diumenge, 26 de setembre de 2010

Exposicions

1.
El dimecres, el meu gran amic Lucas Marco va parlar, en la seua columna setmanal a l'Informatiu, de fotoperiodisme en la línia del front. Eixe dia, a més, era el dia que havíem triat per a visitar l'exposició En l’Objectiu, 30 anys de Fotoperiodisme en Democràcia, organitzada per la Unió de Periodistes Valencians en la petita galeria Dr. Nopo. L'exposició, que consta de 64 fotografies (i que es pot veure en mig horeta) és, tal i com assenyalà en Tur el dia de la seua inauguració, l'exposició de periodisme gràfic més important realitzada fins avui en la ciutat o almenys la que als seus habitants ens toca més de prop.
I és que, a través de cadascuna de les fotografies, podem ser testimonis de la història recent del nostre país, amb tots els seus clarobscurs. Com diu Ximo Clemente, president de l'associació gremial, i va recollir El País, "Més que criteris històrics o narratius, hi han prevalgut les imatges. En realitat, es tracta de bones fotografies, molt periodístiques, que conten històries per si mateixes i que, en molts casos, no necessiten ni un peu de foto".
I així és: des del gest de Joan Fuster que Jordi Vicent va captar l'any 1981 durant una entrevista, i que ens rep al entrar, fins la llarga cua de compradors de droga al districte Marítim de València, esperant el torn per a tractar amb un traficant anomenat El Cec, que va fotografiar Tania Castro l'any 2001 i va causar un gran impacte; passant per la duresa de la troballa dels cossos de les xiquetes d'Alcàsser, les protestes contra el tancament dels Alts Forns de Sagunt el 1983, reflectides per un dels comissaris de l'exposició i grans de la professió, José Penalba; o les manifestacions per la pau i contra la guerra de l'Iraq del 2004, vistes pel fotògraf d'EFE, Kai Försterling. Per dir només unes quantes.
Jo, com tothom qui l'haja vista, vaig triar la meua favorita. Si vosaltres sou una d'eixes personetes que encara no ho han fet, no deixeu passar l'oportunitat. De veritat que paga la pena.

2.
Juan Vicente Monzó és, a més d'una excel·lent persona, un magnífic pintor. El vaig conéixer fa dos anys, quan vaig entrar de becària en la Generalitat, però fins el divendres no havia tingut l'oportunitat de conéixer la seua obra. Em va deixar fascinada.
Juanvi és de Requena i ens els setanta vingué a València, decidit a convertir-se en pintor. No va estudiar Belles Arts, sinó Filosofia, però com que tenia que guanyar-se les garrofes, va començar a treballar com a ajudant d'artistes: primer amb Jorge Teixidor, després i per prou de temps, amb l'Equip Crònica. Una experiència que li va servir per a a adonar-se que ell no estava fet per a pertànyer al jardí de narcissos que és el món de l'art. Millor pintar per a ell, per pur plaer.
Tanmateix, de quan en quan, amics i coneguts el pressionen per a que expose i fruit d'eixes pressions va náixer Artesanos de múltiples pelajes, que podeu veure a la Sala de la Muralla del Col·legi Major Rector Peset, en el barri del Carme, fins el 30 de setembre.
La sèrie és una reflexió entorn a la relació de l'artista i l'artesà summament interessant, tècnicament impecable, on juga contínuament amb els límits de les dues facetes i, alhora, ens suggereix una visió crítica de l'art i de la societat.
Jo vaig tenir l'enorme sort de visitar l'exposició acompanyada del mateix artista, amb la qual cosa vaig poder ser coneixedora de totes les referències al món de la cultura que hi ha implícites als quadres, els perquès, la dificultat de treballar amb certs materials, etcètera. Però l'exposició es pot gaudir igualment anant sols i, òbviament, vos la recomane.