dijous, 22 d’abril del 2010

Fins ací hem arribat

Podria no deixar-ho, però no. Ho deixe.
Podria haver-ho deixat en 500 posts per tal de redondejar, però no. 496 + 1.
Podria haver-ho deixat en el tercer aniversari, però no. A un mes i un dia de la celebració.
........
No obstant, mai podria deixar-ho sense acomiadar-me de totes vosaltres. Ha estat un vertader plaer saber que em seguíeu des de la vostra pantalla, llegir els vostres comentaris i contestar-los sempre que podia, interaccionar amb gent diversa a través d'originals iniciatives i, inclós, arribar a conéixer-vos a molts de manera "real".

Gràcies.
.......

És possible que algun dia, en un futur no molt llunyà, els nostres camins s'entrecreuen de nou.

divendres, 16 d’abril del 2010

I per què no "reforma del mercat de treball"?

Comença a parlar-se de reforma laboral i "tots" tan contents. Començant per El País, que ahir li faltà poc per a incloure un oè, oè, oè, oè! en el seu editorial. És curiós, perquè les treballadores i treballadors sabem perfectament què significa això. És ben senzill: quan els poderosos parlen de "reforma" -laboral, fiscal, sanitària, educativa... de qualsevol tipus, especialment dels aspectes que suposen una mínima redistribució- volen dir, invariablement, abolició, derogació, desmantellament o privatització. La Razón ens ho deixà ahir ben clar en airejar les receptes del Fons Monetari Internacional per a dita reforma en Espanya, que contenen, entre d'altres, l'afebliment de les normes de protecció laboral en els contractes permanents.

Així les coses, per què no comencem nosaltres a parlar de reforma del mercat de treball (és a dir: abolició, derogació...) en compte de reforma laboral? Al cap i a la fi, sols hi ha dues opcions per a eixir de la crisi sistèmica en la que estem immerses: socialisme o barbàrie.

dimecres, 14 d’abril del 2010

És fàcil ser un intelectual del neoliberalisme si saps com

Per a ser un intelectual del neoliberalisme, només cal aprendre -i repetir- aquests deu manaments:

1- La solució del mercat sempre és preferible a la regulació i a la intervenció de l'Estat.
2- L'empresa privada supera al sector públic en criteris d'eficiència, qualitat, disponibilitat i preu.
3- El lliure comerç podria tenir desaventatges temporals per a alguns, però en última instància serà millor que el proteccionisme per a tota la població de qualsevol país.
4- És normal i aconsellable que activitats com l'atenció mèdica i l'ensenyament siguen lucratives.
5- Uns impostos més baixos, sobretot per als rics, garantiran una millor inversió i, per tant, la prosperitat.
6- La desigualtat és inherent a qualsevol societat i probablement és genètica, quan no racial.
7- Si les persones són pobres, sols poden culpar-se elles mateixes perquè el treball dur sempre és recompensat.
8- Una societat autènticament lliure no pot existir sense un mercat lliure; d'on es segueix que el capitalisme i la democràcia es recolzen mútuament.
9- Unes despeses de defensa més elevades i un sector militar fort garantiran la seguretat nacional.
10- Occident, en virtut de la seua història, els seus ideals i el seu sistema democràtic superior, deuria usar el seu poder econòmic, polític i militar per a intervindre en els assumptes d'altres nacions amb la finalitat de promoure el lliure mercat i la democràcia.


Veiem ara un exemple clarificador de com de fàcil és convertir-se en un intelectual orgànic del neoliberalisme amb aquesta senzilla recepta -sintetitzada al llibre El Pensamiento Secuestrado, de Susan George-. Per a tal menester, basta agafar un article com el que ha publicat avui Carlos E. Rodríguez a "Estrella Digital", titulat "España necesita un estado promotor del libre mercado" i observar aquells paràgrafs que contenen tots i cadascun dels manaments de la llei de Déu, o siga, del lliure mercat. Comprovem-ho.

