dimecres, 7 de juliol de 2010

Scriptum i Post Scriptum

Ha estat arran d’un llibre de Paul Auster que m’he decidit a tornar a l’escriptura. Qui m’ho anava a dir: Paul Auster. Un autor menor per a mi. El típic liberal demòcrata, jueu i novaiorquès, o siga, un intelectual ianqui més per a un públic ‘cultureta’.

De jove vaig llegir Leviatán. Un llibre que apenes deixà rastre en la meua memòria, descomptant el títol, totalment fóra de lloc, per altra banda.

L’any passat, quan vaig començar la col•lecció d’Anagrama per fascicles, vaig descobrir, amb cert fàstic, que Auster estava sobrerrepresentat. De 20 llibres que vaig arribar a comprar, 3 pertanyien a este autor. Tampoc m’estranya massa, tenint en compte que l’edició és un negoci i Auster és un triomfador al mercat espanyol. El cas és que la col•lecció s’obria amb El Palacio de la Luna, una obra que, com Leviatán, és pur 'quiero y no puedo', és a dir, pretenciosa en el to més peioratiu possible.
No obstant això, Brooklyn Follies (l’entrega nº 4 de la Biblioteca Anagrama) és distinta. Sí, la història adoleix de cert surrealisme, però sense arribar al paroxisme de l’anterior. I sols pel diàleg que s’estableix entre el personatge principal i el seu nebot sobre la personalitat de Kafka (contant la sublime història de la nina) i el paràgraf sobre l’existència, la trascendència i la mort que aporta el penúltim (¿) capítol, paga la pena llegir la novel•la.
Precisament aquesta reflexió sobre el que som (i deixem de ser) és el que m’ha mogut a escriure. No vol dir això que siga la causa, sols ha estat l’excusa, el moll que llança la bola en el flipper. O siga, no es tracta de que m’haja causat un fort impacte el que diu el tal Auster. Simplement ha estat això: el mecanisme que ha posat en marxa una decisió que jo havia pres prèviament de manera inconscient.
Al cap i a la fi, tal i com planteja l’autor al final: “Nunca debe subestimarse el poder de los libros”. I és veritat. Els llibres han exercit un gran poder en mi tota la vida. De fet, no recorde cap moment que no haja estat acompanyada per un. Llibres de tot tipus. És veritat que no recorde absolutament res d’un gran nombre d’ells, però m’agrada pensar que d’absolutament tots he emmagatzemat alguna cosa –per xicoteta que siga- en algun racó de la meua matèria grisa i, sobretot, que han anat moldejant la meua personalitat, com un torn de fang.

I tot açò venia perquè m’he parat a relacionar la presa d’aquesta decisió (tornar a escriure) amb totes les decisions que he pres al llarg de la meua existència. I m’he adonat que l’esquema sempre es repeteix. No sóc massa reflexiva, però quan arriba el moment de la veritat faig les coses que en el meu fur intern sé que he de fer. No sé. És com si les decisions ja les haguera pres en el meu subconsient i les exterioritzara, però alhora, quan les verbalitze, encara no han pres forma.
És possible que siga una rara avis, però aquesta manera de procedir m’ha acompanyat sempre. I, per poc que considere que he rumiat una qüestió, quan la compartisc amb altres, de seguida la faig realitat i assumisc totes les seues conseqüències. Siga anar-me’n de casa o fer política.

Post-Scriptum
Fer literatura o filosofar no és fer política. Tenir una bitàcora tampoc ho és, clar. Jo vull escriure, i he tornat a fer-ho, però això no vol dir que continue gestionant un (el) blog. Vull trascendir la primera fase i ubicar-me en la segona. Definitivament, vull fer (tornar a fer, tal vegada?) política. I ho faré, clar.

3 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

SALUT, AURORA! Benvingut siga qui a sa casa torna. T'agraisc la reflexió sobre Auster, perquè he intentat llegir un parell de llibres seus que tinc per casa i no hi ha manera, no puc passar de la cinquena pàgina. Està bé això d'escriure i molt bé allò de fer política, però... per favor NO EM DIGUES QUE ET PRESENTES A LES ELECCIONS LOCALS!!!!

Ricard ha dit...

Ei, quina gran notícia!!!!! Bentornada!!!
Ara, en qüestions de literatura veig que coincidim poquet, hahahaha. Per a mi, Auster és un dels grans grans. I precisament fou Leviatan el llibre que més se'm va quedar gravat i més estima li tinc, hahahah
Salut!

Ignacio Blanco ha dit...

Les novel·les de Paul Auster tenen un plantejament molt reconeixible (que, fins i tot, alguns poden trobar raonablement repetitiu): un home en la cinquantena que reflexiona sobre com enfocar la seua segona vida després d'una enfermetat, un accident, una desgràcia familiar... i que acaba sent arrossegat per esdeveniments fortuits i un punt inverosímils.

Jo m'he llegit unes quantes de l'Auster i he de dir que totes m'han entretingut, tant les que van suposar-me el seu descobriment (La noche del oráculo) com les que m'agradaren menys (El libro de las ilusiones, per exemple). I va ser una delícia llegir Brooklyn Follies mentres passava una setmaneta a casa d'uns amics neoyorkins a eixe barri tan cinematrogràfic i fascinant.

En fi, d'acord amb tu: l'obra d'Auster és literatura menor, però de comprensible (i no menyspreable) èxit.

En quant a la política... fem-la!