(Entrada publicada originàriament el 29 de maig de 2007 al bloc cat.bloctum.com/diferenciairepeticio)
Estava escrit que aquest cap de setmana hauria de patir. I és que em tocà fer de presidenta de mesa electoral. Si bé ja havia decidit feia un temps que participaria (amb el meu vot) en el paripé de les eleccions, no m’esperava que a més em flagelaren d’eixa manera.
La necessitat d’un canvi de govern al País Valencià com a simple element d’una cultura democràtica va ser una qüestió central en la meua reflexió a l’hora d’articular el vot. De fet va ser la única, doncs l’alternança partidista no pot donar cap solució als problemes estructurals de la societat valenciana. El meu vot, per tant, no implicava cap alegria ni cap confiança en el possible “tripartit” de progrés i valencianista.
Però ho he de reconéixer: això va ser al principi, feia un parell de mesos; època en la qual veia molt factible una nova majoria absoluta del PP. Tanmateix, en els últims dies, començava a florir en la meua persona l’esperança del canvi possible, del canvi necessari i em vaig deixar dur: vaig deixar de banda la possibilitat de què es donara una nova majoria absoluta de la dreta i vaig guiar-me pel desig de canvi. És a dir, vaig onnubil.lar la meua capacitat de reflexió, d’anàlisi de la realitat, per una espècie d’optimisme esperançador a l’estil més militant o simpatitzant d’una organització partidària. Vist el resultat, he de pegar-me “con un canto en los dientes” i no m’importa reconéixer-ho per a aprendre de la meua errada.
Sens dubte, és molt greu que m’haja deixat seduïr pels cants de sirena dels partits polítics i no haja fet massa cas a la meua capacitat analítica, que, mitjançant una visió acurada de la realitat que m’envolta, haguera acabat determinant que no cabia il.lusió perquè la majoria absoluta de Camps no només no era remota, sinó que era prou factible, com finalment ha estat. Tot i que el canvi hauria estat positiu per una simple qüestió de “regeneració democràtica”, hauria d’haver mantingut els peus en terra. Si així hagués estat, sabria que la situació política del País Valencià és tan crua i penosa que és quasi insuportable per a la gent que, com jo, tenim una sèrie de sensibilitats nacionals i d’esquerres.
Això no vol dir que no hagués votat o que, com van vaticinar alguns companys, m’anava a apenedir del vot pràcticament només haver-lo dipositat a la urna. No. Això vol dir ni més ni menys que m’apenedisc d’haver-me cegat amb sentiments esperançadors i d’haver-me allunyat d’una anàlisi serena i objectiva de la política valenciana. En tot cas, i no per això vull justificar-me, es tracta d’un comportament molt humà i ara he d’assumir la victòria del PP valencià amb una amargor prou desagradable.
En el cas de Torrent, que és el meu poble, sí s’ha produït un canvi a l’alcaldia però en el sentit invers: el PSOE ha estat desbancat pel PP per primera vegada a la història democràtica torrentina.
Pel què he assenyalat abans, tal vegada penseu que estaré contenta, perquè per fi s’ha tirat els socialistes de la poltrona, però aquest cas és diferent. Si bé les dinàmiques especulatives i de despilfarro no saben de color polític, el bén cert és que el PP no suposarà, a Torrent, una contracció d’eixe despilfarro i d’eixes dinàmiques depredadores, vistes les seues polítiques arreu del territori valencià. Però en tot cas, el que em fot de veritat és la insensibilitat mostrada pels torrentins i torrentines. Fa no massa temps, tingué lloc l’accident del metro i un gran nombre de conciutadans meus va morir en ell. Què passa quan arriben les eleccions? Que es regala l’alcaldia al PP. I què ha fet el PP torrentí per merèixer-se l’alcaldia? Posar de cap de llista a una “niña bien” de 25 anys que no s’entera de res i que van a manipular com els dóne la gana.
