dimecres, 14 d’abril de 2010

És fàcil ser un intelectual del neoliberalisme si saps com

Per a ser un intelectual del neoliberalisme, només cal aprendre -i repetir- aquests deu manaments:

1- La solució del mercat sempre és preferible a la regulació i a la intervenció de l'Estat.
2- L'empresa privada supera al sector públic en criteris d'eficiència, qualitat, disponibilitat i preu.
3- El lliure comerç podria tenir desaventatges temporals per a alguns, però en última instància serà millor que el proteccionisme per a tota la població de qualsevol país.
4- És normal i aconsellable que activitats com l'atenció mèdica i l'ensenyament siguen lucratives.
5- Uns impostos més baixos, sobretot per als rics, garantiran una millor inversió i, per tant, la prosperitat.
6- La desigualtat és inherent a qualsevol societat i probablement és genètica, quan no racial.
7- Si les persones són pobres, sols poden culpar-se elles mateixes perquè el treball dur sempre és recompensat.
8- Una societat autènticament lliure no pot existir sense un mercat lliure; d'on es segueix que el capitalisme i la democràcia es recolzen mútuament.
9- Unes despeses de defensa més elevades i un sector militar fort garantiran la seguretat nacional.
10- Occident, en virtut de la seua història, els seus ideals i el seu sistema democràtic superior, deuria usar el seu poder econòmic, polític i militar per a intervindre en els assumptes d'altres nacions amb la finalitat de promoure el lliure mercat i la democràcia.


Veiem ara un exemple clarificador de com de fàcil és convertir-se en un intelectual orgànic del neoliberalisme amb aquesta senzilla recepta -sintetitzada al llibre El Pensamiento Secuestrado, de Susan George-. Per a tal menester, basta agafar un article com el que ha publicat avui Carlos E. Rodríguez a "Estrella Digital", titulat "España necesita un estado promotor del libre mercado" i observar aquells paràgrafs que contenen tots i cadascun dels manaments de la llei de Déu, o siga, del lliure mercat. Comprovem-ho.

(...) Y sin embargo, existe una política económica alternativa, viable y mejor, intelectualmente más honrada y, eso sí, basada no en el capricho político sino en las duras, exigentes y éticas reglas del mercado, alejadas por tanto de las ficciones estadísticas que derivan de la obsesión macroeconómica. Y es que el mercado nos proporciona una seguridad de acierto en lo general que se alimenta de los riesgos e incertidumbres de cada caso concreto. (MANAMENT 1)

De ahí que me permita repetir la propuesta que hice, nada menos que allá por 1994, desde la tribuna del madrileño Club Siglo XXI: "Más Mercado y menos Estado, que es decir mejor Estado, más fuerte, podría ser la expresión simplificada de un proyecto para parecernos más en la realidad, y no de palabra, a los países avanzados del mundo que compartimos (MANAMENT 10). Es un proyecto ambicioso y exigente, que implica decir la verdad a los ciudadanos, devolver la iniciativa a la sociedad, (MANAMENT 8) vertebrar por tanto el país, adelgazar sin miedos ni trampas las grasas flácidas del Estado (MANAMENT 1), recortar y distribuir poderes, liberalizar todo lo liberalizable, que es casi todo (MANAMENT 4), crear un marco administrativo y fiscal que de verdad facilite e incentive la iniciativa y el riesgo empresariales (MANAMENT 5), promover el instinto de la calidad y los valores de la competencia (MANAMENT 2)" . Somos, a fin de cuentas y afortunadamente, parte de Europa, y Europa, como advirtió hace casi cuatro décadas el profesor Antonio Martino, "puede ser un gran desastre si prevalece el dirigismo, o una gran oportunidad para la libertad y la prosperidad si vence el liberalismo (MANAMENTS 3 i 10)".

(...) ¿Qué recomendar entonces en la muy grave situación de la economía española en la hora presente? Partamos de una afirmación que puede y debe expresarse sin rodeos: cuanto menos pesa el Estado sobre la economía, se comporta ésta con más eficacia (MANAMENT 3). Tal fue, de alguna manera, la poderosa intuición que tuvo Margaret Thatcher y que trasformó en doctrina política y consiguió trasmitir a los británicos. Se trataba de un liberalismo, como ella dijo, "al servicio de la gente", que devolvió a los británicos de las clases populares una verdadera capacidad de elección allí donde el Estado y sus funcionarios se habían atribuido la autoridad de elegir por ellos (MANAMENTS 1 i 8). Para conseguirlo fue preciso pasar por las privatizaciones, la supresión de los monopolios, la desregulación y la vuelta a la competencia (MANAMENT 4). Para decirlo con entera claridad: fue necesaria la recuperación de una verdadera democracia también en el ámbito económico.(MANAMENT 8)

Lo que supone también recuperar el verdadero papel del empresariado (MANAMENT 2) en una sociedad libre y abierta como la que nos merecemos. Como expresó sin rodeos el reconstructor de Alemania, Ludwig Erhardt: "No existe un mercado libre al margen de una sociedad libre (...) no existe ningún ordenamiento económico orientado a la convivencia pacífica entre los pueblos fuera de la economía de mercado" (MANAMENT 8)

