dilluns, 24 de setembre de 2007

El futur de Polònia

(Entrada publicada originàriament el 8 de setembre de 2007 al bloc cat.bloctum.com/diferenciairepeticio)

El passat 6 de setembre, un titular de la secció d’Internacional de El País em va cridar l’atenció: “Polonia defiende que el día europeo contra la pena de muerte incluya el aborto y la eutanasia“. I és que, tal i com es relatava a la notícia, l’executiu polonès pretenia transformar la declaració en contra de la pena capital en una declaració a favor de la vida que incloguera la condemna a l’avortament i a l’eutanàsia.
La corresponsal també recordava que l’any passat, el president polonès, Lech Kaczynski, va adavantar la seua pretensió de reobrir a la UE el debat sobre la pena de mort, un tema que podria servir als actuals líders polonesos com a bandera en la seua campanya electoral, com a exemple de defensa dels interessos de Polònia front els d’Europa.

No obstant, tal i com anunciava El País en la seua edició del 20 d’agost, els bessons Kaczynski (Lech, com a president i Jaroslaw com a primer ministre) podrien perdre les eleccions, previstes, tot i que no confirmades encara, per al proper octubre.

Les enquestes donen com a favorit el principal partit de l’oposició, la liberal i proeuropea Plataforma Cívica (PC), que aconseguiria el 33% dels vots, és a dir, la meitat dels 460 escons de la Càmera Baixa. Mentre que la formació Llei i Justícia dels germans Kazcynski (de dreta catòlica i antieuropeista) reuniria el 24%, és a dir, uns 110 diputats front els actuals 151. Pel que fa als ex-aliats del partit en el govern, la Lliga i Autodefensa, s’han unit, ja què els sondejos indiquen què no superarien el recolzament del 5% dels vots per entrar al Parlament. Per últim, l’ex-comunista Unió d’Esquerra Democràtica obtindria un 9%.

Però anem arrere. Intentem desentranyar aquest marasme de dades. En primer lloc, és necessari dir qui és qui a l’escenari polític polonès. Comencem per l’anterior partit en el govern: la Unió d’Esquerra Democràtica.

Aquesta formació, epicentre d’escàndols relacionats amb nombroses trames de corrupció, va patir tal descens en el nivell de popularitat, que la seua principal aspiració davant les legislatives de 2005 era no desaparèixer com a grup parlamentari. L’ingrés de Polònia a la UE en maig de 2004, que a priori, era considerat com el gran èxit de la UED, no va servir per canviar la seua tendència a la baixa. És més, el seu aleshores primer ministre, Leszek Miller, la dimissió del qual havia estat sol.licitada des de principis de la seua legislatura, acabà per comprometre’s a deixar el càrrec un dia després de l’entrada del seu país a la Unió. El seu succesor, Marek Belka, no aconseguí recuperar la confiança dels votants ni fer créixer l’adhesió dels ciutadans polonesos a la UE. A més, els seus plans per fer coincidir el referèndum sobre la Constitució Europea amb l’elecció presidencial de desembre de 2005 van ser cancel.lats.

La formació Llei i Justícia guanyà per un estret marge les legislatives de 2005 i aconseguí que el seu candidat (l’actual president Lech Kaczynski) fos el més votat en la segona volta de les presidencials. A pesar d’això, LJ hagué de formar govern en minoria. Les negociacions per formar gabinet amb el segon partit més votat, la Plataforma Cívica (PC) van fracassar. A partir d’aquí, la dreta catòlica i defensora dels valors familiars i patriòtics que representa LJ començà a buscar aliats entre els partits de la dreta més radical, formant coalició de govern amb els nacionalistes ultracatòlics de la Lliga de Famílies Poloneses (LFP) i la Samobroona o Autodefensa, formació camperola de tall populista. Ambdós partits caracteritzats, a més, per la seua posició obertament antieuropeista.

Els líders tant de la LFP com d’Autodefensa són dos personatges controvertits. El primer, Roman Gyertych, acusat d’antisemitisme i homofòbia per part dels seus detractors, encapçala els sectors més conservadors, mantenint una posició beligerant contra l’avortament i l’eutanàsia (s’entèn ara el per què de la notícia que comentàvem al principi?). El seu partit està vinculat a l’emissora catòlica Radio Marja, el caràcter xenòfob i txovinista de la qual ha estat reprovat pel propi Vaticà. A canvi del recolzament al nou govern, Gyertych va obtenir el càrrec de ministre d’Educació. Mentre, Andrzej Lepper, dirigent d’Autodefensa, es va convertir en el nou ministre d’Agricultura. Des dels començaments de la seua carrera política el 1992, Lepper havia organitzat nombroses protestes, algunes violentes, per denunciar la situació dels llauradors polonesos. Ser-hi condemnat a 15 mesos de presó per difamar a dos ministres el 2001no el va impedir assumir la seua cartera ministerial.

Tanmateix, el passat agost Lepper va ser destituit com a ministre d’Agricultura, acusat de rebre suborns per requalificar terrenys destinats a l’explotació agrícola. També va ser destituit el Ministre de l’Interior, Janusz Kaczmarek, a qui es considera sospitós d’haver alertat Lepper de què estava sent investigat per l’Oficina Central Anticorrupció. I és que els socis de Kaczynski estan donant una molt dolenta imatge del govern, sobretot tenint en compte que LJ va guanyar les passades eleccions amb la promesa de depurar Polònia de la corrupció i d’iniciar una “revolució moral”, basada en els “valors familiars” per renovar la vida dels polonesos i lliurar-los del “dimoni” del passat comunista. Com és evident, han batallat més per netejar tot allò que olore a comunista que per acabar amb la corrupció, ja que no sols la Lliga i Autodefensa han estat esguitats per escàndols: la formació dels bessons, LJ, està actualment al punt de mira de la Comissió Electoral Estatal per irregularitats en el finançament del partit.