(...) Y sin embargo, existe una política económica alternativa, viable y mejor, intelectualmente más honrada y, eso sí, basada no en el capricho político sino en las duras, exigentes y éticas reglas del mercado, alejadas por tanto de las ficciones estadísticas que derivan de la obsesión macroeconómica. Y es que el mercado nos proporciona una seguridad de acierto en lo general que se alimenta de los riesgos e incertidumbres de cada caso concreto. (MANAMENT 1)

De ahí que me permita repetir la propuesta que hice, nada menos que allá por 1994, desde la tribuna del madrileño Club Siglo XXI: "Más Mercado y menos Estado, que es decir mejor Estado, más fuerte, podría ser la expresión simplificada de un proyecto para parecernos más en la realidad, y no de palabra, a los países avanzados del mundo que compartimos (MANAMENT 10). Es un proyecto ambicioso y exigente, que implica decir la verdad a los ciudadanos, devolver la iniciativa a la sociedad, (MANAMENT 8) vertebrar por tanto el país, adelgazar sin miedos ni trampas las grasas flácidas del Estado (MANAMENT 1), recortar y distribuir poderes, liberalizar todo lo liberalizable, que es casi todo (MANAMENT 4), crear un marco administrativo y fiscal que de verdad facilite e incentive la iniciativa y el riesgo empresariales (MANAMENT 5), promover el instinto de la calidad y los valores de la competencia (MANAMENT 2)" . Somos, a fin de cuentas y afortunadamente, parte de Europa, y Europa, como advirtió hace casi cuatro décadas el profesor Antonio Martino, "puede ser un gran desastre si prevalece el dirigismo, o una gran oportunidad para la libertad y la prosperidad si vence el liberalismo (MANAMENTS 3 i 10)".

(...) ¿Qué recomendar entonces en la muy grave situación de la economía española en la hora presente? Partamos de una afirmación que puede y debe expresarse sin rodeos: cuanto menos pesa el Estado sobre la economía, se comporta ésta con más eficacia (MANAMENT 3). Tal fue, de alguna manera, la poderosa intuición que tuvo Margaret Thatcher y que trasformó en doctrina política y consiguió trasmitir a los británicos. Se trataba de un liberalismo, como ella dijo, "al servicio de la gente", que devolvió a los británicos de las clases populares una verdadera capacidad de elección allí donde el Estado y sus funcionarios se habían atribuido la autoridad de elegir por ellos (MANAMENTS 1 i 8). Para conseguirlo fue preciso pasar por las privatizaciones, la supresión de los monopolios, la desregulación y la vuelta a la competencia (MANAMENT 4). Para decirlo con entera claridad: fue necesaria la recuperación de una verdadera democracia también en el ámbito económico.(MANAMENT 8)

Lo que supone también recuperar el verdadero papel del empresariado (MANAMENT 2) en una sociedad libre y abierta como la que nos merecemos. Como expresó sin rodeos el reconstructor de Alemania, Ludwig Erhardt: "No existe un mercado libre al margen de una sociedad libre (...) no existe ningún ordenamiento económico orientado a la convivencia pacífica entre los pueblos fuera de la economía de mercado" (MANAMENT 8)

El hecho es que España se encuentra ahora como el Reino Unido en aquel terrible "invierno del descontento" de 1978, cuando se extendía la desoladora sensación de que el viejo portaaviones británico se iba a pique, lo que no sucedió porque los británicos escucharon la voz de Margaret Thatcher convocándoles a creer en las virtudes de la libertad y el mercado. Creo sinceramente que para España, ahora, es tiempo de tener un sueño. Se trata de soñar un país en el que el Estado reduzca su peso porcentual en la economía y gane agilidad, eficacia y autoridad para cumplir el papel de garante de la libertad de mercado y de la competencia. Se trata de soñar con un país fiscalmente moderno, con generosos incentivos para la radicación de empresas y la actividad productiva, un país de empresarios, donde sólo se precise idea, riesgo y financiación para levantar el cierre y el papeleo venga después, un país de consumidores sin extrañas regulaciones de horarios comerciales y donde se ayude al pequeño comercio con facilidades para su modernización. (MANAMENTS 2 i 5)

