Toca parlar de Veneçuela

(Entrada publicada originàriament el 15 de juny de 2007 al bloc cat.bloctum.com/diferenciairepeticio)

Bones,

Últimament Veneçuela està en el punt de mira del mitjans de comunicació espanyols.
No tots; menys mal que sempre ens quedarà Rebelión. El director, del qual, per cert, ha participat en un debat sobre el resobat tema de RCTV i el govern bolivarià, que s’emetrà aquest diumenge a La 2.

Certament li ho han posat difícil a Pascual Serrano: sembla que li tocarà polemitzar amb bèsties manipuladores, com fa poc els tocà lidiar a Carlos Fernández Liria i Luis Alegre, (professors de Filosofia de la UCM i autors de ‘Pensar Venezuela, pensar la democracia’ Ed. Hiru-) en el debat alçat de to d’Apenas 3. Esperem, no obstant, que la periodista de La 2 siga una miqueta més professional que els mediocres presentadors del canal privat.

Bé, en tot cas, m’agradaria parlar de Veneçuela. De com s’ha dut a terme una reforma democratitzadora que qualsevol demòcrata de veritat hauria de recolzar. Però com que jo no he estat allà, és necessari donar pas a gent que sí ho ha fet i ha vist, amb els seus propis ulls, els canvis realitzats en pos de la democràcia.

Aprofite per a tal qüestió el blog de Sandro Maccarrone (http://maccarrone.blogspot.com/), que a través d’una polèmica amb un amic seu a partir d’un article escrit per aquest últim, ens conta una miqueta la seua experiència:

Passo ara a comentar una altra afirmació de l’esmentat article: els programes socials a Veneçuela no s’han utilitzat per bastir un estat del benestar sinó una xarxa política.

En primer lloc cal tenir en compte quina situació es troba el Moviment V República quan arriba el govern veneçolà, si no, un s’arrisca a ser anti-històric, anti-dialèctic, o, dit de forma més planera, un il·lús.

L’estat veneçolà heredat del “pacto de punto fijo”, no era democràtic des de cap dels punts de vista a què m’he referit en l’entrada anterior. No ho era ni molt menys en el terreny social, amb un índex de pobresa del 70%, amb un teixit productiu i agrari completament desmantellat i amb una economia fonamentada en el sector petrolier, els recursos del qual, com és ben sabut, no revertien en la majoria dels veneçolans i veneçolanes.

El sistema representatiu, a més de ser víctima d’uns conguts alts índexs de corrupció, patia dèficits democràtics. En efecte, centenars de milers de persones no disposaven de la seva “cédula” (carnet d’identitat) i per tant no podien ni tan sols exercitar el vot. Al costat d’aquest fet, la densitat de col·legis electorals era altament desigual entre els barris adinerats i els barris populars. Les gents dels “cerros” es veien obligades a recórrer llargues distàncies per accedir al col·legi més propers, i, com es podria esperar, la majoria acabaven per no fer-ho. De democràcia participativa, òbviament, cap senyal.

En arribar al govern, que no al poder, el moviment bolivarià ha de fer front a una contradicció entre la voluntat de refundar l’estat, en un sentit social, i la necessitat de donar resposta a les necessitats més que urgents d’aliments, educació, sanitat, treball i habitatge. De manera, que d’una banda, s’inicia un procés constituent per canviar les bases de l’Estat i la nova constitució acaba sent aprovada en referèndum per, si no recordo malament, un 70-80% dels votants.

Però com li he sentit dir a l’Andrés alguna vegada, una llei pot ser molt bona, però si els que després l’han d’aplicar no se la creuen, serveix de poc. En un país com Veneçuela, que durant anys s’havia mantingut en base a les xarxes clientelars a partir de les engrunes dels beneficis del petroli, l’estructura burocràtica estatal suposava un fre enorme per a la implementació de les reformes. De maneta que s’opta per treballar a dos ritmes. D’una banda, cal democratitzar i universalitzar les estructures estatals, de l’altra cal començar a impulsar millores en la qualitat de vida de les persones, que també generin entusiasme i confiança en la política com a eina per transformar la realitat.