Com podeu imaginar, el diumenge a la nit em vaig gitar desfeta física i psicològicament. Com no havia d’estar-ho? Setze hores allà, a la taula electoral, aguantant als capullos dels interventors i clavant sobres a les urnes i a l’hora del recompte, enterant-me a poc a poc de què a casa teníem nova alcaldesa i que al País tindríem els mateixos quatre anys més (la qual cosa suposa una tortura de setze anys). Pensava que tindría malsons. Però vaig dormir tranquil.lament. I és que a mi, la son, no em la toca ningú…
A l’endemà estava una miqueta de mala llet. Per a arreglar-ho, un revisor del metro va cometre una injustícia contra la meua persona i vaig muntar una senyora escena dintre del vagó (us ho podeu creure? Ho estic escrivint i em bull la sang!) però més tard, em vaig aplicar una teràpia de xoc i em vaig relaxar.
La teràpia consistia en anar a la llibreria Primado a comprar-me el llibre que la meua e-amiga Míriam em va recomanar en un comentari al blog: El yo saturado de Kennet J. Gergen. Tot i que no el teníen, el vaig encomanar i vaig aprofitar per pillar-me dues revistes força interessants: una d’elles ja la coneixia,
la New Left Review, de l’editorial Akal i l’altra va ser un descobriment, Mientras tanto, d’Icaria.
No són números recents, però no m’importa, alguns articles han de ser brutals. Per exemple a
la NLR hi trobem textos de Jean Braudillard (Las piras de otoño), Forrest Hylton (Avalancha en Bolivia), Álvaro García Linera (Crisis del Estado y poder popular), Georgi Derluguian (Maquiavelos para postmodernos), etc. I a l’altra, tot i que els autors són més desconeguts -excepte Karl Marx-, els articles no deixen de ser igual d’interessants: Las razones del “terrorismo global”, Capitalismo globalizado en
la República Popular China, El Vietnam hacia dentro, Soberanía alimentaria: Respuesta y Alternativa Campesina, etc.
Però el que més m’ha agradat d’aquestes noves adquisicions, és descobrir que, en el cas de Mientras tanto, hi ha la possibilitat de subscriu-re’s debades al butlletí electrònic que publiquen amb periodicitat mensual. Només heu de sol.licitar-ho a:suscripciones@mientrastanto.org
Com m’agrada compartir el coneixement i és que… omnia sunt communia! Així que ja sabeu! Podeu subscriu-re’s i saber una miqueta més (que mai està de més) de manera gratuïta… Jo, evidentment, no tardaré res en fer-ho i així començaré bé la jornada. Espere no creuar-me amb revisors dictatorials al llarg del que em resta del dia, i, per suposat, espere que no us passe a vosaltres! Que tingueu un bon dia!!!
Estava escrit que aquest cap de setmana hauria de patir. I és que em tocà fer de presidenta de mesa electoral. Si bé ja havia decidit feia un temps que participaria (amb el meu vot) en el paripé de les eleccions, no m’esperava que a més em flagelaren d’eixa manera.
La necessitat d’un canvi de govern al País Valencià com a simple element d’una cultura democràtica va ser una qüestió central en la meua reflexió a l’hora d’articular el vot. De fet va ser la única, doncs l’alternança partidista no pot donar cap solució als problemes estructurals de la societat valenciana. El meu vot, per tant, no implicava cap alegria ni cap confiança en el possible “tripartit” de progrés i valencianista.
Però ho he de reconéixer: això va ser al principi, feia un parell de mesos; època en la qual veia molt factible una nova majoria absoluta del PP. Tanmateix, en els últims dies, començava a florir en la meua persona l’esperança del canvi possible, del canvi necessari i em vaig deixar dur: vaig deixar de banda la possibilitat de què es donara una nova majoria absoluta de la dreta i vaig guiar-me pel desig de canvi. És a dir, vaig onnubil.lar la meua capacitat de reflexió, d’anàlisi de la realitat, per una espècie d’optimisme esperançador a l’estil més militant o simpatitzant d’una organització partidària. Vist el resultat, he de pegar-me “con un canto en los dientes” i no m’importa reconéixer-ho per a aprendre de la meua errada.
