dimecres, 6 d’octubre de 2010

La llavor anarquista

Article de Julián Casanova publicat avui en El País. Casanova és coordinador de Tierra y Libertad. Cien años de anarquismo en España (Editorial Crítica).


Es compleixen ara 100 anys de la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quatre dècades abans, al novembre de 1868, l'italià Giuseppe Fanelli, enviat per Mijaíl Bakunin, havia arribat a Espanya per a organitzar els primers nuclis de l'Associació Internacional de Treballadors. Va començar així una història de frenètica activitat propagandística, cultural i educativa; de terrorisme i de violència; de vagues i insurreccions; de revolucions avortades i somnis igualitaris.

Des de Fanelli fins a l'exili de milers de militants en els primers mesos de 1939, l'anarquisme va arrossegar darrere de la seua bandera roja i negra a sectors populars diversos i molt amplis. Sense ells, mai haguera arribat a ser un moviment de masses, s'haguera quedat en una ideologia útil per a individualitats rebels, molt revolucionària però fràgil, arraconada pel creixement socialista i relegada a la violència verbal.

No ha passat inadvertida eixa presència anarquista. La seua llegenda d'honradesa, sacrifici i combat va ser conreada durant dècades pels seus seguidors. Els seus enemics, a dreta i esquerra, sempre van ressaltar l'afició dels anarquistes a llançar la bomba i empunyar el revòlver. Són, sens dubte, imatges exagerades a les quals tampoc hem escapat els historiadors que tan sovint ens alimentem d'eixes fonts, apologètiques o injurioses, sense mitges tintes. Imatges que van anticipar Juan Díaz del Moral o Gerald Brenan i que s'han fet també amb un important lloc en la literatura, amb La Bodega, de Vicente Blasco Ibáñez; Aurora Roja, de Pío Baroja; La verdad sobre el caso Savolta, d'Eduardo Mendoza o, més recent, La hija del caníbal, de Rosa Montero. Una veta, en fi, explotada pel cinema, per Ken Loach i la seua Terra i Llibertat o Vicente Aranda en Libertarias.

Fa ja temps que José Álvarez Junco va identificar els dos corrents doctrinals de les quals bevia el moviment anarquista: l'individualisme liberal i el comunitarisme socialista, una dualitat molt difícil d'equilibrar en la pràctica malgrat totes les seues cridades a l'harmonia natural. L'anarquisme semblava d'entrada una utopia derivada de la filosofia optimista de la Il·lustració, que va mantenir, com fill del mateix temps que era, estretes connexions amb les conspiracions i societats secretes de tipus democràtic radical, amb el federalisme i amb la fraseologia romàntic-populista. Però, al mateix temps, anava molt més lluny del projectat pel racionalisme liberal i el republicanisme, amb la seua pretensió d'abolir l'Estat, colectivizar els mitjans de producció i, sobretot, amb la seua antipoliticisme, el veritable senyal d'identitat del moviment, el tret que va marcar la ruptura amb els seus successius companys de viatge, des dels federals als socialistes, passant pels republicans.

L'anarquisme que va triomfar a Espanya en les primeres dècades del segle XX, just quan desapareixia de la resta del món, va ser el "comunitari", el "solidari", estretament unit al sindicalisme revolucionari, que confiava en les masses populars per a dur a bon port la revolució. Al servei d'aqueixa causa es van fundar cercles i tertúlies, ateneus obrers, escoles laiques i racionalistes. Des del primer moment, li van acompanyar en el seu desenvolupament nombroses publicacions que, en la seua tasca ideològica-cultural, van criticar al capitalisme i a les classes dominants, van incitar a la lluita social i van contribuir a gestar una xarxa cultural alternativa, proletària, "de base col·lectiva".

"Crec que ens fan falta dues organitzacions, una oberta, àmplia, funcionant a plena llum; l'altra secreta, d'acció", havia escrit Piotr Kropotkin, un dels pares de l'anarquisme, en 1881. La proposta, que reflectia l'assetjament al que la policia i les forces de l'ordre sotmetien als anarquistes en els diferents països, va resultar profètica perquè per eixos dos camins tàctics va transitar el moviment durant tota la seua història, embolicat sempre en una doble organització: una de tipus associatiu, sindical, que federaria a les societats obreres al voltant d'objectius reivindicatius; i una altra de tipus ideològic, que agruparia als més "conscients", centrada en la propaganda doctrinal i cuidant sempre de les desviacions reformistes en el moviment sindical. La Federació Anarquista Ibèrica, creada en 1927, i la seua relació amb el sindicalisme de la CNT en els anys de la Segona República constitueix el millor exemple d'eixa dualitat.

