dimecres, 15 de juliol de 2015

Homenatge a Teresa

Quan vaig reobrir aquest blog el passat 4 de juny, vaig escriure que "els últims quatre anys sols he viscut pensant i actuant com a coordinadora del Grup Parlamentari d'Esquerra Unida en Les Corts". Això significa que, com a tal, he viscut moments molt bons, bons, molt dolents i dolents. Eixos moments els he viscut de diverses maneres i amb diverses persones. I creieu-me: paga la pena viure moments dolents si ho fas acompanyada de gent bona, de grans companys i companyes.

La setmana passada, Maite Nácher, cap de premsa del Grup Parlamentari d'Esquerra Unida, va anunciar en un grup de whatsapp que havia començat a escriure un blog (cronicadunpensament.blogspot.es) i ens animava a compartir "pensaments".
Vaig llegir l'entrada que havia publicat sobre l'accident del metro de València i l'heroica lluita de l'AVM3J i, aleshores, "vaig pensar" que havia de parlar de la nostra relació. Del que significa per a mi tot el que hem viscut juntes, compartint moments molt bons, bons, molt dolents i dolents al si del Grup Parlamentari.

Maite és, per damunt de tot, una gran periodista i una gran professional de la comunicació. Apassionada del seu treball i també de la política, que tant a ella com a mi ens ha donat disgustos i alegries, constituïa el suport tècnic i emocional més ferm de la totalitat dels diputats i de les diputades del Grup, que gairebé mai van prescindir dels seus serveis.

En termes gremials, Maite s'havia passat 'al costat fosc', al món dels gabinets de premsa de partits polítics, denostat per molts companys de la professió, especialment aquells que es creuen autèntics genis del periodisme i no són més que uns pobres desgraciats. Però Maite provenia de la premsa regional i coneixia perfectament com funcionava el sistema comunicatiu valencià: les seues regles escrites i no escrites, els seus personalismes i les seues misèries. Coneixement que va acabar arrodonint al final de la legislatura, quan va esclatar el cas "Dipugate", que va marcar absolutament l'agenda de la campanya (però açò és una altra història i a més, no em pertoca contar-la a mi, que no la vaig viure en primera persona).

Maite no tenia carnet, però va posar el seu savoir faire al servei d'Esquerra Unida del País Valencià i mai li serà suficientment agraït l'immens treball que va fer. Sobretot perquè les seues millors qualitats personals -no professionals- no poden pagar-se amb diners: empatitza amb tothom, és agradable tenir una conversa de tot tipus amb ella, és passional, té fortes conviccions i viu la política i el món en general amb un cert toc romàntic, alhora que un poc ingenu. M'agraden les persones que no són racionals sempre i en tot moment, sinó que també els córre la sang per les venes. Gent com Maite, capaç d'afrontar racionalment qualsevol problema, sense deixar de banda les seues emocions -de vegades, fins i tot, avantposant aquestes a la raó-, per a bé i per a mal.

La veritat és que sigut una sort per a mi compartir aquests quatre anys, aquesta VIII Legislatura, amb companys i companyes com Maite, de la qual he aprés moltes coses, amb qui he rigut i he plorat, he discutit amb raó o sense raó, he parlat de qüestions trascendentals i també banals i a qui -estic convençuda- mai tindré enfront, sinó al costat.

Servisquen aquestes línies d'humil homenatge a una de les persones amb qui més a gust he treballat en els últims temps. Ha estat un plaer escriure-les.