diumenge, 3 de setembre del 2017

Un gran esdeveniment per a no oblidar


Fa ara deu anys, unes 400 dones provinents de 40 països de tots els continents van arribar a València per a participar en el XIV Encontre Internacional de Dones de Negre, que se celebrava per primera –i única– vegada a l’estat espanyol. Sota el lema “Les relacions entre dones com a política alternativa per a la pau”, dones originàries d’Afganistan Palestina, l’antiga Iugoslàvia, Congo, Zimbabwe, Guatemala, Xipre, Sàhara, Marroc, Algèria, Índia o Filipines van congregar-se a la Universitat Politècnica per a denunciar la violència específica que pateixen les dones en els conflictes bèl·lics, per a compartir les seues vivències i per a teixir xarxes de pau i solidaritat.
En aquella època, el meu benvolgut amic Lucas Marco i jo col·laboràvem al quinzenal L’Avanç i l’Encontre constituïa una font extraordinària d’informació. Vam decidir acostar-nos al campus de Vera amb un bloc de notes, un bolígraf, una gravadora i una càmera de fotos: volíem conèixer de primera mà les experiències vitals i les històries de resiliència que vessaven cada metre quadrat de la sala on se celebraven els plenaris.
L’organització es va bolcar amb nosaltres i, gràcies a les seues gestions, vam escoltar alguns testimonis que encara hui no hem pogut oblidar. Un dels que més ens va colpir va ser el de Sacita Israilova, directora de la Biblioteca Central de Grozni, la capital de Txètxènia, qui ens va relatar com, durant les dues guerres russo-txetxenes, arriscava la seua vida cada dia recollint llibres entre les runes dels bombardejos. Admiradora de la literatura russa i de la poesia de García Lorca, Israilova creia fermament que la cultura era el millor antídot per a previndre les guerres.
Vam tindre l’oportunitat d’entrevistar –gràcies a una dona sahrauí que ens va fer d’intèrpret emprant l’àrab clàssic– tres joves iraquianes. Els seus noms eren Thuwar, Layla i Rooa i provenien de Najaf, Mossul i Bagdad respectivament. Malgrat les seues diferències –una era sunnita kurda i les altres dues, xiïtes àrabs–, s’estimaven i s’oposaven a la terrible violència que assolava el seu país. L’objectiu de la seua lluita era la millora de les condicions de vida de les dones a l’Iraq, ja de per sí dures abans de la guerra, i tenien l’esperança que les forces d’ocupació abandonaren el país àrab més prompte que tard.
Céline Suguna ens va explicar que l’any 1992 s’iniciaren les vigílies de Women in Black a Índia, a la ciutat de Bangalore, després que el fonamentalisme hindú destrossara una mesquita i s’estenguera una onada de violència contra la població musulmana. No obstant això, el seu angle de visió era molt ample i qüestionava les diferents violències que afectaven la societat índia, entre elles les relacionades amb la tradició i, molt especialment, les provocades per la globalització neoliberal, com ara els suïcidis en massa de camperols que s’estaven produint a algunes zones rurals del país asiàtic.
Ens causà un gran impacte el testimoni de Yolanda Becerra, membre de la Organización Femenina Popular de Colòmbia, quan ens va descriure la tasca d’acompanyament que realitzaven amb familiars –mares, germanes, filles, companyes– de desapareguts, fins i tot anant riu avall amb elles i esperant fins que surara el cos que els botxins havien llançat a les aigües, així com el risc que corria la seua vida. En aquell temps, els paramilitars havien assassinat tres activistes, companyes seues a l’OFP.
Totes aquelles dones eren capaces d’exposar l’horror, viscut en carn i ossos, i, alhora, mantindre un bri d’esperança en la humanitat. I nosaltres, humils transcriptors d’aquelles cròniques de mort i de vida, vam rebre una gran lliçó que intentàrem compartir amb altres publicant les entrevistes tant a l’Avanç com a altres mitjans. Ara, rememore aquella experiència i, amb la perspectiva que dóna el pas del temps, pense que aquell XIV Encontre Internacional de Dones de Negre sí que va ser un gran esdeveniment que paga la pena recordar. I caldria tindre ben presents les seues ensenyances.