dimarts, 23 d’octubre de 2007

Espai públic i democràcia de mercat

Ara que he començat les meues pràctiques a l'Ajuntament de València, a l'àrea de Serveis Socials, em sembla molt indicat transcriure el text publicat a la secció d'Opinió del diari Público, que avui, 23 d'octubre, corresponia a la filòsofa María Toledano. Un text que, com a persona crítica i futura politòloga, m'ha semblat molt interessant.

Espai públic i democràcia de mercat

Un fantasma recórre, famolenc, la democràcia de mercat. Per les fronteres transiten desvalguts i mercaderies precintades, passaports sense llustre i capitals fixos i circulants. La geografia del petroli, ara política internacional, és un arma per a la guerra: esquadres i cartabons puntiaguts. Sota la fúria dels neons, el consum la mercadotècnia (la ideologia del present continu, el discurs sentimental, circular i buit), vivim, com diu G. Agamben, en un estat d'excepció permanent. El marc constitucional que regula els drets -si de cas existeixen fóra de la formalitat jurídica de la norma- és de cristall.

En aquest context, definit el neoliberalisme com una "teoria de pràctiques polític-econòmiques que afirma que la millor manera de promoure el benestar de l'ésser humà consisteix en no restringir el lliure desenvolupament de les capacitats i llibertats empresarials de l'individu dintre d'un marc institucional caracteritzat per drets de propietat privada forts, mercat lliures i llibertat de comerç" (David Harvey, Breve historia del neoliberalismo, Akal, 2007), l'apel.lació a allò públic, al lloc de convivència i igualtat, no deixa de ser una ironia o, en el pitjor dels casos, una trampa. La confusió entre allò públic i allò col.lectiu s'estén. Tinc ja 78 anys i he vist morir a molts amics que distingien amb claredat els dos conceptes. Eren temps d'idees i caixes de resistència. Els fantasmes moderns, zombis en el paradís, arrosseguen hipoteques -relluentes boles de ferro- pels hipermercats. Han aconseguit, capitalisme popular inmobiliari, que siguem propietaris, unitats econòmiques independents sotmeses a les seues relacions de poder i dominació, éssers a mercè de l'euríbor, la precarietat laboral (i emocional) i els psicofàrmacs.

La socialdemocràcia -a diferència del neoliberalisme- porta temps preocupada per la necessitat d'harmonitzar espai públic i capitalisme. El seu prncipal objectiu és la pau social, l'estabilitat que permeta preservar el model d'explotació sense que els efectes negatius repercutisquen en la seua agenda de govern. Quan assoleix el poder, el seu càlcul del consens -herència de les lluites sindicals europees dels anys 60 i 70, el pacte capital-treball que va presidir Europa- l'incita, ja que no desitja alterar les regles, a estendre, en el cas espanyol és evident, drets socials (legítims) a grups minoritaris amb certa quota de representació a canvi de privatitzar amb discreció, aixecar algun hospital front a les desregulacions, elevar, amb percentatges ridículs, les pensions mínimes i crear guarderies a barris marginals concedint, al temps, subvencions a col.legis amb ideari de Legionari.

Engrunes polítiques, delmes laics. Ocupat el cos social en estèrils polèmiques, les xarxes macroeconòmiques es fan cada vegada més tupides. La confusió semàntica avança. Diuen "públic" als serveis generals, la intendènca bàsica de la comunitat: sanitat, educació i transport. El terme "col.lectiu" ha desaparegut del vocabulari. Cada vegada que el complex tecnològic-militar accelera el cicle del turbocapitalisme (l'expressió és de Luttwak), la socialdemocràcia apel.la a la conservació del domini públic com si es tractar de protegir una reserva natural: flora i fauna. Tot i l'aparença de llibertat, el model econòmic d'intercanvi entre empreses i nacions dissenyat pel capitalisme financer -al principi va ser el verb, Bretton Woods, 1944- constitueix la única realitat possible. Afirmar que la democràcia és incompatible amb el capitalisme -com es demostra a infinitat de països- els sembla una excentricitat radical.

En aquest territori de progressia, aeroports internacionals, aristocràcia obrera, segones residències i EPS troba la socialdemocràcia la seua tradicional borsa de vots. Els conservadors, més proclius al model liberal pur, apel.len a l'autoritarisme, l'ordre, els valors de la família, la religió i l'eficàcia.

Com és sabut, neoliberals i socaldemòcrates tenen, en els sistemes de partits, infinitat de punts en comú. Ambdós patrons de gestió atempten contra allò comú, contra la construcció d'identitats comunitàries, contra el teixit soci-associatiu cercenant, de fet, la resistència. Els beneficis bancaris creixen cada any i els mitjans de comunicació ho celebren amb guirigall i desplegament fotogràfic. Sembla ser símptoma inequívoc de la salut de les nacions. Els antic sindicats de classe s'han convertit en gestors de serveis i els partits de l'esquerra transformadora, després de la seua renúncia a la revolució, passegen pels corredors de la història parlamentària a l'espera de pactes i prebendes. Llegisc Decidme cómo es un árbol (Umbriel-Tabla Rasa, 2007), les memòries del poeta Marcos Ana, 23 anys en les presons franquistes. Per les seues pàgines desfila una forma determinada i valenta de mirar el món. Marcos Ana sempre va saber, com tants oblidats, la diferència entre allò públic i allò col.lectiu. Aquells que defensem allò comú, allò col.lectiu i comunista (Ecce comu, en paraules de Gianni Vattimo), som peces de museu, arqueologia del segle XX. Derrotats pel neoliberalisme, confie en què, restes del naufragi, siguem útils per a aixecar, amb l'ajuda del moviment altermundista, la mitopoiesi creativa i espontània de l'avenir. Contràriament, qualsevol dia ens donaran medalles per haver engolit sense protestar -falsa dignitat de mort- totes les seues reformes en benefici de la sofisticada i plural democràcia de mercat.

1 comentari:

Marc Peris ha dit...

Ei, molt guapo, l'article, m'ha fet ganes de pillar-me El Público. Ja l'he fullejat, però mai l'he arribat a comprar. Anys de submissió a l'imperi PRISA com a únic horitzó dins la premsa mercantil, ha establert uns estàndars de manipul·lació tolerable, que darrerament s'han acabat per desbordar.