dilluns, 24 de setembre de 2007

Reflexions a nou mesos del centenari de Salvador Allende i 34 anys del colp d’estat

(Entrada publicada originàriament l'11 de setembre de 2007 al bloc cat.bloctum.com/diferenciairepeticio)
L’article que vaig a penjar avui, 11 de setembre, ha estat publicat a la Revista Pueblos i és portada a Rebelión. Es tracta d’unes reflexions prou interessants sobre l’esquerra xilena, tenint en compte que avui fa 34 anys del colp d’Estat al país llatinoamericà. Us recomane que després d’haver llegit aquest article, el compareu amb el publicat avui a El País (a l’edició impressa) titulat “Allende, una fuerza racional”.

Esquerra i moviments socials: el desafiament de la unitat

Mario Amorós/Pueblos

Mentre que Veneçuela, Bolívia i Equador avancen cap al Socialisme del Segle XXI, a Xile el model neoliberal, administrat avui per una presidenta socialista, exhibeix l’aparença d’una fortalesa inexpugnable. El Xile actual està construït sobre les cendres de la “via xilena al socialisme”.
El moviment popular, nascut en les albors del segle XX enmig d’una repressió oligàrquica implacable, es va convertir en una alternativa real de poder a partir de la confluència del moviment obrer enla Central Única de Trabajadores des de 1953, la fundació del Frente de Acción Popular per socialistes i comunistes en 1956 i la incorporació a la lluita de masses de sectors exclosos com els pobladors i els camperols. El gran capdavanter d’aquesta unitat va ser Salvador Allende, qui sempre va prioritzar el programa polític com eix d’una plural i àmplia convergència sociopolítica.

La tirania engendrada pel bombardeig deLa Moneda va recórrer al terror com eina per a la refundació del país a partir dels dogmes neoliberals: l’extermini del moviment popular entre 1973 i 1976 va ser la condició primera per a la imposició del nou projecte de la burgesia, caracteritzat per un liberalisme econòmic a ultrança, un règim polític destinat a perpetuar-se amb l’aparença d’una “democràcia protegida” (de l’amenaça “subversiva”) i una societat sotmesa per antivalors com l’individualisme, el consumisme i un conservadurisme moral proper a l’integrisme. A principis dels anys 80, en el context d’una molt greu crisi econòmica, l’esquerra i els moviments socials van ser capaços d’impulsar les multitudinàries Protestes Nacionals que entre maig de 1983 i juliol de 1986 van desafiar a la dictadura. En aquest context, la detecció del desembarcament d’armament del Frente Patriótico Manuel Rodríguez en la platja de Carrizal Bajo per part dels aparells repressius a l’agost de 1986 i l’atemptat d’aquesta organització polític-militar contra Pinochet el 7 de setembre d’aquell any van mostrar la possibilitat d’una autèntica ruptura democràtica, per la qual cosa la dictadura i els sectors “moderats” de l’oposició democràtica (la Democràcia Cristiana i totes les fraccions del socialisme “renovat”) es van avenir a negociar.

Així es va pactar, sota els auspicis de Washington, una Transició que va tenir en el plebiscit del 5 d’octubre de 1988 la seva cruïlla èpica i que va derivar, després del traspàs de poder a Patrici Aylwin el 11 de març de 1990, en el model delineat pels assessors més lúcids del tirà: un règim amb un pes indissimulat de l’herència pinochetista (senadors designats, Constitució de 1980 tot just reformada, impunitat per als violadors dels drets humans, neoliberalisme, privilegis antidemocràtics de les Forces Armades) i una esquerra exclosa del Congrés Nacional per una llei electoral imposada per la dictadura. La imatge d’aquell període va ser l’arrogància de Pinochet, comandant en cap de l’exèrcit fins a l’11 de març de 1998. Si el moviment popular va ser derrotat l’11 de setembre de 1973 per l’acció concertada de la burgesia, les Forces Armades i l’imperialisme, un sector important de l’esquerra, el Partit Socialista, va assumir una nova derrota al submergir-se en un procés de mutació política i ideològica des de la divisió de l’organització en 1979 en dos sectors, la seua atomització durant bona part de la dècada dels 80 i la seua reunificació al novembre de 1990 amb una hegemonia indiscutible de l’aristocràcia “renovada” enfront dels sectors de base i els dirigents que defensen la identitat revolucionària que va distingir al partit de Salvador Allende durant el seu primer mig segle d’història.

