diumenge, 1 d’octubre del 2017

Serà un dia que durarà anys

Per fi ha arribat el dia que totes i tots estàvem esperant, l'1 d'octubre. He de reconèixer que preferiria que aquesta columna es publicara el dia 2, o millor, el 3, perquè estic convençuda que, segons de quina manera es desenvolupe la jornada, el curs dels esdeveniments serà un o un altre. Potser ja hi ha elements que decanten la balança cap a un costat i, de moment, són els únics amb què compte per a valorar la situació, a l'espera que avancen les hores. L'única certesa que m'acompanya és que l'1 d'octubre suposa un punt de no retorn en la política espanyola. Un dia que durarà anys, en la bella expressió de l'Ovidi Montllor.
En el mes de juny ja vaig escriure en aquest mateix espai que "la celebració d'un referèndum d'aquestes característiques és un desafiament polític de primer ordre, i no solament per a l'Estat, sinó també per a les forces polítiques catalanes i espanyoles autodenominades federalistes. Perquè el dret a decidir és un problema polític i, com a tal, sols es pot resoldre amb un diàleg polític. No és una qüestió de legalitat, per molt que alguns actors polítics pretenguen donar eixa visió". La pregunta que em faig ara, abans que òbriguen els col·legis electorals, és: hi haurà referèndum? Ho rumie. I pense que no, que aquest no serà possible. L'Estat, amb la seua obtusa resposta a la major mobilització popular produïda en anys, mitjançant l'enviament massiu d'agents dels cossos i forces de seguretat, l'escorcoll d'impremtes, la intervenció dels comptes de la Generalitat, ordres de la Fiscalia, imputacions massives d'alcaldes i alcaldesses, tancaments de pàgines web, etcètera, etcètera, potser aconseguisca que, efectivament, no hi haja la normalitat que moltes desitjaríem. Tanmateix, eixa presumpta victòria constata la fatalitat a mig i llarg termini per a l'Estat. Creuran que han guanyat la batalla, però potser perdran la guerra. Per a començar, la repressió engegada per l'Estat ha servit per a acabar amb la falsa equidistància de l'esquerra espanyola. Molts d'aquells que intentaven ocupar de forma maldestra un espai entre independentistes i unionistes, proclamant que no donaven suport al referèndum de l'1 d'octubre per manca de garanties, s'han vist obligats a reconèixer que l'actuació del govern, al marge del Congrés dels Diputats, suposa un atac contra drets i llibertats democràtiques fonamentals. A més a més, les bases d'eixes mateixes forces polítiques a Catalunya han apostat majoritàriament per participar en la jornada de mobilització del dia de hui, que és el que, per cert, finalment acabarà sent.
Com que no hi haurà un referèndum en condicions, tot i que puguen produir-se votacions, tampoc no hi haurà Declaració Unilateral de Independència. Aleshores, quin serà el camí que s'agafarà? Doncs hi ha diverses possibilitats, però, com he dit a l'inici, tot dependrà de com es desenvolupe la jornada de hui. Una possibilitat és la celebració d'unes noves eleccions autonòmiques –una opció que diria que alguns actors polítics catalans estan valorant com a factible–, i una altra, sense dubte la més desitjable, l'inici de les converses entre Barcelona i Madrid per a la celebració d'un referèndum pactat. Sé que aquesta última sembla poc més que política-ficció, però certament no està tant lluny del que podria parèixer. Pronunciaments com els que s'han produït al si de l'església catòlica aquesta setmana es continuaran succeint en els pròxims dies i, al final, pot ser tothom acabe acceptant que l'única eixida civilitzada al conflicte és posar data, pregunta i urnes. Com a Quebec o com a Escòcia.