És així com apareixen les “Misiones”, programes socials que pretenen garantir drets fonamentals i que no s’apliquen de forma “despòtica il·lustrada” sinó que s’implica la població en la seva gestió i en la seva evaluació. D’aquests programes se’n beneficien, per suposat tots els veneçolans i veneçolanes, tant és, que en les darreres conteses electorals, els candidats opositors es comprometien a mantenir-los. Però no només això. Un dels seus aspectes més positius és que més enllà de pal·liar de forma immediata les carències del sistema públic, sobretot proporcionen eines per a l’autonomia i la seguretat de totes les persones. A tall d’exemple, situaré la “Misión Vuelvan Caras” que té com a objectiu la capacitació professional dels qui se’n beneficien, per poder trobar aviat una feina. O també tots els programes de microcrèdits (amb especials facilitats per a dones i indígenes) per a l’impuls d’empreses i cooperatives. En alguns casos, aquesta xarxa ha de tenir caràcter transitori, a mesura que les estructures públiques es vagin modificant (com s’està fent amb les escoles, o amb els hospitals) i en d’altres possiblement es converteixi en nova estructura pública. Estic d’acord que aquesta és una condició necessària un cop superada l’excepcionalitat.

En el terreny de la democràcia representativa, hi ha hagut un exhaustiu procés de censament de totes les persones que no disposaven de “cédula”, reduint al màxim els obstacles burocràtics. S’ha augmentat el nombre de col·legis electorals, per aconseguir-ne una distribució equilibrada. Més enllà d’això, s’han introduit diverses mesures de control i fiscalització dels càrrecs institucionals, entre les quals, la més coneguda, la capacitat de revocació de qualsevol càrrec electe, amb un 20% de signatures dels votants. Un cop més, aquestes eines poden ser i són emprades per tothom. Ja es va donar el cas amb el Referèndum revocatori celebrat a l’agost del 2004, sota l’ull atent d’organsmes tant poc sospitosos de comunisme com el centre Carter, en què el NO es va imposar amb un 60% dels sufragis. En relació a la separació de poders us convido a preguntar-vos, com pot ser que la majoria de les persones i els mitjans que van particiapar en el cop d’estat de 2002 no hagin estat empresonades. Potser tingui a veure amb les decisions del Tribunal Superior de Justícia veneçolà?

I finalment la democràcia participativa. Com ja he dit, tota l’acció de govern, des de l’elaboració de la Constitució Bolivariana, fins al desplegament de les Misiones, passant per l’impuls dels mitjans de comunicació comunitaris o la gestió dels públics (en aquest sentit, jo vaig poder visitar l’emisora VIVE i si voleu un altre dia us en puc parlar), porta inevitablement associat un procés d’organització de la societat civil i de participació d’aquesta en la presa de decisions. Obviament es tracta en molt casos d’experiències noves, contradictòries i que no escapen dels vicis sociològics de la societat veneçolana. Recordo que el Bernat, el Julián i l’Adriana ens explicaven que en una determinada població, van estar discutint amb uns dels responsables d’una de les Misones, perquè després del referèndum, havien decidit discrminar aquells que havien signat contra Chávez. Però l’important és que la directriu general no és aquesta, tal i com ja he aclarit abans. Per tal de posar una mica d’ordre entre el caos generat per l’efervescència organitzativa, fa poc s’ha aprovat una “Ley de Consejos Comunales” que unifica criteris i metodologies de treball. És també remarcable l’esforç que s’ha fet perquè tothom conegui les lleis i la constitució. Tots els que hem estat a Veneçuela, hem pogut veure en algun moment o altre algú aixecant la “bicha”. Em sembla que si el que es vol són clients i clientes, no se’ls donen les eines per poder reivindicar els seus drets legítimament, sinó que se’ls manté en una ignorància dependent.

En definitiva, no pretenc dir ni molt menys que sigui partidari d’exportar el model veneçolà, ni les seves solucions concretes als seus problemes particulars. Però sí crec que s’han de conéixer amb detall els fets i sobretot que, tal i com ens recordava fa uns dies l’Aurora Morales, diputada del Movimiento V República, a Veneçuela s’està actuant sempre dins de la legalitat i amb respecte exquisit de la Constitució.