Des de 1990, el país ha tingut dos presidents socialistes, Ricardo Lagos i -des de març de 2006- Michelle Bachelet, qui han mantingut les polítiques neoliberals dela Concertació, amb algunes variacions, per exemple, en drets humans i memòria històrica, però sense derogar el principal ancoratge de la impunitat (la Llei d’Amnistia de 1978), ni reivindicar el projecte revolucionari pel qual van donar la seua vida les víctimes de la dictadura. En la dècada dels 90 l’esquerra va ser capaç de superar una nova travessia del desert: immersa en una Transició pactada i excloent, molt diferent del projecte democràtic que va mobilitzar anys abans al poble; sotmès el Partit Comunista a la renúncia d’alguns dels seus dirigents, el trauma de l’esfondrament dela Unió Soviètica i el discurs mediàtic i polític sobre el “fracàs” del comunisme i la “fi dela Història”; desmovilitzada la societat, neutralitzada pel discurs del poder que exaltava el model “xilè” com un exemple de desenvolupament per a Amèrica Llatina. No obstant això, la detenció de Pinochet a Londres el 16 d’octubre de 1998 va despullar la fragilitat de la democràcia xilena i va provar, una vegada més, la necessitat de la convergència dels moviments socials i l’esquerra. El moviment de drets humans, que va ocupar un paper heroic i catalitzà la lluita per la llibertat des de finals dels anys 70, però que declinava llavors, va tornar a eixir als carrers per a exigir veritat i justícia i recolzar l’extradició del tirà a Espanya. El 12 de gener de 1998, la secretària general del Partit Comunista, Gladys Marín, havia presentat la primera querella criminal a Xile contra Pinochet i després del seu arrest a Londres li van seguir més de dues-centes denúncies. Les mobilitzacions i el treball d’un ampli col·lectiu d’advocats van aconseguir derrotar la impunitat en els tribunals i des de 1999 més de tres-cents repressors han estat processats i alguns d’ells ja han estat condemnats en ferm per les violacions dels drets humans.

Però l’esquerra no ha pogut convertir en un suport electoral rellevant l’ampli recolzament ciutadà a assumptes com aquest. Cap dels seus candidats presidencials ha superat el 5,5% que en 1993 va assolir un ecologista i fins i tot una persona amb tan elevat grau de reconeixement com Gladys Marín només va obtenir en 1999 el 3,2% dels vots. A l’octubre de 2004, una amplísima coalició de partits, moviments socials i organitzacions d’esquerra (encapçalada pel partit Comunista) denominada Juntos Podemos Más (JPM) va arribar gairebé el 10% dels vots en les eleccions municipals, va conquistar quatre ajuntaments (en un país amb poc més de 300 municipis) i es va aproximar al centenar de regidors. No obstant això, al desembre de 2005 el seu candidat presidencial (l’humanista Tomás Hirsch) tot just va superar el 5%. En la segona volta, en la qual van competir Bachelet i el conservador Sebastián Piñera, el Partit Comunista va lliurar el seu suport a la candidata socialista en considerar que les reformes democràtiques que requeria el país serien impossibles amb un govern dretà. En canvi, els humanistes i altres petits grups de l’aliança van predicar la neutralitat i des de llavors el Juntos Podemos Más roman hibernat i fragmentat.

Junt a les successives aliances construïdes des de principis dels anys 90 pel partit Comunista (des del Movimiento de Izquierda Democrático Allendista al JPM), hi ha hagut altres sectors obstinats a crear opcions alternatives al neoliberalisme, com les candidatures ecologistes que van concórrer en les eleccions presidencials de 1993 i 1999 o el moviment Fuerza Social y Democrática, impulsat fa un lustre per personalitats com Jorge Pavez (ex membre del Comitè Central del Partit Comunista i president del Col·legi de Professors) i la revista Punto Final. En l’últim temps han sorgit diverses iniciatives. D’una banda, al maigla Fuerza Social y Democrática,la Nueva Izquierda (encapçalada per diversos expresidents de l’emblemàtica Federación de Estudiantes dela Universidad de Chile) i el moviment Surda van anunciar la seua imminent convergència en un partit l’objectiu del qual serà penetrar en l’electorat progressista dela Concertació.

