Entrevista a Javier Couso

(Entrada publicada originàriament el 30 d'agost de 2007 al bloc cat.bloctum.com/diferenciairepeticio)

“Hem convertit el meu germà en un símbol contra els crims de guerra i l’ocupació a l’Iraq”

dilluns, 03 juliol del 2006

Aurora Mora

El cas de l’assassinat del càmera de Tele 5 José Couso a l’hotel Palestina de Bagdad commocionava l’opinió pública en plena campanya contra el suport del govern Aznar la guerra contra l’Iraq. Els familiars i amics de Couso, lluny de claudicar, han dut a terme una important campanya sobre el cas. En aquesta entrevista conversem amb Javier Couso, germà del periodista assassinat després d’una xerrada a la Universitat de València.

Quina és la lluita iniciada pels familiars i amics de José Couso arran del seu assassinat a la guerra de l’Iraq?

La lluita és, sobretot, en entendre que és un assassinat i que hi ha una intencionalitat criminal, no sols respecte del meu germà, sinó a més periodistes, perquè es tracta d’impedir el lliure exercici de la informació a l’Iraq, començar una batalla per intentar aclarir què va passar. Ho diem així, clarament: ‘José Couso, crim de guerra’, perquè considerem que ha estat un crim de guerra. De fet, hi ha un Dret Internacional Humanitari que contempla l’atac a civils, i els periodistes ho són. Aleshores, nosaltres demanem investigació; primer, que se sàpiga què ha passat allà i quan es determine, que hi haja justícia. Vol dir açò que els responsables puguen anar a un judici civil, es puguen defensar i es determine si són culpables o innocents. S’ha de tenir en compte que el nostre país està capacitat, com a signant del Conveni de Ginebra, per jutjar aquest tipus de coses, és a dir, un crim de guerra el pot perseguir la legislació espanyola. A més, hi ha convenis bilaterals entre els Estats Units i Espanya, amb la qual cosa, a nivell jurídic, n’hi ha la possibilitat.

Com s’ha transformat el cas Couso en un assumpte polític?

Aquest ha estat el nostre afany, però clar, aquest és un assumpte polític i en aquest sentit, tant el Partit Popular com el partit que governa ara, per la seua submissió al que ells anomenen “vincle atlàntic”, ha hagut una intencionalitat perquè no puguem seguir amb açò. És per això que s’ha convertit en una lluita política, tot i que l’única cosa que volem és el que qualsevol persona que viu a un Estat de Dret creu que hi ha, que és justícia, simplement. Ni tan sols linxar-los o venjar-nos-en, res d’això: nosaltres volem que aquests tres militars, que sabem clarament que són assassins, tinguen les garanties que no va tenir el meu germà. Aquesta és realment la lluita.

Quines coses heu aconseguit?

La primera cosa que hem aconseguit és guanyar-los en el sentit que el meu germà no ha sigut oblidat. Ells el van matar i supose que el model que manegen és el d’una família que s’afona, que es tanca amb el seu dolor, però amb nosaltres han aconseguit una altra cosa, que és que hem aconseguit, amb molt de dolor, perquè hem hagut d’apartar el dol i tot allò que implica la mort d’algú, i més en aquestes circumstàncies: convertir-lo en un símbol. Un símbol contra els crims de guerra, contra l’ocupació de l’Iraq, pel dret a la informació i sobretot, com un símbol d’un crim de guerra. En aquest sentit, hem guanyat en l’àmbit ciutadà. Jo crec que moralment els hem guanyat; excepte gent obtusa, la majoria de la població, llevant criteris partidistes, han acceptat que ha estat un crim, ho defensen o no ho defensen. En aquest sentit, hem guanyat als Estats Units. Fins i tot quan jo estava per aquell país, la població mateixa, en veure el vídeo i el que havia passat, es quedaven molt sorpresos i ara ens donen suport.

I en el terrenys institucional i judicial?

Això respecte a la victòria moral. En l’àmbit institucional, hem portat el cas a diversos llocs; a parlaments autonòmics, a l’espanyol, etc. Hem aconseguit diversos pronunciaments, però no han servit de res, perquè si el Parlament europeu s’hi haguera implicat més, igual hauríem pogut fer alguna cosa, encara que intentarem reprendre aquest tema.

