams de la qual estaran eternament vius, perquè tota la seua vida i obra cabrien sota un dels seus títols més coneguts, sota un llamp que no cessa, sota una explosió de vitalitat centellejant la flamarada de la qual és impossible apagar, la flamarada de la qual va en la torxa que sempre estarà en mans de la millor poesia, aquella el compromís de la qual és vèncer a la mort.

*En eixe sentit, recomane la última Carta amb resposta que Rafael Reig va lliurar en el diari Público: "Es que fue comunista".