Sens dubte, és molt greu que m’haja deixat seduïr pels cants de sirena dels partits polítics i no haja fet massa cas a la meua capacitat analítica, que, mitjançant una visió acurada de la realitat que m’envolta, haguera acabat determinant que no cabia il.lusió perquè la majoria absoluta de Camps no només no era remota, sinó que era prou factible, com finalment ha estat. Tot i que el canvi hauria estat positiu per una simple qüestió de “regeneració democràtica”, hauria d’haver mantingut els peus en terra. Si així hagués estat, sabria que la situació política del País Valencià és tan crua i penosa que és quasi insuportable per a la gent que, com jo, tenim una sèrie de sensibilitats nacionals i d’esquerres.
Això no vol dir que no hagués votat o que, com van vaticinar alguns companys, m’anava a apenedir del vot pràcticament només haver-lo dipositat a la urna. No. Això vol dir ni més ni menys que m’apenedisc d’haver-me cegat amb sentiments esperançadors i d’haver-me allunyat d’una anàlisi serena i objectiva de la política valenciana. En tot cas, i no per això vull justificar-me, es tracta d’un comportament molt humà i ara he d’assumir la victòria del PP valencià amb una amargor prou desagradable.
En el cas de Torrent, que és el meu poble, sí s’ha produït un canvi a l’alcaldia però en el sentit invers: el PSOE ha estat desbancat pel PP per primera vegada a la història democràtica torrentina.
Pel què he assenyalat abans, tal vegada penseu que estaré contenta, perquè per fi s’ha tirat els socialistes de la poltrona, però aquest cas és diferent. Si bé les dinàmiques especulatives i de despilfarro no saben de color polític, el bén cert és que el PP no suposarà, a Torrent, una contracció d’eixe despilfarro i d’eixes dinàmiques depredadores, vistes les seues polítiques arreu del territori valencià. Però en tot cas, el que em fot de veritat és la insensibilitat mostrada pels torrentins i torrentines. Fa no massa temps, tingué lloc l’accident del metro i un gran nombre de conciutadans meus va morir en ell. Què passa quan arriben les eleccions? Que es regala l’alcaldia al PP. I què ha fet el PP torrentí per merèixer-se l’alcaldia? Posar de cap de llista a una “niña bien” de 25 anys que no s’entera de res i que van a manipular com els dóne la gana.
Com podeu imaginar, el diumenge a la nit em vaig gitar desfeta física i psicològicament. Com no havia d’estar-ho? Setze hores allà, a la taula electoral, aguantant als capullos dels interventors i clavant sobres a les urnes i a l’hora del recompte, enterant-me a poc a poc de què a casa teníem nova alcaldesa i que al País tindríem els mateixos quatre anys més (la qual cosa suposa una tortura de setze anys). Pensava que tindría malsons. Però vaig dormir tranquil.lament. I és que a mi, la son, no em la toca ningú…
A l’endemà estava una miqueta de mala llet. Per a arreglar-ho, un revisor del metro va cometre una injustícia contra la meua persona i vaig muntar una senyora escena dintre del vagó (us ho podeu creure? Ho estic escrivint i em bull la sang!) però més tard, em vaig aplicar una teràpia de xoc i em vaig relaxar.
La teràpia consistia en anar a la llibreria Primado a comprar-me el llibre que la meua e-amiga Míriam em va recomanar en un comentari al blog: El yo saturado de Kennet J. Gergen. Tot i que no el teníen, el vaig encomanar i vaig aprofitar per pillar-me dues revistes força interessants: una d’elles ja la coneixia,
la New Left Review, de l’editorial Akal i l’altra va ser un descobriment, Mientras tanto, d’Icaria.