Debemos soñar, en definitiva, con un país competitivo, sano, gratificador de la iniciativa y el riesgo, liberado de ancestrales recelos contra el comercio, el beneficio y la riqueza (MANAMENTS 1, 6 i 7). Se trata de soñar con un país en suma de profesionales libres y honrados, de empresarios libres y honrados, de ciudadanos libres y honrados que tienen y utilizan la capacidad de elegir (MANAMENT 7). Los intervencionistas dirán que esto no es posible, que el ser humano individual es indolente, torpe y avaricioso, y defenderán la tutela pretendidamente científica por la mano visible del Estado. Pero si miramos a nuestro alrededor, al mundo desarrollado, veremos todo lo contrario, veremos el éxito de la mano invisible del mercado, de la que depende que España y cada uno de nosotros tengamos las oportunidades de elegir y prosperar. Los ciudadanos, en cuanto electores, tienen la palabra. A los periodistas sólo nos toca informar de lo que vemos y comentarlo según nuestro entender y nuestra conciencia. No se trata de una alternativa entre Estado y mercado. Se trata de que el Estado ampare y promueva el libre mercado (MANAMENTS 1 al 10). Nada más, pero también nada menos.

dijous, 1 d’abril del 2010

Veritat i justícia per a Rachel Corrie

Carmen Magallón hui en Público.

En aquests dies s'ha reobert el cas de Rachel Corrie, activista no violenta nord-americana que al març de 2003 va morir aixafada per una excavadora militar de l'exèrcit israelià mentre tractava d'impedir, usant el seu cos com escut humà, la demolició d'una casa palestina en Rafah, Gaza. Tenia 23 anys i pertanyia al Moviment de Solidaritat Internacional, que es defineix com liderat per palestins i “compromès amb la resistència a l'ocupació israeliana de terra palestina mitjançant mètodes i principis no violents i d'acció directa”. Les seues vivències i mort en els Territoris Palestins Ocupats, plasmades en l'obra de teatre El meu nom és Rachel Corrie, són un punt de referència per al compromís per la causa palestina de molta gent en el món.

Després d'anys sense obtenir resposta, la família de Corrie va presentar una demanda civil contra l'Estat d'Israel, amb l'esperança que en el judici, celebrat en Haifa, s'aclariren les circumstàncies de la seua mort i es responsabilitzara d'ella a les forces armades israelianes. Segons un informe de Human Rights Watch, les investigacions que Israel va realitzar sobre aquest assassinat “no arriben a complir amb la transparència, la imparcialitat i la exhaustivitat exigides pel dret internacional”.

Des de 1967, a més de milers de morts, 24.145 habitatges palestins han estat demolits en els territoris ocupats, segons xifres del Comitè Israelià Contra la Demolició d'Habitatges; d'ells, 4.247 ho van ser en l'atac militar contra Gaza de desembre 2008, l'anomenada operació Plom Fos. Amb aquesta demanda, diu la mare de l'activista, no només tractem de saber la veritat, sinó també donar a conèixer la situació dels palestins, la dura vida de la població encara assetjada de Gaza, els fets i idees que van mobilitzar a la seua filla.

Poc abans de la seua mort, Rachel havia escrit en un correu electrònic: “M'agradaria veure cada vegada més gent disposada a resistir davant la direcció que està prenent el món, una direcció en la qual les nostres experiències personals són irrellevants… les nostres comunitats gens importants, nosaltres impotents, el nostre futur és determinat per uns altres i el nivell més alt d'humanitat s'expressa a través del que triem comprar en un centre comercial”.

Si la pau no és solament l'absència de guerra i exigeix veritat, justícia i reparació, la qüestió és: pot aconseguir-se la pau on regna la impunitat?