Per una altra, el suport comunista a Michelle Bachelet en la segona volta ha obert pas a un intens procés de negociacions per a reformar el sistema electoral amb l’objectiu de posar fi a l’exclusió parlamentària de l’esquerra. En aquest sentit,la Central Unitaria de Trabajadores (CUT) ha impulsat el Parlamento Político y Social que ha realitzat importants actes de masses i en el qual participen personalitats del Partit Socialista i dela Democràcia Cristiana, a més dels comunistes i altres sectors compromesos amb aquestes reformes democràtiques. El compromís de Bachelet amb la finalitat de l’exclusió de l’esquerra, inclòs en el seu simbòlic discurs del 21 de maig, i l’obertura de sectors dela Concertació a aquesta negociació han propiciat un viratge important en l’estratègia política del Partit Comunista. El 3 de juny en la seua intervenció amb motiu del 95º aniversari del Partit de Recabarren, Neruda i Víctor Jara en un llegendari Teatre Caupolicán abarrotat per milers de persones, el seu president, Guillermo Teillier, va explicar el canvi estratègic que conduïx a la major força de l’esquerra a mantenir la seua aposta indeclinable per conformar un ampli moviment sociopolític alternatiu al neoliberalisme, però també a buscar acords amb el Govern entorn d’un programa de reformes democràtiques (nova llei electoral, abolició del codi laboral impost per la dictadura encara vigent, recuperació de la gran mineria del coure, veritat i justícia en matèria de drets humans…).

Altra iniciativa rellevant sorgida aquest any és la crida a lluitar per una Assemblea Nacional Constituent, recolzat per desenes d’organitzacions i personalitats de l’esquerra ja que l’actual Constitució, assenyalen els seus impulsors, empara als “poders fàctics que ahir es van servir de la tirania i que avui gaudeixen d’ocults i irritants privilegis”, representa “la continuïtat jurídica de la dictadura i impedeix l’establiment d’un règim veritablement democràtic”. Molt significatius han estat també dos moviments socials que han emergit amb gran capacitat de lluita i de proposta. Al maig i juny de 2006 els pingüins (estudiants secundaris) van protagonitzar una ocupació massiva de liceus i les marxes més multitudinàries des del final de la dictadura, amb un discurs de defensa d’una educació pública de qualitat i de confrontació amb la retòrica neoliberal. I des de principis d’aquest any l’engegada del pla de transports Transantiago (un dels grans projectes de Lagos i metàfora d’una Concertació instal·lada en l’autocomplaença i la tecnocràcia neoliberal) ha originat les mobilitzacions dels sectors populars dela Regió Metropolitana, que exigeixen un sistema de transport públic, amb preus accessibles, més freqüències i més rutes. A més, en els últims mesos els treballadors forestals, els del coure o els de la recollida d’escombraries han emprès accions de protesta que, més enllà de les seues respectives reivindicacions concretes, apunten a una impugnació del model neoliberal, com es va apreciar també en la massiva jornada de protesta obrera convocada perla CUT el 29 d’agost i que va obtenir també el suport exprés de l’adreça del Partit Socialista, al que pertany Michelle Bachelet.

Totes aquestes lluites i moviments (i altres, com les organitzacions sindicals crítiques ambla CUT i tota la miríada d’associacions que lluiten per la memòria i contra la impunitat), totes les expressions de la pluralitat de l’esquerra política i social, haurien de confluir per a construir una alternativa a la dreta i ala Concertació amb el nord irrenunciable de la transformació de la societat. El pròxim 26 de juny commemorarem el centenari del naixement de Salvador Allende, del nostre benvolgut Company President, efemérides que pot servir per a reflexionar sobre les lliçons d’un passat amb victòries inoblidables i derrotes doloroses i, amb tota la força de la memòria, avançar cap a la unitat que permeta al poble xilè lluitar, de la mà dels pobles germans d’Amèrica Llatina i el món, per a conquistar les grans alberedes: el Socialisme del Segle XXI.