diumenge, 22 d’abril de 2018

Un presagi ominós?

Conten que, el dijous, l’alegria va apoderar-se de tots els diputats i les diputades del Grup Popular en Les Corts. Estaven tant eufòrics que ni paraven atenció al Ple. No era per a menys, tenint en compte que havien recuperat l’alcaldia de la segona ciutat més important del País Valencià, Alacant, a un any i escaig de les eleccions municipals. La primera bona notícia en molt de temps per al PP. I el millor de tot és que ni tan sols havien hagut d’esforçar-se. Solament havien hagut d’esperar per tal de recollir el saborós fruit en el seu punt idoni de maduresa.
Isabel Bonig, amb la sobredosi de vitamines que li havia aportat la investidura de Luis Barcala com a alcalde, s’atreví a parlar de “l’inici de la reconquesta”, referint-se a una ciutat que, ves per on, encara conserva el seu topònim en llengua àrab −Al-Laqant−. Una afirmació amb ressonàncies històriques que ens situa en un camp de batalla perquè, com diria Foucault invertint el famós aforisme de von Clausewitz: “La política és la continuació de la guerra per altres mitjans”.
Que la reconquesta dels populars comence pel sud del territori no és un fet intranscendent, com tampoc no ho és la manera en què s’ha produït. No oblidem que fa vint-i-sis anys, Zaplana va ser catapultat al poder gràcies a la trànsfuga més famosa de la història, Maruja Sánchez, qui va vendre car el seu vot: un sou per a tota la vida per a ella i per al seu home com a assessors de l’Ajuntament de Benidorm i de la Diputació Provincial, respectivament, la qual cosa va generar una despesa d’1,8 milions d’euros en 18 anys, i això sense comptar els pagaments realitzats a empreses lligades a la parella.
El veterà periodista Adolf Beltrán es preguntava el mateix dijous quin era el preu de la trànsfuga Nerea Belmonte per permetre la investidura de Barcala com a alcalde d’Alacant amb el seu vot en blanc. Un sou durant l'any que queda fins a les pròximes eleccions municipals? Amb el precedent de Maruja Sánchez, la Bienpagá, és molt dubtós que així siga.
L'any 1991 l’actuació del Partit Popular s’ajustà a la vella màxima atribuïda a Maquiavel segons la qual “la finalitat justifica els mitjans” i, amb la distància temporal, podem concloure que resultà l’operació política més reeixida d’un partit polític en el marc del sistema de partits valencià. Eduardo Zaplana va ser investit alcalde de Benidorm un 22 de novembre i quatre anys després va convertir-se en President de la Generalitat, de manera que va donar el tret d’inici a un període d’hegemonia indiscutible del PP que no finalitzaria fins la desfeta de 2015.
A ulls de qualsevol és evident que els populars repeteixen la fórmula utilitzada, perquè saben molt bé que els pecats polítics s’absolen a les urnes. Així que sols espere que els dirigents dels diferents partits de l’esquerra valenciana prenguen bona nota del que ha ocorregut al sud del país, perquè el resultat del ple d’investidura d’Alacant em sembla un presagi ominós. Tant de bo m’equivoque.

📱Article publicat a: https://www.diarilaveu.com/columnista/81275/un-presagi-ominos