Quan va arribar la República, el 14 d'abril de 1931, la CNT tot just tenia 20 anys d'història. Encara que molts identificaven a eixa organització amb la violència i el terrorisme, en realitat això no era el més significatiu ni el més sorprenent de la seua curta història. El mite i realitat de la CNT, l'únic sindicalisme revolucionari i anarquista que quedava ja a Europa, s'havia forjat per altres camins, pel de les lluites obreres i camperoles, un sindicalisme eficaç que guanyava conflictes a patrons intransigents amb els treballadors. La CNT va desenvolupar els seus llenguatges de classes i somnis revolucionaris en la premsa, en els tallers i fàbriques, en els carrers. Així, a través de l'adoctrinament i de les reivindicacions laborals, va quedar segellada la seua definició ideològica, la seua empremta antipolítica i antiestatal, el seu sindicalisme d'acció directa, independent dels partits polítics, cridat a transformar la societat amb la revolució.

El colp d'estat de juliol de 1936 va canviar bruscament eixe rumb. La guerra civil que va seguir a eixa revolta va imposar una lògica militar i enfront d'ella el sindicalisme de protesta i la clàssica crítica al poder polític van quedar inservibles. Un colp d'estat contrarrevolucionari, que intentava frenar la revolució, va acabar finalment desencadenant-la. Molts anarquistes van veure llavors els seus somnis complits. Va durar poc, però eixos mesos de l'estiu i tardor de 1936 van ser el més semblat al que ells creien que era la revolució i l'economia colectivizada. Poc importava que la revolució es duguera per enmig a milers de persones, "excessos inevitables", "explosió de les ires concentrades i de la ruptura de cadenes", en paraules de Diego Abad de Santillán. La necessària destrucció d'eixe ordre caduc era per a ells alguna cosa insignificant, comparada amb la "reconstrucció econòmica i social" que es va emprendre al juliol de 1936, sense precedents en la història mundial. Eixa és la imatge feliç del paradís terrenal que va transmetre la literatura anarquista, les declaracions de Buenaventura Durruti als corresponsals estrangers, o la premsa que podien llegir els obrers de Barcelona i els milicians en el front d'Aragó.

Ficats en la revolució, en la guerra i en la persecució del contrari, els anarquistes van viure la seua edat d'or, curta edat d'or. Van estendre una complexa xarxa de comitès revolucionaris per tot el territori republicà. Colectivizaron terres i fàbriques. Van crear milícies. Van participar en el govern de la Generalitat i en el de la República. I fins que la revolució es va congelar, van somiar desperts amb un món sense classes, sense partits, sense Estat. Els qui van sobreviure la dura repressió franquista després de la derrota es van anar a la tomba recordant aquella revolució popular, sense amos ni autoritat.

Les presons, les execucions i l'exili van ficar a l'anarquisme en un túnel del que ja no tornaria a eixir. Els seus militants van resistir en la clandestinitat, van protagonitzar diverses escaramusses en la guerrilla i van traure el seu cap en alguns conflictes. Molts d'ells es van enrolar en la resistència francesa contra el nazisme, pensant que aquella era encara la seua guerra, la qual acabaria amb tots els tirans. Però van morir Hitler i Mussolini, les potències de l'Eix van ser derrotades i Franco va seguir. L'anarquisme no va poder ja respirar. La guerra i la dictadura el van destruir. Els canvis que es van produir des dels anys seixanta, amb la modernització i el desenvolupament, li van impedir tirar de nou arrels. No va ser solament un fenomen espanyol, però l'anarquisme va acabar identificat amb la història d'Espanya de la primera meitat del segle XX, com s'han encarregat de recordar desenes de testimoniatges, documentals, llibres, novel·les i pel·lícules que han mantingut la flama encesa enfront de tots les seues detractors. Així de solemne, complexa i contradictòria resulta la seua història.

2 comentaris:

Joan Vecord (Ivan Roig) ha dit...

Hola Aurora,

com bé diu l'article, "l'anarquisme semblava d'entrada una utopia derivada de la filosofia optimista de la Il·lustració, que va mantenir, com fill del mateix temps que era, estretes connexions amb les conspiracions i societats secretes de tipus democràtic radical, amb el federalisme i amb la fraseologia romàntic-populista".

És una part que desconec força, però precisament ho llegia l'altre dia a la feina (en una d'aquelles tardes avorrides) mirant-te el llibre recentment publicat per Ariel "Anarquistas, un siglo de movimiento libertario en España":

http://www.planetadelibros.com/anarquistas-un-siglo-de-movimiento-libertario-en-espana-libro-47220.html

Concretament jo me n'estava mirant el capítol segon, que parla de la introducció de l'esperanto a Espanya, i em vaig quedar amb un pam de nas en veure que alguns dels primers impulsors de l'esperantisme eren militars. És clar que eren militars força allunyats de la patètica realitat quartellera d'avui dia: eren francmassons, liberals i republicans radicals que freqüentaven (i estimulaven) els ateneus. Molts moririen defensant la República, com en Julio Mangada:

http://es.wikipedia.org/wiki/Julio_Mangada

Joan Vecord (Ivan Roig) ha dit...

Collons, m'he lluït en el comentari anterior:

(1) on hi diu "mirant-te", evidentment hi ha de dir "mirant-me". L'error hi donava un toc de voyerisme inapropiat! ;-)

(2) el militar de qui faig esment, el tal Manglano, no va morir a la guerra, sinó a l'exili. Afortunadament, sí que era maçó, esperantista i republicà radical.