No són números recents, però no m’importa, alguns articles han de ser brutals. Per exemple a
la NLR hi trobem textos de Jean Braudillard (Las piras de otoño), Forrest Hylton (Avalancha en Bolivia), Álvaro García Linera (Crisis del Estado y poder popular), Georgi Derluguian (Maquiavelos para postmodernos), etc. I a l’altra, tot i que els autors són més desconeguts -excepte Karl Marx-, els articles no deixen de ser igual d’interessants: Las razones del “terrorismo global”, Capitalismo globalizado en
la República Popular China, El Vietnam hacia dentro, Soberanía alimentaria: Respuesta y Alternativa Campesina, etc.
Però el que més m’ha agradat d’aquestes noves adquisicions, és descobrir que, en el cas de Mientras tanto, hi ha la possibilitat de subscriu-re’s debades al butlletí electrònic que publiquen amb periodicitat mensual. Només heu de sol.licitar-ho a:suscripciones@mientrastanto.org
Com m’agrada compartir el coneixement i és que… omnia sunt communia! Així que ja sabeu! Podeu subscriu-re’s i saber una miqueta més (que mai està de més) de manera gratuïta… Jo, evidentment, no tardaré res en fer-ho i així començaré bé la jornada. Espere no creuar-me amb revisors dictatorials al llarg del que em resta del dia, i, per suposat, espere que no us passe a vosaltres! Que tingueu un bon dia!!!
1 comentari:
No perdem la calma ! INVITO A VALERIANES O A TILES ! AVUI PAGO JO !
És evident, el món s’ha tornat boig. No només València, Catalunya…o el mismo Madrid, no! Tots plegats. Aurora, el problema està en que per molt que estiguem “tots plegats, o bé “tots junsts”, en massa, en col.lectivitat, sigui pel que sigui, som éssers rematadament individuals. Per exemple: T’esperes al metro, veus “gent” al teu costat i tothom està amb el seu mp3 o iPod, o el que sigui, d’acord…compartim espai, però…no paraules. Aquest espai es comú de tots, es nostre, meu i teu, i del de més enllà. Ens manca paraules, diàleg. Un diàleg ordenat, asserenat i recapacitat. Imagina’t, per exemple (i seguint amb el mateix exemple) que agafem aquest personal que estava escoltant música al metro, i de sobte dius: “A quí li agrada el futbol ?” ,estic seguríssima que algú o altre es pronunciaria. I entre ells es parlarien, s’intercanviarien experiències, etc. (de forma ordenada, esverada, cridant…com sigui).
M’explico: Hauriam de compartir més paraules, i potser, no tant espai. Tu i jo estem en un mateix “espai” però el nostre espai és la nostra manera de pensar, ens uneix. I jo no t’he preguntat si t’agradava el futbol…però en el teu “espai” particular (o sigui, el teu blog) m’hi he trovat un lloc que encaixa amb el meu d’espai, el qual fa que em resulti còmode d’esciure, compartir, etc…M’agrada.
Potser el problema és que no és creen aquest tipus d’espais entre les persones, espais per compartir, per expresar-se i, amb aquestes expresions complementar-nos… Hi ha cosa més bonica que això? A mi això em motiva. Malauradament, som éssers rematadament individuals. Quan em de lluitar per una causa comuna no ens sabem organitzar bé, tant sigui organització amb el grup de coetanis, o sigui la nostra organització interna (o sigui, saber el què pensem, tenir clars els nostres ideals̷ Tot influeix.
Els guanyadors, tenen organització, ja que sense ella, (com les ovelletes i el gos)…es perdrien. La necessiten per supervivència, però en això ens superen. En canvi, nosaltres, individualistes de mena, ens pensem que som poderosos i que no ens podem perdre, i que no necessitem cap gos. QUE SIGUI EL QUE HAGI DE SER !
Aurora…jo no puc trobar aquestes revistetes tant maques que tu tens…Ho haruem de fer com en la República, tràfic de documents ! Que com tu dius, l’intercanvi dels coneixements, la cultura…qualsevol cosa que ajudi a la creació/construcció i evolució de la integritat humana …hauria de ser democràcia ! (si vols, et passo el Gergen!)
ÀNIMS , que de roba bruta en hi ha a totes les cases (ja m’entens, no?)
Míriam.
Publica un comentari a l'entrada