De fet, segons Jacek Kucharzcyk, subdirector de l’Institut d’Estudis Públics, un think thank independent amb seu a Varsòvia, consultat per El País, el primer ministre preferiria anar a les urnes abans de què acabe aquesta investigació per evitar perdre les subvencions públiques que li corresponen a aquesta legislatura i haver de fer campanya en 2009 sense apenes fons. O siga que anticipar les eleccions a octubre o novembre tal i com s’està plantejant (doncs inicialment estaven previstes per al 2009), li vindria de perles a Jaroslaw per guanyar temps, tot i què els pronòstics anuncien una pujada en la participació (que en 2005, sols va ser del 40% per la caiguda del vot jove) que beneficiaria a la Plataforma.

De totes maneres, no podem subestimar la capacitat de LJ per a recuperar el recolzament del seu electorat. Recordem que el 2005, el partit anava segon en les enquestes i va guanyar gràcies a una agressiva campanya. A més s’han de tenir en compte les tensions que existeixen en la Plataforma entre els seus dos dirigents, Donald Tusk i Jan Rokita.

Però, i ací és on ve l’exercici de reflexió, passe el què passe a les properes eleccions, ens hem de preguntar què és el què va dur els polonesos a triar un govern d’aquesta mena, més enllà de campanyes electorals eficients. És a dir, perquè a Polònia i a altres països de l’Est (Bulgària, Eslovàquia, Hungria i Romania) la ultradreta ha triomfat. Quines són les claus que hem de manejar per entendre l’actual escenari polític als països ex-comunistes?

Les respostes a aquesta pregunta es troben, en part, a un article de Ricardo Angoso, coordinador general de l’ONG Diàleg Europeu, publicat a l’Agència d’Informació Solidària el 2 de novembre de 2006, amb el títol "Ultraderecha en Europa del Este: las razones de la sinrazón".

En ell diu el seu autor: Després d’anys d’aplicar durs ajusts econòmics i d’haver elevat al rang de religió d’Estat el neoliberalisme més ranci i fracassat, Europa de l’Est va despertant a la crua realitat i s’enfronta a les fatals conseqüències socials d’una política econòmica demencial, irresponsable i amb alts costos i sacrificis per a les seues depauperades poblacions. Les conseqüències d’aquestes polítiques econòmiques, avalades pel Banc Mundial, el FMI i la mateixa Unió Europea durant anys, comencen a mostrar els seus més perversos fruits a Bulgària, Eslovàquia, Hungria, Polònia i Romania, encara que també, pero de menor forma, a Eslovènia i la República Txeca.Així les coses, i amb la pobresa i l’atur en augment, les tensions socials han donat pas a les estridències polítiques i a l’augment en la intenció de vots dels partits antisistema, aquells que rebutgen els sistemes democràtics i que han fet de la seua animadversió a Europa el seu principal eix programàtic. Persones depauperades, sense cobertura sanitària i educativa, marginades del sistema polític, desocupades, vells sense pensió o amb ajudes raquítiques, junt amb altres persones expulsades del paisatge social, han començat a qüestionar els suposats avantatges dels canvis, què més podien fer que unir les seues voluntats polítiques a les forces antisistema?(…)
(…) a Polònia, la ultradretana Lliga de Famílies Poloneses s’ha convertit en una peça fonamental per a l’estabilitat política d’aquest país centreeuropeu. Participen al govern i defensen obertament la pena de mort, l’exclusió dels homosexuals de la vida pública i la derogació d’algunes llibertats fonamentals, per no parlar de les seues posicions retrògrades sobre el divorci i l’avortament. Una cosa que fa anys haguera sigut impensable, l’auge d’una ultradreta autoritària i xenòfoba, s’extén per tota l’Europa ex-comunista en un procés que a dia d’avui sembla imparable.
I les causes d’aquesta sense raó tenen el seu origen en l’exclusió social, en l’aplicació d’unes polítiques econòmiques que han generat unes conseqüències brutals per a la major part de la població, que se sent exclosa i aliena als processos polítics. No estaria de més, en plena eclosió ultra a tota Europa de l’Est, que els governs i institucions europees revisaren les seues polítiques de durs ajusts, sacrificis tirànnics i penalitats imposades als pobles per tal d’aconseguir inabastables objectius econòmics; només així podrà evitar-se la perillosa deriva nacionalista i populista que es viu al món post-comunista. El fracàs de l’estratègia neoliberal provoca, com s’està veient, no sols desastrosos resultats socials, sinó un munt de paradoxes polítiques d’incertes i obscures conseqüències per a tothom.


Vist així, “l’Europa dels Drets Humans” no hauria de rasgar-se les vestidures davant les polèmiques paraules dels Kaczynski i dels seus ex-socis, al cap i a la fi, de aquellos barros vienen estos lodos: la religió neoliberal que ha practicat la UE cap als països de l’Est desde la caiguda de la URSS ha estat el paradigma de l’emergència de les forces antisistema, que qüestionen aquestes polítiques i que s’aprofiten d’aquest evident descontent, tal i com va ocórrer a l’Alemanya de Weimar i a altres latituds on anidaren els feixismes de preguerra.