El hecho es que España se encuentra ahora como el Reino Unido en aquel terrible "invierno del descontento" de 1978, cuando se extendía la desoladora sensación de que el viejo portaaviones británico se iba a pique, lo que no sucedió porque los británicos escucharon la voz de Margaret Thatcher convocándoles a creer en las virtudes de la libertad y el mercado. Creo sinceramente que para España, ahora, es tiempo de tener un sueño. Se trata de soñar un país en el que el Estado reduzca su peso porcentual en la economía y gane agilidad, eficacia y autoridad para cumplir el papel de garante de la libertad de mercado y de la competencia. Se trata de soñar con un país fiscalmente moderno, con generosos incentivos para la radicación de empresas y la actividad productiva, un país de empresarios, donde sólo se precise idea, riesgo y financiación para levantar el cierre y el papeleo venga después, un país de consumidores sin extrañas regulaciones de horarios comerciales y donde se ayude al pequeño comercio con facilidades para su modernización. (MANAMENTS 2 i 5)

Debemos soñar, en definitiva, con un país competitivo, sano, gratificador de la iniciativa y el riesgo, liberado de ancestrales recelos contra el comercio, el beneficio y la riqueza (MANAMENTS 1, 6 i 7). Se trata de soñar con un país en suma de profesionales libres y honrados, de empresarios libres y honrados, de ciudadanos libres y honrados que tienen y utilizan la capacidad de elegir (MANAMENT 7). Los intervencionistas dirán que esto no es posible, que el ser humano individual es indolente, torpe y avaricioso, y defenderán la tutela pretendidamente científica por la mano visible del Estado. Pero si miramos a nuestro alrededor, al mundo desarrollado, veremos todo lo contrario, veremos el éxito de la mano invisible del mercado, de la que depende que España y cada uno de nosotros tengamos las oportunidades de elegir y prosperar. Los ciudadanos, en cuanto electores, tienen la palabra. A los periodistas sólo nos toca informar de lo que vemos y comentarlo según nuestro entender y nuestra conciencia. No se trata de una alternativa entre Estado y mercado. Se trata de que el Estado ampare y promueva el libre mercado (MANAMENTS 1 al 10). Nada más, pero también nada menos.

3 comentaris:

Dídac López ha dit...

Curiosament, els manaments 9 i 10, desmunten els manaments d'1 a 8. Després d'haver-nos rematat amb la doctrina quietista de la no-intervenció, ens reblen la idea de la "defensa" (manament 9) i de l'imperialisme (manament 10). Aquesta contradicció fa que els anarco-capitalistes clàssics (sobretot, nord-americans) topin amb els "minarquistes". Els "minarquistes" es presenten ells mateixos com a "pragmàtics", i d'aquesta forma poden justificar l'existència d'un aparell estatal ocasionalment molt intervencionista ("bail-outs" a entitats financeres i guerra d'Afganistan, entre d'altres; "war on drugs", etc.). Però en aquesta posició pragmàtica, mostren que la qüestió final la decideix, com diu en Warren Buffett, en una guerra de classes ("class warfare"). Els intel·lectuals orgànics existeixen per justificar una lògica del sistema que costa d'empassar. Personalment, crec que els centres de poder que els financien llencen els diners, ja que l'acceptació tàcita del capitalisme depèn de la capacitat del capitalisme d'oferir "riquesa material" en termes absoluts (encara que sigui a costa de la misèria relativa). El convenciment "ideològic", en aquest sentit, té un paper merament secundari. Però suposo que si hi posin diners és perquè els aprofita: no tant per convéncer com per avorrir tothom de fàstic.

Marc Peris ha dit...

Però bé que aquestes sangoneres neoliberals, demanden la intervenció de l'estat per a:

a)Obrir mercats/saquejar matèries primeres a canonades/tomahawks.
b)Regalar tones de milions d'euros als professionals del saqueig/bancs, per a que s'ho gasten en putes, crack,cops d'estat, conferències de Fernando Savater( açò últim és el pitjor).
c)Expropiar, robar les cases, requalificar terrenys, desplaçar ionquis, evangelistes, putes, cremar boscos, enverinar rius, per a fer camps de golf, urbanitzacions de luxe, marina d'ors, mundo ilusión etc.
Per dir alguna cosa.

Aurora Mora ha dit...

Efectivament, xicons. Teniu tota la raó. Susan George tracta aquesta qüestió en El Pensamiento Secuestrado quan es pregunta: "Són estos tipos hayekianos?" (en el sentit que exposa Dídac, és a dir, neoliberal pur o, en el terme anglés "libertarian"), i respon sí i no. I en la part del no, sitúa la propensió a la guerra, a la intervenció armada, a pressupostos de defensa sempre creixents, etc. I afegeix que açò seria una espècie de "versió ianqui del socialisme", doncs exigeix un Estat fort i intervencionista i una gran despesa pública en certes àrees.

Però al cap i a la fi, a qui li importen les contradiccions quan les idees tenen les conseqüències volgudes?

En el nostre cas particular, com bé dius, Marc, la despesa pública va dirigida a uns altres menesters, més propis de la màfia i del caràcter mediterrani (?). Però en el fons és el mateix. El Partit Popular és en la teoria un adalid del neoliberalisme, però la pràctica del govern en el País Valencià demostra la seua inoperància en relació a una gestió econòmica austera, que tant preconitzen, havent pulveritzat tots els límits de deute públic imaginables... En el fons l'equació és com segueix: Més estat per a l'enriquiment personal i menys per a l'educació i sanitat.
Ara bé, en el meu post m'havia situat més en un plànol teòric que no pràctic.

Una abraçada a tots dos.