60 anys d’una “Partició” que canvià per a sempre el món

(Entrada publicada originàriament el 14 d'agost de 2007 al bloc cat.bloctum.com/diferenciairepeticio)

(Notícia extreta del diari Gara)

En la matinada del 14-15 d’agost de 1947, Índia i Pakistan declaraven les seues respectives independències sobre els calius de l’imperi britànic.

En aquesta era de profusió i abús dels aniversaris rodons, pocs fets històrics com el naixement d’Índia i Pakistan -aquest farà seixanta anys- passaran tan desapercebuts. I això que la “Partició”, terme encunyat per l’Imperi Britànic, que a dia d’avui pot considerar-se un procés inacabat, donà origen a dos dels sis estats més poblats del planeta.

Alguna cosa hi tindrà a veure, sens dubte, la precaució de no despertar vells fantasmes entre dos enemics irreconciliables que han lliurat diverses guerres en aquest mig segle llarg i que posseeixen, ambdós, arsenal nuclear.

Però, des de la perspectiva d’Occident, aquest oblit tracta d’amagar la responsabilitat de la metròpoli en un procès que, com la gran majoria de les descolonitzacions que s’han donat al llarg de la història, va estar plagat de tragèdies i conseqüències dramàtiques que persisteixen a l’actualitat.

Esgotada per sis anys de contesa (la Segona Guerra Mundial) i pressionada per la lluita d’alliberament nacional protagonitzada els últims anys, tot i que no de manera exclusiva, pel Partit del Congrés, Gran Bretanya vol posar punt i final a dos llargs segles de dominació: la seua explotació i administració del subcontinent indi que, amb cinc milions de quilòmetres quadrats, comptava llavors amb tres-cents milions d’habitants, començà el 1777 de la mà de la Companyia de les Índies Orientals.

Un control britànic que es va forjar sobre les ruïnes de l’imperi mogol (dinastia musulmana) i que, utilitzant la vella estratègia de “divideix i venceràs” va anul.lar un contra altre els poders locals dels distints territoris que composaven el Raj -com era conegut el subcontinent durant aquella època-.

Més a prop en el temps, a mitjans del segle XIX, la corona britànica assumeix directament el control de l’administració de l’imperi després de la rebel.lió dels Cipayos, una revolta en la que tindran un paper destacat els dirigents de la població musulmana del subcontinent, un quint del total.

Aquests dirigents assistiran amb preocupació al naixement del Congrés Nacional Indi, dirigit per les elits de la majoria hindú -en el què els musulmans no arribaran a superar mai el 6% de delegats-.

Dos Estats

L’estratègia de divisió impulsada per Londres no descansa i les seues promeses de “més democràcia” -a favor de la majoria hindú- en un escenari de febles equilibris entre ambdues comunitats a moltes províncies acaba per convèncer els dirigents musulmans de la necessitat d’assegurar-se, en el futur, el seu propi Estat.

El cataclisme que el final del califat otomà després de la Primera Guerra Mundial suposa per a tot el món musulmà, i per als musulmans del Raj en particular, serà aprofitat per la Lliga Musulmana, nascuda també a finals del segle XIX, per promoure la solució dels “dos estats”. Cal destacar la paradoxa de què aquest moviment va nàixer i es va forjar a estats amb majoria hindú en els quals els musulmans eren minoria.

Pakistan, un acrònim

D’aquí a la recerca d’un nom que aglutinés en el futur els musulmans del Raj hi ha un pas. El terme Pakistan se sentirà per primera vegada en ambients estudiantils a Cambridge. La P correspon al Punjab, la A als afgans de la frontera (els pastuns de les zones frontereres actuals), la K al Caixmir, la S al Sind i el TAN a Balutxistan. Pot observar-se l’absència de cap referència a Bengala. En llengua urdu Pakistan es pot traduir, a més, com “El país dels purs”.

Mohamed Ali Jinnah, líder de la Lliga Musulmana i pare fundador del futur Pakistan, liderarà les negociacions amb el Partit del Congrés i amb Londres per a aconseguir l’objectiu.

El desenllaç s’acosta i Mahatma Gandhi, líder espiritual del Partit del Congrés, proposa el 1944 a Ali Jinnah una àmplia autonomia en una futura Índia independent. La Lliga Musulmana, que aconseguirà en les eleccions de l’any següent uns resultats històrics -després d’haver aconseguit condemnar a l’ostracisme les formacions unionistes fins feia poc majoritàries a les províncies de majoria musulmana com el Punjab-, rebutja l’oferta.

L’any següent, un últim intent per evitar l’emergència de dos estats amb la creació d’un Estat Federal unitari fracassa per la negativa, aquesta vegada, del líder polític del Congrés, Jawaharlal Nehru. Aquest boicot provoca un alçament a Calcuta que es salda amb 5.000 morts.

La sort està llençada i l’últim virrei britànic, Lord Mountbatten, accelera els plans de retirada seguint l’esquema de “Divideix i veste’n”. El pla de partició estableix un Pakistan que inclou l’actual i Bengala Oriental (Pakistan Oriental), estat aquest últim desitjós sempre per recobrar la seua independència -ho aconseguirà amb l’ajuda d’Índia el 1971 i passarà a anomenar-se Bangladesh-. Tant el Punjab -amb una important presència de la minoria sij, amb les seues pròpies reivindicacions- com Bengala, quedaran dividits entre ambdós Estats. Junt amb els principats de Junagadh i Hyderabad, el del Caixmir musulmà -actualment dividit en tres- serà el problema més espinós i les conseqüències del qual es mantenen a l’actualitat.

La tensió en els últims mesos i la irresponsabilitat dels colonitzadors en organitzar la Partició deixarà un saldo dramàtic. Estudis eleven a un milió els morts en pogroms en una i altra banda. Pares sijs maten els seus fills per a què no siguen forçats a convertir-se a l’islam. Desenes de milers de dones són violades. Quinze milions de persones creuen les fronteres cap a un o altre estat. I els poders britànics se’n van a sa casa, tranquilament, a seguir patrocinant la seua flegma. Una flegma plagada de sang.