En el terreny judicial sí que hem aconseguit una victòria, tot i que efímera, perquè durà molt poc de temps, però hem aconseguit la primera ordre de recerca i captura internacionals contra tres militars dels Estats Units com a presumptes criminals de guerra per primera vegada en la història. És curiós el fet que, culturalment, sempre hem vist en les seues pel·lícules criminals de guerra, que era la pitjor cosa que podia ser un militar, que sempre eren militars nazis, i no: també ho són els seus militars. Així ho he vist jo a l’Iraq, i no sols pel meu germà: jo he estat a Fal·luja i he vist evidències de l’ús d’armes químiques, de napalm, assassinats de civils… Jo crec que els crims de guerra avui a l’Iraq són una constant per part de les tropes dels Estats Units.
Llavors, nosaltres hem aconseguit això fins que tres magistrats de l’Audiència Nacional, de la Sala Segona Penal, acatant ordres, perquè jo sé que hi ha motius espuris darrere i de submissió, apartant-se del dret, han legalitzat l’assassinat del meu germà, però la batalla judicial continua. Nosaltres estem disposats a durar molts anys.

Quina és l’actual situació dels periodistes a l’Iraq?

Ara mateix no hi ha espai per a dur a terme una tasca d’informació independent de l’Iraq. De fet, jo comentava en la xerrada que periodistes iraquians han fet una investigació i ens han contat que hi ha 146 periodistes assassinats a l’Iraq, més que en cap guerra, dels quals 125 són periodistes iraquians i la resta són periodistes occidentals. Entre aquests assassinats i els segrests de 33 periodistes s’ha aconseguit que no es puga informar sobre l’Iraq. Perquè els periodistes independents, que n’hi ha, van i tenen por de ser assassinats o de ser segrestats, per la qual cosa es limiten als hotels i a les zones adjacents als hotels, que realment no donen una visió del què està passant a l’Iraq. Només informen dels cotxes bomba, que són les accions que els agafen de més a prop. Llavors les informacions venen de mitjans d’agència, grans agències que, a més, viuen en llocs bunqueritzats, protegides per desenes de guàrdies de seguretat, com és el cas de Reuters o alguna altra que jo mateix vaig veure, i envien a treballar periodistes iraquians, que són els que moren. És una informació nefasta.

Què ens pot dir dels ‘periodistes empotrats’?

Els ‘periodistes empotrats’ són aquells que viatgen amb les tropes dels Estats Units i conten el que aquestes volen. Jo crec que han aconseguit, des del 8 d’abril fins ara, tancar mediàticament l’Iraq. La informació que ens arriba és totalment esbiaixada i contrasta directament amb el que jo he percebut sobre el terreny les dues vegades que he estat a l’Iraq o quan parle tots els mesos amb amics meus iraquians, que no em conten el que estem veient. De fet, jo he donat dades a la xerrada com que els atacs a les tropes de la coalició durant l’any 2005 van ser 30.000 i sols l’1% eren atacs suïcides, que és la única cosa que ix ací.

Potser aquest setge mediàtic de què parles per part dels EUA es deu al fet que no volen mostrar el desastre de l’ocupació?

Jo crec que es deu a diversos motius: en primer lloc, que no se sàpiguen els seus crims i en segon lloc, que no es veja el desastre absolut en què s’han clavat. També que la seua població no perceba que s’han recolzat en els sectors menys democràtics en el sentit literal del terme, en els iranians, que són un Estat teocràtic, que és la pitjor cosa que pot existir contrària a un règim democràtic; però tampoc volen que la Resistència es perceba com una cosa bona, ja que interessa presentar-la com a terrorista per tal que no hi haja suport solidari com va poder haver-hi en El Salvador o en altres guerrilles que han comptat amb molt de suport a Europa i altres llocs. Jo crec que volen aconseguir totes aquestes coses i per això ells necessiten controlar la informació, ja que a l’Iraq l’exèrcit pràcticament no patrulla. Patrullen de tant en tant, però sense posar el peu en terra, van en unitats cuirassades i així han convertit aquell país; aquest buit de forces s’ompli mitjançant les màfies, les milícies confessionals, els esquadrons de la mort o la Resistència. Aquest és el panorama a l’Iraq, un panorama horrible. Per això entenc que necessiten el control de la informació i, a partir d’ara, serà sempre així en qualsevol escenari.

www.josecouso.info
www.iraqsolidaridad.org
www.lavanc.com

Entrevista publicada al quinzenal valencià L’Avanç